Manassès d'Arle
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Arle  |
| Mort | valor desconegut Arle |
 Arquebisbe de Milà arquebisbat de Milà | |
| 948 – 948 | |
 Bisbe arquebisbat de Trento | |
932 – 957 – Lantram (en)  → Diòcesi: arquebisbat de Trento | |
| Arquebisbe d'Arle | |
| 914 – 962 – Ithier → Diòcesi: arquebisbat d'Arle | |
| Bisbe de Màntua bisbat de Màntua | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | arquebisbe |
| Família | |
| Pares | Guerner de Troyes (en) i Teutberga d'Arle |
Manassès d'Arle (? - † 17 de novembre de 962 o 963), va ser arquebisbe d'Arle (914-962/963), bisbe de Verona, de Trento i de Màntua, i arquebisbe de Milà (946-954). Era per la seva mare Teutberga d'Arle, el nebot d'Hug d'Arle que va ser rei de Provença i d'Itàlia.
Biografia[modifica]
Un parent d'Hug d'Arle[modifica]
D'origen borgonyó, era el fill de Teutberga d'Arle, la germana d'Hug d'Arle, i del comte Warnarius (Garnier) de Troyes i vescomte de Sens, mort en combat contra els vikings el 6 de desembre de 924.
Un bisbe poderós sota Hug d'Arle[modifica]
A Arle[modifica]
Manassès va rebre l'arquebisbat d'Arle cap al 914, de resultes de la instal·lació d'Hug d'Arle a la ciutat provençal el 911, i poc després, el 921, va rebre del rei Lluís III el Cec drets sobre la ciutat entre els quals els percebuts sobre els grecs i altra gent que arribaven a Arle[1] La seva instal·lació a la seu arquebisbal arlesiana s'inscrivia en el marc dels conflictes d'aquesta època. La pujada d'Hug va crear en efecte una forta oposició entre l'aristocràcia local i la nova aristocràcia borgonyona dirigida pel comte. Aquestes tensions que es traduïren de vegades en homicidis, culminaren en els anys 915- 920[N 1]
El 923 va cedir a l'Església de Marsella, amenaçada per les bandes sarraïnes, les esglésies de Fos[N 2] i l'abadia Saint-André de la Cappe on el bisbe de Marsella, Drogó es va poder refugiar.
A Itàlia[modifica]
El 926, quan Hug va marxar a Itàlia, el va seguir[N 3] tot conservant l'arquebisbat d'Arle. A Itàlia es va fer nomenar per a altres bisbats: a Verona, Trento i Màntua i rebé nombroses abadies, tot assumint la funció de primer ministre del seu oncle. Tants favors aixecaren gelosies i rancors de la noblesa italiana.[2]
El 947, Manassès és assenyalat a Pavia.[3]
Dels temps difícils després de la desaparició d'Hug[modifica]
El 948,[N 4] la desaparició del seu protector i oncle Hug d'Arle que havia hagut de fugir d'Itàlia, va obrir per a ell i els parents del comte un període ple d'atzars.
Dels actes de penediment[modifica]
Des del mes de setembre, potser a Provença però més probablement a Cluny[4] Manassès acompanyat d'altres provençals sobretot de Berta d'Arle, la seva cosina (filla de Bosó d'Arle), feu una donació dels béns situats al comtat de Chalon[N 5] a favor de Cluny, probablement per a l'ànima de la seva mare Teutberga d'Arle, recentment morta;[N 6] poc després, el 7 d'octubre de 948, va organitzar l'elecció d'Honorat[N 7] com a bisbe de Marsella, de la família dels vescomtes de Marsella. El 949 va vendre el domini de Montmajor a Teusinda d'Arle, dona pertanyent a una família aristocràtica d'origen borgonyó que el va cedir als monjos benedictins que vivien en aquesta illa envoltada d'aiguamolls.
L'accessió a l'arquebisbat de Milà[modifica]
A la mort el 13 d'octubre 948 de l'arquebisbe Ardaric (Arderic Cotta) de Milà, Manassès va tornar a Itàlia des de 949 i aconseguí finalment hissar-se sobre la cadira d'Ambròs:[4] fou en efecte designat a l'arquebisbat de Milà per Berenguer II d'Itàlia i la seva esposa Wil·la la filla de Bosó d'Arle. Va seguir llavors un període de conflictes amb els seus rivals Adelman i Walpert de Mèdici que es va acabar pel triomf d'aquest darrer el 953[5] o 954.[4]
Els últims anys: replegament cap a Arle[modifica]
Els últims anys de Manassès són poc coneguts. Segons l'historiador Jean-Pierre Poly, va tornar a Provença, on només havia estat alguns moments en breus estances des del 933 al 952/953, després que fou condemnat pel concili d'Augsburg[6] que els historiadors col·loquen el 952.[7] Hi hauria anat per justificar-se després del raid d'Otó I a Itàlia.[4] En el transcurs d'aquests anys sembla que el rei Conrad III de Borgonya, aprofitant l'absència d'aquest poderós prelat, va donar el gruixut dels fiscos marsellesos, a Arnulf el Vienès (després Arnulf o Arlulf de Marsella), l'avantpassat dels vescomtes de Marsella.[4]
Des d'almenys l'any 951, va tenir com a coadjutor a un personatge anomenat Radó. Va morir el 962 o 963.[8] Jean-Pierre Poly, en precisa el dia: el 17 de novembre.[4]
Un paper preponderant[modifica]
A propòsit de Manassès, s'ha pogut parlar de la «preponderància aclaparadora de l'arquebisbe d'Arle» (Jean-Pierre Poly). L'arquebisbe d'Arles fou l'únic metropolità a Provença. Va aconseguir col·locar al capdavant dels bisbats clergues del seu cercle. Els bisbes de Fréjus, de Vaison, de Venasque, residien a Arle i exercitaven les funcions de prebost del capítol. Els bisbes ja no juraven fidelitat al rei, sinó a l'arquebisbe d'Arle.
Prelat poderós, Manassès fou també un ric terratinent. L'inventari del domini de l'arquebisbe establert poc després de la seva defunció cap al 961, mostra que Manassès posseïa un gran domini predial que s'estenia sobre la totalitat del territori de la diòcesi d'Arles, sobretot a Argence, Autavès, Camarga i Crau[9] Li pertanyien igualment les tres abadies d'Aniana, de Godargues i de Cruàs.[10]
La importància dels arquebisbes del segle x resulta també d'un poder i d'una riquesa predial que no estaven encara disminuïts ni pels monestirs ni pels papes. Però l'Església d'Arle, com de manera més general la de Provença, va haver de començar a tractar amb les grans famílies comtals i vescomtals que a partir de la segona meitat del segle x intentaren de fer entrar la propietat eclesiàstica en el seu patrimoni familiar.
Notes i referències[modifica]
Notes[modifica]
- ↑ Homicidi per exemple dels pares de Maiol de Cluny, el futur abat de Cluny.
- ↑ Concedida un temps al bisbe de Marsella per l'arquebisbe d'arles, Manassès, va ser després restituïda a aquest últim cinquanta anys més tard.
- ↑ . Manassès no s'hauria unit a Hugues de seguida, sinó més tard, vers el 933.
- ↑ el 10 d'abril de 948
- ↑ . Manassès ... dona el 948 possessions situades al comtat de Chalon (CLU n° 726) segons Eliana Magnani, «Cluny, Saint-André de Gap, le Dévoluy. L'implantation clunisienne en Haute-Provence – milieu s. Xe-s. XIe» aquí
- ↑ . "matris mee Theotberg" el setembre de 948 donació a Cluny del seu fill "Manases archiepiscopus Arelatensis" feta per la seva ànima, presumiblement indicant que havia mort.
Tenint en compte la data d'aquesta donació - després la defunció del seu protector i oncle Hug - es pot suposar que Manassès intentava reprendre vincles amb el poderós coadjutor de Cluny, l'abat Maiol de Cluny. - ↑ Honorat fou nomenat el 7 d'octubre de 948 bisbe de Marsella per una transacció entre Teusinda d'Arle, Manassès i el capítol d'Arle (Albanès, Bisbes de Marsella n° 65).
Referències[modifica]
- ↑ Louis Stouff, Arles au Moyen Âge, pàgina 62.
- ↑ Augustin Fabre, Histoire de Provence, pàgina 376 E2% 80% 99Arles&source=web&ots=8DdvPr9E-n&sig=0vZeuNtfOabd1LfSuz46hXewiWu&hl=ca&sa=X&oi=book_result&resnum=8&ct=result#Ppa376,M1 aquí[Enllaç no actiu]: Ell [Hug] va donar massa confiança i crèdit al seu nebot Manassès, arquebisbe d'Arle, que l'havia seguit als seus nous estats. El va fer el seu primer ministre, el va proveir de riques abadies, i li va conferir els bisbats de Verona, de Trento i de Màntua. Aquests favors acumulats sobre el cap d'un parent privilegiat, van aixecar contra Hug moltes ambicions geloses.
- ↑ Jean-Pierre Poly, La Provence et la société féodale 879-1166 - pàgina 36
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Jean-Pierre Poly, La Provence et la société féodale 879-1166, pàgina 36.
- ↑ Liutprand de Cremona (vers 920-972) escrivia cap a 961: Walpert arquebisbe de Milà, escapat més mort que viu al furor de Berenguer i d'Adalbert, va anar trobar a Otó li va declarar que no podia sostenir la crueltat dels dos reis, ni la de Wil·la que contra tot dret diví i humà havia fet pujar sobre la seu de Milà el bisbe Manassès d'Arle; deia igualment que Wil·la era una calamitat per a la seva església perquè li prenia el que ella i els seus necessitaven.
- ↑ Jean-Pierre Poly, La Provence et la société féodale 879-1166 Bordas, París, 1976, ISBN 2040077405, pàgina 29.
- ↑ Louis de Mas Latrie, Chronologie historique des papes, des conciles généraux et des conciles des Gaules et de France - París, 1836 - pàgina 383 20Augsbourg&f=false aquí[Enllaç no actiu]
- ↑ Jean-Pierre Papon, Histoire générale de Provence, Moutard, 1777, volum 1, pàgina 307 aquí: Es creu que va morir el 962. Tenia un coadjutor anomenat Radó, per governar l'església d'Arle en la seva absència; d'això ve que es donés a aquest el títol d'arquebisbe, en una carta de l'any 951.
- ↑ Martin Aurell, Jean-Paul Boyer, Noël Coulet, La Provence au Moyen Âge, pàgina 20
- ↑ Édouard Baratier, Histoire de la Provence, pàgina 117.
Fonts[modifica]
- Louis de Mas Latrie, Chronologie historique des papes, des conciles généraux et des conciles des Gaules et de France, París, 1836
- Jean-Pierre Poly, La Provence et la société féodale 879-1166, Bordas - París, 1976, ISBN 2040077405
- Martin Aurell, Jean-Paul Boyer, Noël Coulet, La Provence au Moyen Âge, ISBN 2853996174