Kale borroka
El terme kale borroka (del basc «kale», carrer, i «borroka», lluita, baralla) s'utilitza comunament per referir-se als actes de violència de carrer que es produeixen al País Basc[1] per militants o simpatitzants de l'entorn de l'esquerra abertzale en la seva majoria joves. A vegades també és denominat «terrorisme de baixa intensitat».[2]
En aquest sentit, legalment s'ha considerat els seus participants com a "elements terroristes" i com a tals són jutjats a l'Audiència Nacional, que considera les accions de kale borroka com a terrorisme.[3] Alguns dels participants en aquest tipus de guerrilla urbana van acabar formant part d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA),[4] fet que ha suposat un augment penal d'aquestes accions (en l'actualitat, si els autors són menors d'edat, els seus pares paguen els danys).
Per la seva banda, l'esquerra abertzale nega que existissin grups organitzats i atribueixen aquestes accions a quadrilles sorgides espontàniament que realitzaven protestes contra l'actual sistema o fets concrets, desvinculant-se a més d'aquests grups.[5]
Aparició[modifica]
L'ús de la violència de carrer com a part de les manifestacions de l'esquerra abertzale i d'altres ideologies antifranquistes, s'inicia en la dècada de 1970 com a mètode de protesta violenta contra el sistema polític-social i econòmic. En els seus inicis comptava amb alts graus d'organització i coordinació.[6] Posteriorment, després de la transició política, alguns dels simpatitzants de l'anomenat Moviment d'Alliberament Nacional Basc van adoptar la "violència de carrer" com a mètode de pressió.[7]
Auge i transformació[modifica]
No és fins a la dècada de 1990 en què aquesta forma de manifestació violenta es denomina mediàticament com a kale borroka.
Aquesta activitat violenta va sorgir a proposta de l'ex cap de l'aparell polític d'ETA, actualment a la presó, José Luis Álvarez Santacristina, Txelis, per ocupar un espai que no podien cobrir els comandos legals i il·legals. Es tractava que aquests joves, millor si eren menors d'edat i sense cap vinculació orgànica amb ETA, cometessin petites accions violentes, sense conseqüències judicials, però que desestabilitzessin socialment.[8]
Alguns mitjans han apreciat relació entre la caiguda de la cúpula d'ETA a Bidart el 29 de març de 1992 i l'auge organitzat de la «lluita de carrer».[9] En aquesta dècada es produeix un gran increment de les accions de kale borroka, passant de 86 casos en 1990[9] a 1.262 en 1996.[10]
Segons fonts policials espanyoles, la seva estructura estaria formada després de 1992 pels anomenats «grups Y» i «grups X», que estarien coordinats per un responsable i, al seu torn, per la mateixa ETA.[11] Més tard, la kale borroka va deixar d'ocupar el lloc que se li va adjudicar en la seva creació, ja que la intensitat de la violència de carrer va créixer més del desitjat i igualment va contribuir al fet que molts dels seus joves participants acabessin a la presó o fitxats per la policia.[8]
Declivi[modifica]
Els actes de kale borroka van experimentar un continu declivi durant la primera dècada del segle xxi.[10] Després de la declaració d'una treva per part d'ETA en el mes de març de 2006, els atacs van disminuir per tornar a reiniciar-se amb major força poc després, encara que sense arribar a les cotes de la dècada de 1990.[12][13] Entre les causes que van originar aquest descens, se solen citar:[14][15][16]
- La labor policial i l'increment de les penes per participar en la kale borroka.
- Les expectatives suscitades pel procés de pau.
- La falta de suport social a aquestes accions.
Després de l'anunci del cessament definitiu de l'activitat armada d'ETA en 2011, la violència de carrer ha desaparegut, si bé des d'aquest punt s'han produït alguns atacs protagonitzats, aparentment, per membres de l'esquerra abertzale crítics amb la fi del terrorisme.[17]
Mitjans i objectius[modifica]
Els mitjans utilitzats per la kale borroka tenen un marcat caràcter polític que és el que els diferencia dels simples «actes vandàlics», i entre les accions més comunes trobem el llançament d'objectes (llambordes, pedres o còctels molotov) contra vehicles públics i privats per utilitzar-los a manera de barricada, atacs a seus polítiques i edificis institucionals (jutjats, oficines de Correus, estacions de tren...), atacs a càrrecs electes contraris a la seva ideologia (principalment del PP, PSOE i PNB), destrossa de mobiliari urbà (cabines de telèfon, papereres...), pintades i embrutament d'immobles, etc.[18][19][20]
Una de les seves campanyes d'assetjament amb major repercussió i amb major continuïtat en el temps, va anar en contra de l'autovia de Leizaran, entre 1990 i 1992.[21]
Oposició[modifica]
La majoria dels partits polítics han condemnat públicament aquestes accions violentes. Alguns sectors de l'esquerra abertzale, com Aralar, han rebutjat sempre aquests mètodes.[16] Des del seu sorgiment, el nou partit de l'esquerra abertzale Sortu també els rebutja.
Referències[modifica]
- ↑ «La 'kale borroka' se intensifica a raíz de la segunda muerte de un preso en una semana», Diario Vasco, 4 de març de 2006.
- ↑ «La kale borroka y la estrategia de ETA», Centro de Análisis y Prospectiva de la Guardia Civil.
- ↑ Luis Izquierdo. «El castigo a los vándalos se equiparará al terrorismo», La Vanguardia, 1 d'abril de 2012. Consultat el 6 de desembre de 2012.
- ↑ «Los arrestados tienen historiales delictivos y ninguno supera los 27 años», Deia, 3 de desembre de 2006.
- ↑ «La izquierda abertzale se desvincula de la "kale borroka" e insiste en la vía política Arxivat 2010-08-22 a Wayback Machine.», Noticias de Navarra, 19 d'agost de 2010. Consultat el 6 de desembre de 2012.
- ↑ «El Gobierno vasco afirma que la kale borroka "no aporta nada positivo" al proceso de paz», El Correo, 13 de setembre de 2006. Consultat el 6 de desembre de 2012.
- ↑ «ETA se planteó aparcar la 'kale borroka' para evitar más detenciones Arxivat 2014-10-31 a Wayback Machine.», La Vanguardia. Consultat el 6 de desembre de 2012.
- ↑ 8,0 8,1 Carmen Gurruchaga, «El auge de la violencia callejera obedece a las tensiones internas», El Mundo, 12 de gener de 1998.
- ↑ 9,0 9,1 «Un total de 65 miembros de Jarrai han sido detenidos en los últimos tres años por vinculación con ETA», El País, 25 de novembre de 1992. Consultat el 6 de desembre de 2012.
- ↑ 10,0 10,1 «La kale borroka alcanza su mínimo histórico[Enllaç no actiu]», Noticias de Álava, 17 d'agost de 2011. Consultat el 6 de desembre de 2012.
- ↑ «Juicios a presuntos miembros de grupos de apoyo a ETA», Terra, 12 de març de 2010.
- ↑ Nieves Colli, «El entorno familiar predispone a los menores de la kale borroka a cometer acciones terroristas», ABC, 22 de desembre de 2003.
- ↑ Pedro Peral. «A fuego lento», El Día de Ciudad Real, 15 de febrer de 2007.
- ↑ D. Martínez, J. Pagola. «ETA exige "certificado" de sentencia condenatoria para ingresar en la banda», ABC, 25 d'agost de 2003. Consultat el 6 de desembre de 2012
- ↑ «Las acciones de "kale borroka" se dispararon en mayo tras cuatro meses de descenso[Enllaç no actiu]», Diario de Navarra, 2 de juny de 2003. Consultat el 6 de desembre de 2012.
- ↑ 16,0 16,1 «Los partidos condenan los ataques de kale borroka en Vizcaya y Álava», Diario Vasco, 26 d'octubre de 2008. Consultat el 6 de desembre de 2012
- ↑ «Un grupo anónimo se atribuye la quema de autobuses en Derio y critica a la izquierda abertzale», ABC, 4 de novembre de 2015.
- ↑ «Radicales lanzan cócteles molotov contra tres cajeros y un juzgado de paz en Vizcaya», El Mundo, 6 de desembre de 2006.
- ↑ «Dadas de alta las dos personas heridas tras la explosión en un cajero de Vitoria», El Comercio, 26 de febrer de 2006.
- ↑ «Kale borroka fallida contra un cajero en Pamplona», Periodista Digital, 31 de desembre de 2006.
- ↑ Iván Orio. «La estrategia Leizaran», El Correo, 4 de desembre de 2008.
Enllaços externs[modifica]
- Le sang neuf d' ETA, L'Express, 21 de desembre de 2000
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kale borroka |