Shon Faye

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaShon Faye

(2021) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement27 març 1988 Modifica el valor a Wikidata (36 anys)
Bristol (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat d'Oxford
Queen Elizabeth's Hospital (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballActivitat literària, periodisme, feminisme, identitat de gènere, identitat sexual i salut mental Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióactivista pels drets LGBT, escriptora, periodista Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Facebook: shonfaye90210 Twitter (X): shonfaye Instagram: shon.faye Musicbrainz: 71d74ebf-4c68-45b2-8721-a640b161018c Modifica el valor a Wikidata

Shon Faye (Bristol (Anglaterra), 27 de març del 1988) és escriptora, editora, periodista i presentadora, coneguda per les seues cròniques sobre temes LGBTQ+, de dones i de salut mental. Presenta el programa Call Me Mother i és l'autora del llibre The Transgender Issue: An Argument for Justice, 2021. Fou editora en cap de Dazed i ha col·laborat amb reportatges i articles en The Guardian, The Independent, VICE, n+1, Attitude, Verso, entre altres.

Formació[modifica]

Faye nasqué a Bristol.[1] Estudià Literatura Anglesa en la Universitat d'Oxford, i obtingué un diploma de postgrau en Dret.[2] Es traslladà a Londres als vint anys, i hi treballà com a advocada.[3] Amb les seues paraules: "més tard vaig tenir una implosió completa, vaig renunciar al meu treball, vaig tornar a Bristol i em vaig convertir en una dona trans".[3] Des de llavors resideix a Londres.[1]

Trajectòria[modifica]

Faye comença a escriure al 2014.[4] L'edició i escriptura de Faye s'han centrat en la sexualitat, el feminisme i la salut mental. Ha escrit i ha aparegut en dos curtmetratges i el seu debut, Catechism, es mostrà en el Tate Britain Queer British Art, el 2017.[5][6][7][8][9][10][11] El 2017 presentà en Novara Media una sèrie de vídeos en línia anomenada Shon This Way sobre política i història queer.[12]

En una revisió del 2017 per a The Guardian, el columnista Owen Jones cità a Faye, juntament amb Paris Lees i Munroe Bergdorf, com a "brillants veus trans". El seu art s'ha mostrat en l'exposició Am I Ma king Sense, en Hoxton Arches. El 2017, Faye en la seua columna de The Guardian feu un toc d'atenció sobre la necessitat que les dones transsexuals tinguen accés a serveis de suport en resposta a la violació i la violència sexista.[13] El 2018, participà en l'acte Women Making History d'Amnistia Internacional, en què feu un discurs per demanar al públic que "tornàs a centrar-se" en les dones trans desfavorides.[14]

És l'amfitriona de Call Me Mother, un programa que "critica la imatge condescendent que arribar als 60 i 70 implica asseure's sota una manta i teixir, parlant amb pioneres LGBTQ de més edat", segons The Guardian.[15][16][17] Una ressenya del programa en GQ assenyala que "aquest no és sols un programa per a persones queer; qualsevol pot escoltar i gaudir les històries que s'hi comparteixen i aprendre sobre la vida queer".[18] Erin Patterson escrigué en British Vogue que el programa "em fa veure que tinc una història com a persona queer, que tinc ascendència".[19]

L'any 2021, Shon Faye publica The Transgender Issue: An Argument for Justice, obra que Fiona Sturges descrigué en The Guardian com a "lectura alliçonadora". Sturges hi diu: "Havia anticipat una fúria crua, però mentre l'autora parla sobre les maneres en què les persones trans són públicament assetjades, fa un fred desmantellament dels mites i falsedats que continuen destrossant les seues vides".[20] Felix Moore escriu en The Guardian: "moltes persones cisgènere viuen en una feliç ignorància de les fortes crisis a què s'enfronten les persones trans en aquest país cada dia" i "són aquestes persones les que realment necessiten llegir aquest llibre".[21] En l'Evening Standard, Stella O'Malley qualifica l'obra com "una contribució benvinguda al debat trans".[22] En The Times Literary Supplement, Christine Burns afirmà: "Aquest serà un llibre reptador per als adormits per les ximpleries que a vegades passen per periodisme sobre les vides trans".[23]

Obres[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 «Shon Faye». Penguin. [Consulta: 3 setembre 2021].
  2. ↑ Levine. «Interview: Shon Faye on why The Transgender Issue is a call to arms» (en anglés). The Face, 01-09-2021. [Consulta: 3 setembre 2021].
  3. ↑ 3,0 3,1 Jones. «QX meets…Shon Faye». QX (British magazine)|QX, 08-05-2019. [Consulta: 24 juny 2019].
  4. ↑ AnOther. «Shon Faye Is Telling Queer History Like It's Never Been Told Before» (en anglés). AnOther, 01-04-2021. [Consulta: 18 juny 2021].
  5. ↑ Faye. «Shon Faye On Changing The Conversation Around Trans Rights». British Vogue, 22-11-2018. [Consulta: 24 juny 2019].
  6. ↑ Pavka, Evan «What Do We Mean By Queer Space?». , 29-06-2020 [Consulta: 7 maig 2021].
  7. ↑ «Campaigner Shon Faye shows exactly how you should deal with horrific anti-trans stickers». www.pinknews.co.uk, 05-09-2018. [Consulta: 24 juny 2019].
  8. ↑ Out.com Editors «8 Trans Trailblazers Unite to Fight Gender Based Violence». , 13-12-2017 [Consulta: 7 maig 2021].
  9. ↑ Dazed. «This film turns society's queerphobia back on itself» (en anglés). Dazed, 05-07-2017. [Consulta: 3 març 2020].
  10. ↑ «Queer British Art 1861–1967». Tate, 03-04-2017. [Consulta: 7 maig 2021].
  11. ↑ Hall, Jake «Tate Britain's landmark survey of queer British art is a hymn to resistance». , 18-04-2017 [Consulta: 7 maig 2021].
  12. ↑ «Shon This Way». Novara Media. [Consulta: 20 maig 2018].
  13. ↑ Faye. «Trans women need access to rape and domestic violence services. Here's why». the Guardian, 21-11-2017. [Consulta: 20 maig 2018].
  14. ↑ Andersson. «Shon Faye asks public to 'centre trans women' in Amnesty speech after petition called for her removal». Pink News, 20-05-2018. [Consulta: 12 juny 2018].
  15. ↑ Greig, James «Shon Faye Is Telling Queer History Like It's Never Been Told Before». , 01-04-2021 [Consulta: 7 maig 2021].
  16. ↑ Parsons, Vic «Author Shon Faye on trans liberation, prison abolition and remembering our queer history». , 16-04-2021 [Consulta: 7 maig 2021].
  17. ↑ Verdier, Hannah «Warmth and wisdom from queer trailblazers – podcasts of the week». , 19-03-2021 [Consulta: 6 maig 2021].
  18. ↑ Blacklock, Hannah «Ten coolest things to do from home right now». , 05-04-2021 [Consulta: 7 maig 2021].
  19. ↑ Paterson, Erin «The Queer Community Has A Long & Meaningful History – And An Empowered Future». , 18-04-2021 [Consulta: 7 maig 2021].
  20. ↑ Sturges, Fiona «The Transgender Issue by Shon Faye review – a call for compassion». , 13-10-2021 [Consulta: 7 gener 2022].
  21. ↑ Moore, Felix «The Transgender Issue by Shon Faye review – a cry for compassion». , 19-09-2021 [Consulta: 7 gener 2022].
  22. ↑ O'Malley, Stella «The Transgender Issue by Shon Faye review: Clear and concise analysis of the issues facing trans people». , 09-09-2021 [Consulta: 7 gener 2022].
  23. ↑ Burns, Christine «The real issues: Shaking the status quo by the lapels». , 05-11-2021 [Consulta: 7 gener 2022].

Enllaços externs[modifica]

  • Shon Faye en la web d'Amnistia Internacional.
  • "Sento que és una acceptació bastant inestable": els nens trans i la lluita per la inclusió (Shon Faye, extracte editat de The Transgender Issue, enThe Guardian).
  • Importància del transfeminisme (Shon Faye, Sounds of Feminism, Centre de Recursos i Lideratge de Dones, Universitat d'Illinois, Chicago).
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Shon_Faye&oldid=31692456»