Vés al contingut

Usuari:Contraix/proves/Col·lecció d'art de Cristina de Suècia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La reina Cristina de Suècia va acumular al llarg de la seva vida una important col·lecció d’art principalment de pintura i escultura del Renaixement. La col·lecció es va construir a partir de tres esdeveniments principals. En primer lloc, el saqueig de les col·leccions de Rodolf II al final de la guerra dels Trenta Anys, seguit pels encàrrecs i adquisicions que va dur a terme en el període en que era sobirana de Suècia. Finalment, tornar a bastir una important col·lecció a Roma, ciutat en la que residia un cop havia abdicat del tron suec, construïda a partir les noves obres que adquirí a Itàlia i les millors pintures que s’endugué d’Estocolm.

De la col·lecció que es quedà a Estocolm, només una trentena ha sobreviscut fins a l'actualitat, i estan exposats al Museu Nacional suec a Estocolm.[1] La col·lecció romana es dispersà un cop Cristina morí. Les millors pintures van acabar a la col·lecció Orleans,[2] i quan aquesta es vengué a finals dels segle XVIII, van acabar en diversos museus del Regne Unit primer i d'Estats Units després.

El col·lecionisme femení a les corts europees[modifica]

Maria de Medici con a Belona (deesa de la guerra), de Rubens

Fins el Renaixement, quan les dones encarregaven obres d’art, habitualment la temàtica era religiosa. En el Renaixement van començar a aparèixer canvis en aquest comportament. Per exemple, la princesa Isabel d’Este, marquesa consort i regent del ducat de Màntua, va destacar com a mecenes i col·leccionista d’antiguitats, acumulant monedes antigues, medalles, gemmes gravades i estatuetes.[3]

Durant el regnat d’Elisabet I d'Anglaterra, entre 1588 fins 1603, es varen realitzar un bon nombre de retrats de la reina. Durant un temps llarg se li va buscar espòs entre les cases reials europees, i retrats seus foren enviats en 1567, 1571-74 i 1578-81 a possibles pretendents al matrimoni.[4]. La iconografia isabelina també estava estretament lligada a la història de la vida del monarca i als esdeveniments polítics del seu regnat, com el de la derrota de l’Armada espanyola el 1588,[5] però la reina, encapçalant un estat fortament enfrontat amb el papat i el catolicisme, no va col·leccionar obres d’art italianes o de l'antiguitat clàssica com ho feren altres monarques europeus. Poques vegades Elizabeth I encarregava ella mateixa les pintures, sino que els que ho feien eren cortesans propers, els quals intentaven que la imatge de la reina s'ajustés als seus interessos.[6]

Maria de Mèdici, regent de França entre 1610 i 1617, feu un major ús de la pintura per promocionar les seves aspiracions polítiques.[7] Va encomanar a Peter Paul Rubens la realització d’una sèrie d’obres pictòriques glorificant la seva vida i la del seu marit Enric IV de França. Maria de Mèdici va triar vint-i-tres episodis de la seva vida, coneguts com el cicle de Medici, des del seu naixement fins al triomf, personificada com la deesa Àrtemis.[8] El programa pictòric està basat amb l'exaltació dinàstica d'Enric IV de França i Maria de Mèdici i la justificació de les polítiques personals que va dur a terme com a regent de França.[8]

Cristina de Suècia va construir la imatge d'una monarquia com les encapçalades per homes, a través d’encomanar personalment l'execució de moltes imatges seves amb diverses al·legories de poder, la creació de diverses col·leccions de pintures, marbres, medalles, gemmes, curiositats, matemàtiques instruments, i el desenvolupament tant d'una biblioteca pròpia de primer ordre, tot assolit a través d’encàrrecs personals, compres i saqueig de guerra.[3] També va intentar establir una Acadèmia a Estocolm, un centre internacional d'aprenentatge.[9]

La reina de Suècia[modifica]

Article principal: Cristina de Suècia

Durant el regnat de Gustau II Adolf, Suècia era essencialment un país pobre amb un estat militaritzat, en el que la major part dels ingressos fiscals es destinaven a l'esforç bèl·lic que exigia la seva participació en la guerra dels Trenta Anys[10] i posteriorment en la Segona Guerra del Nord. La col·lecció d'antigüitats i objectes d'art era molt poc freqüent, i la majoria dels objectes preciossos que heretà Cristina de Suècia havien estat adquirits durant el regnat del seu pare, Gustau II Adolf. El col·leccionisme d'antiguitats clàssiques a Suècia va començar amb les adqusicions de Cristina de Suècia.[11] L'evolució del contingut de les col·leccions reials sueques abans i després de les adquisicions de Cristina es pot rastrejar a través d'inventaris i cartes. Els inventaris de la Hisenda Reial mostren un augment de 13 a 92 articles en el fons d'art entre els anys 1529 i 1549.[11]

Cristina de Suècia fou filla única del rei Gustau II Adolf, i per desig del monarca fou educada com un home per poder assumir el tron en el futur. Cristina de Suècia va quedar òrfena de pare el 1632, quan ella tenia sis anys, heretant el tron. El Consell Privat del Regne, encapçalat per Axel Oxenstierna, dirigia el regne durant la seva minoria d’edat. Des de ben petita Cristina de Suècia sabia que es esdevindria la monarca del país. El desembre de 1644, Christina va fer 18 anys i es va fer càrrec oficialment de moltes de les funcions anteriorment sota la competència del Consell Privat del Regne, encara que la coronació fou posposada fins el 1650 a causa de la guerra amb els danesos.[12] L'establiment de les col·leccions reials d'objectes d'art per part de Cristina a Estocolm i posteriorment a Roma va seguir els patrons tradicionals de col·leccionisme vinculades a l'avenç del poder polític i social més utilitzades pels homes.[3]

A Estocolm, Cristina va demostrar la voluntat de transformar la seva cort en un centre d'apreciació de l'art, l'aprenentatge i estudi del passat clàssic. Igualment, la reina tenia una clara afinitat per la música italiana contemporània i una marcada preferència pels artistes que treballen a la estil de la Roma clàssica.[13]

La formació de la col·lecció[modifica]

La guerra dels Trenta Anys i el botí de Praga[modifica]

Article principal: Col·leccions de Rodolf II
Adam i Eva, de Dürer

Al llarg de la intervenció sueca en al Guerra dels Trenta Anys i abans de l’espoli del castell de Praga, l’exercit suec ja va saquejar nombroses biblioteques de l’ordre dels jesuïtes ubicades en l’Sacre Imperi Romanogermànic, i el seu contingut enviat a Suècia.[14] El 1632, després de la batalla de Rain, les tropes sueques van entrar a Múnic, capitanejades pel rei Gustau II Adolf. El propi monarca va seleccionar per a ell onze pintures pertanyents a la col·lecció d'art de Maximilià I de Baviera,[15] entre les que es trobava La parella amorosa desigual de Lucas Cranach el Vell.[1]

Ben abans de la guerra dels Trenta Anys, entre 1577 i 1612, l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Rodolf II va reunir al castell de Praga[16] un gran nombre d'objectes valuosos, així com milers de pintures, crean les col·leccions de Rodolf II.[17] La col·lecció, incloïa una biblioteca, una armeria amb un gran nombre d'armadures i un gabinet de curiositats o "Kuntstkammer". El gabinet de curiositats estava constituït per monedes, medallons, obres d'orfebreria i en pedra tallada, figures d'ivori, llibres, dibuixos, instruments científics i musicals, així com objectes naturals. La col·lecció de pintures incloïa artistes italians de renom com Paolo Veronese, Antonio da Correggio i Leonardo da Vinci, així com també pintors del nord d'Europa, com Albrecht Dürer i Pieter Brueghel el Vell.[17]

Molts dels tresors de Rodolf II van ser dispersats quan el Castell de Praga va ser saquejat pels suecs el 1648, en la que seria la darrera acció bèl·lica de la Guerra dels Trenta Anys.[18] El saqueig del castell de Praga va incloure unes cinc-centes pintures, setanta estatuetes de bronze, tres-cents setanta instruments musicals i científics, quatre-centes "curiositats índies", així com cinquanta objectes d'ambre i corall, sis-cents vasos d'àgata i cristall, objectes d'ivori, pedres precioses, així com molts altres objectes i fins i tot un lleó viu.[19] Atès que el tipus d’aprenentatge humanístic associat habitualment a la noció de Renaixement estava clarament absent a la Suècia dels segles XV i XVI,[20] el saqueig va provocar fortes crítiques a tot Europa, principalment perque es considerava que la cort sueca, comparativament pobre i molt allunyada dels centres de creació artística, no tenia la capacitat d'apreciar l'art.[21]

L'adquisició de llibres i obres d'art com a botí de guerra va servir teòricament per millorar el posició internacional de la monarquia sueca i per educar i elevar el nivell cultural general del poble suec als ulls dels seus contemporanis europeus.[22] Respecte als llibres, els exemplars extrets de Praga es van incorporar a la bliblioteca personal de la reina, les biblioteques universitàries sueques, la biblioteca del castell reial, estudis privats i altres llocs, en un esforç destinat a elevar ràpidament l'estatus cultural i intel·lectual del país.[23]

Noves adquisicions a Suècia[modifica]

Retrat de Cristina de Suècia del 1650, de David Beck

La majoria de les pintures posseïdes per Cristina de Suècia provenien del saqueig Praga, però la resta de la seva col·lecció provenien de compres dels seus agents i regals. És impossible recrear les primeres col·leccions de la reina en la seva totalitat a causa del seu viatge a Roma i la destrucció de les col·leccions restants en l'incendi del palau reial d'Estocolm.[24]

Per a les seves adquisicions, la eina va fer servir una extensa xarxa d'agents, els quals viatjaven per Europa per comprar obres d'art. A través dels holandesos Nicolaas Heinsius el vell, erudit que posseïa una de les millors biblioteques clàssiques d’Europa, i d’Isaac Vossius, col·leccionista de manuscrits, actuant com agents de Cristina de Suècia, van adquirir per a la reina un gran nombre de llibres, medalles i monedes antigues.[25] El 1645, Mathius Palbitzki, agent de la reina, va ser enviat a Roma per a l'adquisició a Itàlia de pintures, escultures i llibres.[26] Les diverses trameses que Palbitzki envià consistien en una barreja d'obres del segle XVII fetes imitant l'estil clàssic, peces antigues i fragments antics molt restaurats o reatribuïts. Aquest mode d'adquisició era el mateix que altres governants fora d'Itàlia van adquirir objectes d'art.[27]

Cristina va adquirir, mitjançant el seu ambaixador a Holanda Pieter Spiering van Silvercroon, obres del pintor holandès Gerrit Dou, un total de 48 estàtues de marbre així com diversos àlbums de dibuixos. Els autors dels àlbums eren Miquel Àngel, Ticià, Polidoro da Caravaggio i un parell d'àlbums d'altres mestres italians i de l'Europa del Nord, com Hendrick Goltzius.[28] La compra s'efectuà l'any 1650 i Silvercroon va morir el 1652. La jove reina, la qual estava constatment endeutada, no va poder pagar els àlbums, de manera que els hereus de Silvercroon van haver de demanar-li repetidament que pagués. Al final, la família de Silvercroon va rebre únicament 7.900 tàlers, valor que representava una fracció del que valien els àlbums.[29]

Un altre agent de Cristina era Michel le Blon, gravador alemany establert a Holanda, el qual va negociar la compra d'un total de 74 busts de marbre a Augsburg i Amsterdam.[30] També s'atribueix a le Boln l'adquisició d'almenys 400 medalles, tres relleus de pedra, set ivoris, un conjunt de quatre quadres i 12 pintures de diversos temes mitològics, bíblics i retrats.[31] Als voltant de 1650, l'agent d'Anvers va comprar la col·lecció d'art de Nicolaas Rockox, que havia estat batlle de la ciutat. L'adquisició incloïa dotze escultures, formant una barreja d'obres de l'antigüitat clàssica autèntiques i també còpies del segle XVI o XVII, i eren retrats atribuïts a homes famosos de l'antigüitat.[31]

Cristina rebutjava a la majoria de mestres de l'Europa del Nord, fins i tot aquells tan reconeguts com Albrecht Dürer, fins el punt de retornar pintures comprades pels seus agent però que no li agradaven.[32] En canvi, admirava extraordinariament l'obra del pintor reneixentista Rafael i la valorava per sobre de totes les seves possessions. Tal com reconeixia el 1653 en una carta al col·leccionista Paolo Giordano II Orsini: "De fet, ara tota la Galeria de Praga [de l'emperador Rodolf II] és aquí. Realment hi ha molts quadres però només 30 o 40 dels italians són originals. N'hi ha d'Albrecht Dürer i d'altres mestres alemanys dels quals desconec el nom. A tothom els agraden molt, menys a mi. Juro que els regalaria tots per dos Rafaels, i fins i tot llavors els faria massa honor".[33]

Noves adquisicions a Itàlia[modifica]

Palau Riario, actualment Palau Corsini, a Roma

La reina Cristina va ser coronada oficialment el 1650, però l'any següent ja havia decidit abdicar i anar-se'n a viure a Roma,[29] El 1649 ja havia nomenat Carles X Gustau de Suècia com a successor del tron. Va adbicar del tron suec el sis de juny de 1654, i prèviament a la seva abdicació, va enviar a Anvers els objectes d'art que volia emportar-se per evitar reclamacions un cop haguès abdicat.

De la seva col·lecció d'uns quaranta mil objectes d'art, Cristina va seleccionar setanta pintures, dinou escultures de bronze, setanta‐dos tapissos, cinquanta instruments científics instruments, i sis mil llibres. Les pintures escollides es dividien en un grup d'unes quoranta-cinc obres del Renaixement italià procedents de les col·leccions de Rodolf II i la resta, unes vint-i-cinc, eren retrats d'amics i família.[34] També va regalar pintures a monarques amb els que volia tenir bones relacions. Així va enviar a Felip IV de Castella els dos olis d'Adam i Eva de Dürer, i Joan IV de Portugal va rebre "La Primavera de la Vida" de Hans Holbein el Vell.[35]

Les pintures, a principis del segle XVII, no eren considerades els objectes més preuats, per tant algunes de les pintures creades per autors d'Europa del nord podrien no haver estat seleccionades pel viatge, en contraposició a objectes com ara joies, retrats en miniatura sovint amb pedres precioses, plata, els quals ocupaven menys espai i eren més valuosos, propiciant el seu ús com a medi de pagament. Malgrat això, algunes pintures preses de Suècia no han arribat mai a Roma amb la reina Cristina, i probablement aquestes pintures es van utilitzar com a pagament, molt probablement a Flandes.[36]

El seu viatge cap a Roma es prolongà un any i mig. Va aturar-se a Hamburg, Anvers, on va adquirir algunes pintures, i Brussel·les, on va arribar el 23 de desembre de 1654 on s'hi va estar nou mesos. Tot seguit anà a Innsbruck, on el 3 de novembre de 1655 es va convertir oficialment al catolicisme. Va acabar arribant a Roma el 20 de desembre del mateix any.[37] A partir de 1668 Cristina s'allotjà definitivament al Palau Riario, en el qual exposava la seva col·lecció de pintures i escultures.[38]

Cristina va fer amistat amb l'artista Gian Lorenzo Bernini i el va patrocinar a ell i a altres artistes, com els pintors Pier Francesco Mola i Giovanni Angelo Canini, aixó com al pintor, escultor i arquitecte Antonio Gherardi. Diversos dels seus encàrrecs es van centrar a restaurar obres de l'antiguitat clàssica de les seves col·leccions, com el que feu als escultors Giulio Cartari i Ercole Ferrata, ambdós protegits de Bernini. Cristina també va patrocinar poetes, músics i científics, i una àmplia gamma d'intel·lectuals van assistir a les reunions de la seva Accademia Reale, fundada el 1674.[39] Durant la seva llarga estada a Roma, Cristina va adquirir unes dues-centes pintures.[40]

Cristina tenia exposada en el Palau Riario la seva col·lecció de pintures, així com sis obres de Bernini, totes perdudes en l'actualitat: un bust d'ella mateixa, dos quadres, el cap esculpit d'un nen coronat amb una corona de llorer, un bust de marbre de Crist i un mirall titulat La Veritat exposada pel Temps.[41]

La dispersió de la col·lecció[modifica]

Parts de la col·lecció de pintura presa de Praga en el 1648 i que Cristina de Suècia no es va endur a Roma van ser destruïdes a l'incendi que va patir el castell de Tre Kronor d'Estocolm l'any 1697.[42]

A la seva mort el 1689, la col·lecció de Cristina de Suècia estava constituïda per les pintures de Rodolf II que s'havia endut de Suècia i les obres dels mestres del barroc i l'escultura antiga reunides per Cristina a Roma.[2] La reina va deixar totes les seves possessions al seu confident, el cardenal Decio Azzolini, el qual va morir el mateix any. Seguidament, la col·lecció va passar al nebot del cardenal, el marqués Pompeo Azzolini, el qual en va vendre la major part el 1692 a Livio Odescalchi, duc de Bracciano i comandant de l'exèrcit papal, el qual morí el 1713.[43]

El 1714 Pierre Crozat, col·leccionista d'art, agent de Felip d'Orleans, duc d'Orleans, viatjà a Itàlia amb la missió de comprar obres d'art per a la col·lecció del seu patró, i més concretament, la col·lecció de Cristina de Suècia als hereus de Livio Odescalchi. Si bé inicialment en el 1714 va intentar comprar tota la col·lecció, al final només s'en sortí amb les pintures el 1720. La venda finalment va concloure i les 123 pintures incloses en la venda van acabant forman el nucli de la Col·lecció Orleans.[2] Felip d'Orleans va lliurar cent dibuixos de la col·lecció Odescalchi a Pierre Crozat com a recompensa per les seves gestions per la venda dels quadres.[44]

En el 1724 el bobó Felip V d'Espanya va comprar les escultures de marbre, passant aquestes a formar part del Museu del Prat. La resta de la col·lecció, consistent en gemes, camafeus, medalles i monedes van mantenir-se en poder de la família Odescalchi fins que el Papa Pius VI la comprà el 1794. Però el seu enfrontament amb la França revolucionària va acabar el 1797 amb l’entrada a Roma de l’exèrcit francès, el saqueig de la col·lecció i el segrest de Pius VI. Actualment els objectes es troben al Cabinet des Médailles de la Biblioteca Nacional de França, a París.[2]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Ahmed, 2018.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Clark, 1966-1967, p. 138.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Christensen, 2018, p. 38.
  4. ↑ King, 1990, p. 39.
  5. ↑ King, 1990, p. 32.
  6. ↑ Frye, 1996, p. 10.
  7. ↑ Garcia Ensenyat, 2018, p. 2.
  8. ↑ 8,0 8,1 Garcia Ensenyat, 2018, p. 23.
  9. ↑ Akerman, 1991, p. 165.
  10. ↑ Christensen, 2018, p. 44.
  11. ↑ 11,0 11,1 Christensen, 2018, p. 42.
  12. ↑ Christensen, 2018, p. 28.
  13. ↑ Christensen, 2018, p. 93.
  14. ↑ Christensen, 2018, p. 52.
  15. ↑ Wilks, 2013, p. 51.
  16. ↑ Hayward, 1980, p. 428.
  17. ↑ 17,0 17,1 Wisse, 2000.
  18. ↑ Wilson, 2009, p. 745.
  19. ↑ Stears, 2016, p. 16.
  20. ↑ McKeown, 2009, p. 141.
  21. ↑ Christensen, 2018, p. 51.
  22. ↑ Christensen, 2018, p. 50.
  23. ↑ Christensen, 2018, p. 52-53.
  24. ↑ Christensen, 2018, p. 68.
  25. ↑ Christensen, 2018, p. 69.
  26. ↑ Christensen, 2018, p. 79.
  27. ↑ Christensen, 2018, p. 82.
  28. ↑ Roethlisberger, 1985, p. 10.
  29. ↑ 29,0 29,1 Veldman, 2013-2014, p. 113.
  30. ↑ Christensen, 2018, p. 86.
  31. ↑ 31,0 31,1 Christensen, 2018, p. 90.
  32. ↑ Christensen, 2018, p. 84.
  33. ↑ Stears, 2016, p. 33.
  34. ↑ Aune, 2015, p. 21.
  35. ↑ Aune, 2015, p. 22.
  36. ↑ Liptakova, 2019, p. 25.
  37. ↑ Aune, 2015, p. 23.
  38. ↑ Aune, 2015, p. 2.
  39. ↑ Aune, 2015, p. 24.
  40. ↑ Aune, 2015, p. 31.
  41. ↑ Aune, 2015, p. 25.
  42. ↑ Liptakova, 2019, p. 22.
  43. ↑ Veldman, 2013-2014, p. 100.
  44. ↑ Veldman, 2013-2014, p. 101.

Bibliografia[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Contraix/proves/Col·lecció_d%27art_de_Cristina_de_Suècia&oldid=33396292»