Lorenzo Magalotti

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaLorenzo Magalotti

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 octubre 1637 Modifica el valor a Wikidata
Roma Modifica el valor a Wikidata
Mort2 març 1712 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Pisa Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósacerdot, poeta, traductor, filòsof, diplomàtic, dibuixant Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Nom de plomaLindoro Elateo Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósCompanyia de Jesús Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolComte Modifica el valor a Wikidata
ParentsLorenzo Magalotti (oncle) Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lorenzo Magalotti (Roma, 24 d'octubre de 1637 - Florència, 2 de març de 1712) va ser un científic, literat i diplomàtic italià.

Biografia[modifica]

Magalotti va néixer a Roma en el si d'una família aristocràtica, fill d'Ottavio Magalotti, prefecte del Correu Pontifici: el seu oncle Lorenzo Magalotti era membre de la cúria romana. El seu cosí Filippo va ser rector de la Universitat de Pisa. El jesuïta Magalotti es va convertir en el secretari de l'Accademia del cimento i en un directori de ciències.[1]

Magalotti va començar com un dels seguidors més ardents de Galileo Galilei,[2] però es va veure cada cop més angoixat per les rivalitats personals entre els membres individuals, que van soscavar constantment la dedicació de l'acadèmia a la recerca col·lectiva. A poc a poc, Magalotti va perdre l'interès per la ciència.[3] Es va convertir en viatger, ambaixador i va acabar sent poeta. Va traduir Paradise Lost de John Milton i Cyder de John Philips a l'italià.

Magalotti va rebre quatre anys d'educació al Collegio Romano i tres anys a la Universitat de Pisa. Va estudiar dret i medicina, però va passar a les matemàtiques amb Vincenzo Viviani.[4] El 19 de juny de 1657 el Cimento va ser fundat per un grup de filòsofs i aficionats, alumnes de Galilei, que consideraven l'observació com la seva tasca.[5] Van estudiar les obres de Plató, Demòcrit, Aristòtil, Heinsius, Robert Boyle i Pierre Gassendi. Els astrònoms del Cimento van aconseguir proporcionar la primera confirmació sostinguda dels descobriments de Christiaan Huygens: els anells de Saturn.

Descendia d'una il·lustre família florentina i va revelar gran aptitud per a l'estudi de les matemàtiques. Va estudiar a la Universitat de Pavia, i després va ser secretari de l'Accademia del Cimento. Va entrar al servei de Cosme III de Mèdici, gran duc de Toscana, que el va nomenar secretari seu, cosa que li va facilitar poder tractar els principals personatges de la cort d'aquell magnat. No per això va abandonar els estudis, dedicant-se al cultiu de la literatura i va aprendre diversos idiomes, entre ells l'àrab; ja coneixia l'espanyol, l'anglès i el francès, llengües que va perfeccionar en els viatges per Europa. Va ser nomenat conseller d'Estat de Cosme III, càrrec al qual va renunciar per fer vida religiosa al convent que la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri tenia a Roma, però va sortir del claustre per manca de vocació. Va acabar els seus dies a la cort de Florència.

Com a literat va pertànyer a l'escola toscana, antagònica del marinisme, i que es va distingir per la senzillesa i la naturalitat de l'expressió. Com a home de ciència i filòsof, va participar de l'aversió a l'escolàstica, adoptant, però, davant de les noves idees, un cert eclecticisme.

Algunes de les seves obres són:

  • Saggio di naturali esperienze fatte nel Accademia del Cimento (Florència, 1671)
  • Relazioni varie (Florència, 1693)
  • Lettere familiari (Venècia, 1701)
  • Lettere scientifiche ed erudite (Florència, 1723)
  • Tractatus de motu gravium

De totes les seves obres la més notable és la titulada Lettere familiari; en ella s'hi troben les tres famoses Cartes contra els ateus.

Referències[modifica]

  1. ↑ Conchrane, E. (1973) Florence in the Forgotten Centuries 1527–1800, p. 255.
  2. ↑ Conchrane, E. (1973), p. 237.
  3. ↑ Conchrane, E. (1973), p. 246.
  4. ↑ Conchrane, E. (1973), p. 231.
  5. ↑ Conchrane, E. (1973), p. 240.

Bibliografia[modifica]

Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part.
Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.
  • Conchrane, E. (1973) Florència en els segles oblidats 1527–1800. Una història de Florència i els florentins a l'època dels grans ducs. Llibre IV Florència a la dècada de 1680. Com Lorenzo Magalotti buscava en va una vocació i finalment es va establir a olorar perfums.
  • Angelo Fabroni, Vitae Italorum doctrina excellentium qui in saeculis XVII. et XVIII. floruerunt (20 vols., Pisa, 1778-1799, 1804-1805)
  • Pompilio Pozzetti, Elogio del conte L. Magalotti (Florència, 1787);
  • Un dels millors estudis sobre aquest autor és el de Stefano Fermi, L. Magalotti scienzato é letterato (piacenza, 1903).
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lorenzo_Magalotti&oldid=31395551»