Migecianisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El migecianisme fou un moviment herètic que predicava Migecio l'any 782, professant una doctrina islamitzant encoberta, que condemnava el tracte amb els pagans i defensava la santedat dels cristians, fruit de polèmiques amb musulmans.[1] Sorgí a la província eclesiàstica Bètica, proliferant a Hispània, cap a l’any 777.[2]

La seva doctrina teològica sobre la Santíssima Trinitat, clarament heterodoxa, segons la qual David era Déu Pare, Crist fill de David, i el fill de Déu amb Sant Pau, l’Esperit Sant, estava formada per personatges que entraven perfectament com a tema en el diàleg amb musulmans, adaptant-se als seus interlocutors, encara que sigui per refutar-los, i es pot considerar antecedent de l’adopcionisme, ja que defensa la filiació humana de Jesús, fill de David segons la carn.[3]

A més de predicar altres errors o heretgies com:

  • Resistir-se a celebrar la Pasqua en la data posada al concili de Nicea perquè a la Bètica es traslladava del dia 14 de Nissan al 22, i no al 21, dilatant-se així la festa.[4] L’Església intentava evitar el sistema jueu de la Pasqua en la data 14 del Nissan defensat pels bisbes d’Àsia, que al·legaven era la tradició de Sant Joan Evangelista, i perquè la unanimitat a la data entre els cristians era una mostra d’universalitat de l’Església.[5]
  • Dogmatitzar que els sacerdots no devien tenir-se per pecadors, i si es confessaven per això, no s’havien d’acostar a l’altar, i per no ser exclòs del ministeri sacerdotal evitava menjar amb els pecadors.[6]
  • Practicar dejuni el dissabte, vestigi del període visigot per la convivència de les comunitats cristianes i les jueves.[7]
  • Abstenir-se de la ingesta d'animals immundes.
  • Considerar la inexistència del lliure albir i de la predestinació.
  • Fomentar els matrimonis mixtes, el divorci, el concubinat en els clergues i les ordenacions anticanòniques.[8]
  • Opinar que la veritable Església catòlica estava reduïda a la ciutat de Roma per ser la nova Jerusalem, junt amb altres temes de tendències judaïtzants.[6]

El conjunt d'ensenyaments de Migecio l'acosta a l'islam en el monoteisme absolut, però és per oposar-se millor als musulmans, ja que en compte de denigrar-los prefereix mostrar la santedat intrínseca dels cristians, que no haurien de tractar amb ells, precisament per aquesta santedat que posseeixen.[9]

Totes aquestes heretgies posaven en perill les relacions de tolerància religiosa entre els ciutadans mossàrabs, i foren denunciades pel papa Adrià I l’any 782 al bisbe Egila (775-784)[10][11] juntament amb el prevere Joan, i a tots els bisbes d’Hispània, en les Epístoles 95, 96 i 97 extractades del Còdex Carolingi.[12]

Foren condemnades al concili de Sevilla de 784,[13][14] denominat Hispanum, i convocat per Elipando (783-808), arquebisbe de Toledo i primat d’Hispània, amb l'objectiu de reprimir als migecians pels errors difosos per Migecio i Egila.[15]

Referències[modifica]

  1. ↑ Sabanés i Fernández, Roser. Los concilios de la provincia eclesiástica Bética en los siglos VIII y IX. 1a ed. [Córdoba]: Ed. Almuzara, 2022, p. 167-172. ISBN 978-84-18757-63-1. 
  2. ↑ P. Flórez. España Sagrada, tomo XII, 1754, pàgs. 167-172.
  3. ↑ Epalza. “Sobre el origen islámico del adopcionismo. Influencias musulmanas encubiertas en el cristianismo latino” en Encuentro Islamo-Cristiano, núm. 277. Serie C: Islam y Cristianismo, Madrid, mayo 1995, p. 2-3.
  4. ↑ P. Flórez. Clave Historial. 18ª ed, 1854, p. 168-169.
  5. ↑ Gonzálvez Ruiz. «El nacimiento del mundo mozárabe toledano (711-807). Un ensayo de historia comparada». Mozárabes. Identidad y continuidad de su historia, xxviii, 2011, p. 80.
  6. ↑ 6,0 6,1 Díaz y Díaz. «Migecio». Diccionario de Historia Eclesiástica de España, vol. iii, 1972, p. 1482-1483.
  7. ↑ COLLINS. España en la Alta Edad Media, 1986, p. 256.
  8. ↑ P. Flórez. España Sagrada, tomo ix, 1752, p. 261.
  9. ↑ Epalza. «Sobre el origen islámico del adopcionismo. Influencias musulmanas encubiertas en el cristianismo latino». Encuentro Islamo-Cristiano, núm. 277. Serie C: Islam y Cristianismo, mayo 1995, p. 3.
  10. ↑ Vives. «Egila». Diccionario de Historia Eclesiástica de España, vol. ii, 1972, p. 778.
  11. ↑ P. Flórez. España Sagrada, tomo xii, 1754, p. 167-172.
  12. ↑ Duchesne. Historiae Francorum Scriptores Coetanei, tomo iii, 1641, p. 813-814 i 814-817.
  13. ↑ Duchesne. Historiae Francorum Scriptores, tomo iii, 1641, p. 813-823.
  14. ↑ Sabanés i Fernández, Roser. Los concilios de la provincia eclesiástica Bética en los siglos VIII y IX. 1. ed. Córdoba: Almuzara, 2022, p. 31-100. [[Special:BookSources/ISBN 978-84-18757-63-1|ISBN ISBN 978-84-18757-63-1]]. 
  15. ↑ Collins. España en la Alta Edad Media, 1986, p. 261.

Bibliografia[modifica]

  • Sabanés i Fernández, Roser. Los Concilios de la Provincia Eclesiástica Bética en los siglos VIII y IX, Córdoba, 2022. ISBN 978-84-18757-63-1.
  • P. Flórez, Enrique. España Sagrada. Teatro geográfico-histórico de la Iglesia de España, tomo v, Ed. Antonio Marin, Madrid,1750.
  • Mansi, J. Dominicus. Sacrorum Conciliorum Nova et Amplissima Collectio, vol. xii (del año 687 al 777), Ed. Huberto Walter, Florencia, 1766=París, 1902.
  • Duchesne, Francisco. Historiae Francorum Scriptores Coetanei, tomo iii, Ed. Sébastien Cramoisy, París, 1641.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Migecianisme&oldid=31483736»