Usuari:Ainabennasar/proves
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Ainabennasar. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
 | |
| Massa molecular | 66.051 g·mol−1 |
|---|---|
| Estructura química | |
| Fórmula química | C2H4F2 |
| Nom sistemàtic de la IUPAC | 1,2.difluoroetà |
| SMILES isomèric | C(CF)F
|
| Identificador InChI | InChI=1S/C2H4F2/c3-1-2-4/h1-2H2 |
| Propietat | |
| Densitat | 0.913 |
| Solubilitat | èter, benzè, cloroform |
| Punt de fusió | −104 °C; −155 °F; 169 K[2] |
| Punt d'ebullició | 30.7 °C (87.3 °F; 303.8 K) |
| Pressió de vapor | 616.0 [mmHg] |
L'1,2-difluoroetà és un hidrofluorocarbur saturat que conté un àtom de fluor unit a cadascun dels dos àtoms de carboni. La fórmula es pot escriure CH2FCH2F. És un isòmer de l'1,1-difluoroetà. Té un nom HFC de HFC-152 sense sufix de lletres. [1] Quan es refreda a temperatures criogèniques pot tenir diferents conformers, gauche i trans. [2] En forma líquida, aquests són aproximadament igual d'abundants i es converteixen fàcilment. Com a gas, és principalment la forma gauche. [3]
En la designació HFC-152, 2 significa dos àtoms de fluor, 5 significa 5-1 o quatre àtoms d'hidrogen i 1 significa 1+1 o dos àtoms de carboni. [4]
Formació[modifica]
L'etilè reacciona de manera explosiva amb el fluor donant una barreja d'1,2-difluoroetà i fluorur de vinil. Amb fluor sòlid reaccionarà quan es desencadena per radiació infraroja propera. [5]
Propietats[modifica]
La temperatura crítica és de 107,5 °C. [6]
Si un enllaç CH està sobreexcitat amb massa vibració, la relaxació de la vibració intramolecular triga 490 picosegons. [8]
L'angle del diedre FCCF és d'uns 72°. [9] Els càlculs d'enllaç de supressió orbital d'enllaç natural mostren que l'1,2-difluoroetà prefereix la conformació gauche a causa dels efectes d'hiperconjugació. Com que F és molt més electronegatiu que l'àtom C, tindrà una major densitat d'electrons per a l'orbital d'enllaç (enllaç carboni-fluor). Així, C tindrà un orbital σ* més gran, que s'estabilitza mitjançant la hiperconjugació CH. Aquests enllaços cis CH i les interaccions CF σ* són significatives. L'angle diedre d'uns 72° és el resultat de la disminució de l'estabilitat hiperconjugativa i la disminució de la desestabilització estèrica. [10]
Reaccions[modifica]
CH2FCH2F reacciona amb el clor quan es tracta amb llum. Es formen dos productes CH2FCCl2F i CHClFCHClF. Les proporcions de cadascun depèn del dissolvent. [11]
Usos[modifica]
L'1,2-difluoroetà s'utilitza principalment en refrigerants, 39%; agents de bufat d'escuma, 17%; dissolvents, 14%; fluoro polímers, 14%; gas esterilitzant, 2%; propulsors d'aerosol, 2%; congelant d'aliments, 1%; altres, 8%; exportacions, 3%. [12]
Seguretat[modifica]
L'1,2-difluoroetà és tòxic quan s'inhala o quan entra en contacte directe amb la pell. Els fluorocarburs són de 4 a 5 vegades més pesats que l'aire, de manera que tendeixen a concentrar-se a les zones baixes. Això augmenta el risc d'inhalació. L'1,2-difluoroetà és tòxic per als humans a través de diversos mecanismes. En primer lloc, com que té una alta densitat, pot desplaçar l'oxigen als pulmons provocant l'ofec. A més, els fluorocarburs inhalats fan que el miocardi es torni més sensible a les catecolamines, la qual cosa provoca arrítmies cardíaques mortals. [13]
Quan és inhalat per rates, l'1,2-difluoroetà es converteix en fluoroacetat mitjançant el citocrom P450 i després en fluoro citrat tots dos tòxics. 100 parts per milió a l'atmosfera eren suficients per enverinar rates en 30 minuts i matar-les en quatre hores. És probable que l'1,2-difluoroetà sigui igualment tòxic per als humans. [14]
Destí ambiental[modifica]
L'1,2-difluoroetà pot entrar al medi ambient de diverses maneres. Una de les maneres és mitjançant la volatilització dels rius i llacs. La llei de Henry estima que la vida mitjana de volatilització d'un riu model és d'unes 2,4 hores i 3,2 dies des d'un llac model. [15] Quan s'allibera 1,2-difluoroetà al medi ambient, acabarà a l'atmosfera. Aquí es degrada per reacció amb radicals hidroxils i oxigen. [16]
CH2FCH2F + OH → CH2FCHF + H₂O
CH2FCHF + O 2 → CH2FCHFO2 radical peroxi
CH2FCHFO2 + NO → CH2FCHFO radical alcoxi
Quan és catalitzat per àtoms de clor i oxidat per òxids de nitrogen, el producte final és HCOF que es pot descompondre encara més en HF i CO. [17]
La semivida a l'aire és d'entre 140 i 180 dies. [18]
Control[modifica]
L'1,2-difluoroetà és un gas d'efecte hivernacle quan s'allibera a l'atmosfera. Té un escalfament equivalent a 140 vegades el del diòxid de carboni. Com a tal, pot estar controlat per regulació governamental. El govern australià classifica l'1,2-difluoroetà com un gas d'efecte hivernacle sintètic exòtic. [19]
Referències[modifica]
- ↑ Nappa, Mario J.; Sievert, Allen C. Journal of Fluorine Chemistry, 62, 2–3, June 1993, pàg. 111–118. DOI: 10.1016/S0022-1139(00)80085-8.
- ↑ Huber-Wälchli, P.; Günthard, Hs.H. Spectrochimica Acta Part A: Molecular Spectroscopy, 37, 5, January 1981, pàg. 285–304. Bibcode: 1981AcSpA..37..285H. DOI: 10.1016/0584-8539(81)80159-6.
- ↑ Klaboe, Peter; Nielsen, J. Rud The Journal of Chemical Physics, 33, 6, 1960, pàg. 1764. Bibcode: 1960JChPh..33.1764K. DOI: 10.1063/1.1731499.
- ↑ Kirk, Raymond E. Kirk-Othmer Encyclopedia of Chemical Technology. 11. 4, p. 282.
- ↑ Hauge, R. H.; Gransden, S.; Wang, J. L. F.; Margrave, J. L. Journal of the American Chemical Society, 101, 23, November 1979, pàg. 6950–6954. DOI: 10.1021/ja00517a027.
- ↑ Kirk, Raymond E. Kirk-Othmer Encyclopedia of Chemical Technology. 11. 4, p. 283.
- ↑ Floris Akkerman; Jürgen Buschmann; Dieter Lentz; Peter Luger; Eva Rödel Journal of Chemical Crystallography, 33, 12, 2003, pàg. 969–975. DOI: 10.1023/A:1027494101785.
- ↑ Bethardy, G.A.; Wang, Xiaouang; Perry, David S. Canadian Journal of Chemistry, 72, 3, March 1994, pàg. 652–659. DOI: 10.1139/v94-090 [Consulta: free].
- ↑ Steven W. Mork. «High Resolution Spectroscopy of 1,2-Difluoroethane in a Molecular Beam: A Case Study of Vibrational Mode-Coupling». Office of Naval Research, 29-05-1992. Arxivat de l'original el December 20, 2016.
- ↑ Goodman, Lionel; Gu, Hongbing; Pophristic, Vojislava The Journal of Physical Chemistry A, 109, 6, 2005, pàg. 1223–1229. Bibcode: 2005JPCA..109.1223G. DOI: 10.1021/jp046290d. PMID: 16833433.
- ↑ Nappa, Mario J.; Sievert, Allen C. Journal of Fluorine Chemistry, 62, 2–3, June 1993, pàg. 111–118. DOI: 10.1016/S0022-1139(00)80085-8.
- ↑ «1,2-DIFLUOROETHANE | C2H4F2». pubchem.ncbi.nlm.nih.gov.
- ↑ «Toxnet Has Moved».
- ↑ KELLER, DOUGLAS A.; ROE, D. CHRISTOPHER; LIEDER, PAUL H. Toxicological Sciences, 30, 2, 1996, pàg. 213–219. DOI: 10.1093/toxsci/30.2.213. PMID: 8812268 [Consulta: free].
- ↑ «1,2-DIFLUOROETHANE | C2H4F2». pubchem.ncbi.nlm.nih.gov.
- ↑ Wallington, Timothy J.; Hurley, Michael D.; Ball, James C.; Ellermann, Thomas; Nielsen, Ole J. The Journal of Physical Chemistry, 98, 21, May 1994, pàg. 5435–5440. Bibcode: 1994JPhCh..98.5435W. DOI: 10.1021/j100072a008.
- ↑ Wallington, Timothy J.; Hurley, Michael D.; Ball, James C.; Ellermann, Thomas; Nielsen, Ole J. The Journal of Physical Chemistry, 98, 21, May 1994, pàg. 5435–5440. Bibcode: 1994JPhCh..98.5435W. DOI: 10.1021/j100072a008.
- ↑ «1,2-DIFLUOROETHANE | C2H4F2». pubchem.ncbi.nlm.nih.gov.
- ↑ «Ozone Protection and Synthetic Greenhouse Gas Management Amendment Regulations 2004 (No 1)», 07-09-2004. [Consulta: 7 December 2016].