Marietta de Veintemilla
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 8 setembre 1855 Guayaquil (Equador) |
| Mort | 11 març 1907 (51 anys) Quito (Equador) |
| Causa de mort | Causes naturals |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptora |
Marietta de Veintemilla (Guayaquil, 8 de setembre de 1855 - Quito, 11 de març de 1907) va ser una escriptora, feminista i política equatoriana. Fou primera dama de l'Equador durant la presidència del seu oncle solter, el president Ignacio de Veintemilla (1876-1883).
Biografia[modifica]
Com a primera dama, va ser molt influent en la introducció de canvis en la vestimenta habitual de l'alta societat i la burgesia quitenya i en el comportament social de les dones. Va aconseguir que les dones de classe alta de l'Equador deixessin de banda els vestits negres del moment i que adoptessin la moda europea amb colors vius; també va influir perquè resultés acceptable socialment que les dones caminessin pel carrer sense anar acompanyades d'un home, després de fer-ho ella mateixa en el seu càrrec de primera dama passejant en públic sola o en companyia d'altres dones. Durant la presidència del seu oncle, Marietta va impulsar diversos projectes socials i culturals, com la construcció del Teatro Nacional Sucre, el redisseny del parc de La Alameda i diverses reformes urbanes a la ciutat de Quito. També va impulsar la fundació d'acadèmies de belles arts a diverses ciutats de la república i va fundar el primer jardí botànic de Quito.
El 1882, el seu oncle, decidit a proclamar-se dictador, estava absent de la capital, Quito, quan va esclatar la guerra entre diverses faccions: els liberals d'Eloy Alfaro, el restauradors de Salazar, Sarasti i Lizarzaburu i els partidaris de Veintemilla.[1] En la seva absència, Marietta va prendre el control de la capital, del govern i de les seves forces armades en nom del seu oncle i va ordenar la defensa de Quito quan va ser atacat pels restauradors el gener de 1883. Per aquest motiu se la conegué com La Generalita.[2] Després de la derrota, va ser empresonada, però el 1884 fou alliberada i obligada a marxar a l'exili.
El 1898, va deixar el seu exili a Lima i va tornar a Quito, on es va convertir en una figura líder del moviment de la dona que en aquells moments es començava a formar a l'Equador. En aquest camp destacà com a escriptora i com a conferenciant sobre qüestions feministes. La seva obra més rellevant, Páginas del Ecuador, es publicà el 1890.[3]
Referències[modifica]
- ↑ Ayala Mora, Enrique. Manual de Historia del Ecuador (en castellà). Vol. 2. Quito: Corporación Editora Nacional, 2008.
- ↑ Pareja Diezcanseco, Alfredo. La hoguera bárbara (en castellà). 2a ed. Quito: Libresa.
- ↑ Ayala Mora, Enrique. La Historia del Ecuador: ensayos de interpretación (en castellà). Quito: Corporación Editora Nacional, 1985.