Saralegui

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Els Saralegui són un llinatge noble basc originari del solar de Zirartegui, a Amezketa (Guipúscoa).[1][2]

Escut d'armes de la família Saralegui.

Membres[modifica]

Entre els seus membres es destacà Antonio de Saralegui y Zarandona (Muskiz, Biscaia, 1847 – Buenos Aires, 1907), terratinent, empresari i financer basc establert a l'Argentina. El seu nebot Martín de Saralegui y de la Colina (Bilbao, Biscaia, 12 de novembre de 1901 – 12 de febrer de 1990), advocat, escriptor i pintor basc, fill del comerciant Miguel de Saralegui y Zarandona (Muskiz, Biscaia, 1842 – Neguri, Getxo, Biscaia, 1913). Un altre fill, Miguel de Saralegui y de la Colina (Bilbao, 1891-1974), empresari, fou director del Depósito Franco de Bilbao.[3] El seu nebot Pedro María de Saralegui y Vázquez (Melilla, 1927-Barcelona, 2018) fou cavaller, entre altres corporacions nobiliàries, de l'Orde de Malta, del Reial Estament Militar del Principat de Girona i de l'Orde del Sant Sepulcre.[4] També van distingir-se Francisco de Saralegui y Lezama (Sant Sebastià, 1868), advocat i polític, regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Bilbao (1924-1930),[5] i el seu nebot Agustín de Saralegui e Ibarra (Bilbao, 1909 – Oviedo, 1997), financer, director general de la Caja de Ahorros de Asturias.[6] Sobresurten també el religiós claretià i jurista Arcadio María Larraona y Saralegui (Oteitza, Navarra, 1877 – Roma, 1973), Leandro de Saralegui y Fernández-Núñez (Ferrol, la Corunya, 1814 – 1893), militar i publicista, i el seu fill Leandro de Saralegui y Medina (Tui, Pontevedra, 1839 – Ferrol, la Corunya, 1910), intendent general de marina. Un altre fill, Manuel de Saralegui y Medina (Ferrol, la Corunya, 1851 – Madrid, 1926), fou capità de corbeta de l'armada espanyola i acadèmic de número de la Real Academia Española. Germà dels dos anteriors, Carlos de Saralegui y Medina (Ferrol, Galícia, 1843 – Madrid, 1912), fou intendent general de marina. El seu fill, Alfredo de Saralegui y Casellas (Ferrol, la Corunya, 1883 – Madrid, 1961) fou militar, sociòleg i cooperativista. Un net de Leandro de Saralegui y Medina, Leandro de Saralegui y López-Castro (Ferrol, la Corunya, 1892 – València, 1967), fou un destacat historiador de l'art i erudit. Finalment, destaca l'empresari Francisco Saralegui y Arrizubieta (Tolosa, Guipúscoa, 1 d'agost de 1898 – Getxo, Biscaia, 28 de juny de 1973).

Antonio de Saralegui y Zarandona[modifica]

Antonio de Saralegui y Zarandona (Muskiz, 17 de gener de 1847 - Buenos Aires, 19 de juliol de 1907), empresari basc dels sectors ramader, agrícola, bancari i siderúrgic, germà del comerciant basc Miguel de Saralegui y Zarandona i oncle de l'escriptor i pintor basc Martín de Saralegui y de la Colina.[7][8][9]

Propietari rural a la província de Santa Fe (Argentina), on va posseir diverses estancias (Rincón de San Antonio a San Cristóbal, La Vasconia a San Jerónimo i San Bernardo a Garay).[10][11][12][13] Abastaven una superfície de 155.000 ha i comprenien onze establiments: La Petronila, La Vizcaína, María Eugenia, San Antonio, San Miguel, La Vicenta, La Sara i Tres Marías a la Estancia Rincón de San Antonio,[14] La Lucila i San Miguel a la Estancia La Vasconia i San Bernardo a la Estancia San Bernardo.[15] Va arribar a aclimatar 100.000 caps de bestiar boví i uns 8.000 de cavallí i de mular. Soci d'Herráiz y Saralegui (1881-1888) i de Saralegui, Mascías y Cía. (1888-1893), va ser cofundador del Banco Español del Río de la Plata (1887), de la Cambra Espanyola de Comerç de la República de l'Argentina (1887-1888), del Banco Constructor de La Plata (1888), de la indústria siderúrgica La Cantábrica (1902)[16] i de la companyia d'assegurances La Hispano-Argentina (1907). Fou president de la Societat Espanyola de Beneficència-Hospital Espanyol de Buenos Aires (1888). Va manar construir el palauet Saralegui, donat per la seva família a l'Ajuntament de Muskiz com a casa consistorial. Fou fundador de la comuna Villa Saralegui (San Cristóbal). És enterrat al panteó familiar del cementiri de La Recoleta.

Placa commemorativa a l'entrada de l'Ajuntament de Muskiz.

Martín de Saralegui y de la Colina[modifica]

Martín de Saralegui y de la Colina (Bilbao, Biscaia, 12 de novembre de 1901 – Bilbao, Biscaia, 12 de febrer de 1990), advocat, escriptor i pintor basc, fill del comerciant basc Miguel de Saralegui y Zarandona i nebot de l'empresari i terratinent basc Antonio de Saralegui y Zarandona.[17]

Fill petit de l'adinerat comerciant amb Amèrica Miguel de Saralegui y Zarandona (Muskiz, Biscaia, 1842 – Neguri, Getxo, Biscaia, 1913), i germà de Miguel de Saralegui y de la Colina (Bilbao, 1891-1974), director del Depósito Franco de Bilbao.[18] Fou membre de la Asociación de Artistas Vascos i de la seva junta directiva entre el 1919 i el 1937. El 1923 publica el llibre d'assaigs Impresiones de juventud (Madrid) i el 1924 la novel·la curta Un alma de nuestro tiempo (Madrid). El 1927 promou el manifest El interiorismo (Madrid) juntament amb els poetas José-María Hinojosa i Fernando de Milicua. El 1950 s'estableix a Buenos Aires (Argentina), on publica tot un seguit d'obres on recull i desenvolupa el nucli del seu pensament, entre les quals destaquen: La conciencia dramática. Introducción al invento del yo. El nacimiento de la óptica mental y la superación del arte abstracto (1968), El interiorismo. Primera formulación de la ley genética del sentimiento (1970), La conciencia musical. Mecanismo y ley de la personalidad (1971) i La divinidad y el hombre en el proceso del conocimiento. Grado y superación de la conciencia literaria (1976).[cal citació] Les seves despulles descansen en el panteó familiar del cementiri de Bilbao.[19]

Leandro de Saralegui y Fernández-Núñez[modifica]

Leandro de Saralegui y Fernández-Núñez (Ferrol, Galícia, 13 de març de 1814 — Ferrol, Galícia, 14 de novembre de 1893), marí i publicista gallec,[20][21] pare dels marins, historiadors, filòlegs i acadèmics Leandro i Manuel de Saralegui y Medina, avi del marí i sociòleg Alfredo de Saralegui y Casellas i besavi de l'historiador de l'art i erudit Leandro de Saralegui y López-Castro.[22]

Estirp d'un llinatge d'intendents, fou fill de Manuel de Saralegui y Franco,[23] oficial del Cos del Ministeri de Marina, en el qual, seguint la tradició familiar, va començar a servir l'any 1830.[24] Intendent de Marina (1872),[25] fou autor del Proyecto de reforma sobre los principios establecidos por el reglamento de contabilidad de la Armada (1860).[26] Va ser director de El Águila, primer diari de Ferrol, fundat l'any 1845 per l'impressor Nicasio Taxonera, i col·laborador de la Monarquía i El Ferrolano.[27]

Armes[modifica]

Mig partit i truncat: 1r, d'atzur, un rei d'or segut en un tron i empunyant una espasa amb la mà dreta; 2n, de gules, dotze canons d'or en dos pals i 3r, d'or, tres arbres de sinople sobre una terrassa de sinople.

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Saralegui». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Erdozáin Gaztelu, A. i F. Ibero Sola (1995): Linajes en Navarra con escudos de armas. Bilbao: Mogrobejo Zabala, IX, 112-123.
  3. ↑ Entrada biogràfica de «Miguel de Saralegui y de la Colina» a Auñamendi Eusko Entziklopedian.
  4. ↑ Fluvià i Escora, Armand de (1998): «Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya». Sant Cugat del Vallés: Institut d'Estudis Nobiliaris Catalans i Arxiu Nacional de Catalunya, p. 113, 115 i 120.
  5. ↑ «Nomenclátor del Excmo. Ayuntamiento de Bilbao» (Bilbao, 1928)
  6. ↑ Entrada biogràfica d'«Agustín de Saralegui e Ibarra» a «Auñamendi Eusko Entziklopedia».
  7. ↑ Biografia d'Antonio de Saralegui y Zarandona per Hugo Rovira de Saralegui a l'article «Saralegui». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. ↑ CANOSA, V. R. (1942). Vida y obra de Antonio Saralegui. Villa Saralegui: edició no venal.
  9. ↑ Fill de Miguel de Saralegui y Liceaga (Azkárate, Araitz, Navarra, 1808 – Muskiz, Biscaia, 1874) i Vicenta de Zarandona y Llano (Muskiz, Biscaia, 1819-1890). Fou germà del comerciant Miguel de Saralegui y Zarandona (Muskiz, Biscaia, 1842 – Neguri, Guetxo, Biscaia, 1913) i de l'industrial Juan de Saralegui y Zarandona (Muskiz, Biscaia, 1855 - Bilbao, 1910), i oncle de Miguel de Saralegui y de la Colina (Bilbao, 1891-1974), director del Depósito Franco de Bilbao, i Martín de Saralegui y de la Colina (Bilbao, 1901-1990), escriptor i artista basc. FERNÁNDEZ, M.A. i M.M. ZURRUNERO (1987). «Escultura i arquitectura en el cementerio de Bilbao». Kobie, 4, 131-132. PALIZA MONDUATE, M.-T. (1988). Manuel María de Smith Ibarra: arquitecto 1879-1956. Bilbao: Diputación Foral de Bizkaia, 76. ROVIRA DE SARALEGUI I VERGÉS, H. (2006).«Llinatges de pairalia: els Rovira de la Volta».Paratge, 19, 107. VALDAVISO GAGO, J.-M. (1993). «Los orígenes del capital invertido en la industrialización de Vizcaya, 1879-1913». Revista de Historia Industrial, 4, 167. Fitxa biogràfica de «Miguel de Saralegui y de la Colina». Auñamendi Eusko Entziklopedian. Fitxa biogràfica de «Martín de Saralegui y de la Colina». Auñamendi Eusko Entziklopedian. [Consulta: 21 de març de 2016]
  10. ↑ ALEMÁN CARRANZA, B. E. (1998-1999). «La estancia San Antonio de la Compañía de Jesús y su desalojo por invasión de los Guaycurúes». Revista de la Junta Provincial de Estudios Históricos de Santa Fe, LXII (62), 9-28.
  11. ↑ LÓPEZ ROSAS, J. R. (1997). Santa Fe, aquel rostro. Su historia, su política, su cultura. Santa Fe: Municipalidad de la Ciudad de Santa Fe, 19-23.
  12. ↑ RAHOLA i TRÈMOLS, F. (1905). Sangre nueva. Impresiones de un viaje a la América del Sud. Barcelona: Tipografía La Académica de Serra hermanos y Russell, 170-179.
  13. ↑ ZULUETA i GOMIS, J. (1904). «La estancia argentina: Don Antonio Saralegui y su Rincón de San Antonio». Mercurio. Revista Comercial Ibero-Americana, III.
  14. ↑ Imatges de l'establiment Tres Marías, seu administrativa de la Estancia Rincón de San Antonio, principis del segle xx. Arxivat 2016-03-27 a Wayback Machine. Banco de Imágenes Florián Paucke, Archivo General de la Provincia de Santa Fe. [Consulta: 21 de març de 2016]
  15. ↑ Aquesta última, copropietat de Jose María Mascías. BARCO, J. D. i L. MONTENEGRO DE ARÉVALO (2004). «Los premios en tierras fiscales, por servicios militares de los guerreros del Paraguay y servidores de la frontera santafesina. Una lectura de sus fuentes». Revista de la Junta Provincial de Estudios Históricos de Santa Fe, LXIV (64), 14 i 17-18.
  16. ↑ ROUGIER, M. (2015). La industrialización en su laberinto. Historias de empresas argentinas. Santander: Ediciones Universidad Cantabria, 124.
  17. ↑ Biografia de Martín de Saralegui y de la Colina per Hugo Rovira de Saralegui a «Saralegui». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  18. ↑ Fitxa biogràfica de «Miguel de Saralegui y de la Colina» a Auñamendi Eusko Entziklopedian.[Consulta: 21 de març de 2016]
  19. ↑ Fitxa del panteó de la família Saralegui Colina al cementiri de Bilbao.
  20. ↑ Biografia de Leandro de Saralegui y Fernández-Núñez per Hugo Rovira de Saralegui a l'article «Saralegui». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  21. ↑ «Leandro de Saralegui y Fernández Núñez». (13 de novembre de 1897). La Monarquía (Ferrol).
  22. ↑ «Saralegui (llinatge)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  23. ↑ Germà de Carlos María de Saralegui y Franco, oficial del Cos del Ministeri de Marina, fills de Leandro de Saralegui, segon pilot de l'Armada, fill al seu torn de Blas de Saralegui, comptador de Navili, nat a Madrid i originari d'Amezketa (Guipúscoa). Aracil, C. (1999). Documentación genealógico-nobiliaria del Archivo de Ferrol. Ferrol: Librería del Campus, 265. Vidal y de Barnola, L.-A. (1975): Genealogía de la familia Franco. Madrid: Editora Nacional, 135-154. Erdozáin Gaztelu, A. i F. Ibero Sola (1995): Linajes en Navarra con escudos de armas. Bilbao: Mogrobejo Zabala, IX, 112-123.
  24. ↑ Rodríguez-Villasante Prieto, J. A. (1996): La Intendencia en la Armada. Historia de la gestión económica, financiera y de material. Madrid: Empresa Nacional Bazán, 155.
  25. ↑ En l'actualitat, general de Brigada d'Intendència de l'Armada.
  26. ↑ Rodríguez-Villasante Prieto, J. A. (1996, 281).
  27. ↑ Rodríguez-Villasante Prieto, J. A. (1996, 227 i 240).
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Saralegui&oldid=33495636»