Maria Marín
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 27 juliol 1870  Cadis (Espanya) |
| Mort | 14 febrer 1929 (58 anys) Barcelona |
Maria Marín (San Fernando?, Cadis ca. 1860 - Barcelona, 14 de febrer de 1929)[1] fou una mestra racionalista.[2]
Biografia[modifica]
Maria Marín era originària de San Fernando, a Cadis. Sembla que era de classe mitjana, ja que la seva formació és la de llevadora. Molt aviat va morir el seu pare i va quedar sola amb la mare pel que decideixen passar a residir a Barcelona per poder treballar en millors condicions. D'aquests anys a Cadis ja s'inclina cap a les idees republicanes i emancipadores que engrandirà a la seva arribada a Catalunya. La mare va morir a Barcelona, on Maria treballava per a totes dues. Aviat es va posar a escriure regularment per a revistes i periòdics progressistes i, segons la seva semblança d'El Ateo, va ser, fins i tot, la directora d'algun en els anys gaditans.[2]
De Cadis va passar a València on la va acollir Blasco Ibáñez, ja que començava a ser perseguida per les seves idees. Allà va col·laborar en el periòdic El Pueblo i va teixir un cercle d'amistats entre les que es comptava la propagandista laica Elena Just, que serà la mare del diputat i redactor republicà.[2]
En aquells anys va ser professora d'una escola racionalista fundada i subvencionada per Félix Azati. També va començar a fer conferències i col·laboracions amb els centres obrers progressistes de la regió. Una altra volta se sent amenaçada pels reaccionaris i ara decideix marxar a Barcelona, ja que han donat mort al seu amic Cayetano Ripoll.[2]
En arribar a Barcelona s'afilia al partit Radical de Lerroux i torna a treballar de professora racionalista en diverses escoles obreres de Barcelona, com la Casa del Pueblo del Barri de Pekín (un barri del Poble Nou on hi ha barraques) i la del Districte V, és a dir l'actual Raval. Aquesta militància en els barris més extrems, i més pobres de la ciutat, en els quals s'assenta la majoria de la població immigrant la faran enormement popular i mostra el seu grau de compromís laic i racionalista. Anys més tard, regentarà una escola al seu domicili del carrer de l'Om, ajudada sempre pels seus amics republicans, i com no de les seves amigues, totes mestres i progressistes: Francisca Manajas, Ángeles López de Ayala, Teresa Claramunt, Dolors Zea, Feliciana Rovira, Belén Sàrraga de Ferrero i Adelina Civil. A Barcelona va tornar a col·laborar a la premsa i destaquem treballs a El Diluvio, o al Progreso dels republicans radicals i també al feminista El Gladiador. També va deixar escrites diverses obres de teatre.[2]
Durant els seus darrers anys, que coincideixen amb la dictadura de Primo de Rivera, amb una greu repressió en contra de les escoles laiques i racionalistes, va veure molt minvats els ingressos econòmics i va malviure en el seu piset del carrer Nou de la Rambla on va morir. Va passar algunes temporades de la seva vida acollida a casa de la família Ratés de Rubí, on va freqüentar l'amistat d'altres radicals lliurepensadors com el reusenc Cristóbal Litrán.[2]
També va fer diverses gires de propaganda laica i anticlerical per Catalunya, amb Ginés Bernades, militant del partit republicà radical i també redactor de diverses publicacions.[2]
Mare soltera, el seu fill, Lluís, va portar el seu cognom.[2]
Va ser enterrada civilment, com era la seva voluntat, i les restes –a causa de la seva pobresa– reposen en la fosa comuna del cementiri de Montjuïc.[2]
Referències[modifica]
- ↑ «Doña Maria Marin». Panadés republicano : semanario de Unión Republicana: Any 13 Núm. 621, 02-03-1929, pàg. 1.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Diccionari biogràfic de dones. «Maria Marín». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). Arxivat de l'original el 2015-10-06. [Consulta: 6 octubre 2015].