Joan Malagarriga i Esteve
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1890  Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat) |
| Mort | 1943 (52/53 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta |
Joan Malagarriga i Esteve (Sant Feliu de Llobregat, 1890 — Barcelona, Barcelonès, 1943) va ser un poeta català.[1] Era oncle de Roser Cardús Malagarriga, traductora, novel·lista i escriptora de relats.
Biografia[modifica]
De molt petit es va traslladar a viure, amb la família, al poble de Sants, quan encara no s'havia integrat a Barcelona.[2]
De ben jove s'apassionà per la poesia i, amb només dotze anys es va presentar a casa del poeta Apel·les Mestres, per demanar-li -sense sort- si podia fer-li classes de retòrica i poètica.[2]
De caràcter fort i persistent, als setze anys, l'any 1906, aconseguí que li publiquessin un parell de poemes a la revista "Catalònia".
L'any 1908 va fer una incursió al teatre amb el diàleg dramàtic Fatalitats, estrenat a la "Unió Familiar" l'abril de 1908.[2]
L'any 1909 fou secretari de la comissió directora i administrativa de la biblioteca "Amor i Lletres" que Antoni Calderer Morales havia fundat per a editar obres d'autor novells. Tot i que va intentar que fos editat el seu primer llibre Passions i Somnis no ho va aconseguir i, l'any 1911, va sortir editat per l'impressor Ramon Tobella de Barcelona, però finançat per ell mateix, en les línies de Maragall i les estètiques modernistes, les quals el dugueren a concebre el poeta com a visionari enamorat.
L'amor és el centre del seu segon recull, Aurora (1912), prologat per Apel·les Mestres, un conjunt de poemes batejats amb el nom de la seva promesa i editat per la Llibreria Nacional Catalana, de Barcelona.
El 1921 publicà el seu tercer llibre Al vent de la ciutat, poemes 1913-1920, on agrupà poemes inèdits i altres de publicats en aquest període, en què, a més d'incloure —en la línia anterior— un homenatge a Maragall i una “Nova Oda a Barcelona”, mostra un canvi de llenguatge i aparenta obrir-se a nous corrents (en poemes com “L'aeroplà”).[1]
Aquell mateix any començà a la seva col·laboració en "La Revista" amb la traducció de El teu nom d'Antoni Beltramelli. Entre els anys deu i vint va col·laborar a La Veu de Catalunya, La Publicitat, D'Ací i d'Allà, “Un Enemic del Poble” i publicà poemes i traduccions de poesia italiana a La Revista. El 1931 va publicar l'últim llibre, El cant en la llunyania.
La crisi moral que va patir per la desfeta del 1939 el va anar deprimint fins a induir-lo al suïcidi l'any 1943, a Barcelona.[2]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Joan Malagarriga i Esteve | enciclopèdia.cat». [Consulta: 30 abril 2020].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Joan Malagarriga i Esteve». [Consulta: 30 abril 2020].