Mya arenaria
  | |
| Taxonomia | |
|---|---|
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Mollusca |
| Classe | Bivalvia |
| Ordre | Myida |
| Família | Myidae |
| Gènere | Mya |
| Espècie | Mya arenaria Linnaeus, 1758 |
Mya arenaria, la mya comuna, mya de les sorres és una espècie de grans bivalves de la família dels míids.
Característiques i moda de vida[modifica]
Aquest mol·lusc sinupalli és protegit per una closca equivalve aplanada, estirada, a amb una ornamentació prou feble. Endobèntic de tipus excavador profund, viu en els sediments filtrant l'aigua per mitjà d'un sifó.Com nombrós altres bivalves, entre els quals els musclos i ostres, pot « desintoxicar-se » emmagatzemant una gran part dels metalls pesants que ha filtrat en la seva closca (el plom en particular).[1] La seva closca tanmateix és fràgil. Es desfà rou ràpidament, deixant anar després els tòxics que contenia.
Es troba enfonsat a la sorra llotosa o el llot fins a 90 cm de profunditat. És protegit per una closca de carbonat de calci, relativament trencadissa (més fràgil que aquelles d'altres espècies que li semblen), d'on la denominació anglòfona de "soft-shells".
Aquest animal pot acumular nombrosos tòxics, la qual cosa en fa de fet un biointegrador interessant per al seguiment de la pol·lució crònica de sediments i avaluar la contaminació de la xarxa tròfica (la seva closca pot, fins i tot després de la seva mort, conservar la traça de certes pol·lucions anteriors).S'ha proposat d'utilitzar el seu « temps de soterrament » com a indicador del seu grau d'intoxicació, però altres factors hi poden intervenir.[2]
Noms[modifica]
A l'Amèrica del Nord anglòfona, s'anomena aquests bivalves steamers, softshells, longnecks o Ipswich clams.
En bretó, es diu kouilhoù kezeg o turuilhed. A Acàdia, es diu « coque ».
A la conca d'Arcachon (Occitània), s'anomena "clanca, "pitòra" o "claca"[3]
A l'illa d'Oléron (França) és dit "badago"
Àrea de repartició[modifica]
Aquesta espècie viu en els sediments sorrencs dels litorals exposats a les marees, de les costes sud dels Estats Units, fins al Canadà, i al llarg de certs litorals europeus, sobretot la mar de Wadden.N'hi ha també al Regne Unit, per exemple als arenals de Llanrhidian a l'oest de Gal·les.
Es tracta probablement d'una de les primeres espècies marines transportades : desapareguda al Plistocè, els vikings han endut la cloïssa amb ells dels seus viatges a la costa est-americana i l'han reintroduïda a les costes de Dinamarca cap al 1245 (datació de closques fòssils).[4]
Amenaces[modifica]
Com tots els mol·luscos filtrants, pot ser víctima de la pesca d'arrossegament, dels biocides utilitzats en les pintures antiincrustants o dels pol·luents acumulats al llot, entre els quals metalls pesants, adobs i plaguicides portats pels rius o les pluges. Les marees negres i pol·lucions petrolieres també la poden afectar.[5]
Alimentació[modifica]
Aquesta conquilla és freqüentment collida pels pescadors a peu o professionals a l'Amèrica del nord ; després és fregida, cuita a l'aigua, amb mantega o a la vapor o al forn, després de netejar-la en aigua de mar neta.
Risc de toxicitat alimentària[modifica]
Les autoritats nord americanes alerten regularment els consumidors sobre els riscos lligats al consum de mol·luscos filtradors.Aquesta espècie pot bioacumular fortament metalls pesants i diverses toxines produïdes pels bacteris o espècies de plàncton del qual s'alimenta, sobretot als estuaris, sovint eutrofitzats, distrofitzats o recollint la pol·lució dels estanys vessants.És per a aquesta raó una font d'intoxicacions alimentàries que pot induir problemes digestius (diarrees, mals de ventre i vòmits), urticàries, i més excepcionalment paràlisis per exemple quan la concentració de l'aigua en Alexandrium tamarense o Alexandrium ostenfeldii arriba a 1 000 cèl·lules per litre d'aigua de mar, la carn de la petxina esdevé tòxica per a l'home, els mya serien tanmateix 5 vegades menys tòxiques que els musclos, en el mateix entorn, segons un estudi canadenc.[6]
Vegeu també[modifica]
Notes i referències[modifica]
- ↑ Lead deposition in the shell of the bivalve, Mya arenaria: an indicator of dissolved lead in seawater, PITTS L. C. ; WALLACE G. T. ; Univ. Massachusetts/Boston, environmental sci. program, Boston MA 02125, États-Unis, in Estuarine, coastal and shelf science (Estuar. coast. shelf sci.), 1994, vol. 39, no1, pages 93 à 104 (ISSN 0272-7714) (Fiche INIST/CNRS Arxivat 2012-05-03 a Wayback Machine.
- ↑ Influence de variables physiques et biologiques sur le temps d'enfouissement de la mye commune (Mya arenaria), Pariseau, Julie - MSc Océanographie, UQAR (juin 2004), Dir.: G. Desrosiers, Codir. : B. Myrand et G. Cliche
- ↑ http://patrick.labouyrie.free.fr/faune_aquatique.htm
- ↑ Petersen K.S., Rasmussen K.L., Heinemeier J., Rud N «Clams before Columbus ?» (en anglès). Nature, 359, 1992, pàg. 679.
- ↑ La pollution marine par les Hydrocarbures Aromatiques Polycycliques : effets physiologiques et immunologiques chez la mye, Mya arenaria. Frouin H., Pellerin J., Fournier M., Rouleau C., Pelletier E.
- ↑ Pêche et Océan Canada, "Qualité de l'environnement - Santé publique, médecine et organismes dangereux"[Enllaç no actiu]