Joaquim Casas i Busquets
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 28 juny 1911  Blanes (Selva) |
| Mort | 1993 (81/82 anys) Mataró (Maresme) |
| Activitat | |
| Ocupació | novel·lista |
Joaquim Casas i Busquets (Blanes, Selva, 28 de juny de 1911 — Mataró, Maresme, 1993) va ser un novel·lista català.
Biografia[modifica]
Establert a Mataró, va col·laborar a la revista “Galanies”, i va ser un dels animadors del grup cultural El Racó.
Va estudiar a l'escola Santa Anna dels pares escolapis i també va formar part de l'escolania de Santa Maria. Aviat va entrar a formar part del cor d'aquesta església parroquial. Va estudiar música a l'acadèmia Musical Mariana del Foment. Va aprendre a tocar el violí, gràcies a un instrument que li va regalar un oncle ric, en Joaquim Pagès, un americano que vivia a la barcelonina Rambla de Catalunya. Més endavant, va aprendre a tocar el saxofon. Va formar part, com a músic, de la Banda Municipal i d'una orquestrina de Jazz, coneguda com la London-Jazz.[1]
Als catorze anys va entrar a treballar d'aprenent a la Impremta Abadal, on hi va aprendre l'ofici de linotipista. De la seva estada a ca l'Abadal es va inspirar per escriure uns anys després, el 1957, la seva polèmica novel·la La insòlita aventura d'Elisenda Camprubí, on descriu un suposat conflicte que va viure aquella coneguda família mataronina. La publicació de la novel·la va ser un escàndol. Malgrat que tots els noms dels personatges i de les localitzacions foren desfigurades, les coincidències eren molt notables. Una bona part de la societat mataronina no va perdonar mai a en Joaquim Casas aquella gosadia.[1]
Retornant del servei militar va ingressar a la USC (Unitat Socialista de Catalunya), una organització socialista que lideraven en Joan Comorera, en Rafel Campalans i en Manuel Serra i Moret. El 1936, a causa de la Guerra Civil, la USC junt a altres grups d'ideologia afí, formaran el PSUC. Durant aquells anys en Joaquim Casas, com a periodista, col·laborarà en les publicacions barcelonines La Humanitat, l'Opinió i Treball.[1]
Un cop finalitzada la guerra, en Casas retorna a Mataró. Immediatament és engarjolat. Primer al castell de Montjuïc, després a la presó Model. Els seus escrits als periòdics Llibertat, Humanitat, Treball i l'Opinió ara li passen factura. Se li va instruir un Consell de Guerra i li van aplicar una pena de trenta anys.
Després de passar-se tres anys tancat a la Model en Quim Casas, gràcies a un indult, va retornar a Mataró, amb la condició de llibertat vigilada.
Durant una temporada, va treballar en el seu ofici d'impressor en una empresa de Barcelona.
Va destacar com a novel·lista, amb un gran sentit de l'humor: L'enterrament (1955), La insòlita aventura d'Elisenda Camprubí (1956), Cel·luloide ranci (1958), Diari d'un soldat (1958),[2] Cara i creu (1960), entre d'altres. Va publicar també el recull de proses Calidoscopi de la ciutat blava (1959) i la monografia comarcal El Maresme (1959), i col·laborà a Destino i a Tele/Estel”.
Pòstumament se n'ha publicat Visions mataronines (1995).[3]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Carbonell, Jordi. «MATARONINS QUE HEM ESTIMAT : Joaquim Casas», dissabte, 25 febrer 2017. [Consulta: 3 maig 2020].
- ↑ «DIARI D'UN SOLDAT DE JOAQUIM CASAS I BUSQUETS -En Quim de la Pipa» (en castellà). [Consulta: 3 maig 2020].
- ↑ «Joaquim Casas i Busquets». [Consulta: 3 maig 2020].