Fàbrica Santaló
 | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Dades | |||||
| Tipus | Fàbrica i casa  | ||||
| Característiques | |||||
| Estat d'ús | enderrocat o destruït | ||||
| Localització geogràfica | |||||
| Entitat territorial administrativa | el Raval (Barcelonès) | ||||
| Localització | Tàpies, 8 i Sant Pau, 95 | ||||
| |||||
La fàbrica Santaló era un conjunt d'edificis situat als carrers de les Tàpies, 8 i de Sant Pau, 95 del Raval de Barcelona, del quals només se'n conserva la xemeneia, catalogada com a bé amb elements d'interès (categoria C),[1] tot i que la fitxa del Catàleg l'atribueix erròniament a la veïna casa-fàbrica Tous.[2]
Descripció[modifica]
L'edifici principal, amb façana al carrer de les Tàpies, s'organitzava al voltant d'un pati central. Al redós d'aquest hi havia una altra nau i un pati on s'alçava la xemeneia, comunicat amb el carrer de Sant Pau a través d'un passatge, a la banda dreta del qual es disposaven sengles naus.[3]
Història[modifica]
El 1797, els germans de diferent mare Pere Santaló i Nogués i Joan Santaló i Galceran, procedents de Tortellà (Garrotxa), s'instal·laren a Barcelona i fundaren la raó social Santaló Germans i Cia, dedicada a la fabricació d'indianes i interessada en la Companyia de Filats de Cotó amb una acció.[2]
El 1802, Francesc Rodés i el seu fill Josep Rodés i Galí (vegeu casa-fàbrica Prats) els van establir en emfiteusi una porció del seu hort amb front al carrer de les Tàpies i al costat del magatzem d'Antoni Nadal.[4] Poc després, Pere Santaló va demanar permís per a construir-hi una casa-fàbrica de planta baixa i tres pisos, segons el projecte del paleta Jeroni Pedrerol.[5] Santaló va elevar una instància a l'Ajuntament demanant que s'hi delimitessin les alineacions, i Rodés va demanar una indemnització si finalment s'obria el carrer projectat (el que va succeir a finals del segle xx), contra el que ja havia al·legat deu anys abans. D'acord amb el dictamen de l'arquitecte municipal Josep Mas i Vila, l'import total de les indemnitzacions seria de 75.000 lliures, per la qual cosa el consistori va resoldre que Santaló pogués continuar amb la seva obra.[6]
El 1803, els Rodés van establir als germans Santaló una altra porció de terreny al redòs de la fàbrica,[7][8] i aquell mateix any van comprar el prat d’indianes dels Magarola (vegeu casa Magarola), que estava en fase de dissolució i en concurs de creditors, per un valor de 9.502 lliures, a compte del deute que tenien amb Erasme de Gònima.[9]
La fàbrica fou heretada per Bartomeu Santaló i Mercader, fill de Pere Santaló i també natural de Tortellà.[2] En el Padró General de fabricant del 1829 hi figura la companyia Bartomeu Santaló i Cia amb 17 taules de pintar, però fou liquidada el 1834.[10] El 1835, Santaló va llogar la fàbrica als germans Pau i Carles Torrents i Miralda, que van demanar permís per a instal·lar-hi una màquina de vapor. A aquesta època correspondria la construcció d'una «quadra» de 30 m de llarg, amb dues plantes d'alçada i una estructura de pilars de fosa sobre jàsseres de fusta (solució adoptada poc abans a la veïna fàbrica de Jaume Ricart), així com una xemeneia de 120 a 130 pams d'alçada.[2] Posteriorment, s'hi va establir el fabricant de teixits de cotó Hemeteri Camps,[11][12][13] que el 1838 va fer instal·lar una màquina de vapor de 20 CV,[14] substituïda el 1843 per una altra de 30 CV.[15]
El 1842, Bartomeu Santaló va adquirir un terreny que havia estat l'escorxador del Capítol de la Catedral de Barcelona, procedent d'una subhasta de béns desamortitzats, i el va convertir en un passatge que unia la seva fàbrica amb el carrer de Sant Pau.[16] El 1862, el seu fill Rupert Santaló i Vinyals (1824-1872)[17] va reconstruir la casa núm. 95 d'aquest carrer, que donava accés al passatge, amb planta baixa i entresol, segons el projecte del mestre d'obres Felip Ubach.[18]
El 1866, la fàbrica estava llogada al fabricant de filats de cotó Camil Roig,[19] que va demanar permís per a enderrocar la façana meridional de la nau interior paral·lela al carrer de les Tàpies i eixamplar-la en direcció al pati, segons el projecte del mestre d’obres Antoni Valls i Galí.[20] El 1868, Gabriel Monlau, propietari del taller de construcció de maquinària establert al passatge que donava al carrer de Sant Pau,[21] va demanar permís per instal·lar-hi una màquina de vapor, segons el projecte de l'enginyer industrial Fabià del Villar. En la resolució de l’expedient es va dictaminar que l'alçada de la xemeneia hauria d’ésser de 146 pams sobre el nivell del carrer.[22] El mateix any, el propietari Rupert Santaló va presentar una sol·licitud per tal de legalitzar les dues calderes de vapor de les instal·lacions de Camil Roig, segons els plànols de l'enginyer Joan Vigo i Soler.[23]
El 1983, amb l'aprovació inicial del PERI, que afectava aquest conjunt com a zona verda (vegeu Jardins de Sant Pau del Camp), l'Ajuntament va decidir enderrocar-lo, conservant-ne només la xemeneia. Se'n va recuperar cinc telers de fusta, dos dobles i tres senzills, dels quals un d’ells va ser restaurat i dipositat al Museu de la Indumentària.[2]
Referències[modifica]
- ↑ «Xemeneia de la fàbrica de teixits Nicolau Tous i Soler». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2019.
- ↑ Paricio, 1983, fitxa 25.
- ↑ «Escriptura de creació de cens a favor dels Rodés, pels germans Pere i Joan Santaló». Servidor documental sobre la saga Bacardí (Julio-Carlos García Castrillón). AHPB, notari Josep Ubach, 09-03-1802.
- ↑ «Pere Santaló. Comerciant. Tàpies (a prop de les cases de Nadal). Casa. Edificar amb 3 pisos, balcons de sortida i guarda-rodes». C.XIV Obreria C-88/1802-039. AHCB, 21-03-1802.
- ↑ «Acords municipals de 1802» p. 208-209. AHCB, 1802.
- ↑ AHPB, notari Josep Ubach, 10-2-1803.
- ↑ «Escriptura d'establiment de cens d'un pas dels Rodés als germans Santaló». Servidor documental de la Saga Bacardí. Julio-Carlos García Castrillón.
- ↑ «Escriptura de pagament per venda entre Magarola i els germans Pere i Joan Santaló, deute de Magarola envers Erasme de Gònima i Passarell». Servidor documental sobre la saga Bacardí (Julio-Carlos García Castrillón). AHPB, notari Josep Ubach, 19-08-1803.
- ↑ «Escritura de liquidación de la fábrica Bartolomé Santaló & Cia». Servidor documental sobre la Saga Bacardí (Julio-Carlos García Castrillón). AHPB, notari Ramon Torras, 06-02-1858.
- ↑ Guía de forasteros en Barcelona, 2ª parte, 1842, p. 33, 64.
- ↑ Guía general de Barcelona, 1849, p. 382.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1853, p. 135, 312, 315.
- ↑ Raveux, 2005, p. 180.
- ↑ Raveux, 2005, p. 181.
- ↑ «Inventari post mortem de Rupert Santaló i Vinyals, 1ª part». Servidor documental de la Saga Bacardí (Julio-Carlos García Castrillón). AHPB, notari Lluís Gonzaga i Pallós, 28-05-1862.
- ↑ Portavella, Jesús. Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 1996, p. 453.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 1286 C.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 138, 270.
- ↑ AMCB, Q127, Foment 1785 bis C.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 145, 250.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 2006 bis C.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 2005 bis C.
Bibliografia[modifica]
- Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807/1808-1856, 2019, p. 329-334, 453-456. ISBN 9788491562160.
- Paricio, Ignasi (coord.). Anàlisi tècnica i funcional del patrimoni immobiliari municipal. El Raval, vol. II. ITEC, 1983.
- Raveux, Olivier «Los fabricantes de algodón de Barcelona (1833-1844). Estrategias empresariales en la modernización de un distrito industrial» (en castellà). Revista de Historia Industrial, 28, 2005, pàg. 157-185.