Les Hortes de Sant Bertran

Les Hortes de Sant Bertran

Localització
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Catalunya
Província	província de Barcelona
Àmbit funcional territorial	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Barcelonès
Municipi	Barcelona
Districte	Sants-Montjuïc
Barri administratiu	el Poble-sec

Les Hortes de Sant Bertran és un antic barri que forma part del Poble-sec, al districte de Sants-Montjuïc de Barcelona. Els seus límits aproximats són el carrer Nou de la Rambla, l'Avinguda del Paral·lel, el Passeig de Josep Carner i el Passeig de Montjuïc. Entre aquest darrer i el carrer de Vilà i Vilà hi ha un petit jardí amb desnivells on predomina la vegetació autòctona, amb presència d'arbres i d'arbustos propis del bosc mediterrani.

El barri deu al nom a l'antiga zona d'hortes sorgida al voltant de l'ermita de Sant Bertran, situada prop del camí que duia a la Mare de Déu de Port (on hi havia un port que va funcionar com a tal fins ben entrada l'edat mitjana) vorejant el Morrot de Montjuïc. Amb l'assecament del Cagalell, aquesta zona va esdevenir una de les àrees més importants de producció agrícola i frutícola d'extramurs. Les dimensions de les propietats eren de tipus mitjà i els pagesos estaven agrupats en el Gremi d'Hortolans de les Hortes de Sant Bertran que, a la vegada, pertanyia al Gremi de la Porta de Sant Antoni.

Per la seva situació al costat del mar, les Hortes de Sant Bertran foren objectiu de projectes per a usos portuaris, idea que ja va sorgir a principis del segle xvi. D'altra banda, la proximitat amb les pedreres de Montjuïc, va fer que els jornalers que treballaven en aquestes explotacions s'instal·lessin amb l'aparició d'empreses dedicades a l'extracció de terra refractària, fabricació de calç i instal·lació de bòbiles. Ja al segle xviii es van convertir també en el lloc ideal per a crear els prats d'indianes: gaudien d'aigua suficient per a aquesta tasca, era molt propera a la indústria tèxtil que s'havia concentrat al Raval, i disposaven d'espai per a construir-hi allotjaments pels jornalers. També cal esmentar que la seva situació geogràfica a la vora del mar va incentivar l'aparició de contrabandisme a mitjans del segle xix.

Les Hortes de Sant Bertran també foren un dels llocs d'esbarjo preferits de molts barcelonins. Era una zona rica en fonts i un destí que es va posar molt de moda des del segle xviii fins a principis del xx, donant lloc al terme fontades per a denominar les excursions i festes que s'organitzaven al voltant de les deus. A més a més, pujar a la zona del Morrot, la part més escarpada de Montjuïc i propera al mar, oferia la possibilitat de gaudir d'unes excel·lents vistes de la ciutat. A tot això cal afegir que, després de la construcció de la Ciutadella, la platja destinada a la zona de banys era precisament la que hi havia a les Hortes de Sant Bertran. L'any 1852 es va edificar un establiment, propietat de Benet Trulls, on s'oferien banys amb aigua de mar escalfada. A la vora del Portal de Santa Madrona també hi havia els banys de la Junta de Dames, i el 1857 es van inaugurar els banys flotants Ondina, tot i que tothom els coneixia com a Roquetes, als que s'accedia a través d'un pont.

A diferència de les àrees que es convertirien posteriorment en l'Eixample, de Santa Madrona i la França Xica, les Hortes de Sant Bertran inicialment no foren objecte d'urbanització, doncs sempre s'havia pensat a convertir-les en dàrsenes portuàries. L'any 1870 es va iniciar la construcció del moll de Sant Bertran. La posterior instal·lació de la línia ferroviària Barcelona-Vilanova, l'explotació de les pedreres del Morrot i l'aparició de fàbriques de rajoles col la d'Albareda, van atorgar a la zona una nova activitat econòmica.

El 1880, Narcís Aran va dur a terme el projecte d'urbanització de la zona. Es basava en la prolongació del carrer Nou més enllà del Paral·lel, i la creació del carrer de Vila i Vilà com a eixos principals del barri, al voltant dels quals es construirien illes regulars de dimensions variables i carrers estrets sense espais lliures. També preveia la reducció de l'amplada del paral·lel de 50 a 30 metres. Tot plegat, es tractava d'una edificació intensiva que afavoria els interessos dels propietaris dels terrenys, que durant els anys 60 d'aquell segle havien impulsat, i el 1869 aconseguí la supressió de la tercera zona d'influència militar dels castells, que afectava els seus terrenys i que impedia construir-hi sense restriccions (fins aleshores a la tercera zona d'influència només es podia edificar fins a una alçada de 5 metres per a no entorpir la trajectòria dels projectils que es poguessin disparar des del castell).

El 1883 s'instal·là a les Hortes la Societat Espanyola d'Electricitat. Aquesta empresa havia obtingut a cens una part del terreny propietat de la família Mata i havia comprat a les famílies Vilà i Cabana pràcticament tota l'illa compresa entre els actuals carrers Mata, Cabanes, Vila i Vilà i Paudàries. La seva localització a les Hortes de Sant Bertran obeïa a la necessitat d'instal·lar una empresa d'energia de gran potència fora del nucli urbà densament poblat sense allunyar-la excessivament, perquè la tecnologia existent en aquella època no permetia el transport de l'energia a grans distàncies. A més a més, la seva proximitat al port li era especialment favorable pels subministraments de carbó, i posteriorment de fuel i gas-oil, així com de l'aigua indispensable per a la refrigeració de les instal·lacions. Al mateix temps van aparèixer altres empreses relacionades amb el port, com foren les carboneres, i també les empreses mecanometal·lúrigiques, com van ser els tallers de l'enginyer belga Wohlguemuth, al carrer Vila i Vilà, on es fongué el 1887 la base de la columna del monument a Colom. D'aquesta manera les Hortes de Sant Bertran van perdre el seu caire rural per a convertir-se en una zona industrial. Al carrer Carreres es van situar les cotxeres dels tramvies, on l'any 1896 es va afegir una petita central tèrmica.