Margaridoia perenne
Bellis perennis  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | margaridoia |
| Planta | |
| Tipus de fruit | aqueni |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Asterales |
| Família | Asteraceae |
| Tribu | Astereae |
| Gènere | Bellis |
| Espècie | Bellis perennis L., 1753 |
Els botonets (Bellis perennis)[1] és una espècie de planta amb flors del gènere Bellis dins la família de les asteràcies (Asteraceae). És una planta nativa d'Europa, el Caucas, el Pròxim Orient i l'Àsia Central.[2]
Addicionalment pot rebre els noms de margalida, margalideta, margalidetes, margarida, margarides, margarides bordes, margarideta, margarideta blanca, margarideta de riu, margaridoia, margaridoia perenne, margaridoies, margarita menuda, margarites, moristella, pasqüeta i perpètues. També s'ha recollit la variant lingüística margaridolla.[1]
Descripció[modifica]
Com el seu propi nom indica, el cicle vital d'aquesta planta és perenne. És a dir, que tant les seves parts aèries com les subterrànies viuen durant tres anys o més.
Òrgans vegetatius[modifica]
L'arrel és axonomorfa, típica de les plantes perennes, ja que presenta un eix principal (que prové de la radícula de l'embrió) més desenvolupat que els eixos laterals. Es caracteritza per ser dura i fibrosa. La tija mesura entre 2 i 3 cm de diàmetre i uns 10 cm de llargada. Presenta entrenusos molt curts que fa que les fulles neixin arran del sòl formant una roseta basal. En aquests casos la planta s'anomena acaule. Tot i que, ocasionalment, pot ser més o menys caulescents (dit de les plantes que presenten tija aparent). És del tipus herbàcia, ja que té consistència d'herba. A més presenta estolons curts.
Les fulles són simples, més o menys crenades, obtusa, verdes brillants i pubescents (presenta pèls curts i suaus), almenys quan són joves; de 2 a 5 cm de llargada. El limbe foliar és de forma variable tot i que generalment és obovat. Aquest es fa estret de forma abrupta i dona lloc a un pecíol tan llarg com la làmina.
Com a conseqüència de la presència de pecíol, les fulles se classifiquen com a peciolades. La disposició de les fulles és en roseta basal. Presenten un nervi marcat central (nervació pinnada) i la textura és herbàcia.
Òrgans reproductors[modifica]
És una planta hermafrodita o bisexual, ja que presenta gineceu (aparell sexual femení) i androceu (aparell sexual masculí) alhora.
Les flors perifèriques són femenines mentre que les se situen al centre del capítol són hermafrodites. Per tant la margarida és una planta monoica.
Les tiges florals sense fulles desemboquen a una inflorescència racemosa en capítols solitaris i pedunculats de 2 a 3 cm de diàmetre amb el receptacle cònic. Els peduncles són estrets, però engruixits sota el capítol i mesuren de 4 a 25 mm de llargada. A la base dels capítols es forma un involucre de dues línies de bràctees herbàcies, obtuses, oblongues de 3 a 5 mm cadascuna.
Totes les flors són pentàmeres. Les perifèriques són femenines, zigomorfes i ligulades; mentre que les flors situades al centre del capítol són hermafrodites, actinomorfes i tubuloses. Cap dels dos tipus presenta calze. La corol·la de les flors perifèriques acaba en una lígula blanca i sovint tacada de púrpura al revers o a l'àpex. Aquesta lígula mesura de 4 a 8(11) mm de llargada. En canvi, la corol·la de les flors centrals és groga, campanulada i dividida en 4 o 5 lòbuls.
L'androceu està format per 5 estams amb les anteres soldades en forma de tub (monadelfs). El pol·len s'allibera a l'interior del tub format per les anteres. El gineceu és bicarpel·lar i sincàrpic. L'ovari és ínfer i unilocular que conté un únic primordi seminal anàtrop i de placentació basal. Hi ha un sol estil bifurcat apicalment en dos estigmes.
El fruit és simple indehiscent sec, concretament, un aqueni pubescent. És un fruit comprimit i sense papus que mesura d'1 a 1,5 mm.
Taxonomia[modifica]
Aquesta espècie va ser publicada per primer cop l'any 1753 al segon volum de l'obra Species Plantarum del botànic suec Carl von Linné (1707-1778).[3][4]
Etimologia[modifica]
El primer binomi Bellis prové del terme llatí bellus que vol dir graciós, bonic fent referència a la flor. L'epítet específic perenne és degut al fet que es pot trobar florida durant tot l'any, sobretot a la primavera.
Sinònims[modifica]
Els següents noms científics són sinònims heterotípics de Bellis perennis:[2]
- Aster bellis E.H.L.Krause
- Bellis alpina Hegetschw.
- Bellis armena Boiss.
- Bellis croatica Gand.
- Bellis hortensis Mill.
- Bellis hybrida Ten.
- Bellis integrifolia DC.
- Bellis minor Garsault
- Bellis perennis var. caulescens Rochebr. & Sav.
- Bellis perennis var. caulescens Lej.
- Bellis perennis f. disciformis P.D.Sell
- Bellis perennis f. discoidea D.C.McClint.
- Bellis perennis var. hirsuta Beck
- Bellis perennis var. integrifolia Mérat
- Bellis perennis var. microcephala Boiss.
- Bellis perennis var. prolifera Gaudin
- Bellis perennis proles pumila (Arv.-Touv. & Dupuy) Rouy
- Bellis perennis var. tubulosa Gaudin
- Bellis pumila Arv.-Touv. & Dupuy
- Bellis rotundifolia proles pumila (Arv.-Touv. & Dupuy) P.Fourn.
- Bellis scaposa Gilib.
- Bellis validula Gand.
- Erigeron perennis Sessé & Moc.
Ecologia[modifica]
És una planta nativa del nord d'Àfrica, nord, oest d'Àsia i Europa. A més, ha estat àmpliament introduïda en altres zones on no és pròpia.
Aquesta planta herbàcia es distribueix al llarg de tot el Principat, ja que no presenta exigències al sòl ni al clima, encara que prefereix els ambients humits i freds. Es poden distingir dues varietats segons la mida dels capítols. La varietat perennis presenta els capítols i les lígules més grans que la varietat meridionalis. La segona és més meridional i possiblement és la més freqüent als Països Catalans.
És una herba característica de prats, gespes, pastures i marges de camins. És abundant en sòls compactes, amb retenció d'humitat i rics amb humus. Les característiques adequades del sòl són: zones lluminoses, de calor moderat, sòls humits, freds i lleugerament àcids (pH entre 4,5 i 7,5)
Farmacologia[modifica]
Les parts utilitzades de la margarida són les fulles, arrels i flors, encara que les arrels són les que s'usen amb menys freqüència.
Composició química[modifica]
Els capítols florals contenen tanins (que són derivats poliacetilènics), saponòcits, olis essencials,[5] àcids orgànics i saponines.[6][7] A més, presenta l'antoxantina que és la responsable de la coloració groga.
Usos medicinals[modifica]
És un popular remei contra moltes malalties i té una gran varietat de formes d'aplicació. És l'herba tradicionalment utilitzada contra les ferides, bòfegues, cremades i per disminuir inflamacions.
Les arrels s'utilitzen en el tractament de l'escorbut i èczemes dèrmics.
La infusió de fulles i flors és una de les principals cures de traumatismes i adherències postoperatòries, així com els trastorns d'amenorrea, dispèpsia i reumatisme que deriven del fred. A més s'utilitza en el tractament de refredats, artritis, trastorns renals o hepàtics i per purificar la sang. Se pensa que pot tenir una lleugera acció hemolítica, encara que no s'ha determinat la substància que la provoca.
Es creu que mastegar fulles fresques és un tractament per úlceres bucals.
Accions farmacològiques / propietats[modifica]
Presenta diverses propietats:
- antitussiva i expectorant[8] gràcies als saponòsids, resina i mucílags.
- diürètica[8] i sudorífica degudes als tanins
- cicatritzant
- per controlar la pressió arterial
- antiespasmòdica
- demulgent, digestiva, emol·lient i laxant
- oftàlmica
- purgatives i tòniques.
No s'ha descrit cap mena de toxicitat per aquesta espècie.
Observacions[modifica]
És una herba molt utilitzada a efectes decoratius combinada amb la gespa per la seva resistència a la sega. La flor es tanca per la nit i s'obre novament al matí. Creix en tota mena de climes, preferentment en ambients freds per estimular la floració, encara que no tolera les gelades fortes. Són comestibles les fulles crues o cuinades en amanides, ja que el seu sabor lleugerament dolç és combinable amb l'amarg del dent de lleó. A més es pot consumir en forma de verdura o sopa. Tradicionalment les flors s'han conservat en vinagre per utilitzar-les després com a condiment. Amb les fulles es pot preparar te, al qual se li ha atribuït una dubtosa acció hipnòtica.
Com a curiositat podem destacar que el 1793 els governants d'Alemanya varen emetre un decret d'extermini degut a les seves suposades propietats abortives,[9] fet que no es va poder demostrar científicament.
Galeria d'imatges[modifica]
-
Detall de la inflorescència -
Diferents colors que pot tenir la inflorescència -
Detall de les fulles -
Flors hermafrodites del centre del capítol
.jpg)
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Bellis perennis». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 16 maig 2024].
- ↑ 2,0 2,1 «Bellis perennis» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 16 maig 2024].
- ↑ «Bellis perennis L.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 16 maig 2024].
- ↑ Linné, 1753, p. 886.
- ↑ Antimicrobial activity of polyacetylenes from Bellis perennis and their synthetic derivatives.
- ↑ Perennisosides I-VII, Acylated Triterpene Saponins with Antihyperlipidemic Activities from the Flowers of Bellis perennis
- ↑ Bayogenin and asterogenic acid glycosides from Bellis perennis.
- ↑ 8,0 8,1 Seasonal changes in the hemolytic effects of the head of Bellis perennis L.
- ↑ The effect of the homeopathic remedies Arnica montana and Bellis perennis on mild postpartum bleeding--a randomized, double-blind, placebo-controlled study--preliminary results
Bibliografia[modifica]
- von Linné, Carl. Species plantarum, exhibentes plantas rite cognitas ad genera relatas, cum differentiis specificis, nominibus trivialibus, synonymis selectis, locis natalibus, secundum systema sexuale digestas (en llatí). vol. 2. Estocolm: Laurentius Salvius, 1753.
- Jesus Izco (coordinador), E.Barrero, M.Brugués, M.Costa, J.A. Devesa, F.Fernández, T.Gallardo, X.Llimona, C.Prada, S.Talavera, B.Valdés. Botánica. 2a edició. Madrid: Editorial McGraw-Hill, 2004. ISBN 84-486-0609-4 (castellà)
- Bernardo Ticli. El herbario de la salud. 1a edició. Barcelona: Editorial De Vecchi, 2003. ISBN 84-315-1824-3 (castellà)
Enllaços externs[modifica]
- Natura digital (UB)
- Homeopatia general (castellà)
- GRIN (anglès)
- Red Naturaleza (castellà)