Emília Coranty Llurià

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaEmília Coranty Llurià

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 febrer 1862 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort18 febrer 1944 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Sarrià Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióReial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1886–1888)
Escola de la Llotja (1885–1887) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópintora, professora, brodadora Modifica el valor a Wikidata
OcupadorEscola de la Llotja Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeFrancesc Guasch i Homs (1888–1923), mort del cònjuge Modifica el valor a Wikidata

Emília Coranty Llurià (Barcelona, 19 de febrer de 1862[1]- Barcelona, 18 de febrer de 1944)[2] fou una pintora, brodadora i professora de dibuix també coneguda com a Emília Coranty de Guasch i vinculada amb Barcelona i Valls.[3]

Biografia[modifica]

Era filla de Miquel Coranty, venedor de teixits natural de Maó, i d'Antònia Llurià, natural de Barcelona. Va néixer el 19 de febrer de 1862 al carrer de Sant Joan,16.

Formació[modifica]

Va estudiar a l'Escola de Dibuix de la Diputació de Barcelona[4] i el seu és el primer nom de dona que s'ha trobat en els fulls de matrícula de l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, l'Escola Llotja. Emília Coranty i Francisca Sans Benet de Montbrió són les dues úniques alumnes que apareixen matriculades durant el curs escolar de 1885-1886, entre els 496 alumnes d'aquell any. Emília hi va estudiar dos anys; en el segon fou l'única alumna entre els 539 matriculats[5] i el 1886 l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona la va premiar amb una borsa de viatge a Roma[6] –una nova modalitat de pensió, d'una durada de quatre mesos, que havia estat creada per la Diputació de Barcelona el 1880–, que se li prorrogaria l'any següent.[3] Anteriorment havia guanyat una beca per viatjar a Toledo i a Madrid, on també va estudiar art antic i paisatgisme.[4]

Catàleg de la XIIIe Bordeaux exposition. Les Arts Anciennes et Modernes del 1895.

A Roma conegué el seu futur marit, el pintor Francesc Guasch, que gaudia d'una beca d'ampliació d'estudis a la ciutat italiana. Així, com la pintora Lluïsa Vidal, estudià un temps fora d'Espanya, després d'haver-ho fet a Barcelona i a Madrid, on es matriculà a les classes d'Antic i de Paisatge a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat.[3]

Trajectòria artística[modifica]

El 1888 es va casar amb Francesc Guasch i Homs a Barcelona i va aprofitar per presentar algunes obres a l'Exposició Universal que se celebrava aquell any a la ciutat comtal, guanyant dues medalles de bronze, abans de tornar amb el seu marit a Roma a continuar els seus estudis respectius. A l'any següent van anar a viure a París, coincidint amb l'Exposició Universal, on van estar uns dos anys per a després, a causa dels problemes de salut de Guasch, anar a viure a Valls i, finalment, quan aquest va ser nomenat tècnic dels museus artístics municipals i conservador del Museu de Belles Arts, van anar a viure a Barcelona, sense deixar mai de dedicar-se a l'activitat artística.[5] En fotografies d'època s'ha pogut documentar a la pintora acompanyant el seu marit a les expedicions artístiques i prenent notes del natural.[7]

Va prendre part en les principals exposicions artístiques que es van fer a Barcelona a finals del segle xix, com la Primera Exposición General de Bellas Artes del 1891, la Novena exposición extraordinaria de Bellas Artes (Sala Parés, 1891) o la Exposición Nacional de Industrias Artísticas e Internacional de Reproducciones del 1892, on presentà un projecte en guaix per a una mantilla de blonda amb atributs catalans i un oli per a un tapet brodat en seda i or per a la taula presidencial de la Diputació de Barcelona, amb els quals va obtenir medalles d'or i de plata.[8][9]

L'any 1894 es va presentar a la Segunda Exposición General de Bellas Artes, amb l'oli Mis flores,[10] el 1896 a la primera edició de l'exposició femenina de la Sala Pares, amb dibuixos per a blondes i projectes per a tapissos,[11] el 1897 a la segona edició [12] i el 1898 a la IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas.[13] Igualment, participà com a mínim en dues edicions de la Exposición Internacional de Bellas Artes de Madrid: en la del 1890 presentà una reproducció a l'oli de la dalmàtica de Carlemany que es conserva al tresor de la basílica de Sant Pere del Vaticà, amb la qual va obtenir una menció honorífica,[14] així com els dos projectes que després presentaria a l'exposició de Barcelona del 1892.[15] En l'edició del 1892 va mostrar l'obra Mi jardín,[16] obtenint la medalla de bronze. L'any 1907 intervingué en la V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas de Barcelona, amb l'obra Del meu jardí, que es va presentar al Saló Espanya de la mostra,[17] i que la revista Feminal va reproduir en un article dedicat a les onze dones que havien pres part en aquesta exhibició.[18]

Al costat de Mary Cassatt, Rosa Bonheur, Lea Mesritt i altres artistes del moment, participà en l'Exposició Universal de Chicago de 1893, on hi havia un pavelló només per a les artistes dissenyat per l'arquitecta Sophia Hayden. En aquest certamen se li concedí la medalla de plata.[3] També va prendre part de la XIIIe Exposition de Bordeaux. Les Arts Anciennes et Modernes de l'any 1895, on de nou va presentar la reproducció de la dalmàtica de Carlemany i el tapet per a la taula presidencial de la Diputació de Barcelona.[19]

Docència[modifica]

La seva preocupació fou sempre proporcionar a les dones la possibilitat de rebre una formació artística de qualitat: fou professora «efectiva para la clase de dibujo y pintura para niñas adultas, agregada a la Escuela Superior para la Mujer». En els Anuaris de la Universitat Literària de Barcelona de 1896-97 i de 1897-98 el seu nom apareix com a professora auxiliar interina, sense sou, de l'assignatura Dibuix General Artístic (classe de nenes i adultes) a l'Escola Llotja. També figura com a professora auxiliar gratuïta a les Memòries de l'Escola,durant els cursos 1900-01 i 1901-02, en canvi a la de l'any següent 1902-03 es llegeix: «se le ha asignado sueldo».[3]

Com altres artistes de principis del segle xx, estigué a l'entorn de la revista Feminal i participà en moltes de les activitats que s'organitzaren: aportà obres per a les diferents tómboles, formà part de la Comissió per a l'Homenatge a la difunta Pepita Texidor Torres, donà una obra per recollir diners per al seu monument, etc.[3]

Etapa final[modifica]

El 1923, a la mort del seu marit, segons s'especificava al seu testament Emília, la seva vídua, llegà tota una sèrie de béns destinats a crear els premis Guasch-Coranty, un dels quals s'havia d'atorgar anualment a l'alumna que presentés els millors treballs en l'assignatura en què ella havia estat professora[3] i d'altres de quinquennals, que s'havien d'alternar entre els millors pintors i les millors pintores, tant nacionals com estrangers.[5]

Tant ella com Pepita Texidor eren pràcticament les úniques dones catalanes representades a la col·lecció del Museu de Belles Arts de Barcelona a la segona dècada del segle xx.[20][21]

Morí el 1944, després d'haver llegat la seva torre a l'Escola de Llotja amb la condició de que es creés un centre educatiu amb el nom d'Escola d'Art Guasch Coranty, que acceptés alumnes de tots dos sexes i la resta de béns repartits entre les diputacions de Barcelona i de Tarragona, l'Ajuntament de Valls i la Llotja, perquè s'atorguessin els Premis de Pintura Internacional Guasch Coranty. Amb aquesta finalitat es creà la Fundació Guasch-Coranty, que a principis del segle XXI disposa de molt pocs fons.[3] Fou enterrada, amb el seu espòs, al Cementiri de Sarrià, als nínxols 102 i 103.[5]

Obra[modifica]

Pintà flors i feu molts projectes per a blondes i brodats, que presentà en diverses exposicions; així, per exemple, en el catàleg de la secció de teixits, brodats i encaixos dels Museus Artístics de Barcelona de l'any 1906 consta que es mostrava la reproducció a l'oli de la dalmàtica de Carlemany que Emília Coranty havia fet el 1886.[22] La seva obra fou qualificada pels crítics com a femenina, possiblement perquè pintava flors i natures mortes, un gènere menyspreat des del misogin segle xix i considerat propi de dones. No obstant això, en el seu origen els dos sexes el conreaven perquè gaudia de gran demanda en els països protestants i en els catòlics era considerat una vanitas, temàtica molt emprada com a propaganda de les idees contrareformistes. A Catalunya se li donà molta importància per la seva relació amb la indústria tèxtil, especialment amb les indianes; per la qual cosa no ha d'estranyar que moltes artistes, que volien viure del seu art, s'hi dediquessin.[3]

El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva l'obra Del meu jardí, que la mateixa pintora va donar el 1907,[23] junt amb set dibuixos que són còpies de franges decoratives.[6] El Museo del Prado guarda una reproducció a l'oli de la dalmàtica de Carlemany datada l'any 1889.[24]

Referències[modifica]

  1. ↑ Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Registre de Naixements. Any 1862. Llibre 1. Foli.244. Registre núm.976.[1]
  2. ↑ «Fundació-Qui som?-Història». Fundació Guasch Coranty. [Consulta: 17 maig 2020].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 «Emília Coranty Llurià». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
  4. ↑ 4,0 4,1 Rotger, Agnès. «Emília Coranty, una artista de cap a peus». Sàpiens, 18-02-2020. [Consulta: 24 maig 2020].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Albertí, Elisenda. Decidides. Set dones contra corrent.. Albertí Editor, 01/03/2017, p. 146-151,158-160. ISBN 9788472461574. 
  6. ↑ 6,0 6,1 «Modernisme: Accés obert». Universitat de Barcelona. Arxivat de l'original el 2020-01-13. [Consulta: 8 gener 2020].
  7. ↑ Folch i Torras, Joaquim «De com eren disposades les imatges escultòriques en l'altar romànic». Gaseta de les Arts, núm. 21, 15-03-1925, p. 5.
  8. ↑ Catálogo de la Exposición Nacional de Industrias Artísticas é Internacional de reproducciones (en castellà). Barcelona: Imprenta de Henrich y Cia, 1892, p. 112, cat. 522 i 523. 
  9. ↑ la Lueta, Laura; Mercader, Laura «Les artistes irrompen en la política sexual. Quatre exposicions femenines a la Sala Parés de Barcelona (1896-1900)». CDF II International Congress [Barcelona], 2015.
  10. ↑ 15 p, 4.8 MB Catálogo de la Segunda Exposición General de Bellas Artes (en castellà). Barcelona: Imprenta de Henrich y Cia, 1894, p. 93-94, cat. 335. 
  11. ↑ Casellas, Raimon «El arte femenino en el Salón Parés». La Vanguardia, 24-12-1896, p. 4.
  12. ↑ «Notes d'Art». La Veu de Catalunya, 09-01-1898.
  13. ↑ Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Històrico-arqueològica, LIX, p. 55, 58, 59, 64 i 72, núm. 77, 79, 82, 88 i 101. ISBN 84-7283-661-4. 
  14. ↑ Coll i Mirabent, Isabel. Diccionario de mujeres pintoras en la España del siglo XIX. Barcelona: Centaure Groc, 2001, p. 75-77. ISBN 84-931852-1-3. 
  15. ↑ Catálogo de la Exposión Nacional de Bellas Artes de 1890. Edición oficial (en castellà). Madrid: Imprenta de Fortanet, 1890, p. 49, cat. 209-211. 
  16. ↑ Catálogo de la Exposición Internacional de Bellas Artes 1892. Edición oficial (en castellà). Madrid: Establecimiento Tipográfico de R. Álvarez, p. 45, cat. 239. 
  17. ↑ V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas. Catálogo ilustrado (en castellà). Barcelona: Imp. de Henrich y Cia., 1907, p. 164, cat. 3. 
  18. ↑ «La dona a la V. Exposició d'Art». Feminal, 30-06-1907, p. 5-8.
  19. ↑ «Bordeaux exposition 1895 catalogue» (en francès). Wikimedia Commons. [Consulta: 30 març 2020].
  20. ↑ «Els artistes que tenen obres al Museu de Belles Arts». Gaseta de les Arts, núm. 27, 15-06-1925, p. 5.
  21. ↑ Catálogo del Museo de Bellas Artes (Arte Contemporáneo) (en castellà). Barcelona: Junta de Museus de Barcelona, 1926, p. 139, cat. 35. 
  22. ↑ Catálogo de la Sección de Tejidos, Bordados y Encajes (en castellà). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1906, p. 344. 
  23. ↑ «Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)». Museu Nacional d'Art de Catalunya. [Consulta: 18 març 2019].
  24. ↑ «Museo del Prado». Museo del Prado. [Consulta: 20 desembre 2019].

Bibliografia[modifica]

  • Arnáiz, José Manuel; et al. (1998). Cien años de pintura en España y Portugal (1830-1930). Madrid: Antiquaria.
  • Fontbona, Francesc (dir) (1999). Repertori de Catàlegs d'Exposicions col·lectives d'Art a Catalunya fins al 1938. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.
  • Garrut, José Maria (1974). Dos siglos de pintura catalana (XIX-XX). Madrid: Ibérico Europea de Ediciones SA.
  • Ibiza i Osca, Vicent (2006). Obra de mujeres artistas en los museos españoles. Guia de pintoras y escultoras (1500-1936). València: Centro Francisco Tomás y Valiente. UNED (Interciencias, 31).
  • Institut Català de les Dones. Artistes catalanes del dibuix i la pintura[Enllaç no actiu]
  • Pérez-Neu, Carmen G. (1964). Galería Universal de Pintoras. Madrid: Editora Nacional. XXV Aniversario de la Paz Española.
  • Rafols, J.F. (1951). Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. 3 vol. Barcelona: Millà.
  • Rius Vernet, Núria (2001) «La Llotja, un espai per a les dones?» Revista de Catalunya, núm. 158. Nova etapa (gener de 2001). Barcelona, pàg. 69-90.
  • Ventura Solé, Daniel (1985). Francesc Guasch i Homs. Artista pintor (Valls 1861 – Barcelona 1923), Emília Coranty Llurià. Pintora (Barcelona 1862 – 1944). Valls: Gràfiques Moncunill.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Emília_Coranty_Llurià&oldid=33467302»