Pere Josep Avellà i Navarro
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle XVIII  Barcelona |
| Mort | 1852 |
Pere Josep Avellà i Navarro (Barcelona, ? - Roma, cap al 1852) fou un clerge ordenat el1802 canonge profundament conservador.[1] Les nombroses cartes que va escriure entre el 1812 i el 1814 il·lustren amb detall la vida política i religiosa de la Barcelona de l'època.[2]
Biografia[modifica]
El 1802 Avellà ja era canonge de la catedral de Barcelona. Durant la Guerra del Francès va ser jutge del Tribunal del Breu Apostòlic i el 1811 membre vocal de la resistent Junta Superior de Catalunya,[1] però aquell mateix any el marquès de Campoverde el va bandejar de Tarragona obligant-lo a viatjar a Mallorca per haver-se oposat al seu nomenament com a cap de la Junta. Des d'allí, encara l'any 1811, va publicar un polèmic Manifiesto que presenta al juicio y censura de la nación española.[1]
Ja el 1820, Avellà era governador de la mitra.[1] Durant el Trienni Liberal els seus enfrontaments amb els constitucionalistes l'obligaren a exiliar-se dues vegades, fins que el 1823 va tornar a Barcelona amb l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís que venia a restaurar l'absolutisme a Espanya.[1] En aquell moment es va convertir en un dels líders del reaccionisme conservador que va caracteritzar la dècada ominosa fins al 1833: Implacable, va iniciar una persecució de tots els clergues liberals per tal de castigar-los; i també fou l'home de confiança del govern de Madrid a la ciutat que proporcionava informació sobre els barcelonins més destacats.[1]
Amb el temps encara radicalitzaria més el seu anticonstitucionalisme. A la mort de Ferran VII el 1833 s'adherí a la causa del carlisme.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 80, entrada: "Avellà i Navarro, Pere Josep". ISBN 84-297-3521-6.
- ↑ «Pere Josep Avellà i Navarro». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.