Nico Hofmann

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaNico Hofmann

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 desembre 1959 Modifica el valor a Wikidata (64 anys)
Heidelberg (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Televisió i Cinema de Munic Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, productor de cinema, guionista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversum Film AG Modifica el valor a Wikidata
AlumnesUwe Janson Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0389386 Allocine: 67048 Allmovie: p265788 TMDB.org: 10895 Modifica el valor a Wikidata

Nico Hofmann (Heidelberg, 4 de desembre de 1959) és un director de cinema, productor de cinema i guionista alemany. De 2015 a 2023, Hofmann va ser director general de UFA GmbH, llavors president de la companyia fins al febrer de 2024.

Biografia[modifica]

Fill d'una parella de periodistes, va completar un període de pràctiques de dos anys al diari Mannheimer Morgen.[1] entre 1980 i 1985 va estudiar a la Universitat de Televisió i Cinema de Munic (HFF) i va treballar com a ajudant de direcció de Dieter Dorn. Hofmann va treballar llavors com a autor, director i productor.

Les primeres obres d'Hofmann es van crear a la dècada de 1980. La seva tesi final a l'escola de cinema, Der Krieg meines Vaters (1984), tractava sobre el passat recent d'Alemanya i va rebre diversos premis. El 1988 va dirigir Land der Väter, Land der Söhne. La pel·lícula, inspirada en la novel·la Großes Bundesverdienstkreuz de Bernt Engelmann, descriu la història de Fritz Ries.[2] Va participar al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 1988 i va ser guardonat amb el Bayerischer Filmpreis. A l'inici de la seva carrera també va participar al festival de cinema jove Werkstatt der Junge Filmszene.

Des de 1990 ha ensenyat a universitats de cinema alemanyes com l'HFF Munich, l'dffb Berlín o la Acadèmia de Cinema de Baden-Württemberg.[3]

Entre 1990 i 1993, Hofmann va rodar per la sèrie Tatort, va desenvolupar la sèrie criminal Balko per a RTL i va treballar a Schulz & Schulz juntament amb Götz George. Nico Hofmann va rebre el Premi Futura el 1995 per Der letzte Kosmonaut.

El 1995 va dirigir Der Sandmann, per la que va ser guardonat amb el Premi Adolf Grimme d’or i el Bayerischer Filmpreis. La pel·lícula també va rebre diversos premis als Premis de Televisió RTL: per als actors principals (or per a George i plata per Karoline Eichhorn), així com per a la millor pel·lícula. i el director.

Hofmann és membre de l'Acadèmia Alemanya de les Arts Escèniques des de 1996 i de l'Acadèmia de Cinema Europeu de Berlín des de 1997. Des de gener de 1996 fins al maig de 1998, Hofmann va estar sota contracte exclusivament com a director i consultor de projectes per a Constantin Film de Bernd Eichinger.[4] Després va dirigir la productora Hofmann/Zander/Reitz-Produktionsgesellschaft für Film und Fernsehen, una filial de l’UFA.[5] Aquesta productora operava sota teamWorx.[6]

Amb les seves "Event-Produktionen", que sovint es dissenyen en dues parts, com ara Der Tunnel, Die Luftbrücke – Nur der Himmel war frei, Die Sturmflut, Dresden i Die Flucht va canviar permanentment el panorama televisiu alemany i va fer de teamWorx una productora de gran èxit en el camp de l'anomenada "televisió d'esdeveniments". Aquestes produccions s'ofereixen de manera rotativa a totes les principals estacions de televisió alemanyes i sovint es mostren en relació amb una "vetllada temàtica".[7][8]

Filmografia[modifica]

Com a director[modifica]

  • 1983: Abschiedsbilder (també el guió)
  • 1984: Der Krieg meines Vaters (també el guió)
  • 1986: Der Polenweiher
  • 1988: Chimären – Fiktion und Wirklichkeit
  • 1988: Land der Väter, Land der Söhne (també el guió)
  • 1989: Quarantäne
  • 1991: Tatort – Tod im Häcksler (també el guió)
  • 1991: Der Tod kam als Freund
  • 1992: Schulz & Schulz IV: Neue Welten – alte Lasten
  • 1993: Fünf vor zwölf
  • 1993: Der letzte Kosmonaut
  • 1994–1995: Balko (3 episodis)
  • 1995: Der Sandmann
  • 1995: Der große Abgang
  • 1996: Tödliche Wende
  • 1997: Es geschah am hellichten Tag
  • 1998: Solo für Klarinette

Com a productor[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Konstantin Groß: Neckarau: Vom Bauerndorf zum Stadtteil. Erfurt 2012, ISBN 978-3-86680-892-8, S. 126.
  2. ↑ Berliner Morgenpost vom 7. November 2006: Interview mit Nico Hofmann
  3. ↑ Prof. Nico Hofmann In: MediaBiz
  4. ↑ Kinoweb – Solo für Klarinette
  5. ↑ Nico Hofmann zu 'Solo für Klarinette' In: Blickpunkt:Film vom 30. September 1998
  6. ↑ UFA Film & TV Produktion und Nico Hofmann gründen Produktionsfirma In: Blickpunkt:Film vom 2. September 1998
  7. ↑ Wilfried Urbe – Im Auftrag der Entmystifizierung In: taz vom 14. Oktober 2012
  8. ↑ Deutschland, deine Liebes-Geschichte(n) In: FOCUS Magazin | Nr. 12 (2006)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nico_Hofmann&oldid=33446355»