Leishmaniosi visceral
  | |
| Tipus | malaltia tropical desatesa, malaltia òssia, hepatopatia, malaltia esplènica, leishmaniosi i malaltia |
|---|---|
| Especialitat | infectologia |
| Clínica-tractament | |
| Símptomes | pèrdua de pes, febre, anorèxia, esplenomegàlia, hepatomegàlia, diarrea, hipertensió portal, ascites, anèmia, hipotensió arterial i taquicàrdia |
| Exàmens | exploració física, anamnesi, hemograma, microscopi òptic i biòpsia |
Medicació | |
| Patogènia | |
| Localització | melsa, fetge i os |
| Classificació | |
| CIM-11 | 1F54.0 |
| CIM-10 | B55.0 |
| CIM-9 | 085.0 |
| Recursos externs | |
| OMIM | 608207, 611381 i 611382 |
| DiseasesDB | 7070 |
| eMedicine | 783750 |
| MeSH | D007898 |
| Orphanet | 507 |
| UMLS CUI | C0023290 |
| DOID | DOID:9146 |
La leishmaniosi visceral, també coneguda com a kala-azar, és una malaltia infecciosa produïda per un protozou paràsit del gènere Leishmània, que pot afectar els humans i diferents espècies animals, principalment els gossos. És la forma més greu de leishmaniosis i una causa important de mortalitat a nivell mundial, ja que es produeixen entre 200 000 i 400 000 casos en humans a l'any.[1]
Agent causal[modifica]
Existeixen dues espècies de Leishmania que poden causar leishmaniosi visceral. A l'est d'Àfrica i a l'Índia els casos estan provocats per Leishmania donovani, mentre que a Europa, el nord d'Àfrica i Amèrica llatina l'agent és Leishmania infantum, també coneguda com a Leishmania chagasi.[2]
Epidemiologia[modifica]
És endèmica a l'Àfrica Oriental i a l'Índia. El 90 % dels casos a nivell mundial es produeixen en 6 països: Brasil, Etiòpia, Sudan, Sudan del Sud, Índia i Bangladesh.
Transmissió[modifica]
La transmissió es produeix per picada de mosquits dels gèneres Phlebotomus o Lutzomyia prèviament infectats.
Cicle bio-epidemiològic[modifica]
Les leishmanies es localitzen i es multipliquen en les cèl·lules del sistema reticuloendotelial de mamífers i rèptils. El cicle biològic necessita l'existència d'insectes que actuen com a transmissors, en el tub digestiu dels quals la leishmania es multiplica; alguns dels protozous aniran a l'àrea bucal de l'insecte i seran inoculats quan aquest pica un mamífer. Al Nou Món els insectes vectors pertanyen al gènere Lutzomyia i al Vell Món al gènere Phlebotomus.
La leishmaniosis és una zoonosi, és a dir, que algunes espècies animals són el reservori i d'ells pot passar a l'home a través de la picada dels insectes vectors. Els animals carnívors, sobretot els gossos, són els principals reservoris, encara que pot haver-hi involucrades altres espècies de mamífers com els ossos formiguers, Peresosos i opòssums. La infecció en els vertebrats es produeix quan les femelles de flebòtoms infectats piquen un animal o humà per ingerir la seva sang, transmetent durant el procés la leishmania.
Simptomatologia[modifica]
L'inici és insidiós i el període d'incubació molt llarg, generalment de diversos mesos. Els símptomes principals són febre, augment de la grandària de la melsa (esplenomegàlia) i del fetge (hepatomegàlia), anèmia i disminució del nombre total de leucòcits en sang (leucopènia) amb augment relatiu de monòcits. L'evolució sense tractament és mortal, els infants amb desnutrició i els pacients infectats pel virus de la immunodeficiència humana són població d'alt risc, en aquests la malaltia sol ser de major gravetat.
Diagnòstic[modifica]
El diagnòstic se sospita pels símptomes i es confirma mitjançant estudis de laboratori, bé per mètodes directes buscant la presència de leishmania o per mètodes indirectes.[3]
El diagnòstic directe es basa a realitzar la demostració de leishmania en material procedent de la biòpsia de ganglis limfàtics, medul·la òssia, fetge o melsa. Pot realitzar-se un frotis directe de la mostra o realitzar un cultiu enmig de Senekjie.
El diagnòstic indirecte es realitza amb una mostra de sang, practicant immunocromatografia de l'antigen rK39 o bé realitzant la tècnica de reacció en cadena de la polimerasa (PCR) o el test d'aglutinació directa.
Tractament[modifica]
Els tractaments més utilitzats són els antimonials pentavalents, tant antimoniat de meglumina com estibogluconat sòdic, també anomenat gluconat d'antimoni sòdic, tots dos s'administren per via parenteral.[4][5] Depenent de l'àrea geogràfica poden recomanar-se altres tractaments. A l'Índia existeix un alt índex de fracàs amb el tractament d'antimonials pentavalents, per la qual cosa s'utilitzen sovint altres tractaments com l'anfotericina B i l'anfotericina B liposomal, aquesta última és una anfotericina B encapsulada en liposomes, cosa que disminueix considerablement la toxicitat renal del fàrmac.
Referències[modifica]
- ↑ James, William D.; Berger, Timothy G.; etal. Andrews' Diseases of the Skin: clinical Dermatology. Saunders Elsevier, 2006. ISBN 0-7216-2921-0.
- ↑ Chappuis F, etal «Visceral leishmaniasis: what are the needs for diagnosis, treatment and control?». Nature Reviews Microbiology, 5, pàg. 873. DOI: 10.1038/nrmicro1748.
- ↑ Leishmaniosis visceral. Arxivat 2016-03-09 a Wayback Machine. Guía para el equipo de salud, marzo 2010, ISSN 1852-1819
- ↑ Estado actual del tratamiento farmacológico de la leishmaniasis. Servicio de Microbiología, Hospital General Universitario, Murcia.
- ↑ Montserrat Gállego y Cristina Riera: Leishmaniosis humanas: Leishmaniosis autóctona por Leishmania infantum. SEIMC.
Malalties causades per amebozous | |||
|---|---|---|---|
| Lobosea (De vida lliure) | |||
| Conosa/Archamoebae | |||
Parasitosis causades per excavats | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Discicristata |
| ||||||||
| Trichozoa |
| ||||||||