Usuària:LM Paula/proves

LM Paula/proves

Donaldo Macedo

Donaldo Pereira Macedo (nascut al 1950) fou un teòric crític americà, lingüista, i expert en alfabetització, pedagogia crítica i estudis d'educació multicultural.Macedo és professor d'anglès i Professor Distingit d'Educació i Arts Liberals a la University of Massachusetts Boston. Va ser el Director de Programa de l'Egressat del Mestre de Lingüística Aplicat de Programa d'Arts a la Universitat de Boston de Massachusetts.

Biografia

Durant els vint any de teorització i tasca de l'autor el seu punt fort ha estat la pedagogia crítica. Treballar amb Paulo Freire el va ajudar molt, potenciant nous fonaments teòrics, ja que ajudava a desenvolupar una comprensió crítica de les formes en què el llenguatge, el poder i la cultura fomentaven la creació i la formació d'experiències i aprenentatges dels éssers humans. A més, també va ser traductor de Freire i intèrpret d'anglès. Es diu que les seves obres amb Paulo Freire són obres clàssiques, ja que han ajudat molt en l'estudi de l'alfabetització i la pedagogia crítica. Un dels llibres més destacats de la pedagogia crítica amb Freire va ser: Reading the World and the World.

L'any 2003, Macedo va ser nomenat membre del Capítol Laureate de Kappa Delta Pi un dels premis més prestigiosos del món de l'educació, atorgat per la Societat Internacional d'Educació. Aquest premi és reconegut per les seves contribucions acadèmiques i la influència als Estats Units que aquestes han suposat, com en altres països del món.

Al 2014, va ser escollit membre de l'Academia Nacional de Ciéncies de la República de Cabo Verde. L'any 2015, també va ser inclòs en l'Academia de Lletres en la república de Cabo Verde.

Finalment, i com a resum de la seva biografia, Macedo, ha publicat més de cent articles, llibres i capítols de llibres en les àrees de lingüística, alfabetització crítica i educació multicultural, exposant la seva ideologia i pensament. (Vegeu l'apartat de llibres)

Plantejament sobre el racisme

De la construcció teòrica de Donaldo Macedo, es poden destacar diferents aspectes, pensaments i aportacions que fan que se’l reconegui, així com articles de revista, col·laboracions en obres col·lectives, llibres o entrevistes, entre d'altres.

Macedo se centra molt en els discursos racistes i xenòfobs que existeixen dins un context de crisi econòmica a nivell mundial i que estan creixent dins l'àmbit públic. Arran d’això, parla també de com hi ha accions i mesures que problematitzen i criminalitzen a les minories culturals i aquells immigrants, donant així suport a les desigualtats existents.

L'autor utilitza els articles, com ara bé, l’anomenat “Avanza la crisis y el racismo: respuestas desde abajo” (2009), on el que realitzen ell i més autors, és analitzar la sobre representació del poble gitano en escoles especials del Centre i Est d'Europa, lluny de respectar la diversitat, provoquen encara més discriminació. L'objectiu d'aquest article és posar fi a aquestes pràctiques de xenofòbia i racisme. En l'anomenat article, es pot veure com parla de Catalunya, en concret de Vic, on es pot trobar escoles de Benvinguda, dirigides directament a nens/es immigrants. Aquests, són el grup més segregat i discriminat, ja que sempre s'envien fora de l'aula ordinària, amb l'objectiu de millorar els seus aprenentatges d'acord amb el seu nivell però en realitat és per no molestar el ritme de la classe ordinària, i amb això el que fan és segregar sempre als grups més minoritaris. Amb aquesta segregació, no només separen als nois/es de la seva classe de referència, sinó que adapten el currículum i prioritzen altres aprenentatges com els vinculats amb la sociabilitat, en comptes d'aquells coneixements instrumentals i necessaris en aquesta societat de la informació. Encara que això s'hagi creat per atendre les carències d'aquest alumnat i atendre la diferència de manera desigual, el que ha provocat és que encara i així s'afegeixi un altre problema com és el de les desigualtats educatives, per si no fos poc les desigualtats que es troben a la societat en general, que han portat al fracàs escolar ja que els nens i nenes reben constantment etiquetes i menyspreus que provoquen a aquest alumnat a sentir-se inferior i a no tenir expectatives de futur i per tant a desmotivar-se i caure en aquesta tendència a reproduir els rols.

El que Macedo proposa és tenir la valentia i el coratge de denunciar aquestes accions quan siguem presents de que existeixen i la importància de fer un diàleg des de sota, és a dir, incloure totes les veus dels infants que van l'escola, per així, ser una institució intercultural, incloent a totes les persones de diferents cultures i ètnies de manera igualitària, sense sobrevalorar uns valors per sobre d'altres però tenint el compte les cracaterístiques personals, és a dir, a no homogeneitzar sinó cap a una tendència de respecte a la diferència. Macedo pensa que aquest diàleg està dins de la pedagogia de l'esperança, que encaminarà cap a un món més just i menys discriminatori on tothom tingui una cabuda real sense que iguals s'impedeixen el desenvolupament en llibertat les unes a les altres.

Perspectiva teòrica

A més a més, del seu treball amb Paulo Freire, Macedo ha desenvolupat un paper molt important en la construcció de l'alfabetització del poder per a l'ús de la pedagogía crítica. El seu treball té un sentit desafiant envers els experts de l'educació que intenten mantenir els problemes de poder i de lluita social fora de l'àmbit de l'educació. Macedo creu que les relacions de poder d'acord amb les relacions socioeconòmiques de classe són causades per la repressió de molts líders polítics i educatius del corrent principal. La seva posició, per tant, té més a veure al potenciar l'alfabetització de poder ja que pensa que així les escoles seran les eines bàsiques per mantenir un equilibri a la societat i a l'economia.

Macedo, relaciona aquesta alfabetització de poder amb el que ell anomena: alfabetització emancipadora, on la característica principal és el respecte per a que els alumnes coneguin les seves pròpies històries, experiències i cultures dels seus propis entorns quotidians. En aquest sentit, Macedo proposa la idea de que el professorat ha d'ensenyar el llenguatge des d'un pla d'estudis dual, és a dir, des de dos nivells, que permeti als alumnes entendre la seva vida diària i a l'hora que disposin d'eines que són valorades en la cultura dominant, amb l'objectiu d'aconseguir una mobilitat ascendent. Macedo, per tant, exposa la idea que els estudiants celebren qui són a la mateixa vegada que aprenen a lluitar amb formes de veure i ser que no son les seves.

A l'article “Pedagogia antimetodo, una persepectiva Freiriana”, reforça una pedagogia crítica sense mètode, on ens parla d’una perspectiva Freiriana modificada, és a dir, utilitza les principals idees de Paulo Freire per guiar-nos al pensament crític i a una presa de consciència de la nostra presència al món. El seu pensament acaba en desenvolupar una comprensió de les maneres en les quals el llenguatge, el poder i la cultura reforcen la formació de l’experiència humana i l’aprenentatge.

Fent referència a les estructures socials, Macedo parla de com aquestes afecten directament a la vida de l’individu. D'una banda, fa émfasi i defensa el potenciar i desenvolupar les habilitats de d'esperit crític i reflexiu, ja que això ajudarà, més endavant, a transformar la societat. Per tant, l’únic mètode viable i factible, és donar rellevància i émfasi al creixement de l’individu per a la producció social. D'altra banda, el rol de la persona que acompanya a l’altre a l’hora de desenvolupar aquestes habilitats socials és important ja que fa de facilitador i estimula que les persones tinguin experiències i vivències per reflexionar i comprendre la realitat en la que viuen. Per últim, l'autor defensa aquesta relació eperò en un pla bidireccional per tal de facilitar la comunicació entre ambdues, i així, enriquir-se de coneixements de manera recíproca.

Reconeixements

Donaldo Macedo va rebre, l’any 2003, un dels reconeixement més prestigiosos en el camp de l'educació, el Kappa Delta Pi - Internacional Honor Society in Education. Reconeixement que ha estat otorgat, entre d’altres, a Albert Einstein(1950), Walter Lippman(1960), Margaret Mead(1962), Charles E. Skinner(1966) i Jean Piaget(1974). Aquest premi internacional reconeix les contribucions acadèmiques de Macedo al llarg de la seva carrera, així com la influència que el seu treball, tant als Estats Unitscom a d’altres països del món.

Macedo també ha estat reconegut degut a la seva inversió de més de 30 milions de dòlars una mitjana de 75 beques anualment des de 1981,donant suport a diferents estudiants que per les seves condicions econòmiques no podien accedir als estudis universitaris, aquest ha estat un reconeixement públic i, en especial per part de les estudiants que han disposat d’aquestes beques. Per a Donaldo, la recompensa més gran que s'ha emportat ha estat els agraïments d'aquests estudiants, que molts d'ells són immigrants, i diuen que les seves vides han cobrat sentit gràcies a Macedo, perquè gràcies a ell, poden exercir la professió que des de sempre han volgut.

Obres

Macedo, a més de treballar com a el principal traductor i intèrpret d’anglès de Paulo Freire, ha publicat més de 100 articles, llibres i capítols de llibresque han estat traduïdes a diversos idiomes. Les publicacions més importants de l’autor han estat:

• Reading the World and the World(amb Paulo Freire, 1987)
• Literacies of Power: What Americans Are Not Allowed to Know(1994)
• Dancing With Bigotry(amb Lilia Bartolome, 1999)
• Critical Education in the New Information Age(amb Manuel Castells, Ramón Flecha, Paulo Freire, Henry Girouxi Paul Willis, 1999)
• Chomsky on Miseducation(amb Noam Chomsky, 2000)
• Howard Zinn on Democratic Education(amb Howard Zinn, 2001)
• Ideology Matters(amb Paulo Freire, 2002)
• Hegemony of English(amb Panayota Gounarii Bessie Dendrinos, 2003)
• Globalization of Racism(amb Panayota Gounari, 2006)
• Daring to Dream: Toward a Pedagogy of the Unfinished(amb Paulo Freire i Ana Maria Araujo, 2008)
• Paulo Freire and the Curriculum(amb Henry Giroux, Panayota Gounari i Georgios Grollios, 2009)