Lucile Hadžihalilović

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Lucile Hadzihalilovic)
Infotaula de personaLucile Hadžihalilović

Lucile Hadžihalilović (2022, Mostra de València) Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Lucile Hadzihalilovic Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement7 maig 1961 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
Lió (França) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióInstitut des hautes études cinématographiques Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball França Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirectora de cinema, actriu de cinema, guionista, muntadora, productora de cinema Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
CònjugeGaspar Noé Modifica el valor a Wikidata
Veu de Lucile Hadžihalilović (francès) Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0352968 Allocine: 24206 Allmovie: p204724 TMDB.org: 17627 Modifica el valor a Wikidata

Lucile Emina Hadžihalilović (Lyon, 7 de maig de 1961) és una escriptora i directora francesa d'origen bosnià. Els seus treballs més destacats inclouen el curtmetratge de 1996 La Bouche de Jean-Pierre i el llargmetratge de 2004 Innocence, pel qual es va convertir en la primera dona a guanyar el premi anual Bronze Horse del Festival Internacional de Cinema d'Estocolm a la millor pel·lícula.[1]

Biografia[modifica]

Hadžihalilović va nàixer a Lió el 1961, de pares iugoslaus-bosnians i va créixer al Marroc fins als 17 anys.[2] Va estudiar història de l'art,[2] i es va graduar a la prestigiosa escola de cinema francesa La Femis (abans Institut des hautes études cinématographiques) el 1987 amb el curtmetratge La Première Mort de Nono.[3]

A principis dels anys noranta, va començar a col·laborar amb el notable cineasta francés Gaspar Noé. Va produir i editar el seu curtmetratge Carne (1991) i la seqüela, el llargmetratge I Stand Alone (1998), i junts van formar la productora Les Cinémas de la Zone,[4] el 1991.[3] Noe va explicar la seua unió com a socis comercials: "Vam descobrir que compartíem la voluntat de fer pel·lícules atípiques i vam decidir entre tots crear la nostra pròpia societat, Les Cinémas de la Zone, per poder finançar els nostres projectes".[5] La primera pel·lícula de Hadžihalilović després de la seua graduació, La Bouche de Jean-Pierre (1996), va ser el resultat de l'esforç col·laboratiu. Hadžihalilović va escriure, editar, produir i dirigir la pel·lícula mentre Noé treballava com a director de fotografia. La Bouche de Jean-Pierre es va mostrar durant el panel Un Certain Regard al Festival de Cannes i va ser seleccionada per a altres festivals destacats d'arreu del món.[3] Hadžihalilović també va contribuir al guió de Enter the Void (2009) de Noe, i va continuar com a productora de Lux Æterna (2019) i Vortex (2021).

Carrera[modifica]

Editora[modifica]

Hadžihalilović va treballar com a editora per a diverses pel·lícules abans de començar els seus propis projectes. La primera pel·lícula en la qual va treballar va ser el curt Festin de Sylvain Ledey (1986),[2][6] després del qual va editar el documental d'Alain Bourges del 1991 Horizons artificiels (Trois rêves d'architecture),[2] que s'ha descrit com "tres enfrontaments entre el discurs sobre l'arquitectura i l'arquitectura de la parla".[7] Poc després, havia començat la seua col·laboració amb Gaspar Noé i va treballar en el curt de 1991 Carne.[8] El 1994, va treballar en el curt La Baigneuse de Joel Leberre.[2] Aleshores, Hadžihalilović va produir i editar la seqüela del llargmetratge Carne, I Stand Alone, el 1998.[2]

Directora[modifica]

El primer curtmetratge de Hadžihalilović després de la seua graduació va ser La Bouche de Jean-Pierre (1996). S'explica a través dels ulls d'una jove, Mimi (Sandra Sammartino), la mare de la qual s'havia intentat suïcidar. Aleshores, la Mimi es trasllada a viure amb sa tia (Denise Aron-Schropfer) i un home anomenat Jean-Pierre (Michel Trillot). La pel·lícula presenta l'abús infantil i acaba amb la Mimi prenent pastilles per dormir en un esforç per copiar a sa mare.[3]

El 1998, Hadžihalilović va fer Good Boys Use Condoms, com a part d'una sèrie de curtmetratges eròtics que promouen l'ús del preservatiu.[9] Un altre de la sèrie, Sodomites, el va fer Noé.[10] El 2004, va estrenar la pel·lícula Innocence, aclamada per la crítica, protagonitzada per Marion Cotillard i Hélène de Fougerolles. La pel·lícula es va inspirar en la novel·la de 1903 Mine-Haha, o Sobre l'educació corporal de les noies joves del dramaturg alemany Frank Wedekind.[3] La pel·lícula segueix a tres xiques joves que assisteixen a un misteriós internat i les seues interaccions amb els seus professors (Cotillard i Fougerolles).[3] Entre les referències de la pel·lícula s'hi troben Picnic at Hanging Rock (1975), de Peter Weir, Suspiria de Dario Argento (1977) i The Spirit of the Beehive (1973) de Victor Erice.[11]

Hadžihalilović va estrenar un curtmetratge titulat Nectar el 2014,[12] i el llargmetratge Evolution el 2015.[13] L'evolució gira al voltant de nois joves que són sotmesos a tractaments misteriosos i viuen en una illa habitada únicament per dones i elles mateixes.[14]

Hadžihalilović va llançar el seu primer llargmetratge en anglès l'any 2021 anomenat Earwig, sobre una xica que té les dents de gel.[15]

Filmografia[modifica]

Editora[modifica]

  • Festin (1986) (curtmetratge)
  • La Première Mort de Nono (1987) (curtmetratge)
  • Horizons artificiels (Trois rêves d'architecture) (1991)
  • Carne (1991) (curtmetratge)
  • La Baigneuse (1994) (curtmetratge)
  • La Bouche de Jean-Pierre (1996) (curtmetratge)
  • I Stand Alone (1998)

Actriu[modifica]

  • Les cinéphiles - Le retour de Jean (1989)
  • Les cinéphiles 2 - Eric a disparu (1989)
  • Carne (1991) (curtmetratge)

Directora[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Director is first woman to win a Bronze Horse». deseretnews.com. [Consulta: 4 abril 2015].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Rège, Philippe. Encyclopedia of French Film Directors, 11 desembre 2009. ISBN 9780810869394. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Contemporary Feminine Cinema and Lucile Hadzihalilovic's Innocence». academia.edu. [Consulta: 3 abril 2015].
  4. ↑ «IMDb: Les Cinémas de la Zone». imdb.com. [Consulta: 4 abril 2015].
  5. ↑ «Le Tempts Detruit Tout: Pulpe Amère». letempsdetruittout.net. Arxivat de l'original el 2015-04-28. [Consulta: 4 abril 2015].
  6. ↑ «International Short Film Festival: Festin». clermont-filmfest.com. Arxivat de l'original el 2015-04-18. [Consulta: 4 abril 2015].
  7. ↑ «Film documentaire: Horizons artificiels». film-documentaire.fr. [Consulta: 4 abril 2015].
  8. ↑ «IMDb: Carne». imdb.com. [Consulta: 4 abril 2015].
  9. ↑ «IMDb: Good Boys Use Condoms». imdb.com. [Consulta: 4 abril 2015].
  10. ↑ «IMDb: Sodomites». imdb.com. [Consulta: 1r juliol 2015].
  11. ↑ «Artificial Eye: Lucile Hadžihalilović». artificial-eye.com. Arxivat de l'original el 2015-04-08. [Consulta: 4 abril 2015].
  12. ↑ «IMDb: Nectar». imdb.com. [Consulta: 4 abril 2015].
  13. ↑ «Cineuropa: Lucile Hadzihalilovic is back with Evolution». cineuropa.org. [Consulta: 4 abril 2015].
  14. ↑ «Wild Bunch: Evolution». wildbunch.biz. [Consulta: 4 abril 2015].
  15. ↑ Bradshaw, Peter. «Earwig review – twisty body-horror noir threatens to bite». The Guardian. [Consulta: 6 juny 2022].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lucile_Hadžihalilović&oldid=33111823»