Steve Biko
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 18 desembre 1946 Qonce (Unió Sud-africana) |
| Mort | 12 setembre 1977 (30 anys) Pretòria (Sud-àfrica) |
| Causa de mort | Homicidi |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Natal |
| Activitat | |
| Camp de treball | Apartheid |
| Ocupació | activista pels drets civils, polític, sindicalista, escriptor |
| Partit | Organització Estudiantil de Sud-àfrica Black People's Convention |
| Nom de ploma | Frank Talk |
| Família | |
| Cònjuge | Ntsiki Mashalaba |
| Fills | Hlumelo Biko |
| Pares | Mzingayi Mathew Biko (en)  i Alice 'Mameete' (en) |
| Cronologia | |
| 12 setembre 1977 | mort sota custòdia policial
|
| Lloc web | sbf.org.za… |
  | |
Steve Biko o Stephen Bantu Biko (Ciutat del Rei Guillem (Qonce), Província del Cap, Sud-àfrica, 1946 - 12 de setembre de 1977),[1] activista sud-africà anti-apartheid. Ideològicament un nacionalista africà i socialista africà, va estar al capdavant d'una campanya popular contra l'apartheid coneguda com el Moviment de la consciència negra a finals de la dècada de 1960 i 1970.[2] Les seves idees es van articular en una sèrie d'articles publicats sota el pseudònim Frank Talk.
Criat en una família pobra de Xhosa, Biko va créixer al municipi de Ginsberg al Cap Oriental. El 1966, va començar a estudiar medicina a la Universitat de Natal, on es va unir a la Unió Nacional d'Estudiants Sud-africans (NUSAS). Fortament oposat al sistema d'apartheid de segregació racial i govern de les minories blanques a Sud-àfrica, Biko es va frustrar perquè NUSAS i altres grups anti-apartheid estiguessin dominats pels liberals blancs, més que pels negres que estaven més afectats per l'apartheid. Creia que els liberals blancs ben intencionats no van poder comprendre l'experiència negra i sovint actuaven de manera paternalista. Va desenvolupar l'opinió que per evitar la dominació blanca, els negres s'havien d'organitzar de manera independent, i amb aquesta finalitat es va convertir en una figura destacada en la creació de l'Organització d'Estudiants Sud-africans (SASO) el 1968. La pertinença estava oberta només als «negres», un terme que Biko va utilitzar per referir-se no només als africans de parla bantú, sinó també als de color i als indis. Va tenir cura de mantenir el seu moviment independent dels liberals blancs, però es va oposar a l'odi antiblanc i tenia amics blancs. El govern de la minoria blanca del l Partit Nacional va donar suport inicialment, veient la creació de SASO com una victòria per a l'ethos del separatisme racial de l'apartheid.
Influenciats pel filòsof martinicà Frantz Fanon i el moviment afroamericà Black Power, Biko i els seus compatriotes van desenvolupar la consciència negra com a ideologia oficial de SASO. El moviment va fer campanya per la fi de l'apartheid i la transició de Sud-àfrica cap al sufragi universal i una economia socialista. Va organitzar programes dins de la comunitat negra (BCP) i es va centrar en l'empoderament psicològic de les persones negres. Biko creia que els negres havien de desfer-se de qualsevol sentiment d'inferioritat racial, una idea que va expressar popularitzant l'eslògan «el negre és bell». El 1972, va participar en la fundació la Convenció del Poble Negre (BPC) per promoure les idees de la consciència negra entre la població en general. El govern va arribar a veure Biko com una amenaça subversiva i va emetre una ordre de prohibició el 1973, restringint severament les seves activitats. Es va mantenir políticament actiu, ajudant a organitzar BCP com un centre sanitari i una llar d'infants a la zona de Ginsberg. Durant la seva prohibició va rebre repetides amenaces anònimes, i va ser detingut pels serveis de seguretat de l'Estat en diverses ocasions. Després de la seva detenció l'agost de 1977, Biko va ser assassinat a cops per agents de seguretat de l'estat. Més de 20.000 persones van assistir al seu funeral.
La fama de Biko es va estendre pòstumament. Es va convertir en objecte de nombroses cançons i obres d'art, mentre que una biografia de 1978 del seu amic Donald Woods va formar la base per a la pel·lícula de 1987 Cry Freedom. Durant la vida de Biko, el govern va al·legar que odiava els blancs, diversos activistes contra l'apartheid el van acusar de sexisme i els nacionalistes racials africans van criticar el seu front únic amb els coloristes i els indis. No obstant això, Biko es va convertir en una de les primeres icones del moviment contra l'apartheid, i és considerat com un màrtir polític i el «Pare de la Consciència Negra». El seu llegat polític continua sent discutible.
Biografia[modifica]
Es va educar a l'escola de secundària de Forbes Grant i al Lovedale College, i va obtenir el batxillerat a la Marian Hill, una institució de l'Església Catòlica Central de Natal.
L'any 1966 va anar a la Universitat de Natal a estudiar medicina. El 1968 va arribar a ser fundador i President de la South African Students' Organisation (SASO), després d'estar involucrat en les activitats de la National Union of South African Students (NUSAS) que es considerava que estava controlada per liberals i pacifistes. SASO va ser una de les primeres organitzacions de la "Consciència Negra" que van emergir. Va definir "el negre" de manera diferent com ho havia fet l'ANC de Nelson Mandela (fins al voltant de 1965), ja que "incloïa no només als africans (negres), sinó també les races barrejades, els mulats i indis, en aquell moment, tots aquests designats com "no blancs" per l'estat de l'apartheid.[3]
Un any més tard, el 1969, Biko va ser expulsat de la universitat. Llavors va fundar i va treballar en el "Programa de la Comunitat Negra", a Durban, "per al desenvolupament polític i socioeconòmic dels germans de la comunitat negra de Sud-àfrica i estimular, d'aquesta manera les accions positives per a l'acte-emancipació del judici de l'apartheid. El 1972, Biko va ser nomenat president honorari de la Black People's Convention.[4]
Entre els projectes d'aquest programa que va començar el 1972, hi havia la publicació de la "Revista Negra", un esforç per analitzar les tendències dels corrents polítics, i de la qual Biko va arribar a ser l'editor. El febrer de 1973 la revista va ser censurada i el mateix Biko va quedar en arrest domiciliari, i li fou prohibit participar en cap activitat de cap organització i hom el bandejà de King William's Town durant cinc anys.
Aquests actes de violència estatal només van augmentar la lluita emancipatòria de Biko. Continuà treballant en la sucursal de la Comunitat Negra de la Ciutat del Rei Guillem, i va començar a estudiar dret, per correu. Al desembre de 1975 les seves prohibicions van augmentar i, fins i tot, hom li va impedir treballar en el programa comunal.
El 1975 va fundar el Zimele Trust Fund, per a ajudar els presos polítics i els seus familiars. També el Ginsberg Educational Trust per a ajudar els estudiants víctimes de la persecució.
El 1976 va ser triat secretari general d'aquesta organització. En el mateix any, la Black People's Convention (BPC) va efectuar el seu congrés a Durban a la qual Biko no va poder concórrer.
Massacre d'estudiants de Soweto[modifica]
El juny de 1976 va ocórrer la massacre d'estudiants de Soweto i els líders de Soweto van demanar al Govern de Sud-àfrica que negociés el futur del país amb Nelson Mandela, Roberto Sobukwe i Steve Biko. Steve Biko es va convertir en un símbol del moviment negre.
Mort[modifica]
Va morir en detenció policial el 12 de setembre de 1977. Va ser empresonat amb càrrecs de terrorisme. El ministre de Policia sud-africà va anunciar que havia mort després d'una vaga de fam de set dies. Després d'aquesta declaració, es van produir disturbis on alguns estudiants van morir a les protestes. Al funeral de Biko hi van acudir 15.000 persones, entre dignataris estrangers, diplomàtics africans i uns 13 diplomàtics occidentals. Els governs de Ghana i Lesotho van publicar declaracions oficials d'indignació. La policia sud-africana havia subestimat clarament les possibles conseqüències de la seva mort, i va sorgir un moviment global que reclamava justícia per a Biko.[5]
Homenatge pòstum[modifica]
Al maig de 1980 el músic britànic Peter Gabriel va publicar el seu tercer disc com a solista el qual conté una cançó titulada “Biko”, en memòria del líder sud-africà. Aquesta cançó també va ser enregistrada per Joan Baez l'any 1987, Simple Minds el 1989, Manu Dibango el 1994 i posteriorment per Ray Wilson.
L'any 1987 Richard Attenborough va filmar la pel·lícula “Cry Freedom”, biografia dramatitzada de la vida i mort de Steve Biko. Al seu torn aquesta pel·lícula està basada en dos llibres escrits pel periodista sud-africà Donald Woods, “Asking for Troubles” i “Biko”.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Steve Biko |
- ↑ sahistory.org.za «Stephen Biko», Arxivat 2011-juny-6 a la Wayback Machine. South Africa History.
- ↑ Obreros en Marcha. El Comité - Movimiento De Izquierda Nacional Puertorriqueño..
- ↑ «South African Student Organisation (SASO)» (en anglès). sahistory.org.za. [Consulta: 22 novembre 2015].
- ↑ «The Big Read: Steve Biko, Martyr of the Black Consciousness movement» (en anglès). Daily Observer, 19-09-2008. [Consulta: 11 juny 2011].[Enllaç no actiu]
- ↑ «La mort de Steve Biko, revisada». JSTOR Daily, 17-09-2020.