Esteve de Pujasol
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1562  Fraga (província d'Osca) |
| Mort | 1641 (78/79 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | astrònom, astròleg |
Esteban o Esteve (de) Pujasol (Fraga, 1562? - 1641) va ser un prevere, astrònom i psicòleg espanyol del segle xvii.
Biografia[modifica]
Poc se sap sobre ell. Va aconseguir el títol de doctor i va seguir la carrera eclesiàstica. Almenys des de 1601 va publicar pronòstics astrológicos, taules adaptades al calendari gregorià i diàlegs sobre astronomia i els estels, així com la que és la seva obra més coneguda, El sol solo y para todos sol, de la filosofía sagaz y anatomía de ingenios, més coneguda com a Filosofia sagaz i anatomia de ingenios (Barcelona, 1637), un tractat de fisiognomia i Caracterologia en quatre llibres, del que hi ha edició moderna (Madrid, 1980). La seva intenció és que cadascun pugui mirant les seves faccions:
Venir a colegir y rastrear, por el color y compostura de sus partes su natural complexión y temperamento; su ingenio, inclinación y costumbres, y no menos cómo podrá obviar la continuación y perseverancia de los vicios y excusar enfermedades venideras.
El llibre es divideix en altres quatre. El primer consta de quinze capítols dedicats cadascun a una part del cos: el cap, els ulls, la boca etc.; el segon es consagra a l'estudi de les faccions, fisonomia i color del rostre; el tercer s'aplica al coneixement del planeta dominant, del signe del Zodíac que l'influeix i de l'humor que el regeix i governa, i l'últim comenta els signes i senyals per conèixer quan un està malalt, i si tal malaltia és perillosa. Aquests dos últims llibres són els més fantasiosos.[1]
Ibarz Serrat, reproduint idees de José Rodríguez Carracido, considera a Pujasol com a hereu i continuador de Juan Huarte de Sant Juan i el seu Examen de ingenios, dins de la teoria espanyola de l'enginy, i rebat amb molt fonament l'opinió d'alguns autors, com l'historiador de la medicina vuitcentista Antonio Hernández Morejón, segons la qual Pujasol va copiar a Huarte; de fet segueixen camins diferents i en molts punts arriben a conclusions oposades. Per exemple, Huarte afirma que en cada ventricle del cervell estan les tres potències, mentre que Pujasol afirma que cadascuna es troba localitzada en un lloc. Carracido s'inclina a creure que, encara que no cita a Huarte, el coneixia.[2] La seva erudició és molt àmplia, però poc crítica, de manera que moltes de les seves precises observacions són desfigurades pel prestigi libresc dels antics auctores; per Carracido posseeix idees originals i Mar Rey Bueno el considera un dels pocs escriptors espanyols sobre fisiognomia.[3][4][5]
Allargà fins al 1652 el Llunari o repertori dels temps de Joan Alemany del 1557.[6]
Obres[modifica]
- El sol solo y para todos sol de la Filosofia sagaz y anatomía de ingenios... es obra muy vtil y prouechosa... en la qual mirándose cada vno a vn espejo o vn amigo a otro su rostro podrá venir a colegir y rastrear por el color y compostura de sus partes su natural complexion y temperamento..., (Barcelona, Pedro de Lacavallería, 1637). Hi ha edicions modernes: Madrid, Editorial Tres Catorce Diecisiete, 1980, i Madrid: Magalia, 2000.
- Para el año 1618 juyzio y natural observación acerca del conocimiento de los tiempos y sucessos del mundo que necessaria o frequentemente provienen de las causas naturales. Barcelona: Esteban Liberós, 1617.
- Discurso astronómico en que se declaran varios sucesos... como de los cometas que se aparecieron en nuestro horizonte, Sevilla: juan de Serrano de Vargas y Ureña, 1625.
- Discursos acerca de los tres soles, Barcelona: Esteban Liberós, 1622.
- El juyzio del cometa, s. l., s. n. 1618
- Tablas reformadas según el Kalendiario Gregoriano
- Lunario y pronóstico, s.i., s.l., 1601.
Bibliografia[modifica]
- Virgili Ibarz, El pensament d'Esteve Pujasol; [Fraga, Osca]: Institut d' Estudis del Baix Cinca, 1991.
- Didac Parellada, "El llibre d'Esteve Pujasol" en Actes III Congrés d'Historia de la Medicina Catalana, Lleida, 1981. vol. II, p. 11-18.
- Julio Car Baroja, Història de la fisiognómica: el rostre i el caràcter. Madrid: Edicions AKAL, 1988.
Referències[modifica]
- ↑ Didac Parellada, "El llibre d'Esteve Pujasol" en Actes III Congrés d'Historia de la Medicina Catalana, Lleida, 1981. vol. II, p. 11: http://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/43139
- ↑ J. V. Ibarz Serrat, "La teoría española del ingenio", a Revista de Historia de la Psicología 1991, t. XII, núm. 3-4, pp. 281-285: http://sfcb11628de7748e1.jimcontent.com/download/version/1394536816/module/5975544811/name/27.%20IBARZ.pdf.
- ↑ Mar Rey Bueno, Los libros malditos, Barcelona: Círculo de Lectores, 2005, p. 175-176.
- ↑ Artículo en la Enciclopedia aragonesa, http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=10515 Arxivat 2016-03-05 a Wayback Machine.
- ↑ Julio Caro Baroja, Historia de la fisiognómica: el rostro y el carácter. Madrid: Ediciones AKAL, 1988.
- ↑ Info a la GEC