Sanç (nissaga)
Els Sanç (també escrit Sans o Sanz) eren una família de la petita noblesa originària de la Cerdanya.[1]
Història[modifica]
El 1690, Francesc Sanç i de Miquel (Barcelona, 1667-Viena, 1757),[2] hereu de Francesc Sanç i de Puig i de Maria de Miquel i de Descatllar, es va casar amb Maria de Mont-rodon i de Mas, hereva del senyoriu jurisdiccional de Mont-rodon.[1] Com a militar austriacista, participà en el setge de Barcelona, i el 1727 marxà a l'exili a Viena, fent donació del seus béns al seu fill Ramon Sanç i de Mont-rodon (Taradell, 1697-Barcelona, 1754),[3] que també havia estat militar.[4] El 1729, Ramon es va casar amb Maria Francesca Sala-Alemany i Sala-Vivet,[5] hereva de Can Sala de Dalt.[6]
L'hereu del matrimoni fou Ramon Sanç i de Sala-Montrodon (Arenys de Munt, 1730-1791),[7] que el 1747 es va casar amb Marianna de Barutell i de Càrcer,[8] hereva de Bonaventura de Barutell i d’Asprer, baró d'Oix, Talaixà, Puig-Barutell i Bestracà, i de Teresa de Càncer i de Bellver.[9] El matrimoni tingué tres fills: Bonaventura (vegeu casa Bonaventura Sanç), Ramon i Joan.
L'hereu Bonaventura Sanç i de Barutell-Sala-Montrodon (Arenys de Munt, 1748-Barcelona, 1806)[10] es va casar amb Maria Teresa de Gregorio i Paternó, néta de Leopoldo de Gregorio, marquès d'Esquilache.[11] El 1806, morí d'una estranya malaltia[12] i el seu patrimoni passà a mans del seu fill Bonaventura Sanç de Barutell-Sala-Montrodon i de Gregorio-Paternó, que fou tinent del regiment d'hússars espanyols[13] i alcalde de Barcelona.[14]
La seva germana gran Maria Lluïsa[15] es va casar amb Pere Nolasco de Sentmenat d'Agulló-Pinós-Fenollet i de Vega, setè marquès de Gironella.[16]
Bonaventura va morir solter el 1868 però amb un fill natural que va tenir amb Juliana de Morán, Josep Garcia i Morán, que posteriorment seria reconegut com a Josep Sanç i Morán, advocat.[13] Aquest es va casar dues vegades, primer amb una cosina, Joana Mercè de Gregorio, i més tard amb Maria Dolors de Venero i Sisteré, filla d'Antonio Venero de Valera, administrador de les rendes estancades del Principat de Catalunya, com ara salines, argent viu, pólvora, paper timbrat, plom, tabac i sofre. Va morir sense descendència el dia de Sant Martí del 1884 a Arenys de Munt, i amb ell s'extinguí la nissaga.[13] La seva vídua va gaudir de l'usdefruit de l'extens patrimoni dels Sanç, impedint heretar a tots els descendents de Maria Lluïsa. El 20 de juny del 1910, Dolors de Venero va sol·licitar el títol pontifici de comtessa de Llívia i va anar comprant als hereus legítims l'extens patrimoni que havia estat del seu marit.[13]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Colomer Bartrolí, 2011, p. 66.
- ↑ «Francesc De Sans de Miquel». geneanet. Genealogia cerdana.
- ↑ «Ramon De Sans de Montrodon». geneanet. Genealogia cerdana.
- ↑ Colomer Bartrolí, 2011, p. 72.
- ↑ «Maria Francesca Sala-Alemany i Sala-Vivet». geneanet. Genealogia cerdana.
- ↑ Colomer Bartrolí, 2011, p. 73.
- ↑ «Ramon De Sans Sala». geneanet. Genealogia cerdana.
- ↑ «Maria Ana De Barutell De Cáncer». geneanet. Genealogia cerdana.
- ↑ Colomer Bartrolí, 2011, p. 77.
- ↑ «Bonaventura De Sans De Barutell». geneanet. Genealogia cerdana.
- ↑ Colomer Bartrolí, 2011, p. 79.
- ↑ Colomer Bartrolí, 2011, p. 79-80.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Colomer Bartrolí, 2011, p. 82.
- ↑ Almanaque del Diario de Barcelona para el año 1870, 1869, p. 126.
- ↑ «Luisa Sans de Barutell-Sala-Montrodón y Gregorio-Paternó». geneanet. Maria Pilar de Olivar Vivó.
- ↑ «Pedro-Nolasco de Sentmenat de Agulló-Pinós-Fenouillet y Vega». Maria Pilar de Olivar Vivó.
Bibliografia[modifica]
- Colomer Bartrolí, Mercè «El redreçament dels Sans de Monrodon a Arenys de Munt després de la pau de Viena (1725)». Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, 5, 2011, pàg. 65-83.