Gentil (Canigó)
| Tipus | personatge literari  |
|---|---|
| Creat per | Jacint Verdaguer i Santaló |
| Context | |
| Present a l'obra | Canigó |
Gentil és un personatge de ficció del poema èpic Canigó escrit per Jacint Verdaguer i Santaló, el qual fou publicat l'any 1886.[1]
El personatge dins del context de l'obra[modifica]
Gentil és un cavaller del segle xi, fill del comte Tallaferro i nebot del comte Guifré de Cerdanya. De molt jove s'enamorà de la pastora Griselda, amor que el seu pare li prohibí quan va descobrir-lo a l'aplec de l'ermita de Sant Martí del Canigó. Com que els àrabs assetjaven el país, els comtes marxaren a combatre'ls i deixaren Gentil, que recentment havia estat armat cavaller, en un punt de vigilància, però l'enamorat, sota el record de Griselda, desertà i, a cavall, emprengué un viatge fantàstic, que el menà a un prat on un rotlle de fades encerclava Flordeneu, una fada que havia adoptat l'aparença de Griselda per subjugar-lo. Tot i que ell s'hi resistí, la fada se l'endugué al seu palau i, després, feren plegats un viatge per l'imperi d'ella, durant el qual descobriren i admiraren el Rosselló. Mentrestant els cristians havien estat derrotats i Tallaferro, empresonat, però Guifré, vençut, descobrí la festa que vivia el desertor i, irat, l'estimbà muntanya avall: Gentil quedà mort a la plana del Cadí, a prop del refugi on Flordeneu l'esperava. Els cristians, que havien perdut una batalla, acabaren guanyant la guerra i recuperant els presoners. Quan l'abat Oliba i els monjos de Ripoll acudiren a celebrar cristianament la victòria, Tallaferro advertí l'absència del seu fill, el cos del qual fou descobert per l'escuder del mateix Gentil. Quan Tallaferro preguntà qui l'havia mort i Guifré confessà el seu crim, l'abat Oliba va intervenir per a evitar la venjança de Tallaferro: el perdó cristià reconcilià ambdós germans i l'enterrament de Gentil, presidit per l'abat Oliba, esdevingué signe de pacificació. Com a expiació, Guifré feu construir el monestir de Sant Martí del Canigó i es reclogué en una cel·la excavada en la roca i situada entre la capella i el sepulcre de Gentil: des d'aquella solitud sentí sovint el crit de Griselda que cercava en va el seu enamorat. Guifré demanà, encara, que per a completar la seua expiació s'erigís una creu al cim des d'on havia estimbat Gentil: els monjons la hi pujaren, mentre s'apagaven els cants de les fades i s'imposaven altres veus (com la dels monjos) que recordaren Tallaferro i Gentil; la d'Oliba, que, profètic, entrellucà la figura de Jaume I, i la d'un cor final, que constatà el naixement d'una pàtria.[2]
Significat del personatge en l'obra[modifica]
Gentil representa en un sol personatge l'heroi i l'antiheroi, el guerrer que no acompleix cap gesta de guerra, l'enamorat que veu frustrar-se l'amor. En la seua duplicitat típicament romàntica i la seua vaguetat típicament verdagueriana, és el símbol de l'existència de Verdaguer, partida entre el somni i la realitat, entre el món de les seues aspiracions reprimides i el món dels seus deures interioritzats. Gentil és "l'aguiló tendre" revestit de bellesa tant com d'innocència, a qui "les filles de la terra" porten a la perdició en una aventura iniciàtica que acaba en la mort prematura, però que el fixa per sempre en la seua bellesa ideal i en l'ajustament de les seues forces interiors oposades. Si Flordeneu no té cap profunditat humana, perquè és irreal, Gentil (personatge entre personatges històrics) resta un projecte, un principi truncat. No s'enfronta amb els comtes per l'interdicte del seu amor per Griselda, sinó que se'n va en cerca d'un talismà que li resolgui el conflicte amb la màgia. Sembla un personatge amb secret, com si el poeta es resistís a revelar-ne la clau. Verdaguer no assigna al seu heroi cap gesta guerrera ni d'amant i li dona la lira de poeta. Amb el Cant de Gentil, o sigui amb la poesia, es completa la figura d'un cavaller Gentil transformat en poeta. Com en un cant del destí, s'hi expressa la quinta essència de l'ambigüitat del personatge Gentil / Verdaguer i tanmateix també hi batega la fondària de la ferida de l'absolut: "El cor de l'home és una mar, / tot l'univers no l'ompliria."[3]
Referències[modifica]
- ↑ Jacint Verdaguer i Santaló. Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista. Mataró: L'Atlàntida, 2012.
- ↑ Faulí, Josep, 1995. Diccionari de catalans de ficció. Barcelona: Ed. La Campana. 192 pàgines. ISBN 8488791070. Pàg. 76.
- ↑ Diccionari enciclopèdic de la literatura catalana (català)
Enllaços externs[modifica]
- Jacint Verdaguer: Canigó. Versió d'A. Martorell - Xtec (català)
- Jacint Verdaguer. Cant de Gentil - YouTube (català)