Usuari:Jaumellecha/proves

La història de la Bretanya comença amb un assentament les traces del qual es remunten a la prehistòria, del 700.000 aC. El període neolític, que va començar en aquestes regions cap al 5000 aC, va estar marcat allí pel desenvolupament d'un important megalitisme que es va manifestar en llocs com el cairn de Barnenez, el cairn de Gavrinis, la Taula dels Marchand de Locmariaquer o els alienaments de Carnac. Durant la seva protohistòria, que va començar cap a mitjans del iii mil·lenni aC, el subsòl ric en estany va permetre el desenvolupament d'una indústria productora d'objectes de bronze, així com circuits comercials d'exportació a altres regions d'Europa. Durant els segles anteriors a la nostra era, va ser habitat per pobles gals com els vènets o els namnetes, abans que aquests territoris fossin conquerits per Juli Cèsar l'any 57 aC, després romanitzats progressivament.

Formant part d'Armòrica durant l'època galo-romana, va veure el desenvolupament d'un important comerç marítim al voltant dels ports de Nantes, Gwened i Alet, així com les fàbriques de salaó al llarg de les seves costes. Quan el poder romà va viure crisis als segles iii i v, els primers bretons insulars (els britans) són cridats pel poder imperial per ajudar a assegurar el seu territori, iniciant així un moviment migratori que es prolonga fins al segle vi, i donant lloc a diversos regnes a la península. Va ser per evitar les incursions britanes que el veí regne franc va establir una marca de Bretanya incorporant el comtat de Rennes i el de Nantes. Els merovingis i després els carolingis intenten entre els segles vi i viii integrar aquesta regió al regne franc, amb un èxit limitat i efímer.

La unitat de la regió en la forma del Regne de Bretanya es va establir l'any 851 amb el rei Erispoe, fill de Nominoe, però no va durar a causa de les disputes successives i les incursions normandes. A partir del 939, un ducat de Bretanya es va fer càrrec de fronteres quasi definitives, administrat per ducs de cases bretones del 939 al 1166, abans de caure en l'esfera d'influència dels Plantagenêt i després dels Capets. Del 1341 al 1364, amb el rerefons de la Guerra dels Cent Anys, la Guerra de Successió Bretona va veure que diferents faccions lluitaven per apropiar-se del ducat. Aleshores sorgeix un poder autònom durant els segles xiv i xv, que va dur a terme una política d'independència del regne de França, però que finalment va portar a la unió de Bretanya amb França el 1532.

• 
  Al·legoria de la Bretanya, de Jeanne Malivel (1922)
• 
  Mapa dels nou països històrics de Bretanya (bro)
• 
  Mapa dels països tradicionals de Bretanya (paou / broioùigoù)

La província bretona integrada al regne francès conserva una relativa autonomia, beneficiant-se de les seves pròpies institucions. Després d'un període de fort creixement econòmic i demogràfic als segles xvi i xvii gràcies a la pau redescoberta, la Bretanya va viure temps més conflictius a finals del segle xvii amb la Revolució Francesa el 1789. La província es va dissoldre el 1790 i el seu territori es va dividir entre cinc departaments: Côtes-du-Nord, Finistère, Ille-et-Vilaine, Loire-inférieure i Morbihan.

Durant el llarg segle xix (1789-1914), marcat per una modernització de la seva agricultura i per una explosió demogràfica, es va desenvolupar l'emigració a la resta de França. Terra llavors reputada conservadora, va veure tanmateix el desenvolupament de grans moviments obrers a ciutats com Brest, An Oriant i Saint-Nazaire. La Primera Guerra Mundial va suposar un punt d'inflexió important per als bretons, que després van descobrir altres formes de vida que alguns intentarien anar integrant.

La qüestió del lloc de la llengua bretona i de les tradicions de la regió esdevingué l'element central d'un moviment polític bretó (emsav) que començava a sorgir al mateix temps. Un llarg procés de modernització va des de la dècada del 1920 fins a la dècada del 1970, juntament amb un moviment de reafirmació cultural.

Prehistòria

Vegeu també: Prehistòria i Prehistòria d'Europa

Les restes arqueològiques a la Bretanya són relativament febles en comparació amb altres regions franceses. Diversos factors expliquen aquest «buit arqueològic» al Massís Armoricà: els dominis geològics plutònics i metamòrfics de la regió que generen cavitats (abric rocós, cova) de petita mida; sòls àcids que acceleren la descomposició dels ossos humans i dels materials durs dels animals (ivori, os, banyes). «La implacabilitat dels pastors espirituals contra tot allò que se sospitava que presentava un punt de paganisme, el zel dels pioners, la nova implacabilitat davant els “obstacles a l'ús racional del sòl“ dels promotors de la concentració parcel·lària i dels agrònoms aprenents de bruixot», van buidar de la seva substància el sòl arqueològic bretó. Només de manera molt excepcional es conserven testimonis preciosos en determinats llocs privilegiats (dunes costaneres, loess calcària).

Edat de Pedra

Paleolític

El paleolític abasta un període a la Bretanya que va des del 700.000 aC fins al 10.000 aC. Les restes més antigues d'indústria lítica s'han trobat a la vall mitjana de la Vilaine, identificades en forma de còdols disposats en una pedrera situada a Saint-Malo-de-Phily. Les restes més antigues d'hàbitat es troben a Saint-Colomban (a Carnac) i prenen forma de campaments instal·lats en refugis naturals per l'erosió dels penya-segats, al llarg de la costa. A més de còdols disposats, s'hi troben puntes bifaces, i el jaciment data del 300.000 aC. Aquests artefactes tan originals del Paleolític inferior de la costa sud, que es diferencia de l'Acheulià per criteris tecno-tipològics, geològics i ambientals, rep el nom de Colombanià. Bifaces d'aquest període Acheulià són presents al llarg de les costes, com a Tréguennec, Hôpital-Camfrout o Pléneuf.

Els rastres més antics de l'ús del foc es troben al jaciment de Menez Dregan, que es remunten a l'any 400.000 aC, són els més antics d'Europa occidental. Aleshores, els rars grups humans estaven formats per caçadors nòmades, el sistema econòmic dels quals es basa en una mobilitat logística molt alta amb estacions especialitzades (campaments de caça, zones de tall de pedra) complementàries als campaments base. Els principals jaciments que ocupen aquests caçadors-recol·lectors es troben al llarg de la costa (recers al peu de penya-segats marins, roques aïllades) o al llarg de grans rius per protegir-se del dur clima periglacial que fa que les altures de l'interior, i sobre afloraments de roques locals que substitueixen el sílex. Cacen sobretot mamuts per la seva carn però també pels seus ossos, dents i ullals utilitzats en la construcció (estructura de cabanes) i en la fabricació d'objectes utilitaris (combustible, armes), obres d'art, i instruments musicals.

• 
  El catxalot gravat de perfil a la làpida de la cambra de Mané-Lud fa referència a la relació amb el món marí dels darrers caçadors-recol·lectors del mesolític que van conviure amb les primeres comunitats agrícoles neolítiques de la costa atlàntica.
• 
  Jaciment de Menez Dregan, on es troben les restes més antigues de l'ús del foc

Des de l'època mosteriana fins al paleolític mitjà queden a la regió dos jaciments remarcables, a Mont-Dol on es van trobar rascadores en un jaciment datat al 70.000 aC, així com Goaréva a Île-de-Bréhat.

El paleolític superior es caracteritza per eines refinades com fulles que es troben al jaciment de Beg-ar-C'hastel a Kerlouan o al de Plasenn-al-Lomm aîle-de-Bréhat. No s'identifica cap cova decorada a la regió, probablement a causa de la pujada de les aigües del període següent, però, a prop, es coneix una cova d'aquest tipus a les coves de Saulges, a la Mayenne. L'art mobiliari figuratiu s'ha descobert al Rocher de l'Impératrice de Plougastel-Daoulas del final del paleolític a la regió, cap al 10.000 aC.

Mesolític

Reproducció de la tomba de Téviec que mostra els inicis de la creació artística a la comarca, així com una especialització de les activitats humanes

L'era mesolítica abasta a la regió un període que va des del mil·lenni X aC fins al mil·lenni V aC corresponent al final de l'últim període glacial i la consegüent pujada del nivell de l'aigua. La vegetació d'estepa és substituïda per una vegetació composta per bedolls i pins, després avellaners, roures i freixes de flor; els grans mamífers donen pas a animals més petits com el cérvol o el senglar. Els homes van abandonar la caça per a la recol·lecció i van aparèixer els primers intents de domesticació. La població es manté majoritàriament costanera i més nombrosa a la costa sud segons els resultats de les excavacions actuals. Els esquelets trobats datats d'aquesta època donen testimoni d'una alçada mitjana d'1,59 m per als homes i 1,52 m per a les dones.

Les tècniques humanes continuen progressant amb una reducció de la mida de les eines de pedra per formar microlits, les fulles estretes caracteritzen llavors el grup de Bertheaume a Finisterre. Les societats estan més estructurades, amb un grau d'especialització de les activitats en una comunitat determinada, tal com indiquen els estudis de l'enterrament de Téviec, així com l'inici d'un art. En alguns esquelets també són visibles rastres de mort provocats per eines com les fletxes, fet que testimonia l'oposició de vegades violenta entre diferents comunitats.

Neolític

El neolític, que s'estén des del mil·lenni V aC fins al mil·lenni II aC, veu l'arribada de l'agricultura segons una operació d'artigatge: la terra es recupera del bosc després d'haver-la incendiat i després s'utilitza per a la pastura del bestiar abans de sembrar gramínies. Aquesta evolució és possible gràcies a la millora dels mètodes d'extracció de les pedres i la seva conformació. Fins a 5.000 destrals de dolerita anuals sortien d'una pedrera de Plussulien en aquella època, la qual cosa representa el 40% de les destrals de la península armoricana. Aquestes eines estan distribuïdes fins a la conca de París i s'han trobat exemples d'aquestes destrals fins a Bèlgica i el sud d'Anglaterra. El jaciment de Pleuven produeix hornblendita, de la qual es fabriquen destrals que es troben tan lluny com els Països Baixos. La regió també importa fulles de sílex groc de Turena.

• 
  Copa del Neolític mitjà, de Kerléan a Concarneau. Museu de Bretanya
• 
  Caps de destral de prestigi en sil·limanita (autòctona) i jadeïta (pedreres dels Alps italians) d'època neolítica. La indústria de les destrals de sil·limanita, sobretot funcional, podria haver retransmès la xarxa d'intercanvi d'aquestes peces cerimonials.

Aquest període també destaca pel desenvolupament del megalitisme, permès per un important auge econòmic. Dos dels jaciments més antics, el túmul de Barnenez i el de Petit-Mont, les construccions dels quals es remunten al mil·lenni V aC, testimonien per les seves similituds una unitat de civilització a la península. Aquest tipus de construcció evolucionarà posteriorment i presentarà variants més regionals. En aquests llocs funeraris s'han trobat gravats que poden ser similars als observats en llocs irlandesos com Newgrange.

• 
  Pedrera de Plussulien on es produïen destrals de sil·limanita
• 
  Petit Mont a Arzon

• 
  Cairn de Barnenez
• 
  Gravats sobre el cairn de Gavrinis

Al costat d'aquests túmuls també hi ha menhirs, el més alt conegut és a la regió de Leon on el més gran, el de Kerloas (culmina a 9,50 m). En canvi, el més gran mai aixecat es troba al sud de la Bretanya, a Locmariaquer: el gran menhir partit d'Er Grah (que s'elevava a 18,5 m). També s'hi poden trobar gravats i les seves funcions són aleshores múltiples: indicadors d'enterraments, fites astronòmiques o topogràfiques, o testimoni d'un culte a les aigües. Els darrers menhirs s'aixequen cap al 1800-1500 aC. Es poden associar en files simples o múltiples, o en hemicicles o en cercle.

• 
  El menhir de Kerloas, de 9,50 m
• 
  El gran menhir partit d'Er Grah, que abans de la seva caiguda arribava als 18,5 m
• 
  Gravats sobre el menhir de Kermaillard

• 
  Exemple d'alineacions amb el Cordó dels druides
• 
  Alineació de Kermario a Carnac
• 
  Cromlec de l'illa d'Er Lannic en cercle. Una part es troba sota el nivell del mar, testimoni de l'augment del nivell de l'aigua

Protohistòria

Una Edat del bronze favorable a una regió productora d'estany

Vegeu també: Edat del bronze atlàntic

Destrals encaixades de l'edat del bronze final trobades a la zona de Langonnet

Cap a mitjans del mil·lenni III aC, les poblacions de la península armoricana van entrar en contacte, per «vies» marítimes i fluvials, amb els pobles del centre d'Europa començant a dominar l'extracció i el treball dels metalls. Objectes de coure o un bronze mediocre procedents d'aquesta zona, regals i intercanvis de prestigi entre caps, comencen a ser presents a les tombes dels dignataris de l'època; de la mateixa manera, destrals planes de coure que es troben en les mateixes condicions i procedents de la península Ibèrica i que daten de finals del mil·lenni III aC testimonien intercanvis amb aquesta zona geogràfica. En ser el subsòl de la regió ric en estany, element utilitzat en la fabricació del bronze, la seva extracció es va desenvolupar a Bretanya, donant lloc a la constitució cap al 2400-2200 aC de poderosos caps capaços d'assegurar almenys la seva extracció, si no la seva exportació. Aquests intercanvis comercials tenen un paper impulsor en la propagació de noves tècniques i expressions artístiques; així, les espases i les dagues descobertes a Hesse renana o els túmuls funeraris a Wessex mostren grans similituds amb els seus homòlegs bretons. Tombes-túmuls d'estructura de fusta, com el túmul de Kernonen, individual i de vegades de 10 m d'alçada, ja antics a Alemanya i Dinamarca, van començar a aparèixer a la costa nord de Finisterre en aquesta època, abans d'estendre's al sud de Finisterre i llavors al centre de la Bretanya. La presència de sepultures més pobres tendeix a mostrar una societat fortament jeràrquica i especialitzada.

Durant l'edat del bronze mitjà, entre el 1400 i el 1000 aC, l'ús d'aquest metall es va ampliar. Ja no està reservat per a armes i guerrers, sinó que comença a aparèixer en eines (destrals, burins) i en ornaments. Cap al final de l'època, els tallers bretons produïen una destral molt recta, amb topada mitjana, i decorada amb una nervura al llarg de la fulla, produïda en sèrie i emmagatzemada en quantitat, utilitzada com a element premonetari en el marc del comerç. El poder polític probablement va passar en aquell moment dels guerrers als comerciants.

Entre el 1000 i el 750 aC, l'edat del bronze final va veure l'ascens a Europa de la civilització dels camps d'urnes, que van substituir els túmuls funeraris per cremacions en urnes, de les quals la regió quedava exclosa. Això s'explica per una reconfiguració dels eixos comercials arran de la caiguda dels imperis hitita i micènic, i l'aparició de ciutats gregues i etrusques, així com la civilització de Hallstatt: des del canal de la Mànega i de l'oceà Atlàntic, els corrents econòmics són redirigit cap a l'est i el sud d'Europa. No obstant això, en aquesta època són notables els desenvolupaments tècnics en aquesta època, com les anomenades espases «llengua de carpa», la mida i l'estil de les quals suggereixen l'ús per part dels genets, hipòtesi recolzada per la presència d'arnesos de bronze i peces d'arnès en dipòsits de l'època.

Un espai marginalitzat durant l'Edat del ferro

Vegeu també: Edat del ferro

Distribució dels diferents pobles durant l'època preromana

Els segles viii i vii es veu l'emergència al nord dels Alps del treball del ferro, les qualitats del qual són superiors a les del bronze, fet que provoca una baixada de la demanda d'aquest i, per tant, de la demanda d'estany. Els intercanvis comercials es reestructuren al voltant d'un corredor Roine-Sena, marginant la regió que ara es troba als afores. Els objectes fets pels bronzeters armoricans són cada cop més arcaics en comparació amb els objectes de ferro produïts a l'Europa central, i aquests només apareixen tard i en petit nombre a la regió. El contingut de les tombes de l'època mostra un empobriment de les elits, les tombes de les quals ja no difereixen gaire de la resta de la gent.

La primera traça escrita que tracta de Bretanya arriba probablement cap a l'any 500 aC en una descripció del cartaginès Himilcon que, viatjant més enllà de les Columnes d'Hèrcules, evoca una «Œstrymnis» o «illes Œstrymnides» amb riques mines de plom i estany, el nom de les quals és proper als osismes de què parlava Juli Cèsar uns segles més tard.

Cap al final de l'edat del ferro, durant La Tène entre el 450 i el 57 aC, Armòrica està formada per un conjunt de pobles de vocació marítima, amb prou feines celtitzats, marcats per una relativa aculturació celta. Les anàlisis de pol·len han posat de manifest la desforestació i la neteja a gran escala en aquest moment; la fusta s'utilitza intensament per a la construcció i les zones cultivables s'han sembrat amb sègol, blat tendre i probablement blat sarraí. Les estimacions fetes a partir de fonts d'època indiquen una població d'entre 150.000 i 300.000 habitants. Les produccions artesanals com la fusteria i la ceràmica són poc conegudes per manca de fonts, però el desenvolupament d'una activitat de maó és notable i apreciat pels romans. Les poblacions de la regió dediquen aleshores un culte a les aigües, en particular a les fonts, i probablement a altres llocs com roques o illes, així com a petites estatuetes de deesses mares, que testimonien un culte a la fertilitat. També es veneren divinitats, com Mars Mullo a Rennes o Nantes, o Sirona a Corseul.

L'any 124 aC, la victòria de Roma sobre els sal·luvis va permetre als comerciants romans un major accés a la Gàl·lia, en particular per vendre vins italians. Paral·lelament, Bituitus, rei dels arverns, poble que aleshores dominava la Gàl·lia, també va ser vençut pels exèrcits romans l'any 121 aC, fet que va donar més llibertat als armoricans. Els vènets van ser els primers a encunyar monedes, seguits pels riedons, els namnets i els osismes a finals del segle ii aC, i després pels coriosolites cap al 90-80 aC. Aquestes monedes es troben en jaciments de Wessex, testimoni de les activitats comercials a banda i banda del Canal, i fins i tot la presència de nombroses àmfores demostra que la regió estava ben connectada amb les rutes comercials romanes abans de la seva conquesta. A més, la presència d'un senat entre els vènets mostra la presència d'un embrió d'organització política. Una romanització indirecta, a través del comerç, ja està en marxa quan les legions de Juli Cèsar ataquen la regió l'estiu del 57 aC.

La Bretanya romana

Articles principals: Guerra de les Gàl·lies i Armòrica

Conquesta i integració

Vegeu també: Conquesta romana de Britània i Batalla del Golf de Morbihan

Com a part de les guerres de les Gàl·lies, Juli Cèsar comença amb els seus generals a conquerir des del 57 aC una zona que va des de la Gàl·lia transalpina fins a la Gàl·lia belga. Publi Cras és enviat al capdavant de la Legió VII Claudia de 6000 homes, i travessa la Normandia i la Bretanya actuals sense trobar resistència. Després de prendre ostatges de les tribus conquerides i no deixar-hi tropes, marxa a passar l'hivern a la regió d'Angers, al territori dels andecaus. Arran de l'escassetat de blat on estava estacionada la VII legió, les autoritats romanes van enviar tropes per requisar gra. Els enviats de Cras són fets presoners pels vènets, que a canvi exigeixen l'alliberament dels seus ostatges. A això s'hi suma la por dels pobles de la regió que els romans monopolitzin el comerç entre la Gàl·lia i la Bretanya insular d'on treuen la seva riquesa els mercaders de la regió. Tot plegat porta a una aliança d'aquests pobles de la façana marítima contra els romans.

Els aliats reuneixen una flota de 220 vaixells mentre que durant l'any 56 aC, els romans construeixen una flota de vaixells. El combat va tenir lloc el setembre del mateix any a la badia de Quiberon o al golf de Morbihan, però per manca de vent, necessari per maniobrar els seus vaixells molt més pesats, els vènets foren derrotats. En altres dos fronts, els de terra, els coriosolites van ser derrotats a la regió d'Avranches, i els vènets, els osismes, així com part dels namnets i els riedons, van ser derrotats a la regió d'Amanlis.

Als anys següents van continuar esclatant diverses revoltes. L'any 54 aC, després d'una rebel·lió delseburons, una coalició armoricana va començar a marxar cap a la Legió XIII Gemina, però finalment va tornar enrere després de l'aixafament dels nervis per Cèsar. L'any 52 aC, les tropes de la regió van participar en l'aliança amb l'objectiu de rescatar Vercingetòrix aixecant el setge d'Alèsia. L'any següent, és en aquesta ocasió en la qual formen part d'una aliança a favor de Dumnacos. El poder romà tenia llavors una política més conciliadora per evitar noves revoltes, recolzant-se sobretot en les elits tradicionals. L'actual Bretanya està integrada a la Gàl·lia de Lió, i la regió es divideix en cinc ciutats, al voltant dels namnets, els rèdons, els vènets, els coriosolites i els osismes.

Durant l'Imperi romà

L'Edat d'or de l'Armòrica romana durant la Pax Romana (segles i - ii)

Vegeu també: Romanització i Pax romana

Sota els regnats dels emperadors Claudi i Neró, a partir dels anys 41 i 58, la [integració cultural i econòmica de la regió a l'Imperi Romà es va accelerar. Això comporta un període d'augment comercial durant el segle ii sota l'època de la Pax Romana, i correspon a una edat d'or d'Armòrica sota ocupació romana. Culturalment, es produeix una forma de sincretisme entre les divinitats romanes o asiàtiques i els cultes locals, que suposa l'establiment d'una religió galo-romana.

Les ciutats van tenir un paper important en la societat de l'època. Els principals nuclis urbans de la Bretanya armoricana (Rennes, Corseul, Carhaix, Vannes, Nantes, Quimper, etc.) adopten una trama ortogonal per als carrers i tenen grans monuments com temples, tribunals o banys públics, o es creen per a alguns ex nihilo. Són administrats per assemblees que reuneixen les elits locals responsables dels assumptes financers i administratius, però també de la justícia i el comandament de les forces armades. Aquesta organització permet que alguns assoleixin altes posicions dins l'imperi, i durant aquest període almenys dos armoricans assoleixen un rang important dins de l'Assemblea de les Tres Gàl·lies.

Mapa de les principals vies romanes en Armòrica

Es configuren diverses vies de comunicació. Els pobles estan interconnectats per vies romanes que travessen la regió; tres eixos principals est-oest estructuren la xarxa, passant per les costes nord i sud, així com al centre passant per un eix Le Mans-Rennes-Carhaix. Aquestes dues últimes ciutats destaquen com a grans nuclis de l'època, una dotzena de carreteres que conflueixen cap a cadascuna d'aquestes dues ciutats. Al llarg de la costa, aquestes rutes terrestres passen pel primer gual que es troben als rius, així es desenvolupen poblacions com Lannion, Morlaix, Quimper o Vannes gràcies a la seva localització davant els seus rius respectius. Aquests eixos es van continuar utilitzant fins a les seves reorganitzacions per part del duc d'Aiguillon al segle XVIII. Els enllaços marítims també connecten la regió amb la mar Mediterrània i la Bretanya insular, els principals ports de l'època eren Nantes, Vannes i Aleth, mentre que també existeixen ports més modestos com Le Yaudet, Landerneau o Brest. El trànsit fluvial força intens també és destacable als rius Vilaine i Rance.

El camp continua concentrant la major part de la població, i més de 5.000 assentaments rurals són catalogats a la regió, però amb una distribució desigual: dens al voltant del riu Rance, la badia de Saint-Brieuc, i a Trégor i Léon, però gairebé absents de la Muntanyes d'Arrée. Es tracta, en part, de granges de mida mitjana on els pagesos lliures treballen la seva pròpia terra i viuen en habitatges relativament modestos, i en part de grans vil·les pertanyents a la classe curial i on els esclaus treballen sota la direcció d'un intendent, i els edificis de les quals a vegades cobreixen diverses hectàrees. El cultiu de cereals com el blat, el sègol, l'ordi, el mill i la civada formen la producció bàsica, a la qual s'afegeix un cultiu de fruites i hortalisses complementàries, així com les del lli i el cànem. Els ossos de vaques, bous, porcs, ovelles i aus de corral permeten establir la pràctica de la cria d'aquests animals. Restes d'àmfores de vi i oli mostren la integració d'aquestes operacions en els circuits comercials.

• 
  Restes d'un temple dedicat al déu Mart, prop de Corseul
• 
  L'aqüeducte romà de Carhaix-Plouguer (Vorgium)

A la costa, la pesca d'estuari i els vivers de peix complementen la pesca amb ham i línia més tradicional. Aquesta activitat permet el desenvolupament de «fàbriques» de salaó, la majoria de les quals es troben entre la badia de Saint-Brieuc i la desembocadura del Blavet, amb el 60% dels trenta llocs catalogats concentrats al voltant de la badia de Douarnenez. A més d'aquesta indústria, les mines es continuen explotant, però la feblesa de la seva producció (ferro, plom, estany, or) limita les seves sortides a una zona regional.

L'Armòrica en un món romà en crisi (segles iii - v)

Mil·liari dedicat a l'usurpador Tètric I, de Saint-Gondran

L'adveniment de l'imperi gal l'any 260 situa tota la província d'Armòrica sota el domini de l'usurpador Pòstum. D'aquesta època daten diverses fites que porten el seu nom o el dels seus successors que mostren la fidelitat de la regió al règim dissident. El període està marcat per l'augment de les expedicions de pirates francs al llarg de les zones costaneres i fluvials, la qual cosa condueix a importants enterraments de monedes. La secessió de la província al final l'any 274 no va recuperar la seguretat. Les darreres dècades del segle iii es veu l'abandonament de nombroses vil·les costaneres, amb l'efecte de la retirada dels conreus de cara als boscos i l'aixecament precipitat de murs on, com a Rennes o Vannes, els materials de construcció provenen d'edificis públics. Es tallen les xarxes comercials de llarga distància, la qual cosa té l'efecte d'aturar les indústries de salaó al voltant de 280 tant a Douarnenez com a Crozon; localment, l'encunyació de monedes substitutives, copiant les monedes oficials, permet la continuïtat dels intercanvis comercials a escala més limitada.

L'any 284, l'arribada al poder de l'emperador Dioclecià i l'establiment de la tetrarquia van restablir la seguretat progressivament. Es va construir una xarxa de forts al llarg de les dues ribes del canal de la Mànega, com a Brest, per protegir-se de les incursions dels pictes, escots, frisons o saxons (d'aquí el nom de «Costa saxona» que es dona a aquest dispositiu); al mateix temps es va reorganitzar la xarxa viària per tornar de la costa, passant al nord per Saint-Brieuc, Morlaix, Landerneau i Brest, i passant al sud per Nantes, Vannes, Quimperlé, Quimper i Châteaulin. Els lets francs, pocs en nombre, també estan estacionats en terres abandonades i en fortaleses per tal de defensar Armòrica i combatre qualsevol desembarcament hostil. L'èxit d'aquestes mesures defensives perdura fins al 360, fet que permet un renaixement fràgil de les ciutats, així com la represa dels intercanvis comercials.

La situació de l'Imperi Romà d'Occident torna a empitjorar a partir de mitjans del segle iv. Els germànics van creuar el Rin el 352, seguits pels alamans el 365, i no van ser derrotats fins el 366. A l'altra banda del Canal, Flavi Teodosi el Vell va pacificar la Bretanya insular a partir del 368. És probablement en aquesta època que els primers bretons insulars. són cridats pel poder romà per assegurar la defensa de la costa dels osismes davant les incursions dels escots procedents d'Irlanda. L'any 410, la Bretanya insular va ser definitivament abandonada per Roma, fet que va portar a la constitució de regnes bretons independents al que avui són Gal·les i Cornualla. Armòrica i part de la resta de la Gàl·lia comencen al mateix temps a independitzar-se del poder romà i, havent d'assegurar les seves defenses, probablement atrauen les tribus bretones de la Bretanya insular, continuant així el moviment migratori que ja estava en marxa. La Gàl·lia Occidental va ser breument reconquerida per Roma entre el 417 i el 424, però després d'aquesta data la regió va tornar a ser autònoma. Les tropes d'Armòrica van lluitar, però, sota el comandament romà durant la batalla dels camps catalàunics l'any 451 contra Àtila.

Dels regnes bretons fins al regne de Bretanya

La comarca canvia de nom cap a mitjans del segle vi, a causa de les migracions dels romano-britans. Autors com Marius d'Avenches, Procopi de Cesarea o Venanci Fortunat designen aquesta franja occidental d'Armòrica amb el nom de Brittania.

Augment de tensions davant el poder dels francs

Vegeu també: Regne Franc

Reconstrucció d'un poder bretó al continent

Article principal: Migració britona a l'Armòrica

Els migrants de tot el Canal van desenvolupar un conjunt d'institucions que es van diferenciar de la resta de la Gàl·lia. Els clans bretons reconstitueixen a Armòrica les solidaritats de clans preexistents a l'illa de Bretanya, amb la clau de la creació de tres regnes més o menys llegendaris: Dumnònia, Cornualla i Broërec, les històries dels quals són poc conegudes per manca de fonts.

L'evangelització del territori comença realment al segle v. País amb un hàbitat dispers, la Bretanya a l'alta edat mitjana ja mostrava un cert encastellament eclesiàstic, que es va consolidar durant la plena edat mitjana amb l'establiment d'una xarxa de parròquies i les seves subdivisions; el seu rastre encara és present en els topònims contemporanis a «Plou-», «Lan-», o «Loc-». Molts monjos formats a Gal·les, sobretot del monestir de Llantwit, recorren el país i hi difonen el cristianisme celta. Va ser entre aquests eclesiàstics immigrants on es va forjar la llegenda dels Set sants fundadors de la Bretanya diversos segles més tard.

• 
  Irlanda i Gran Bretanya, c. 500 dC, aproximadament el període del llegendari rei Artús. Els regnes de britans s'etiqueten en negre, els regnes pictes en marró, els regnes irlandesos en blau i els regnes germànics en vermell
• 
  Expansió de la llengua bretona, segle vi

Paral·lelament es va establir la frontera lingüística bretona. La llengua dels nouvinguts, adscrita al grup britònic del sud-oest, es va estendre cap a l'est, fins a les fronteres dels territoris de Rennes i Nantes, donant lloc al bretó antic; més enllà d'una línia que va des de Dol-de-Bretagne fins a Donges, el llatí vulgar continua sent l'única llengua vernacla. Les migracions entre canals van augmentar després de la derrota dels bretons insulars a la batalla de Deorham l'any 577, que va tenir l'efecte de separar les possessions bretones de Gal·les, Cornualla i Devon. Amb aquestes, reflex d'aquestes derrotes, la llegenda artúrica s'estén pel Continent.

Els bretons es troben amb els francs per primera vegada a la segona meitat del segle v mentre aquests es troben en una dinàmica expansió dels seus territoris cap al sud. Les tropes de Khilderic I sembla que van patir una derrota militar contra les tropes combinades d'armoricans i bretons, sobretot gràcies a l'experiència tàctica d'aquests últims, heretada de Roma. El seu fill Clodoveu I també sembla haver patit contratemps a la regió i prefereix negociar amb aquestes poblacions. La recent conversió del rei franc al cristianisme facilita les relacions amb una població la cristianització de la qual és més antiga. És possible que es signés un tractat de pau el 497 o el 510; a canvi de l'abandonament formal del títol de rei per part dels sobirans bretons, gaudeixen d'una independència de facto, sense haver de pagar cap tribut als francs, en un espai que s'estén en el seu límit oriental des de la desembocadura del Couesnon fins a la del Vilaine. Aquests acords permeten una acceleració de les migracions bretones a la Domnonée. Les relacions entre ambdós pobles són pacífiques a la primera meitat del segle vi, i els bretons freqüentant el rei merovingi, com Samsó de Dol que sovint visita la cort de Khildebert I.

El poder dels bretons contra el poder dels merovingis

Vegeu també: Dinastia merovíngia

Les relacions entre els bretons i els francs van començar a tensar-se després de la mort de Khildebert I l'any 558. A l'altra banda del Canal, els bretons insulars van patir una sèrie de derrotes contra els regnes anglosaxons. Privats d'aquests suports insulars, els bretons continentals ja no són considerats perillosos pel poder franc. Conomor, un dels comtes dels bretons, s'alia amb el príncep Chramn contra el seu pare Clotari I. Les tropes d'aquest últim envaeixen la Bretanya i maten Conomor. Més tard, va ser el líder dels bretons de vènets, Waroc'h II, qui va reprendre l'ofensiva a la frontera oriental de la Bretanya. Les regions de Rennes i Nantes són regularment l'objectiu de les incursions d'aquest rei. Malgrat diversos tractats de pau, Waroc'h va continuar aquestes operacions a la regió i es va enfrontar a les tropes merovingies. A la dècada del 580, el rei franc Guntram va haver de nomenar Beppolène Dux per assegurar la defensa de les ciutats de Rennes, Nantes i Angers, prefigurant així la creació de la Marca de Bretanya, establertes més tard per la següent dinastia franca. Per manca de fonts, les conseqüències del conflicte són poc conegudes.

• 
  Expansió del Regne Franc (481-814)
• 
  Els primers assentaments anglosaxons a Gran Bretanya (400-500)

L'any 635 va intervenir un tractat de pau entre Judicael i Dagobert I, que va fixar la frontera en una línia que passava per Dol-de-Bretagne, Montauban-de-Bretagne, Guipry, Redon i Saint-Nazaire. La submissió o no de Judicael al poder franc varia segons les fonts de l'època. Els Annales Mettenses priores (687) indiquen que, aprofitant la decadència del poder merovingi, els bretons, així com altres pobles, s'emanciparen del poder reial.

Temptatives d'integració al poder dels carolingis

Vegeu també: Imperi Carolingi

Després del seu accés al poder l'any 751, els carolingis van intentar imposar la seva autoritat a les regions perifèriques. En tres quarts de segle, la Bretanya va viure set invasions més o menys extenses: el 753, 786, 799, 818, 822, 825 i 830, quedant aquesta última en fase de planificació. En no poder presentar un front comú contra aquestes incursions, les tropes bretones van haver d'optar per una actitud defensiva, formada per revoltes esporàdiques i submissió més o menys fingida.

El poder franc estableix un comandament militar al llarg de la frontera oriental en una zona anomenada la Marca de Bretanya. Aquesta zona, documentada des del 778, inclou els comtats de Gwened, Rennes i Nantes. Roland és un dels primers titulars d'aquest comtat. En el procés d'imposar el seu poder a Saxònia, Carlemany va nomenar com a comandants de la Marca membres de la família Widonides. El seu objectiu és trencar les resistències bretones a la regió, amb la clau d'una conquesta total de la Bretanya l'any 799. Malgrat l'èxit d'aquesta, el control franc de la regió és fràgil, fet que provoca una nova intrusió l'any 811. El successor i fill de Carlemany, Lluís el Pietós, trenca amb els hàbits del seu predecessor, i comanda directament dues ofensives contra els bretons, el 818 i el 822. Les tàctiques bèl·liques emprades en les dues ofensives són conegudes gràcies als escrits d'Ermold el Negre: els francs apliquen una política de terra cremada; les tropes bretones utilitzen accions guerrilleres. Sovint atacant de nit, les tropes bretones es tenyien de negre la roba i els escuts, i els genets feien un ús extensiu de les armes de llançament.

• 
  Extracte del cartulari de Redon, que mostra una progressió del sistema judicial franc a Bro Gwened
• 
  Fortaleses de la Marca de Bretanya

La imposició del poder carolingi implica també una estratègia d'aculturació. Els fragments del cartulari de Redon mostren així des del 799 una progressió del sistema judicial franc, almenys a Bro Gwened. L'any 818, Lluís el Pietós va fer un acord amb l'abadia de Landévennec perquè els monjos abandonessin els seus costums escòtics en favor de la regla de sant Benet, afavorint així la seva integració a l'Església Imperial.

Intent d'instaurar un regne a la Bretanya

Article principal: Regne de Bretanya

La constitució del Regne de Bretanya

La seva autoritat impugnada pels seus fills, Lluís el Pietós va decidir l'any 831 aplicar a Bretanya una política que ja feien servir els seus predecessors en altres regions de l'imperi, és a dir, nomenar un noble local com a representant seu. A Nominoe se li confia així el càrrec de Missus Imperatoris, amb amplis poders en els dominis administratiu, judicial, però també religiós. El poder carolingi va precipitar així el procés d'unificació del poder a la Bretanya. Nominoe va tenir l'oportunitat en els anys següents de demostrar la seva lleialtat al poder carolingi, primer l'any 833 quan Lluís el Pietós va perdre temporalment el poder i els partidaris de Lotari I estaven actius a la regió, després l'any 840 quan el nou rei de França occidental Carles el Calb li demana que se sotmeti al seu poder. Les relacions comencen a agreujar-se quan Carles el Calb nomena Renald d'Herbauges comte de Nantes; Lambert II de Nantes, un altre aspirant a aquest càrrec, aconsegueix aliar-se amb Nominoe contra aquesta decisió. L'any 843 les tropes de Renald ataquen les de Nominoe durant la batalla de Messac; aquest últim es considera aleshores alliberat del seu compromís de fidelitat. L'any 845, Carles el Calb va tornar a Bretanya al capdavant d'un petit exèrcit, pensant que podria sotmetre Nominoe, però va ser derrotat a la batalla de Ballon. L'any 846 es va signar un tractat de pau entre les dues parts.

Les tensions es reactivaren a la primavera del 849. Punt de partida del que de vegades s'anomena «cisma bretó», Nominoe acusa de simonia els bisbes favorables al sobirà franc i els substitueix per clergues favorables a ell. L'any 850, Nominoe va prendre la iniciativa d'un atac militar cap a Angers. L'any següent, Carles el Calb va perdre les ciutats de Rennes i Nantes, fet que va beneficiar Nominoe, però va morir sobtadament el mateix any. El seu fill Erispoe el va succeir i va derrotar les tropes de Carles el Calb durant la batalla de Jengland l'agost de 851. Aquesta campanya va marcar una evolució en la tàctica militar entre els bretons; es van dirigir a l'ofensiva i van acceptar les batalles frontals, en particular utilitzant la seva cavalleria lleugera per trencar les línies franques. El Tractat d'Angers, signat el setembre de 851, confereix a Erispoe el títol de rei, així com la sobirania dels territoris de Rennes, Nantes i Retz.

Societat i cultura durant el regnat de Nominoe

Els camperols independents formen el gruix de la societat rural, juntament amb els colons (homes lliures, però lligats a la terra). i conviuen els esclaus. Les dones disposen lliurement dels seus béns, ja siguin d'una herència familiar o d'un regal del marit. Els machtierns (caps locals) regeixen les parròquies; aquesta funció hereditària afecta els àmbits judicial i fiscal, i també es refereix a la gestió del terreny deshabitat. Tanmateix, els prínceps bretons volen reduir l'autonomia d'aquests caps instaurant una administració de tipus carolingi, i a partir del regnat de Salomó de Bretanya del 857 al 874 aquests tendeixen a desaparèixer. La mortalitat infantil és elevada, fet que no impedeix que alguns arribin a una edat força elevada (traces de reumatisme als esquelets), i l'alçada mitjana ronda els 1,68 m els homes, i els 1,56 m les dones.

L'agricultura té alguns trets característics. Es conreen principalment tres cereals: blat, sègol i civada. La cultura d'aquest últim està probablement lligada a l'ascens de la cavalleria a l'exèrcit bretó. Els rendiments es mantenen baixos, entre 3 i 3,5 hectolitres de gra per hectàrea. La cria de bestiar porcí és una activitat complementària essencial, i es practica en zones ermes, landes i boscos. La viticultura es practica al voltant del golf de Morbihan, a l'estuari del Rance, i a les conques de Rennes i Nantes. La collita de la sal també està experimentant un nou auge a les costes de Vannes i a banda i banda de la desembocadura del Loira. En aquella època es van desbrossar molts terrenys, i la landa va ser un dels espais dominants amb el desenvolupament de l'apicultura, una activitat ja antiga. La pesca es practica amb xarxes o hams, però també l'explotació pesquera al llarg dels rius.

• 
  Col·lecció d'astronomia i àlgebra escrita l'any 897 pels monjos de l'abadia de Landévennec. Biblioteca Municipal d'Angers
• 
  Representacions antropozoomorfes dels quatre apòstols. Evangelis de Landévennec, c. 900. Biblioteca Bodleiana, Oxford

La cultura evoluciona segons el poder dominant. La llengua bretona esdevé la llengua dels dominants, encara que l'extensió cap a l'est fa que només sigui parlada per una minoria de la població. La francització dels sobirans només es produeix cap als segles xi i xii. La producció cultural coneix una notable progressió, sota la influència del renaixement carolingi però també en relació amb les illes de Gran Bretanya i Irlanda. El context social és favorable, laics poderosos podent mantenir bards professionals. El poble és aficionat al teatre i als grans poemes heroics. Els grans monestirs de l'època (Landévennec, Léhon, Alet, Redon) van produir hagiografies, però també llibres litúrgics, amb il·luminació d'estil propi de l'ús celta.

El fet religiós coneix algunes evolucions. Les esglésies es construeixen en fusta, canyís i argamassa fins a mitjans del segle x, deixant pocs rastres arqueològics. Els llocs pagans (fonts, manantials, arbres...) es cristianitzen progressivament i s'associen a un sant determinat. Molts monestirs segueixen encara l'ús escocès fins que la reforma benedictina es va consolidar al segle ix. Els sacerdots són majoritàriament cultes. Sabent llegir i escriure llatí, sovint són consultats a les parròquies abans de prendre una decisió. Sovint estan casats, aquesta responsabilitat fins i tot es pot transmetre dins la mateixa família. A poc a poc l'Església bretona es va alliberar de la dominació franca. Així, els bisbes favorables als carolingis van ser substituïts l'any 848 per bisbes bretons, i Salomó va erigir una arxidiòcesi en Dol per tal d'extreure l'església bretona de l'arxidiòcesi de Tours, però sense el reconeixement del papat.

Consolidació i decadència del nou regne

El Regne de Bretanya va viure la seva màxima extensió sota el regnat del rei Salomó. Va arribar al poder l'any 857 assassinant el seu predecessor i cosí Erispoë, i va heretar un regne en el qual s'havien instal·lat els víkings, fent una aliança amb alguns d'ells, així com amb Lluís, fill de Carles el Calb, mantenint un clima de guerra civil a l'oest de França occidental. Això obliga Carles el Calb a concedir pel Tractat d'Entrammes de 863 una regió entre els rius Sarthe i Mayenne, després pel Tractat de Compiègne de 867 una regió que inclou el Cotentin, probablement Avranchin, així com les illes de La Mànega. Amb aquesta extensió cap a l'est, la regió va experimentar una major integració en el món carolingi, així com un augment de la influència franca de les seves elits. L'amenaça escandinava estava frenada de moment, ja fosi militarment o mitjançant una sèrie d'acords.

La monarquia bretona va viure una crisi després de l'assassinat de Salomó el 874. Els seus assassins, Gurwant i Pascweten, aleshores els seus fills, van compartir el regne. Contracten mercenaris per a lluitar contra els víkings, que cada cop infesten més la regió. Davant les seves incursions imprevisibles, la cavalleria bretona era poc adequada; les elits prefereixen conviure amb aquesta amenaça en lloc de combatre-la, la qual cosa provoca la fugida de la població. El regnat d'Alan I el Gran del 890 al 907 va portar temporalment la pau al regne, però la sobirania sobre Cotentin, Mayenne i Anjou ja era només teòrica.

• 
  Extensió màxima del Regne de Bretanya
• 
  El vaixell funerari víking descobert a Groix el 1906 testimonia el desig d'assentament territorial dels escandinaus a la península armoricana (fotografia d'una reconstrucció)

A la seva mort, l'amenaça provocada pels homes del nord va arribar al seu punt màxim els anys 907 i 937. En aquest període es va produir un procés de colonització (principalment a la vall del Loira), amb expropiació i imposició de les poblacions. Es produeix un procés d'emergència d'un poder polític víking comparable en la seva forma al que es podia observar llavors a Normandia; no es va aconseguir, per manca de la presència d'un líder capaç d'unir les diferents bandes rivals.

El restabliment d'un poder bretó només intervé amb l'aparició d'Alan II Barbitorte com a cap, derrotant els víkings en la batalla de Trans l'any 939. Tanmateix la península continua profundament marcada per aquest període. L'emigració de caps i monjos (i amb ells el trasllat de relíquies) va tenir l'efecte de trastocar les estructures de poder, encara que aquestes sortides fossin molt sovint temporals. L'aparició al final d'aquest període de Nantes i Rennes com a capitals té com a efecte marginar la Bretanya occidental de la política de la península. Aquest desenvolupament es veu amplificat per la ruptura de les relacions marítimes entre Bretanya i l'illa de Bretanya provocada pels víkings, aïllant aquest món britànic de les seves bases continentals.

Un ducat que persegueix una política d'independència

Articles principals: Ducat de Bretanya i Llegenda de l'origen troià dels bretons

Un ducat sota dominacions estrangeres

Evolucions socials posteriors a l'any 1000

Recomposició de diferents poders

L'escalfament global de l'any 1000 obre un període que afavoreix el desbrossament, provocant una ampliació dels camps de cereals, fins al segle xiii. L'augment de la població, notable a partir del segle viii, va experimentar un màxim de creixement a partir de l'any mil. Aquests canvis porten a la creació de nous nuclis, el desmembrament d'antigues parròquies, així com l'aparició d'un paisatge compost de bocage durant els segles xi i xii. Davant els sòls pobres i l'absència de fertilitzants suficients, es desenvolupen la crema i la rotació de cultius. Els erms aporten diversos recursos, com llenya, caça o fruits silvestres. De la població de colons i esclaus del període anterior sorgeixen a la segona meitat del segle xi els primers serfs, ara lligats a una terra i no a un mestre. Els alouters continuen podent explotar les seves terres i al segle xi els més rics d'ells aconsegueixen ascendir als rangs més baixos d'una cavalleria emergent.

• 
  Castell de mota i pati de Dinan («DINANTES»). Tapís de Bayeux
• 
  La fugida del rei Gradlon, d'Évariste-Vital Luminais. L'Alta Edat Mitjana va veure un fenomen de represa de les llegendes fundacionals: va començar una nova era, on els pobles van reinventar un passat

S'estableix un sistema feudal, del qual només alguns trets vinculats a la terra (quévaise) són propis de la Bretanya. Aquest poder senyorial es concreta localment amb l'aparició de castells de mota i pati, sobretot al nord de la regió cap a l'any mil; castells fortificats de pedra apareixen cap a finals del segle xi i durant el segle xii, els mantenia una aristocràcia més moderada. Aquesta última s'estableix a nivell regional, sobretot a partir de la terra dels estrats més baixos i dels drets dels més alts. Aquest procés en marxa als segles x i xi portarà al segle xii a l'establiment de set comtats principals i un debilitament del poder ducal.

L'Església bretona va evolucionar arran de la reforma gregoriana a partir de l'any 1050. Una part del clergat, des dels bisbes fins al baix clergat, estava format llavors per homes casats i els seus càrrecs eclesiàstics eren propietat privada, creant dinasties hereditàries i religioses; el darrer bisbe hereditari de Quimper va morir el 1113 i els darrers sacerdots casats van morir durant els segles xii i xiii. La propietat de l'Església també va passar a ser propietat de laics i les restitucions es van produir principalment als segles xi i xii, principalment en benefici de les ordres regulars. El monaquisme va renéixer després de la marxa dels víkings, sobretot gràcies als monjos que venien de la vall del Loira. Es van fundar o restaurar disset abadies durant el segle xi. La creació de nous ordres comporta l'obertura de noves abadies i es creen, així, vint-i-set al segle xii.

Diferents dinàmiques socioculturals

Marie de France va traduir dotze lais bretons a la dècada del 1170, donant-los visibilitat. Biblioteca de l'Arsenal, c. 1285-1292

Un entramat urbà d'una seixantena de poblacions cobreix el ducat. Als nuclis ja presents al començament de l'època s'hi afegeixen poblacions construïdes al voltant d'un centre religiós (Redon, Quimperlé, Sant-Maloù), o al voltant d'un castell (una quarantena entre els segles x i xii). En aquests, sorgeix una burgesia, que aconsegueix obtenir a partir del segle xiii un cert nombre de privilegis, sense que, tanmateix, poguessin ser escollits per a dirigir una ciutat; les ciutats continuaven sent dirigides per senyors (a finals del segle xiii, els duc controlaven 21 ciutats, els grans barons 28, els bisbes 5 , i la resta eren gestionades per co-senyors laics i religiosos). El desenvolupament comercial és notable. Una gran flota marítima certificada des de 1224 exporta vi, sal i lli. Aquestes activitats van atreure prestadors estrangers, jueus (sobretot a Nantes i Guérande) fins a la seva expulsió el 1239, i després italians.

Culturalment, les elits es van fent més franceses i el bretó mitjà s'instal·la darrere d'una línia que uneix Dinan amb Brière. Apareixen diferents literatures. Étienne de Fougères, en el registre bretó-romà, va escriure el Livre des Manières (Llibre dels costums) i La Chanson d'Aquin (La cançó d'Aquin); Marbode o Guillaume de Rennes s'expressen en el registre bretó-llatí. La Matèria de Bretanya està de moda a les corts d'Europa i el lai bretó coneix el seu apogeu entre finals del segle xi i principis del segle xii, quan l'emigració bretona va arribar al màxim al regne de França. En arquitectura, l'art romànic es va consolidar cap a principis del segle xi.

Dominacions successives de les Cases de Nantes, de Rennes i de Cornualla

Al final del període anterior s'inicia un període dominat per la casa de Nantes, que s'estén del 937 al 988. Alain Barbetorte, cap de la casa de Nantes i de la casa de Cornualla, pren el poder a la regió, però només reclama el títol de duc de Bretanya. No obstant això, ha de tractar amb la casa de Rennes que controla el nord de la península. En aquesta lluita entre la casa de Nantes i la de Rennes s'acaba imposant aquesta última. A la mort de Barbetorte, el 952, es va produir un període d'inestabilitat i, a partir del 979, Conan I de Bretanya (de la casa de Rennes) va poder presentar-se com a duc de Bretanya, abans de fer-se càrrec del comtat de Nantes el 988 (però sense adquirir-se la de Cornualla).

Durant el període de dominació de la casa de Rennes, que es va estendre del 988 al 1066, la regió va estar marcada per un període de lluites incessants entre el poder ducal d'una banda i els poders senyorials de l'altra. El domini ducal que s'estén per les regions de Rennes, Vannes i Nantes és llavors el més important de la regió. Els comtats de Tréguier, Léon, Cornualla, Porhoët (aquest últim controlat pels Rohan), es troben fora del domini ducal. El comtat de Penthièvre va passar sota el control d'una branca més jove de la casa ducal l'any 1035 i a partir d'aquesta data es va convertir en un nou focus de dissidència dins del ducat.

La casa de Cornualla es va imposar al capdavant del ducat del 1066 al 1166. Alan IV, que va regnar del 1084 al 1112, va ser l'últim duc bretó i el seu fill, Conan III, es va fer famós per la seva lluita contra els grans senyors de la península. Durant tot aquest darrer període, així com els anteriors, els ducs bretons van tenir poques relacions amb el regne de França, però depenen, en canvi, dels normands i després dels Plantagenet. Els cavallers bretons van participar així a la conquesta d'Anglaterra a partir del 1066 per part de Guillem el Conqueridor, representant fins a un terç del seu exèrcit, i rebent a canvi feus que representaven aproximadament una vintena part del país (com Alan el Roig que va recuperar el comtat de Richmond). Els cavallers també van participar en la primera croada a partir de 1096, començant pel duc Alan IV.

Sota el control dels Plantagenet

Vegeu també: Plantagenet

Enric II i els seus fills: Guillem, Enric el Jove, Ricard Cor de Lleó, Matilde, Geoffroi, Elionor, Joana i Joan sense Terra. Rotlle genealògic dels reis d'Anglaterra, British Library, c. 1300-1308

Els Plantagenet van aparèixer a la Bretanya gràcies a una crisi de successió que es va produir a la mort de Conan III el 1148, que va negar el seu fill Hoel al seu llit de mort. Aquest últim va tenir temps d'apoderar-se del comtat de Nantes, però el va perdre davant Jofré Plantagenet, comte de Maine i Anjou, el 1156. A la mort de Jofré Plantagenet el 1158, el seu germà Enric II Plantagenet va recuperar el comtat de Nantes i es proposa conquerir tota la Bretanya. Conan IV de Bretanya, que va heretar el ducat de Conan III, va ser obligat per Enric II Plantagenet a casar la seva filla Constança amb el fill del sobirà Jofré Plantagenet. Reivindicant la jove edat dels promesos, Enric II d'Anglaterra va exercir el seu poder real a partir del 1166 (la Bretanya va ser per primera vegada efectivament governada per un sobirà estranger), i el 1169 va obligar Lluís VII de França a reconèixer la seva preeminència a Bretanya. Va haver d'enfrontar-se diverses vegades a la revolta dels senyors locals, però va aconseguir dominar-la derrotant-los militarment, o casant cavallers normands amb riques hereves bretones. El sistema implantat per Enric II amb prou feines va sobreviure a la seva mort el 1189.

Artur I de Bretanya, que havia d'heretar el ducat de Bretanya, però també la corona d'Anglaterra després de la mort de Ricard Cor de Lleó el 1199, va ser assassinat el 1203 pel germà de Ricard, Joan sense Terra, que va intentar recuperar la corona anglesa. És llavors Alix de Thouars, la filla que Constança de Bretanya va tenir amb Guiu de Thouars després d'un nou matrimoni, qui hereta. Massa jove per exercir el poder, va ser el seu pare qui va assegurar la regència fins al seu matrimoni amb Pere de Dreux, establint una nova dinastia a Bretanya.

Els Plantagenet són a l'origen de diversos avenços a la Bretanya, sent els creadors d'un autèntic poder ducal, basat en una cancelleria amb personal propi, així com en un poder administratiu basat localment en vuit senescals revocables. Es comença a codificar una llei escrita, essent la més antiga l'Assise du comte Geoffroy que va introduir el 1185 el dret de primogenitura al ducat, posant així fi a la fragmentació dels feus. Econòmicament, aquest període de pau va afavorir el desenvolupament de la flota marítima bretona. Aquest mateix text especifica que la Bretanya tenia llavors nou baronies: Ancenis, Penthièvre, Châteaubriant, Fougères, La Roche-Bernard, Pontchâteau, Léon, Retz, Rohan i Vitré. Però a causa dels matrimonis que es produïren, les baronies de La Roche-Bernard i Vitré passaren a la casa de Laval i la de Pontchâteau s'uní a la de Léon, mentre que les de Fougères i Penthièvre es fusionaven en el domini ducal. Al segle xiv es van crear altres baronies: Derval, Malestroit, Quintin sota el regnat de Pere II, després les d'Avaugour i Lanvaux, portant el seu nombre de nou a nou.

Sota el control dels Capets

Vegeu també: Dinastia Capet

Quan Guiu de Thouars va ascendir al rang de baillistre (regent) de Bretanya el 1203, va intentar inicialment reivindicar la independència del ducat, però el 1206 el rei francès Felip August va tornar a la regió amb un exèrcit per fer valer la seva autoritat. Va forçar l'hereva ducal Alix de Thouars a casar-se amb un príncep capet Pere de Dreux. Aquest últim es va mantenir lleial al rei francès, participant en diverses operacions militars els anys següents, com la croada albigesa. Les relacions van començar a deteriorar-se durant la regència de Blanca de Castella, i Pere de Dreux va participar en quatre revoltes contra ella entre 1227 i 1234. Amb l'ascens de Joan I de Bretanya com a cap del ducat el 1221, s'inicia a Bretanya un període de pau, per una submissió indefectible al regne de França, que s'estén fins a la seva mort en 1286; Aquesta política va ser continuada posteriorment pels seus successors fins al duc Joan III, que va morir el 1341.

El domini ducal coneix un període de creixement, en detriment de les possessions dels altres poderosos del ducat. El 1222, el comtat de Penthièvre es va unir al domini, després altres senyors en deute amb el duc van haver de cedir Dinan, Morlaix i fins i tot Brest. Es continua implantant una administració eficient, sovint copiada al model reial al llarg del segle xiii, tant és així que a la seva mort l'any 1305 el duc Joan II de Bretanya va llegar de 166.000 lliures torneses, una suma considerable per a l'època. El ducat va ser ascendit al rang de duché-pairie l'any 1297, la qual cosa va reforçar el control del rei de França imposant un cert nombre d'obligacions al duc.

La influència francesa continua penetrant al ducat per altres mitjans. Com que la regió no té universitat, els estudiants bretons estan obligats a anar als de París, Angers o Orleans. Després tornen imbuïts d'una nova cultura que després s'estén per tot el ducat. El primer compendi jurídic bretó, La Très Ancienne Coutume de Bretagne, es va redactar entre 1312 a 1325 segons un model més parisenc que local.

La Guerra de Successió de la Bretanya

Articles principals: Guerra dels Cents Anys, Guerra de Successió Bretona, i Cròniques de Froissart

El Ducat de Bretanya es troba compromès en la Guerra dels Cent Anys quan el duc Joan III mor sense hereu el 1341. Dos pretendents s'oposen a succeir-lo: el germanastre del difunt, Joan de Montfort, i la seva neboda, Joana de Penthièvre. El bàndol de Montfort va obtenir el suport del rei Eduard III d'Anglaterra, mentre que el de la Penthièvre va obtenir el del rei Felip VI de França; els dos reis estaven en conflicte obert des del 1337. El ducat representava aleshores una regió estratègica els primers anys de la Guerra dels Cent Anys. El bàndol francès va veure una oportunitat per recuperar recursos en homes, vaixells i subministraments, mentre que el bàndol anglès va veure la possibilitat d'assegurar la ruta marítima fins a les seves possessions de Bordeus i Gascunya. La guerra civil que s'obre fa reviure una antiga oposició política, cultural i lingüística, amb la Baixa Bretanya recolzant en general el bàndol dels Montfort, mentre que l'Alta Bretanya s'alinea amb els Penthièvre (i amb ells, els bloisistes, a través del marit de Joana de Penthièvre).

La primera fase del conflicte va durar de 1341 a 1343. Joan de Montfort va ser fet presoner per les forces franceses el desembre de 1341 i va ser la seva esposa Joana de Flandes qui, el juny de 1342, al final del setge d'Hennebont, va gestionar per assegurar un desembarcament de tropes angleses a la regió. La situació militar es va aturar (cap dels dos bàndols volien participar en una batalla oberta que pogués ser decisiva), i la treva de Malestroit va ser signada el 19 de gener de 1343 a la capella de la Madeleine de Malestroit per Eduard III d'Anglaterra i Felip VI de França.

La batalla d'Auray va posar fi a la segona fase de la Guerra de Successió Bretona el setembre de 1364. Cançó de Bertrand du Guesclin, c. 1380-1392, British Library

Una segona fase, de menor intensitat, es va estendre del 1345 al 1364. Joan de Montfort va trencar la treva el 1345 per anar a Anglaterra a buscar reforços al rei Eduard III d'Anglaterra, però va morir el setembre del mateix any durant un setge davant de Quimper. Al mateix temps, la seva esposa Joana de Flandes es va tornar boja i el seu fill encara era massa petit per succeir-lo. Pel bàndol dels bloisistes, Carles de Blois va ser fet presoner el 1347 durant la batalla de La Roche-Derrien i va ser tancat durant nou anys a la Torre de Londres. Els aliats anglesos dels Montfort van haver de limitar la seva despesa militar en aquell moment, mentre que la major part de la lluita contra els francesos es va desenvolupar en altres fronts. Les tropes angleses cometen un cert nombre d'abusos durant el període i rescaten les ciutats al voltant dels seus reductes per poder mantenir les seves tropes. El conflicte va acabar finalment a la batalla d'Auray el setembre de 1364 quan es van enfrontar els dos pretendents, el jove Joan IV (fill de Joan de Montfort) i Carles de Blois; aquest últim va ser assassinat i el Tractat de Guérande de 1365 va arreglar temporalment la situació instituint Joan IV com a nou duc.

No obstant això, va ser complicat construir la pau, i fins i tot Joan IV va haver d'exiliar-se a Anglaterra del 1373 al 1379. No va ser fins a la signatura d'un segon tractat de Guérande el 1381 que es va produir la neutralitat del ducat en la guerra entre anglesos i francesos, reconegut pel rei de França. A canvi d'aquest reconeixement, el duc bretó va prometre lleialtat formal al rei francès, i les darreres tropes angleses van ser evacuades.

Un ducat que lluita per la seva independència

Article principal: Estats de la Bretanya

A partir del segle xiv fins al 1789, els Estats de la Bretanya són la cort sobirana del Ducat de Bretanya amb poders principalment financers i fiscal, per decidir els impostos, el seu capital, la seva quantia, la seva distribució i la seva recaptació, però també de la guerra, de tot allò relacionat amb l'administració del país.

La societat dels segles xiv i xv

Baptisme de Crist i escenes de sega. Hores de Margarida d'Orléans, pintada a Rennes cap al 1430. Biblioteca Nacional de França (BNF)

La població de Bretanya comença a disminuir abans que una epidèmia de pesta negra afecti la regió l'any 1348. Si no es coneixen les xifres de població en aquesta data, s'estimen en 1 o 1,1 milions d'habitants cap a finals de la dècada del 1390, després de 850.000 el 1430. Després d'un període d'estabilitat del 1430 al 1460, es produí una recuperació demogràfica, malgrat els episodis de pesta el 1462-1463 després el 1473, després la guerra franco-bretona a finals de segle.

Al camp, les finques de més de 1.000 hectàrees són propietat d'una aristocràcia i representen una minoria de senyories al costat de les quals les «seuries» de dimensions inferiors (menys de vint hectàrees) poden representar el 90% del total de senyories. Aquests estan experimentant desenvolupaments oposats. Entre finals del segle xv i mitjans del segle xvi, els grans senyorius van haver d'afrontar la caiguda de les seves rendes i una reducció de la superfície de les seves terres com a conseqüència dels arrendaments i l'enfortiment de l'administració ducal; alhora els senyors, més dinàmics, construïen molins o compraven terres o drets senyorials. La servitud desapareix, encara que es pugui abordar la quévaise i altres formes de tinença a la baixa Bretanya. Un estudi fet a Carnac l'any 1475 mostra al voltant d'un 10% dels camperols benestants, per un 40% vivint bé, un 30% amb condicions de vida precàries i un 20% vivint en la misèria.

El món urbà continua limitat i al final del període una seixantena de pobles només tenien 80.000 habitants per una població d'1,25 milions d'habitants. Les ciutats són de dimensions modestes per a l'època (14.000 habitants a Nantes, 13.000 a Rennes, 5.000 a Vannes, 4.000 a Fougères, Guérande i Morlaix). Els pobles costaners estan més orientats al comerç, mentre que a l'interior viuen de les seves fires i mercats. Les seves instal·lacions, construïdes sense un autèntic pla urbanístic, estan exposades a catàstrofes naturals com les freqüents inundacions del Loira i la Vilaine, incendis (Nantes en va experimentar tres grans el 1405, 1410 i 1415) o d'altres tipus (Nantes va ser afectada per un terratrèmol el 1401). De totes les infraestructures necessàries per a les ciutats, les muralles són les que més pesen en les seves finances (una trentena es van construir al segle xv), en un moment en què el progrés de les tècniques militars comportava regularment la construcció de millores. Durant el segle i mig d'aquest període, els municipis bretons es van posar al dia amb les ciutats franceses i van adquirir un cert nombre d'avantatges polítics, administratius i socials.

Una economia diversificada aprofitant la neutralitat bretona

El molí de marea de Campen, al golf de Morbihan, està documentat des del segle xv

La regió encara és molt boscosa, principalment al centre (Duault, Loudéac, Paimpont) i a l'est de la Bretanya (Fougères, Rennes, Châteaubriant, Sautron, Touffou), cosa que permet als senyors generar ingressos i als camperols tenir accés a recursos addicionals, però un inici de sobreexplotació comença a notar-se a partir de mitjans del segle xv. L'erm coneix un període d'extensió fins a finals del segle xv abans de patir també una davallada a causa del desenvolupament de les activitats humanes. El creixement demogràfic de finals del segle xv s'acompanya en el camp del recultiu de terres ermes, així com l'establiment de terraplens i sèquies, avançant així les zones de boscatge sobre les zones de camp obert.

L'agricultura continua composta principalment per cereals pobres, dels quals només una petita part s'exporta a Anglaterra o Espanya via Bordeus. El sègol i la civada es conrea als sòls pobres d'Argoat, mentre que el blat ocupa una proporció important dels sòls més rics de la zona costanera. A això s'hi afegeix un cultiu vegetal diversificat com la col, la xirivia, la ceba o l'all. Les granges de boví i porcí es troben a tota la regió. L'extensa fragmentació dels camps representava aleshores un hàndicap, mentre que les millores tècniques eren poques en el seu moment (alguns sectors només tenien un nombre limitat d'arades per poble); el progrés més notable és llavors la proliferació de molins de vent prop de Guérande o Bourgneuf i la dels molins de marea al golf de Morbihan i a les costes de Léon. Al marge d'aquesta agricultura de subsistència, estan sorgint conreus orientats a l'exportació. A més de la vinya, el conreu de la qual es concentra des del golf del Morbihan fins a la regió de Nantes, també hi ha el conreu de plantes tèxtils com el cànem i el lli (a la costa nord per aquest últim). Aleshores sorgeix una classe de pagesos-mariners les activitats dels quals evolucionen al llarg de l'any; es reuneixen sobretot al llarg de les costes, però les seves activitats irriguen el centre de la Bretanya, pagesos dels monts d'Arrée podent aprofitar a la segona meitat del segle xv el ral espanyol per a determinats pagaments.

Pescadores a peu d'ostres a Cancale. Pintura de John Singer Sargent (1878)

A les costes es continua practicant la pesca en aigua dolça (igual que la pesca a peu) i es destina essencialment al consum local. Només s'exporten unes poques espècies com el salmó, l'anguila, l'esturió i la llamprea. La pesca costanera amb vaixell està en auge al segle xiv, sobretot pel lluç, mentre que la pesca d'altura encara era limitada, una espècie com el bacallà només va aparèixer als mercats de la comarca durant la primera meitat del segle xv.

Conviuen diversos tipus d'indústries. Si les pedreres de pedra i els boscos només proporcionen una demanda local, les pissarres de l'alta Bretanya i l'argila per rajoles de Penthièvre s'exporten fora del ducat. Les fargues a les zones forestals han d'utilitzar ferro estranger. La construcció naval produeix diferents tipus de vaixells (fins a 1000 tones) per a diferents clients exportadors (Rei de França, Zelanda, Escòcia). La producció d'objectes manufacturats és pròspera i les exportacions de cuirs bretons són, amb les de teixits, les més dinàmiques, especialment cap a Anglaterra i Espanya.

El comerç bretó es limita a l'interior del seu territori. El seu comerç marítim també es limita al segle xiv, però creix després. La capacitat comercial de la seva flota a finals del segle xv va arribar als vint mil barrils. La neutralitat bretona assegura punts de venda arreu d'Europa i la seva moneda independent, més resistent a les dificultats monetàries, també afavoreix el comerç. No obstant això, les tècniques financeres bretones es van mantenir més senzilles que les que es practicaven al mateix temps a Flandes o Bordeus. L'àrea de cobertura del comerç bretó està en expansió; mentre que a finals del segle xiv es limita a una zona que va des de Flandes fins al nord d'Espanya, s'estableix a Anglaterra a principis del segle xv, i coneix una extensió màxima a mitjans d'aquest mateix segle, encara que alguns a principis del segle xvi es va aventurar fins al Brasil (1528) o Terranova (el Canadà va ser descobert el 1534 per un mariner de Sant-Maloù: Jacques Cartier). Tanmateix, aquesta prosperitat marítima va contribuir poc al creixement de l'economia bretona.

Una via cultural marcada pel final de l'Edat Mitjana

El Catholicon és el primer diccionari de bretó i francès, publicat l'any 1499 a Tréguier

Afavorida pel context polític i econòmic, la vida cultural va experimentar una dinàmica particular al final de l'edat mitjana. Present des del segle xiii, les escoles de primària de les poblacions i parròquies rurals es van multiplicar, l'ensenyament es va poder continuar aleshores en alguns establiments religiosos. L'obertura d'una universitat bretona es va planificar a partir del 1414 i es va acabar el 1460 a Nantes. La impremta va arribar a la Bretanya el 1484, primer a Bréhan, després a Tréguier, Rennes i finalment a Nantes. Al costat dels llibres religiosos també s'imprimeixen produccions locals com les Lunnettes des princes el 1493, o el Catholicon el 1499, el primer diccionari trilingüe del món, però també el primer diccionari bretó i francès. La literatura en francès i bretó està en auge en aquest període.

L'arquitectura gòtica trobada a l'època va estar influenciada per estils de diferents regions i certes construccions s'acosten a les que es poden trobar a Île-de-France, a Normandia (façana occidental de la catedral de Saint-Pol-de-Léon) , a Anglaterra (nau de Saint-Mathieu a Plougonvelin), o fins i tot d'estil angeví (volta de la catedral de Vannes). L'escola Pont-Croix es limita a Pays Bigouden. El gòtic radiant es troba al cor de la catedral de Quimper i molts campanars de Cornualla són gòtics flamíger. Un signe de l'evolució política del ducat, la flor de lis, l'emblema de la reialesa francesa, va aparèixer als edificis després del matrimoni d'Anna de Bretanya i Lluís XII el 1499. El final del període ducal va estar marcat per l'arribada del primers edificis renaixentistes, estil escollit el 1522 per a la torre de l'església Notre-Dame de Croaz Batz de Roscoff.

Una política d'independència afirmada al llarg del segle xv

Expansió del domini ducal del 1400 al 1428

Ajudat per una forta demografia i economia, el ducat va aconseguir afirmar la seva autonomia al llarg del segle xv. El poder ducal pot comptar llavors en una petita noblesa que li és fidel, així com en un poble més aviat partidari de la política d'independència, però ha d'enfrontar-se a una aristocràcia que ressenti el reforç de la casa de Montfort. Entre ells, els Rohan, els Rieux, els Laval i els Penthièvre són els més poderosos. Mantenien estretes relacions amb l'administració i els exèrcits dels Capets i després dels Valois, i controlaven certs sectors estratègics com el castell de Clisson.

El duc Joan V, que va regnar del 1402 al 1442, va dur a terme una política de neutralitat entre els regnes de França i Anglaterra, permetent així el subministrament de tropes angleses a Normandia el 1417, mentre que posteriorment va deixar bretons com Artur de Richemont, Ricard d'Étampes, o fins i tot Gilles de Rais per comprometre's individualment al costat francès, fins i tot pot oferir la seva mediació entre els dos poders, com el 1415 i el 1419. S'estableix una tradició de mecenatge, que permet al duc imposar la seva imatge, ja present. a les monedes, coberta amb una corona símbol de sobirania reivindicada. Es practica l'encunyació de monedes d'argent, però també d'or, un privilegi sobirà (Lluís XI no reconeix aquest privilegi fins al 1465). Finalment, gràcies a una hàbil política dirigida al papat, Joan V va aconseguir que els successius pontífexs sobirans aportessin les seves garanties a l'emancipació del ducat (i autoritzessin a partir de 1452 que els seus successors nomenessin ells mateixos cinc dels nou bisbes bretons).

Els seus successors van governar el ducat durant menys temps (Francesc I de Bretanya del 1442 al 1450, Pere II del 1450 al 1457, i Artur III del 1457 al 1458), però el règim va ser prou poderós perquè poguessin dur a terme una autèntica política d'independència. L'ajuda militar bretona de Francesc I de Bretanya va ser essencial per al rei francès Carles VII durant la seva reconquesta de Normandia, i després a Guyenne. El seu successor Pere II va reduir la influència francesa perfeccionant les institucions ducals, i va dotar al ducat d'un pressupost a l'alçada dels estats mitjans de l'època. Estableix relacions directes amb sobirans estrangers (Castella, Portugal) i rebutja l'homenatge a Carles VII, igual que el seu successor al capdavant del ducat Artur III.

Representació d'Anna de Bretanya, de Jean Bourdichon. Detall d'una miniatura de les Grans hores d'Anna de Bretanya, c. 1503-1508, BNF

El context geopolític va canviar amb l'arribada al poder del duc Francesc II. La Guerra dels Cent Anys va acabar el 1453 i la guerra civil que després va afectar Anglaterra del 1455 al 1485 va privar la Bretanya d'un potencial aliat. En aquestes condicions, el rei francès Lluís XI pretén sotmetre el ducat. Sota l'impuls del seu conseller Pierre Landais, el duc va respondre reforçant la seva xarxa de fortificacions, donant suport a les revoltes feudals contra el rei i establint vincles amb Savoia, Milà, Escòcia i Dinamarca. La corona francesa dona suport a l'aristocràcia bretona i paga grans pensions als grans senyors feudals del ducat. Va ser als territoris d'aquests darrers que el 1487 va esclatar una revolta, que va provocar l'entrada al territori bretó d'una força francesa de 12.000 homes per donar-los suport. L'exèrcit reial va ser recolzat pel vescomte de Rohan, el mariscal de Rieux, el comte de Laval, Pere de Rohan (Senyor de Quintin), Pierre du Pont, Rolland de Rostrenen, Jean du Périer, etc., mentre que entre els nobles bretons que es van mantenir lleials al duc inclou el senyor de Léon (l'únic dels Rohan que es va mantenir lleial al duc), els senyors du Parc, Jacques Le Moyne, de Coëtquen, de la Moussaye, etc...

En menys de dos anys de conflicte, les tropes bretones van ser finalment derrotades a la batalla de Saint-Aubin-du-Cormier el 28 de juliol de 1488. El Tractat del Verger resultant va ordenar que el duc retés homenatge al rei i que les seves filles no es poden casar sense el seu permís. També són ocupades les fortaleses de l'est del ducat. El duc va morir menys de dos mesos després, deixant com a hereva la seva filla Anna de Bretanya, de 12 anys.

La integració de la Bretanya al Regne de França

Cartes patents proclamant la unió perpètua del Ducat de Bretanya amb la Corona de França, agost de 1532. Arxius Nacionals de França

La guerra amb França es va reprendre el gener de 1489, però el Ducat va poder comptar aquesta vegada amb l'ajuda militar dels seus aliats; els reforços alemanys van desembarcar a Roscoff, 6.000 anglesos a Morlaix i les tropes del comte de Salinas van recuperar alguns llocs forts per part dels francesos (però Guyon du Quélennec, aleshores almirall de Bretanya, va romandre fidel al rei, que va conservar Brest i la flota bretona gràcies a ell).

S'aconsegueix una nova treva, signada el juliol del mateix any a Frankfurt entre Carles VIII i Maximilià d'Àustria. La duquessa Anna va concloure un matrimoni amb aquest darrer el 1490 per tal d'enfortir l'aliança contra França; això es tradueix en una nova incursió francesa que porta aquesta vegada a un nou matrimoni (l'anterior no havent-se consumat) entre Anna i Carles VIII, conclòs el desembre de 1491. La duquessa cedeix llavors al seu marit tots els drets sobre el ducat. Això va renovar els privilegis de què gaudien els bretons el 1492, però va abolir diverses administracions pròpies del ducat per tal d'impulsar la seva integració al regne. Però la mort de Carles VIII el 1498 va posar fi a aquest procés i Anna va recuperar alguns dels seus drets al ducat. El seu nou matrimoni amb el nou rei de França, Lluís XII, va tenir lloc el 1499, però aquesta vegada els termes del matrimoni van preservar la independència del ducat.

El regne de França recupera els drets del ducat l'any 1514 arran del matrimoni de Clàudia de França, la filla hereva d'Anna de Bretanya, amb el futur rei de França Francesc I de França. A diferència del seu predecessor Carles VIII, no va fer grans canvis institucionals a Bretanya, però va anar posant homes de confiança durant les vacances d'office. També assegura la lleialtat de la noblesa local, permetent així una presa de control del ducat sense problemes per part del rei.

L'any 1532 culmina aquest procés d'integració. Els Estats de Bretanya reunits a Vannes van adoptar el 4 d'agost de 1532 un vot pel qual es reconeixia el delfí com a duc, que va donar lloc a la promulgació de l'Edicte d'Unió el 13 d'agost a Nantes, unint les dues entitats, tot garantint els drets i privilegis del antic ducat «sense canviar-hi ni innovar-hi res». L'Edicte de Plessis-Macé signat el setembre de 1532 delimita les llibertats fiscals, judicials i eclesiàstiques de la província.

La província francesa

Article principal: Província de Bretanya

L'Edat d'or dels segles xvi i xvii

Alteració del poder local en benefici de la reialesa

El duc de Mercœur va intentar el 1589 i el 1598 establir un principat autònom a la Bretanya

Arran de la seva unió amb França l'any 1532, la Bretanya va deixar de tenir relacions polítiques directes amb els països estrangers, però va aprofitar la favorable situació econòmica per desenvolupar el comerç marítim exportant els seus productes agrícoles i manufacturats, fet que la converteix en “el primer poble navegant de l'Europa del s. XVI"; l'economia bretona passa a dependre de les opcions reials. Tanmateix, la província disposa de determinades llibertats previstes per l'Edicte d'Unió i determinades administracions específiques. Els Estats de Bretanya, estats generals amb determinades atribucions polítiques i administratives, estaven encapçalats aleshores per un governador escollit pel poder reial i estaven formats per representants dels tres ordes globalment dominats per la noblesa. Es basen legalment en el costum de la Bretanya que els garanteix tres llibertats fonamentals: l'absència de recaptació d'impostos sense acord previ per part dels Estats, els càrrecs eclesiàstics només poden recaure en bretons i els bretons no estan sotmesos a la justícia. jutjats i segons costum. A aquesta primera institució s'hi suma el Parlament de Bretanya, un tribunal de justícia creat el 1554 i reunit des del 1561 a Rennes. Està format per setze bretons i setze no bretons més un president no bretó. El Parlament i els Estats s'oposaven regularment al poder reial, i aquest últim sovint havia de jugar amb la rivalitat entre aquestes dues institucions per afirmar la seva autoritat.

À la suite de son union avec la France en 1532, la Bretagne cesse d'avoir des relations politiques directes avec des pays étrangers, mais profite de la conjoncture économique favorable pour développer le commerce maritime en exportant ses produits agricoles et manufacturés, ce qui fait d'elle «le premier peuple navigant de l'Europe du s. XVI»; l'économie bretonne devient tributaire des choix royaux. La province dispose cependant de certaines libertés prévues par l'Édit d'Union et de certaines administrations propres. Les États de Bretagne, états généraux possédant certaines attributions politiques et administratives, ont alors à leur tête un gouverneur choisi par le pouvoir royal et sont composés de représentants des trois ordres globalement dominés par la noblesse. Ils se basent juridiquement sur la coutume de Bretagne qui leur garantit trois libertés fondamentales: l'absence de levée d'impôt sans accord préalable de la part des États, les charges ecclésiastiques ne peuvent échoir qu'à des Bretons et les Bretons ne sont justiciables que devant les tribunaux bretons et selon la coutume. À cette première institution s'ajoute le Parlement de Bretagne, cour de justice créée en 1554 et siégeant à partir de 1561 à Rennes. Il est constitué de seize Bretons et de seize non-Bretons auxquels s'ajoute un président non Breton. Le Parlement et les États s'opposent régulièrement au pouvoir royal, et ce dernier est souvent amené à jouer sur la rivalité entre ces deux institutions pour affirmer son autorité.

Les primeres oposicions entre el poder reial i la Bretanya s'emmascaren inicialment per tensions religioses, prenent com a rerefons les guerres de religió que veuen l'oposició dels catòlics i els hugonots. Aleshores, la Reforma va tenir poc control a la província per la seva llunyania, i es va concentrar principalment a l'Alta Bretanya als grans nuclis urbans, quasi exclusivament pel que fa a la noblesa. L'oposició al poder reial d'Enric III va començar quan aquest va voler imposar l'aixecament de 40.000 homes a les ciutats tancades l'any 1574, per després crear oficines que van tensar el pressupost provincial els anys següents. L'assassinat del duc de Guisa, cap de la Lliga Catòlica, per Enric III el 1588 va cristal·litzar aquesta resistència. El duc de Mercœur, cunyat del rei i governador de Bretanya, va aprofitar la situació per intentar tallar-se el seu propi poder a la Bretanya aprofitant l'oposició local al poder reial. L'assassinat d'Enric III el 1589 desencadena l'inici d'una guerra de successió, l'hereu designat, el duc de Navarra, sent protestant. A Bretanya, cada bàndol va demanar aliats estrangers, espanyols per als catòlics que es van establir a Brest, o anglesos per als protestants que es van establir a Paimpol. La regió està dividida. Els bandolers i les jaqueries van fer estralls i el duc de Mercœur no va poder establir el seu poder sobre Bretanya. La conversió d'Enric IV al catolicisme, després la signatura de l'Edicte de Nantes el 1598, va permetre restablir el poder reial sobre la província.

96- Les premières oppositions entre le pouvoir royal et la Bretagne sont dans un premier temps masquées par des tensions religieuses, prenant pour fond les guerres de religion qui voient l'opposition des Catholiques et des Huguenots. La Réforme a alors peu de prise dans la province en raison de son éloignement, et se concentre principalement en Haute-Bretagne dans les grands centres urbains, concernant presque exclusivement la noblesse. L'opposition au pouvoir royal d'Henri III commence lorsque celui-ci veut imposer la levée de 40.000 hommes aux villes closes en 1574, puis à créer des offices qui grèvent le budget provincial les années suivantes. L'assassinat du duc de Guise, chef de la Ligue catholique, par Henri III en 1588 cristallise cette résistance. Le duc de Mercœur, beau-frère du roi et gouverneur de Bretagne, profite de la situation pour tenter de se tailler un pouvoir propre en Bretagne en tirant profit de l'opposition locale au pouvoir royal. L'assassinat d'Henri III en 1589 déclenche le début d'une guerre de succession, l'héritier désigné, le duc de Navarre, étant protestant. En Bretagne, chaque camp fait appel à des alliés étrangers, espagnols pour les Catholiques qui s'installent à Brest, ou anglais pour les Protestants qui s'installent à Paimpol. La région est divisée. Les brigands et les jacqueries font des ravages et le duc de Mercœur ne parvient pas à asseoir son pouvoir sur la Bretagne. La conversion d'Henri IV au catholicisme, puis la signature de l'Édit de Nantes en 1598, permettent de rasseoir le pouvoir royal sur la province.

El primer quart del s. XVII està marcat per les intrigues del proper governador, el duc de Vendôme, que conspira contra la regent Maria de Médicis i després contra el seu germanastre el rei Lluís XIII. El duc de Vendôme, però, no va aconseguir el suport dels notables locals ni de la població. A petició dels Estats, és destituït del càrrec i se'n demana el seu substitut. Richelieu va aprofitar per ser nomenat per a aquest càrrec, cosa que li va permetre en els anys següents soscavar el poder provincial, aconseguir la creació de diferents oficines i augmentar les donacions gratuïtes en diverses ocasions. Aquest procés de centralització s'accentua encara més sota la regència d'Anna d'Àustria.

95- Le premier quart du s. XVII est marqué par les intrigues du gouverneur suivant, le duc de Vendôme, qui complote contre la régente Marie de Médicis puis contre son demi-frère le roi Louis XIII. Le duc de Vendôme ne parvient cependant pas à obtenir le soutien des notables locaux ou de la population. À la demande des États, il est démis de sa charge et son remplacement est demandé. Richelieu en profite pour se faire nommer à cette fonction, ce qui lui permet les années suivantes de saper le pouvoir provincial, d'obtenir la création de diverses charges et d'augmenter à plusieurs reprises les dons gratuits. Ce processus de centralisation s'accentue encore sous la régence d'Anne d'Autriche.

Prosperitat econòmica

L'Enclos paroissial de Guimiliau, expression artistique permis par l'enrichissement de la province à l'époque

En el domini marítim, la Bretanya està experimentant una evolució de les seves activitats. El rodatge va florint fins a mitjans del s. XVI abans de patir una davallada. En efecte, durant la Guerra de la Lliga, la majoria dels ports bretons, amb l'excepció de Brest, van fer costat als catòlics; els seus combois esdevenen l'objectiu dels corsaris anglesos o de La Rochelle. Aquesta activitat es va reprendre moderadament un cop va tornar la pau el 1598, però va haver d'afrontar noves limitacions. A nivell tècnic, els ports bretons, nombrosos però de dimensions modestes, es veuen perjudicats per l'augment del tonatge dels vaixells. Políticament, la fi de la independència impedeix als bretons enviar ambaixadors a l'estranger per defensar els seus interessos, i la política francesa cap a la guerra és un fre amb el comerç. Finalment, humanament parlant, els bretons es limiten a oficis mariners mal pagats sense arribar a ser comerciants, limitant l'entrada de riquesa a la regió. Paral·lelament, el cabotatge, que prevalgué sobre el trajecte, va experimentar un punt àlgid d'activitat cap al 1670 abans de patir al seu torn un declivi.

94- Dans le domaine maritime, la Bretagne connait une évolution de ses activités. Le roulage est florissant jusqu'au milieu du s. XVI avant de connaitre un déclin. En effet, pendant la guerre de la Ligue, la plupart des ports bretons, à l'exception de Brest, prennent parti pour les Catholiques ; leurs convois deviennent la cible des corsaires anglais ou rochelais. Cette activité reprend modérément une fois la paix revenue en 1598, mais doit faire face à de nouvelles limitations. Sur le plan technique, les ports bretons, nombreux mais de taille modeste, sont handicapés par la hausse du tonnage des navires. Politiquement, la fin de l'indépendance empêche les Bretons d'envoyer des ambassadeurs à l'étranger pour défendre leurs intérêts, et la politique française tournée vers la guerre est un frein au commerce. Enfin, humainement, les Bretons se limitent aux métiers de marins peu rémunérateurs sans pour autant devenir des marchands, limitant l'entrée de richesses dans la région. Dans le même temps, le cabotage, qui prend le pas sur le roulage, va connaître un pic d'activité vers 1670 avant de subir à son tour le déclin.

La fesomia de la costa també està canviant: mentre que a mitjans del s. XVI hi ha uns 130 ports repartits per tot el litoral, el s. XVII veu una contracció de les activitats en ports mitjans com Audierne o Pénerf i sobretot cap als tres grans ports de l'època que són Morlaix (i els seus ports exteriors de Saint-Pol-de-Léon i Roscoff), Nantes i Saint Malo. .

93- La physionomie du littoral se modifie également : alors qu'au milieu du s. XVI on compte environ 130 ports répartis sur l'ensemble du littoral, le s. XVII voit une contraction des activités sur des ports de taille moyenne comme Audierne ou Pénerf et surtout vers les trois grands ports de l'époque que sont Morlaix (et ses avant-ports de Saint-Pol-de-Léon et de Roscoff), Nantes et Saint-Malo.

La encara limitada ingerència de l'autoritat reial, que permet als bretons gestionar la seva pròpia economia en el seu millor interès, i el florent comerç marítim, permeten que la balança comercial bretona sigui en bona part positiva durant aquests dos segles. Les exportacions es refereixen a productes com els cereals (sobretot el Trégor i la costa sud des de la desembocadura del Vilaine fins a la del Laïta) cap a la península Ibèrica, i especialment els teixits de lli i cànem el valor per exportació dels quals arriba fins als 9 a 10 milions. lliures a la dècada de 1690 a Trégor, Léon o el país de Saint-Malo). Finalment, la posició de la Bretanya a mig camí entre el nord i el sud d'Europa li permet redistribuir fàcilment les seves activitats segons la situació econòmica, beneficiant el s. XVI de la prosperitat espanyola, després al segle següent dels d'Holanda i Anglaterra.

92- L'ingérence encore limitée de l'autorité royale, qui permet aux Bretons de gérer au mieux de leurs intérêts leur propre économie, et le commerce maritime florissant, permettent à la balance commerciale bretonne d'être largement positive pendant ces deux siècles. Les exportations concernent des produits comme les céréales (notamment le Trégor et la côte sud allant de l'embouchure de la Vilaine à celle de la Laïta) vers la péninsule Ibérique, et surtout les toiles de lin et de chanvre dont la valeur à l'exportation va jusqu'à atteindre 9 à 10 millions de livres dans les années 1690 dans le Trégor, le Léon ou le pays de Saint-Malo). Enfin, la position de la Bretagne à mi-chemin entre le nord et le sud de l'Europe lui permet de facilement redéployer ses activités en fonction de la conjoncture, profitant au s. XVI de la prospérité espagnole, puis au siècle suivant de celles de la Hollande et de l'Angleterre.

Aquesta prosperitat econòmica drena una gran quantitat de materials preciosos a la Bretanya. Així, entre 1581 i 1590, la ceca de Rennes va ser la primera de França, molt per davant de la de París. Entre el 1551 i el 1610 els hotels de Rennes i Nantes, entre ells, van assolir el 35% de la plata francesa; tanmateix, aquesta proporció va baixar al 16% durant el període 1610-1680, centralitzant-se part de la producció a París. Aquest enriquiment va permetre el desenvolupament de les arts i un augment important de la construcció de castells senyorials i grans residències mercantils. L'enriquiment del juloded també va permetre la construcció de moltes esglésies i recintes parroquials ricament decorats, especialment a la baixa Bretanya. Aquesta prosperitat també és a l'origen de la introducció d'estils artístics estrangers a la regió. Els artistes de la marina reial que treballen a l'arsenal de Brest i formats en el classicisme es veuen així portats a treballar per a les parròquies de Léon i Cornouaille.

91- Cette prospérité économique draine une quantité importante de matériaux précieux en Bretagne. Ainsi entre 1581 et 1590, l'hôtel de la Monnaie de Rennes est le premier de France, loin devant celui de Paris. Entre 1551 à 1610 les hôtels de Rennes et de Nantes frappent à eux deux 35 % de l'argent français ; cette proportion tombe cependant à 16 % pour la période 1610-1680, une partie de la production étant centralisée à Paris. Cet enrichissement permet le développement des arts et un accroissement significatif de la construction de châteaux seigneuriaux et de grandes demeures de marchands. L'enrichissement des juloded permet par ailleurs la construction de nombreuses églises richement décorées et d'enclos paroissiaux, particulièrement en basse-Bretagne. Cette prospérité est aussi à l'origine de l'introduction de styles artistiques étrangers dans la région. Les artistes de la marine royale travaillant à l'arsenal de Brest et formés au classicisme sont ainsi amenés à travailler pour des paroisses du Léon et de Cornouaille.

Fort creixement demogràfic i canvis socials

En l'àmbit de l'agricultura, són pocs els desenvolupaments tècnics destacables en aquest moment. A part del cinturó daurat que es beneficia d'adobs marins com la marra, les algues o les algues, els sòls silicis afavoreixen la ramaderia per sobre dels cultius. A més, tècniques molt utilitzades com el despullat o la crema tendeixen a empobrir el sòl. El blat es conrea majoritàriament al llarg de les costes nord i sud, mentre que el sègol, més adequat per a sòls pobres, es conrea terra endins. L'arribada del cultiu del blat sarraí a principis del s. XVI canviarà la situació, aquesta adaptant-se molt bé als sòls pobres de l'interior alhora que presenta uns rendiments molt elevats per a l'època. Això permet reservar sòls rics per a cereals més nobles destinats a l'exportació. La ramaderia, principalment boví, també està especialment desenvolupada respecte a la resta del regne, fet que permet una economia rural més diversificada i permet compensar les males collites que, en altres comarques, provoquen crisis demogràfiques.

90- Dans le domaine de l'agriculture, peu d'évolutions techniques sont notables à cette époque. En dehors de la ceinture dorée qui bénéficie d'engrais marins comme le maërl, le goémon ou le varech, les terres siliceuses favorisent l'élevage par rapport aux cultures. De plus, des techniques largement répandues comme l'étrépage ou l'écobuage tendent à appauvrir les sols. Le froment est cultivé en majorité le long des côtes nord et sud, alors que le seigle, plus adapté aux sols pauvres, est cultivé dans l'intérieur des terres. L'arrivée de la culture du sarrasin au début du s. XVI va changer la donne, celui-ci s'adaptant très bien aux sols pauvres de l'intérieur tout en présentant des rendements très importants pour l'époque. Cela permet de réserver les sols riches à des céréales plus nobles destinées aux exportations. L'élevage, principalement bovin, est aussi particulièrement développé comparé au reste du royaume, ce qui permet une économie rurale plus diversifiée et permettant de compenser les mauvaises récoltes qui, dans d'autres régions, causent des crises démographiques.

• 
  Brest s'affirme comme un port majeur à partir de la fin du s. XVII. Gravure de Matthäus Merian, vers 1630-1640
• 
  Taolenn utilisé par Michel Le Nobletz au s. XVII.

Demogràficament, Bretanya destaca de la resta de França. Mentre que al s. XVI un fort augment després d'un alentiment demogràfic s'enregistra a tot arreu, la població bretona coneix una nova dinàmica d'augment després de finals d'aquest segle, per arribar a un màxim cap a 1670-1680. La regió va experimentar llavors una densitat de població del mateix ordre que les regions europees més desenvolupades com el nord d'Itàlia o els Països Baixos. Tanmateix, aquest creixement afecta de manera diferent les zones rurals i urbanes: en aquestes darreres l'augment és més fort, sobretot a les zones costaneres. Entre finals del s. XV i finals del s. XVI, Nantes passa així de 14.000 a 25.000 habitants i Saint-Malo de 4.000-5.000 a 10.000-11.000 habitants. Altres ciutats com Vannes, Quimper, Morlaix o Saint-Brieuc també estan experimentant un creixement demogràfic, sense arribar al llindar dels 10.000 habitants. Les campanyes han de comptar, elles, amb un èxode rural per l'atractiu de les ciutats, però també amb crisis com la guerra de la Lliga a finals del s. XVI que hi va reduir molt el nombre de bateigs. Cap a finals del c. XVII, la població de la província arriba als 2 milions d'habitants, enfront d'1,3 a 1,5 milions a finals del s. XV, o el 10% de la població del regne. Al mateix temps, Nantes tenia 40.000 habitants, Saint-Malo 25.000 i Rennes entre 15.000 i 20.000 habitants. El final del rodatge penalitza petits ports com Le Croisic, Le Conquet o Roscoff. mentre que altres ports es beneficien d'importants desenvolupaments guiats per inversions externes: Brest sota l'acció de Colbert, que decideix fer-ne un port militar de primer ordre, passa de 2000 habitants el 1661, 15.000 habitants a principis del s. XVIII; Lorient, creada ex nihilo el 1666 per la Companyia de Comerç de les Índies Orientals francesa, tenia 6000 habitants el 1702. L'evolució de la població rural és més irregular i la dinàmica varia d'un país a un altre.

89- Sur le plan démographique, la Bretagne se singularise du reste de la France. Alors qu'au s. XVI une forte hausse puis un ralentissement démographique sont enregistrés partout ailleurs, la population bretonne connait une nouvelle dynamique de hausse après la fin de ce siècle, pour atteindre un maximum vers 1670-1680. La région connait alors une densité de population du même ordre que les régions européennes les plus développées comme l'Italie du nord ou les Pays-Bas. Cette croissance touche cependant différemment les zones rurales et urbaines: dans ces dernières la hausse est plus forte, surtout dans les zones côtières. Entre la fin du s. XV et la fin du s. XVI, Nantes passe ainsi de 14.000 à 25.000 habitants et Saint-Malo de 4000-5000 à 10.000-11.000 habitants. D'autres villes comme Vannes, Quimper, Morlaix ou Saint-Brieuc connaissent elles aussi une progression démographique, sans pour autant atteindre le seuil des 10.000 habitants. Les campagnes doivent, elles, compter avec un exode rural dû à l'attractivité des villes, mais aussi avec des crises comme la guerre de la Ligue à la fin du s. XVI qui y réduit fortement le nombre de baptêmes. Vers la fin du s. XVII, la population de la province atteint les 2 millions d'habitants, contre 1,3 à 1.5 million à la fin du s. XV, soit 10 % de la population du royaume. À la même époque, Nantes compte 40.000 habitants, Saint-Malo 25.000 et Rennes entre 15.000 et 20.000 habitants. La fin du roulage pénalise de petits ports comme Le Croisic, Le Conquet, ou Roscoff. alors que d'autres ports bénéficient d'importants développements guidés par des investissements extérieurs : Brest sous l'action de Colbert, qui décide d'en faire un port militaire de premier ordre, passe de 2000 habitants en 1661, 15.000 habitants au début du s. XVIII; Lorient, créée ex nihilo en 1666 par la Compagnie française pour le commerce des Indes orientales, compte 6000 habitants en 1702. L'évolution de la population rurale est plus irrégulière et les dynamiques varient d'un pays à l'autre.

• 
  Représentation du blé noir dans Les Grandes Heures d'Anne de Bretagne, BNF, vers 1503-1508
• 
  Menhir de Saint-Uzec christianisé

La religió catòlica va experimentar un ressorgiment de vitalitat a l'època i va influir molt en determinades formes artístiques. La província té aproximadament un sacerdot per cada cent cinquanta habitants, però l'alt clergat es caracteritza pel seu absentisme. Les missions iniciades després del Concili de Trento van provocar moltes conversions i van ser a l'origen de l'ús del taolennoù per ensenyar religió als bretons que encara eren en gran part analfabets. Un important repertori d'himnes es constitueix des de principis del s. XVII manllevant cançons i paraules de gwerzioù. Una forma de sincretisme és també perceptible a l'època, amb l'ús de la figura de l'Ankou per part dels missioners i la seva entrada en la decoració de les esglésies, però també amb la cristianització de monuments pagans com el Menhir de Sant-Uzec .

88- La religion catholique connait un regain de vitalité à l'époque et influence grandement certaines formes artistiques. La province compte environ un prêtre pour cent cinquante habitants., mais le haut clergé est caractérisé par son absentéisme. Les missions lancées à la suite du concile de Trente permettent de nombreuses conversions et sont à l'origine de l'usage des taolennoù pour enseigner la religion à des Bretons encore grandement illettrés. Un important répertoire de cantiques se constitue à partir du début du s. XVII en empruntant des airs et des paroles de gwerzioù. Une forme de syncrétisme est aussi perceptible à l'époque, avec l'utilisation de la figure de l'Ankou par des missionnaires et son entrée dans la décoration des églises, mais aussi avec la christianisation de monuments païens comme le Menhir de Saint-Uzec.

• 
  Ankou présente sur l'ossuaire de Ploudiry
• 
  Retable richement décoré de l'église de Commana
• 
  Le château de Kerjean, construit à la fin du s. XVI, est représentatif de l'architecture Renaissance en Bretagne.

A nivell cultural, hi ha literatura en llengua francesa, sota la influència creixent d'elements fora de la província, i que tracta temes laics o religiosos. La producció en llengua bretona també existeix però es fa oralment; els contes i les cançons populars es coneixen gràcies als col·leccionistes de melodies del s. XIX, però la datació encara planteja interrogants. A nivell arquitectònic conviuen els estils gòtic i renaixentista. Va ser primer en la creació dels vitralls que va començar a sorgir l'estil renaixentista, abans d'imposar-se més tard a l'escultura i després a l'arquitectura. Les residències senyorials i les dels comerciants rics marquen aquestes evolucions: les decoracions d'inspiració antiga són essencials des del s. XVII; es destrueixen patis i tancaments a favor de terrasses i jardins francesos. Les cases amb entramat de fusta s'estan substituint gradualment per cases de pedra i hotels com a Saint-Malo, Locronan, Roscoff o Rochefort-en-Terre.

87- Sur le plan culturel, il existe une littérature en langue française, sous l'influence grandissante d'éléments extérieurs à la province, et traitant de sujets profanes ou religieux. La production en langue bretonne existe également mais se fait à l'oral ; les contes et chansons populaires sont connus grâce aux collecteurs d'airs du s. XIX, mais la datation pose encore des questions. Au niveau architectural, les styles gothique et Renaissance cohabitent. C'est d'abord dans la création de vitraux que le style Renaissance commence à percer, avant de s'imposer plus tard aux sculptures puis à l'architecture. Les résidences seigneuriales et celles de riches marchands marquent ces évolutions : les décors d'inspiration antique s'imposent à partir du s. XVII ; les cours et enceintes sont détruites au profit de terrasses et de jardins à la française. Les maisons à pans de bois sont progressivement remplacées par des maisons et hôtels en pierres comme à Saint-Malo, Locronan, Roscoff, ou Rochefort-en-Terre.

Dificultats de finals del xvii fins a la Revolució francesa

Afirmació posterior a l'erosió de l'absolutisme reial a la Bretanya

Clocher décapité à Lanvern, conséquence de la révolte des Bonnets rouges

A partir del regnat de Lluís XIV, la política bretona va estar marcada per la creixent intervenció de l'estat anant de la mà de l'establiment d'un absolutisme que tendia a situar totes les províncies franceses sota l'autoritat del govern, però també per desenvolupaments estratègics nacionals. El tàndem Lluís XIV-Colbert buscarà reduir el pes polític dels Estats per aconseguir el finançament de les guerres portades a terme per la reialesa. Malgrat l'ajuda del germà de Colbert, Charles Colbert de Croissy, comissari del rei per als Estats de Bretanya, aquesta política va comportar la resistència dels tres ordes: els nobles temien que perjudicaria els seus privilegis, les categories populars que perjudicava els avantatges fiscals de la província i la burgesia se senten amenaçades en aquests dos punts. L'oposició, però, continua dividida.

86- À partir du règne de Louis XIV, la politique bretonne est marquée par une intervention croissante de l'État allant de pair avec la mise en place d'un absolutisme qui tend à placer toutes les provinces françaises sous l'autorité du gouvernement, mais aussi par les évolutions stratégiques nationales. Le tandem Louis XIV-Colbert va chercher à réduire le poids politique des États afin d'obtenir le financement des guerres menées par la royauté. Malgré l'aide du frère de Colbert, Charles Colbert de Croissy, commissaire du roi aux États de Bretagne, cette politique entraine une résistance des trois ordres : les nobles craignent qu'elle ne nuise à leurs privilèges, les catégories populaires qu'elle ne nuise aux avantages fiscaux de la province et la bourgeoisie se sent menacée sur ces deux points. L'opposition reste cependant divisée.

Aquesta resistència experimentarà un punt àlgid amb la revolta dels Gorres Vermells el 1675. Si bé la guerra holandesa que va començar el 1672 resulta ser més llarga i costosa del que s'esperava, es prenen mesures fiscals que afecten a nobles i pagesos per aportar diners. a les arques reials. Els Estats de Bretanya, on domina la noblesa, intenten l'any 1674 redimir amb donacions gratuïtes els edictes reials a l'origen d'aquests impostos, però aquests són restaurats l'any següent sense que se'ls consultin. Aleshores van esclatar disturbis per tota la Bretanya, liderats per certs parlamentaris però també per bretons més modestos. El duc de Chaulnes, governador de la província, no va poder restablir la calma i les tropes reials van haver d'intervenir. Políticament, la repressió es va produir a diferents nivells: el parlament de Bretanya va deixar Rennes cap a Vannes on va ser exiliat del 1675 al 1690; el governador va ser assistit i després substituït per una majordomía que es va constituir el 1689; i com a represàlia, els campanars són enderrocats als pobles on l'aixecament va ser més fort. Els Estats de Bretanya ja no van poder oposar-se a la introducció de nous impostos: la capitació va ser introduïda el 1694, la desena introduïda el 1710 va ser substituïda per la vintena el 1749 i 1756. La distribució d'aquests No obstant això, els impostos romanen fixats pels Estats. , que fan caure la majoria sobre el món camperol.

85- Cette résistance va connaitre un pic avec la révolte des Bonnets rouges en 1675. Alors que la Guerre de Hollande débutée en 1672 s'avère plus longue et coûteuse que prévu, des mesures fiscales touchant nobles et paysans sont prises pour faire rentrer de l'argent dans les caisses royales. Les États de Bretagne, où domine la noblesse, tentent en 1674 de racheter avec des dons gratuits les édits royaux à l'origine de ces taxes, mais ceux-ci sont rétablis dès l'année suivante sans qu'ils ne soient consultés. Des troubles éclatent alors un peu partout en Bretagne, menés par certains parlementaires mais aussi par des Bretons plus modestes. Le duc de Chaulnes, gouverneur de la province, ne parvient pas à faire revenir le calme et les troupes royales doivent intervenir. Politiquement, la répression se fait à différents niveaux : le parlement de Bretagne quitte Rennes pour Vannes où il est exilé de 1675 à 1690 ; le gouverneur est secondé puis remplacé par une intendance qui est mise en place en 1689 ; et en guise de représailles, les clochers sont abattus dans les villages où le soulèvement a été le plus fort. Les États de Bretagne ne sont par la suite plus capables de s'opposer à la mise en place de nouveaux impôts: la capitation est instaurée en 1694, le dixième instauré en 1710 est remplacé par le vingtième en 1749 et 1756. La répartition de ces impôts reste cependant fixée par les États, qui en font retomber la plupart sur le monde paysan.

A nivell econòmic, la regió també ha de patir les conseqüències de la política reial: el proteccionisme posat en marxa per Colbert porta a l'establiment d'una política semblant a Anglaterra, que talla els punts de venda bretons a diversos productes com la tela. El trànsit als principals ports i el cabotatge també es van veure afectats durant les guerres contra Anglaterra, aquesta darrera tenint el control dels mars. Aquest descontentament contra la fiscalitat és a l'origen de la conspiració de Pontcallec entre 1718 i 1720, recolzada per la noblesa menor però no per la població.

84- Au niveau économique, la région doit aussi subir les conséquences de la politique royale : le protectionnisme mis en place par Colbert entraine la mise en place d'une politique similaire en Angleterre, ce qui coupe les débouchés bretons pour plusieurs produits comme les toiles. Le trafic des grands ports et le cabotage sont aussi touchés lors des guerres contre l'Angleterre, cette dernière ayant la maitrise des mers. Ce mécontentement contre la fiscalité est à l'origine de la conspiration de Pontcallec entre 1718 et 1720, soutenue par la petite noblesse mais pas par la population.

La mort de Lluís XIV l'any 1715 va provocar l'inici d'una època de recuperació del poder pel bàndol bretó. Incapaços d'oposar-se de manera efectiva a la introducció de nous impostos, els Estats van aconseguir tanmateix condicionar-los a l'obtenció de nous drets, cosa que va proporcionar a la Bretanya avantatges administratius i financers sense precedents al regne. Aquesta política de negociació. esdevé especialment intens a partir de 1750 i culmina amb « l'afer de Bretanya » que veu oposar-se de 1760 a 1774 a un Parlament dirigit per La Chalotais i el duc d'Aiguillon, comandant en cap de Bretanya. Aquest últim s'ha de retirar definitivament l'any 1768, a favor del Parlament. A nivell local, però, els Estats van experimentar una creixent divisió entre la noblesa i el Tercer Estat, marcada especialment després de 1776 i que va prefigurar el dia de les pronòstics el 1789.

83- La mort de Louis XIV en 1715 entraine le début d'une ère de reconquête de pouvoir du côté breton. Ne pouvant s'opposer efficacement à la mise en place d'impôts nouveaux, les États parviennent cependant à les conditionner à l'obtention de droits nouveaux, ce qui procure à la Bretagne des avantages administratifs et financiers inédits dans le royaume. Cette politique de marchandage. devient particulièrement intense à partir de 1750 et culmine avec «l'affaire de Bretagne» qui voit s'opposer de 1760 à 1774 un Parlement mené par La Chalotais et le duc d'Aiguillon, commandant en chef de Bretagne. Ce dernier doit finalement se retirer en 1768, au profit du Parlement. Localement les États connaissent cependant une division grandissante entre la noblesse et le Tiers état, marquée surtout après 1776 et qui préfigure journée des bricoles de 1789.

Contraccions i reconversions econòmiques

En el domini marítim, la Bretanya conserva el seu lloc a nivell francès. La flota bretona representa en tonatge el 25% de la del regne i el 35% en termes de construcció naval durant el període 1762-1785. A nivell comercial, el Lorient, de nova creació, s'ha situat entre els tres primers classificats format per Nantes i Saint-Malo, mentre que els petits ports segueixen sent igual de nombrosos. Morlaix va caure en decadència després de diverses expedicions comercials fallides a Terranova o Amèrica del Sud. En conjunt, es percep un fenomen de concentració, fet necessari per l'augment de capital necessari per emprendre operacions comercials de major envergadura. Nantes, afavorida per la seva llunyania en cas de guerra i per un hinterland que afavoria els seus punts de venda, va pujar al segon lloc a França darrere de Bordeus. El port és també el primer port d'esclaus de França, els vaixells de Nantes han transportat entre 310.000 i 350.000 esclaus d'un total d'aproximadament 400.000 per a tots els ports bretons. La pesca també està experimentant canvis notables: la pesca del bacallà està experimentant el mateix fenomen de concentració de capitals que el comerç, afavorint Saint-Malo i la badia de Saint-Brieuc; La pesca de la sardina es desenvolupa principalment a la costa sud, de Conquet a Le Croisic i especialment a Douarnenez, Concarneau i Belle-Île-en-Mer.

82- Dans le domaine maritime, la Bretagne conserve sa place au niveau français. La flotte bretonne représente en tonnage 25 % de celle du royaume et 35 % en termes de construction navale sur la période 1762-1785. Au niveau commercial, Lorient nouvellement créé se hisse dans un trio de tête composé par ailleurs de Nantes et de Saint-Malo, alors que les petits ports restent aussi nombreux. Morlaix tombe en décadence après plusieurs échecs d'expéditions commerciales vers Terre-Neuve ou l'Amérique du Sud. Globalement, un phénomène de concentration est perceptible, rendu nécessaire par la hausse des capitaux nécessaires pour se lancer dans des opérations commerciales de plus grandes ampleurs. Nantes, favorisé par son éloignement en cas de guerre et par un arrière-pays favorisant ses débouchés, se hisse à la seconde place française derrière Bordeaux. Le port est aussi le premier port négrier de France, les navires nantais ayant transporté entre 310.000 et 350.000 esclaves sur un total d'environ 400.000 pour l'ensemble des ports bretons. La pêche connait aussi des évolutions notables : la pêche à la morue connait le même phénomène de concentration des capitaux que le commerce, privilégiant Saint-Malo ainsi que la baie de Saint-Brieuc ; la pêche à la sardine se développe principalement sur la côte sud, du Conquet au Croisic et particulièrement à Douarnenez, Concarneau et Belle-Île-en-Mer.

• 
  Créé en 1666, Lorient se hisse dès le s. XVIII parmi les premiers ports bretons. D'après Jean-François Hue, 1792
• 
  Terril de l'ancienne mine de plomb argentifère de Poullaouen

En l'àmbit industrial, la Bretanya continua centrada principalment en la producció de tela, alhora que experimenta un cert desenvolupament de la seva indústria minera. Tanmateix, la seva indústria tèxtil va haver de fer front a les guerres i la posterior pèrdua de la seva sortida anglesa. La indústria de la tela concentrada al voltant de Josselin, Ploërmel i Malestroit va triplicar el seu valor entre 1733 i 1778 venent la seva producció gruixuda als agricultors locals. Les regions productores de teixits de lli gruixut com Morlaix i Landerneau, els clients dels quals eren anglesos, van intentar vendre els seus productes a Espanya, però sense arribar al s. XVIII per assolir la meitat de la producció assolida al s. XVII. D'altra banda, els teixits de millor qualitat produïts a l'interior de Saint-Brieuc aconsegueixen vendre's més, principalment a Amèrica del Sud gràcies a l'explotació en aquestes regions de mines d'or i diners. Tanmateix, aquesta regió no veu l'aparició de comerciants rics com el juloded du Léon del segle anterior. i va patir els efectes de la Guerra d'Independència americana a partir de 1775. El drap de cànem, concentrat en una regió des de Saint-Malo fins a Vitré, va trobar una nova sortida a l'Àfrica i les Índies Occidentals i el seu valor es va duplicar entre 1751 i 1775. Nantes també va experimentar el desenvolupament de teixits de cotó i tela pintada, autoritzat a França a partir de 1759. En el moment de la revolució, la regió produïa 120.000 peces per any, enfront de les 180.000 de París. En el sector miner, les mines de plata i plom de Pontpéan i Poullaouen proporcionen una sisena part de les necessitats de plom del país i representen el 0,4% de la producció mundial de plata. Tanmateix, la regió no es beneficia d'aquestes explotacions, perquè el capital, essent majoritàriament en mans de parisencs, els beneficis no es queden a la Bretanya. Els directius i els tècnics estrangers també són causa de reaccions xenòfobes a la població.

81- Dans le domaine industriel, la Bretagne reste tournée essentiellement vers la production de toiles, tout en connaissant un certain développement de son industrie minière. Son industrie textile doit cependant composer avec les guerres et la perte consécutive de son débouché anglais. L'industrie drapière concentrée autour de Josselin, Ploërmel et Malestroit triple en valeur entre 1733 et 1778 en écoulant sa production grossière auprès des paysans locaux. Les régions productrices de toiles de lin grossières comme Morlaix et Landerneau, dont les clients étaient anglais, tentent d'écouler leurs productions en Espagne, mais sans parvenir au s. XVIII à atteindre la moitié de la production atteinte au s. XVII. À l'opposé, des toiles de meilleure qualité produites dans l'arrière-pays de Saint-Brieuc parviennent à s'écouler davantage, principalement en Amérique du Sud grâce à la mise en exploitation dans ces régions de mines d'or et d'argent. Cependant, cette région ne voit pas l'apparition de riches marchands comme les juloded du Léon du siècle précédent. et subit les effets de la guerre d'indépendance des États-Unis à partir de 1775. Les toiles de chanvre, concentrées dans une région allant de Saint-Malo à Vitré, trouvent un nouveau débouché en Afrique et dans les Antilles et leur valeur double entre 1751 et 1775. Nantes connait aussi le développement de cotonnades et de toiles peintes, autorisées en France à partir de 1759. La région produit au moment de la révolution 120.000 pièces par an, contre 180.000 pour Paris. Dans le domaine minier, les mines de plomb argentifère de Pontpéan et de Poullaouen assurent un sixième des besoins en plomb du pays et représentent 0.4 % de la production mondiale d'argent. La région ne bénéficie cependant pas de ces exploitations, car les capitaux étant principalement détenus par des Parisiens, les bénéfices ne restent pas en Bretagne. Les cadres comme les techniciens étrangers sont en outre à l'origine de réactions xénophobes dans la population.

L'agricultura progressa a França, però la Bretanya es manté al marge d'aquests desenvolupaments. De fet, la noblesa bretona no pretenia introduir nous mètodes costosos, preferint augmentar els seus ingressos augmentant els seus drets senyorials, i el subministrament de fertilitzants marins a l'interior es veu frustrat per la mediocre xarxa de transport de l'època. Els cereals conserven un lloc important, sense experimentar cap guany de productivitat. A mesura que la població de la província continua augmentant, el resultat és una pujada dels preus, més important al s. XVIII a la Bretanya que a la resta del nord de França. L'horta està experimentant un augment al cinturó daurat, així com als voltants de Nantes i Rennes. A la segona meitat del s. XVIII, la pomera de la sidra es va fer cada cop més popular cap a l'oest de la Bretanya i la sidra tendia a substituir gairebé completament els vins entre les begudes de la pagesia. Paral·lelament, les vinyes es van retirar per la regió de Nantes. La cria de cavalls s'està desenvolupant de manera important, especialment a Lleó, així com la d'ovelles de prat salat a la badia del Mont Saint-Michel.

80- L'agriculture progresse en France, mais la Bretagne reste à l’écart de ces évolutions. La noblesse bretonne n'a en effet pas cherché à introduire de nouvelles méthodes coûteuses, préférant augmenter ses revenus par la hausse de ses droits seigneuriaux, et l’apport d'engrais marin à l'intérieur des terres est contrarié par le médiocre réseau de transport de l'époque. Les céréales conservent une place importante, sans pour autant connaitre de gains de productivité. La population de la province continuant d'augmenter, il en résulte une hausse des prix, plus importante au s. XVIII en Bretagne que dans le reste de la France du nord. Les cultures maraîchères connaissent, elles, une progression dans la ceinture dorée ainsi que qu'autour de Nantes et de Rennes. Dans la seconde moitié du s. XVIII, le pommier à cidre se popularise de plus en plus vers l'ouest de la Bretagne et le cidre tend à remplacer presque complètement les vins parmi les boissons paysannes. Parallèlement, la vigne se replie autour de la région de Nantes. L'élevage des chevaux se développe de façon importante, surtout dans le Léon, de même que celui des moutons de pré salé dans la baie du mont Saint-Michel.

Una societat en evolució i dels centres urbans en mutuació

La població evoluciona més feblement al s. XVIII, experimentant un augment del 10% entre 1680-1690 i 1789 enfront del 30% de la població francesa alhora. A Bretanya, la població va passar així de 2 milions a 2,2 milions d'habitants durant aquest període, després d'haver assolit un màxim de 2,3 milions d'habitants el 1770. La regió va viure dues crisis demogràfiques durant aquest període, el 1693-1694 i el 1741-1743, però també 1760 per un saldo natural negatiu. La davallada del nivell de vida de les classes treballadores les fa més exposades a les males collites i les epidèmies que es desenvolupen durant aquest període. La verola, el tifus, la febre tifoidea o la disenteria també afecten ocasionalment la regió, de vegades introduïdes per les tripulacions dels vaixells que tornen de l'estranger. El dèbil creixement demogràfic és absorbit per les ciutats. Amb l'excepció de Saint-Malo, que va passar de 25.000 habitants a 15.000 entre 1690 i 1750, la resta de ciutats van veure augmentar la seva població: Nantes tenia entre 80.000 i 90.000 habitants el 1789, Rennes entre 40.000 i 1750, al voltant de Brest i Lorient entre 40.000 i Lorient. 20.000 i 25.000 habitants.

79- La population évolue plus faiblement au s. XVIII, connaissant une hausse de 10 % entre 1680-1690 et 1789 contre 30 % pour la population française dans le même temps. En Bretagne, la population passe ainsi de 2 millions à 2.2 millions d'habitants sur cette période, après avoir connu un pic à 2.3 millions d'habitants en 1770. La région connait deux crises démographiques pendant cette période, en 1693-1694 et en 1741-1743, mais aussi à partir de 1760 à cause d'un solde naturel négatif. La baisse du niveau de vie des couches populaires les rend plus exposées aux mauvaises récoltes et aux épidémies qui se développent sur cette période. La variole, le typhus, la typhoïde ou la dysenterie touchent aussi ponctuellement la région, parfois introduites par les équipages de navires revenant de l'étranger. Le faible essor démographique est absorbé par les villes. À l'exception de Saint-Malo, qui passe de 25.000 habitants à 15.000 entre 1690 et 1750, les autres villes voient leur population augmenter : Nantes compte entre 80.000 et 90.000 habitants en 1789, Rennes entre 40.000 et 45.000, Brest environ 40.000 et Lorient entre 20.000 et 25.000 habitants.

• 
  Carte des évêchés bretons d'Ancien Régime (par Pitre-Chevalier dans "La Bretagne ancienne et moderne", 1844)
• 
  Immeuble de la place du Parlement-de-Bretagne, construit à Rennes après l'incendie de 1720

El món urbà es transforma sota l'acció combinada de les guerres marítimes de França i Anglaterra del 1688 al 1815, i de les fortunes del comerç. La regió va viure una quarantena d'incursions angleses a les seves costes entre 1683 i 1783. Des de finals del s. XVII, les obres defensives es multipliquen al voltant dels principals ports. Les aproximacions a Brest, apuntades el 1694 per un desembarcament a Camaret, i Saint-Malo es van fortificar primer; el sud de la Bretanya segueix al s. XVIII arran del setge de Lorient el 1746. El Quai de la Fosse de Nantes va veure instal·lar-se les mansions dels rics comerciants, Rennes va ser reconstruïda després de ser devastada per un incendi el 1720, Brest concentrava la meitat de l'activitat de la construcció naval militar francesa i Lorient continua créixer. El moviment preromàntic és perceptible per la construcció de bogeries al camp que envolta les principals ciutats. Allà hi és força important la barreja de població, famílies no bretones, sobretot d'Irlanda, Normandia o Baiona, que venen a conformar-se amb l'alt comerç. Aquestes mescles són menys importants a les ciutats més petites com Saint-Malo o Morlaix. El món rural continua, per la seva banda, dominat pels poders senyorials. S'accentua l'explotació dels pagesos per part de la noblesa, amb la qual cosa augmenten les usurpacions com els impostos.

78- Le monde urbain se métamorphose sous l'action combinée des guerres maritimes que se livrent la France et l'Angleterre de 1688 à 1815, et des fortunes du commerce. La région connait une quarantaine d'incursions anglaises sur ses côtes entre 1683 et 1783. À partir de la fin du s. XVII, les ouvrages défensifs se multiplient autour des principaux ports. Les abords de Brest, visés en 1694 par un débarquement à Camaret et de Saint-Malo sont fortifiés en premier ; le sud de la Bretagne suit au s. XVIII à la suite du siège de Lorient en 1746. Le quai de la Fosse à Nantes voit s'installer les hôtels particuliers des riches négociants, Rennes est reconstruite après avoir été ravagée par un incendie en 1720, Brest concentre la moitié de l'activité de construction navale militaire française et Lorient continue son essor. Le mouvement préromantique est perceptible par la construction de folies dans les campagnes environnant les principales villes. Le brassage de population y est assez important, des familles non-bretonnes, notamment venant d'Irlande, de Normandie, ou de Bayonne, venant s'implanter pour le haut commerce. Ces brassages sont moins importants dans les villes plus petites comme Saint-Malo ou Morlaix. Le monde rural reste pour sa part dominé par les pouvoirs seigneuriaux. L'exploitation des paysans par la noblesse s'accentue, ainsi les usurpations comme les impôts augmentent.

L'ensenyament secundari, reservat a una minoria majoritàriament de la burgesia mitjana, està dominat per una banda pels jesuïtes que, des del segle anterior i fins al 1763, van dirigir tres col·legis a Quimper, Vannes i Rennes, i per l'altra, pels oratoris que gestionen el de Nantes. La Universitat de Nantes va ser amputada el 1735 de la seva facultat de dret que va ser traslladada a Rennes per tal d'estar més a prop del Parlament de Bretanya. Un total d'unes 20.000 persones tenien accés als llibres i novetats de la Il·lustració en aquell moment, és a dir, l'1% de la població de la regió. Rennes i Brest eren els dos principals centres intel·lectuals de l'època, els intercanvis tenien lloc a sales de lectura o lògies maçòniques. La publicació d'obres cada cop més compromeses va obligar a partir de 1743 a accentuar el control de llibreters i impressors; entre 1778 i 1780 es van incautar 177.000 impresos (200 títols). El juliol de 1784 va començar a publicar-se el primer setmanari bretó, "L' Affiche de Rennes". Lingüísticament, la zona bretona tendeix a contraure's a l'oest d'una línia que va de Saint-Nazaire a Saint-Brieuc i passa per Josselin i Loudéac. Reuneix al voltant del 42% de la població provincial, o al voltant d'un milió de parlants. A part dels dos centres de francització, Brest i Lorient, aquesta zona és homogènia. A l'est, les ciutats de l'Alta Bretanya tenen llars bretones, formades per emigrants de la Baixa Bretanya.

77- L'enseignement secondaire, réservé à une minorité majoritairement issue de la moyenne bourgeoisie, est dominé d'une part, par les jésuites qui, depuis le siècle précédent et jusqu'en 1763, gèrent trois collèges à Quimper, Vannes et Rennes, et d'autre part, par les oratoriens qui gèrent celui de Nantes. L'université de Nantes est amputée en 1735 de sa faculté de droit qui est transférée à Rennes afin d'être plus proche du Parlement de Bretagne. Un total d'environ 20.000 personnesa, à l'époque, accès aux livres et aux nouveautés des Lumières, soit 1 % de la population de la région. Rennes et Brest sont les deux principaux foyers intellectuels de l'époque, les échanges ayant lieu dans des chambres de lecture ou des loges maçonniques. La publication d'ouvrages de plus en plus engagés oblige à partir de 1743 à accentuer le contrôle des libraires et des imprimeurs ; entre 1778 et 1780, 177.000 imprimés (200 titres) sont saisis. En juillet de 1784 le premier hebdomadaire breton, « L'Affiche de Rennes », commence à être publié. Sur le plan linguistique, la zone bretonnante tend à se contracter à l'ouest d'une ligne allant de Saint-Nazaire à Saint-Brieuc et passant par Josselin et Loudéac. Elle regroupe environ 42 % de la population provinciale, soit environ un million de locuteurs. En dehors des deux foyers de francisation que sont Brest et Lorient, cette zone est homogène. À l'Est, les villes de Haute-Bretagne comptent des foyers bretonnants, constitué d'émigrés de Basse-Bretagne.

• 
  Le château de Soye, folie dans la région de Lorient
• 
  Le quai de la Fosse à Nantes, avec ses maisons de négociants
• 
  La tour Vauban construite à Camaret pour protéger la rade de Brest

L'estructura social roman dividida en tres ordres. La noblesa compta amb 25.000 persones, o gairebé l'1% de la població bretona, i el 56% es concentra al 20% de la costa. L'antiga noblesa d'origen medieval és la més important; només 303 famílies estan ennoblides al s. XVIII. Aquesta classe té una influència important en l'economia; la seva riquesa augmenta durant aquest segle. El clergat reclutava principalment de la mitjana i petita burgesia, així com de la part benestant de la pagesia; la noblesa només aportava el 10% de la seva mà d'obra. El Tercer Estat representa el 98% de la població bretona. Arran d'això, una burgesia cada cop més nombrosa i culta s'oposava a la noblesa en un procés que anà creixent fins a la Revolució Francesa.

76- La structure sociale reste divisée en trois ordres. La noblesse compte 25.000 personnes, soit près d'1 % de la population bretonne, et se concentre à 56 % sur 20 % du littoral. La vieille noblesse d'origine médiévale est la plus importante ; seules 303 familles sont anoblies au s. XVIII. Cette classe a une influence importante sur l'économie ; sa richesse s'accroit lors de ce siècle. Le clergé recrute essentiellement dans la moyenne et petite bourgeoisie, ainsi que dans la partie aisée de la paysannerie ; la noblesse ne fournit que 10 % de son effectif. Le tiers état compte pour 98 % de la population bretonne. Issue de celle-ci, une bourgeoisie de plus en plus nombreuse et instruite s'oppose à la noblesse dans un processus qui va aller en grandissant jusqu'à la Révolution française.

De la Revolució francesa a l'Imperi napoleònic

Articles principals: Revolució francesa, Bretanya durant la Revolució Francesa, i Primer Imperi Francès

Els inicis de la Revolució

El club bretó va tenir un paper important en els inicis de la Revolució Francesa

El rei Lluís XVI va prendre la iniciativa el 5 de juliol de 1788 de convocar els Estats Generals per a l'1 de maig de l'any següent. A Bretanya, la seva preparació va estar marcada per una forta oposició entre la noblesa i el tercer estat, aquest últim exigint un augment del nombre dels seus representants i una distribució més equitativa dels impostos. Els Estats de Bretanya es van obrir a Rennes el 29 de desembre de 1788 al convent dels Cordeliers. Els dies 26 i 27 de gener de 1789 esclatà a la ciutat el dia de les dificultats, la noblesa empenyen les classes baixes de la ciutat contra la burgesia, amb tres morts com a conseqüència. Davant la impossibilitat d'arribar a un acord entre el Tercer Estat i la noblesa per al nomenament de diputats, Lluís XVI va imposar normes específiques a Bretanya. Aleshores, la noblesa va decidir no enviar cap representant a Versalles en senyal de protesta.

75- Le roi Louis XVI prend l'initiative le 5 de juillet de 1788 de convoquer les États généraux pour le 1er de mai de l'année suivante. En Bretagne, leur préparation est marquée par une opposition forte entre la noblesse et le tiers état, ce dernier exigeant une hausse du nombre de ses représentants et une répartition plus égale des impôts. Les États de Bretagne s'ouvrent à Rennes le 29 de décembre de 1788 dans le couvent des cordeliers. Les 26 et 27 de janvier de 1789, la journée des bricoles éclate dans la ville, la noblesse poussant le bas peuple de la ville contre la bourgeoisie, avec trois morts à la clef. Devant l'impossibilité de trouver un accord entre le Tiers et la noblesse pour la désignation des députés, Louis XVI impose des règles spécifiques à la Bretagne. La noblesse décide alors de n'envoyer aucun représentant à Versailles en signe de protestation.

Els diputats bretons dels Tiers comencen a reunir-se tan bon punt arriben a Versalles, a finals d'abril de 1789}}, en un "club bretó", per tal de coordinar les seves accions i la seva correspondència amb la seva província. El Barret s'afirma com a líder allà; el club s'està obrint progressivament a diputats d'altres regions. El club i els diputats bretons van tenir un paper central durant la nit del 4 d'agost, la qual cosa va tenir com a efecte abolir els privilegis i, per tant, els drets particulars de la Bretanya. Pocs dels seus diputats s'hi van oposar, aquests privilegis provincials garantits per l'edicte d'unió de 1532 beneficiaven sobretot la noblesa, però aquesta supressió va ser menys unànime entre els votants d'aquests diputats a Bretanya.

74- Les députés bretons du Tiers commencent à se réunir dès leur arrivée à Versailles, à la fin avril de 1789}}, en un « club breton », afin de coordonner leurs actions et leur correspondance avec leur province. Le Chapelier s'y affirme comme leader ; le club s'ouvre peu à peu à des députés d'autres régions. Le club et les députés bretons jouent un rôle central lors de la nuit du 4 août qui a pour conséquence d'abolir les privilèges et par là même les droits particuliers de la Bretagne. Peu de ses députés s'y opposent, ces privilèges provinciaux garantis par l'édit d'union de 1532 profitant avant tout à la noblesse, mais cette suppression fait moins l'unanimité parmi les électeurs de ces députés en Bretagne.

En el lloc, la regió roman en gran part al marge de la Gran Por, amb l'excepció dels seus passos a l'est. El Parlament i els Estats de Bretanya es van dissoldre respectivament el 3 i el 5 de novembre de 1789. La província va cedir el pas des de 1790 a cinc departaments que es van solapar amb les divisions existents de la província: Côtes-du-Nord, Finisterre, Ille-et-Vilaine. , Loire-Inferieure i Morbihan. Durant un temps es va plantejar la idea d'un sisè departament format al voltant de Saint-Malo, però finalment es va abandonar. La burgesia aconsegueix ocupar la major part dels nous càrrecs i funcions a partir de 1789, però, per la seva banda, els pagesos no han aconseguit la fi del domini abandonable i les condicions econòmiques empitjoren en aquest període de problemes. Va ser novament la burgesia qui va aconseguir recuperar la major part dels béns de l'Església i dels nobles emigrats a partir de 1791. La desamortització de la Revolució per part de la burgesia va provocar l'oposició de la resta de classes socials: els nobles s'organitzaven, el clergat va sacsejar l'oposició. i la pagesia destacava cada cop més de la burgesia. La Constitució Civil del Clergat aprovada el juliol de 1790 va canviar la situació al lloc com a la resta de l'oest de França.

73- Sur place, la région reste en majorité épargnée par la Grande Peur, à l'exception de ses marches à l'est. Le Parlement et les États de Bretagne sont dissous respectivement les 3 et 5 de novembre de 1789. La province laisse place à partir de 1790 à cinq départements qui recoupent les divisions existantes de la province: Côtes-du-Nord, Finistère, Ille-et-Vilaine, Loire-Inférieure et Morbihan. L'idée d'un sixième département formé autour de Saint-Malo est un temps envisagée, mais est finalement délaissée. La bourgeoisie parvient à occuper dès 1789 la majeure partie des nouveaux postes et fonctions, mais pour leur part, les paysans n'ont pas réussi à obtenir la fin du domaine congéable et les conditions économiques s'aggravent en cette période de troubles. C'est de nouveau la bourgeoisie qui parvient à récupérer la plupart des biens de l’Église et des nobles émigrés à partir de 1791. La confiscation de la Révolution par la bourgeoisie provoque l'opposition des autres classes sociales : les nobles s'organisent, le clergé bascule dans l'opposition et la paysannerie se démarque de plus en plus de la bourgeoisie. La Constitution civile du clergé votée en juillet de 1790 fait basculer la situation sur place comme dans le reste de l'Ouest français.

Moviments d'oposició a la Revolució

Articles principals: Chouannerie i Guerra de la Vendée

Els inicis desorganitzats

Els revoltats de Fouesnant, retornats per la Guàrdia Nacional de Quimper el 1792. Jules Girardet, c. 1886

72- La Constitution civile du clergé rencontre une forte opposition en Bretagne, où entre 75 et 90 % des prêtres refusent de prêter serment. Ils sont soutenus par les paysans, notamment dans le Léon, dans le Vannetais et en Haute-Bretagne, régions qui commencent à s'agiter à la fin de 1790 ou au début de 1791. Le ressentiment se tourne vers les villes, là où sont prises les décisions. Un premier affrontement a lieu le 13 de février de 1791 à Vannes entre paysans et révolutionnaires, ce qui cause une dizaine de morts parmi les paysans. La situation est cependant différente dans les autres villes, où la présence de l'armée et l'achat de blé par les bourgeois permettent de maintenir le calme. L'instauration du service militaire par tirage au sort à l'été 1792 cause de nombreux heurts dans les campagnes, comme à Fouesnant en juillet, et des troupes paysannes de plusieurs milliers d'hommes attaquent Lannion ou encore Pontrieux en septembre.

71- L'aristocratie est aussi à l'origine de plusieurs mouvements de réaction contre la révolution lors des premières années. Quoique privés de leurs droits féodaux qui leur aliénaient les paysans, les aristocrates retrouvent une certaine influence sur ceux-ci. À la suite de la fuite de Louis XVI en juin 1791, certains tentent un soulèvement à Malestroit et à Machecoul, mais sont facilement battus par la garde nationale. Mieux préparée, l’insurrection préparée par l'Association bretonne et dirigée par La Rouërie, découverte dès juin de 1792, ne parvient pas non plus à se concrétiser. Elle joue cependant un rôle dans le début de la Chouannerie à partir de 1793.

Cap a una oposició molt massiva

Els Ofegaments de Nantes, són instaurats en el marc del Terror a la tardor de 1793 per Carrier per reprimir els aixecaments. Joseph Aubert, croquis, 1882, Museu d'Art i Història de Cholet

70- Le premier mouvement d'opposition est d'inspiration républicaine. Vers la fin de la Législative, en 1792, commence à apparaître une opposition des députés bretons envers les sans-culottes parisiens. En aoûtde 1792, les Côtes-du-Nord expédient une circulaire aux autres départements bretons pour qu'ils demandent qu'une ville autre que Paris soit choisie comme siège de la Convention ; l'administration de la Loire-Inférieure écrit à la même époque «si des Parisiens oublient qu'ils sont français et nos frères, nous n'oublierons jamais que nous sommes Bretons et les ennemis nés des tyrans». Globalement, les députés de la région votent avec les Girondins ; l'opposition aux Montagnards s'accentue après la condamnation à mort de Louis XVI le 15 de janvier de 1793. Après la victoire des Montagnards le 2 juin, ceci débouche sur une insurrection fédéraliste. Du 19 au 25 juin, des députés des communes des cinq départements se réunissent à Rennes et votent la levée de quelques troupes. Celles-ci, venant majoritairement d'Ille-et-Vilaine, du Morbihan et surtout du Finistère (les Côtes-du-Nord et la Loire-Inférieure préférant conserver leurs troupes pour combattre les chouans), rejoignent à Caen les fédéralistes normands. Cependant, la défaite de ces troupes lors de la bataille de Brécourt le 13 de juillet de 1793 met fin à cette insurrection.

69- Une autre insurrection touche les campagnes de la région au printemps 1793. En effet, la décision de la Convention, le 24 février, d'imposer la levée de 300.000 hommes par tirage au sort à l'échelle du pays est mal acceptée en Bretagne, d'autant plus que les fonctionnaires proches du pouvoir révolutionnaire en sont exemptés afin de ne pas perturber le fonctionnement de l'administration. La première révolte éclate le 10 de mars de 1793 à Saint-Philbert-de-Grand-Lieu avant de se propager presque à toute la Haute-Bretagne. et à une partie du Léon. Des renforts républicains arrivent dans la région à partir du 25 mars ; dès le mois d'avril la situation tourne à leur avantage. À partir de l'automne de la même année, l'arrivée dans la région de chouans venant de Vendée relance l'agitation, notamment avec le passage de la virée de Galerne dans l'est de la Haute-Bretagne. La répression de celle-ci se fait dans le cadre de la Terreur : par exemple à Nantes, Carrier fait fusiller ou noyer des milliers de personnes La nature de cette répression, tournée notamment contre la religion, précipite à partir du début de 1794 les paysans dirigés par des chefs locaux issus de la paysannerie comme Pierre Guillemot ou Georges Cadoudal dans une forme de guérilla qui touche les campagnes à des degrés divers. La chute de Robespierre en juillet de 1794 permet aux Thermidoriens de négocier une paix avec les insurgés, ce qui aboutit au traité de La Mabilais le 20 d'avril de 1795, qui garantit l’amnistie aux insurgés et instaure la liberté de culte

68- L'aristocratie est aussi à l'origine de soulèvements dans la région : le comte de Puisaye parvient à structurer les restes de la chouannerie de 1793 et se rend à Londres en septembre de 1794 pour obtenir des soutiens à l'organisation d'un débarquement anglais en Bretagne pour y créer un nouveau front. Bien qu'il obtienne assez vite le soutien du premier ministre britannique William Pitt, le contingent britannique n'arrive en Bretagne que le 25 de juin de 1795. À peine débarquée à Quiberon, la force expéditionnaire est battue par les Républicains du général Hoche.

67- La mise en place du Directoire, notamment en raison de l'annulation en 1797 d'une élection ayant fourni de nombreux députés royalistes, relance une période d'agitation dans la région. Elle reste cependant limitée et la situation s'enlise jusqu'en 1799. L'arrivée au pouvoir de Napoléon Bonaparte, à la suite du coup d'État du 18 Brumaire, entraîne une politique plus conciliante dans ses premières années de règne (liberté religieuse, suspension des levées d'homme) et permet de ramener le calme.

Consequències socio-polítiques de la Revolució i de l'Imperi

El Liceu Imperial de Nantes es va crear l'any 1803

66- Le bilan économique de la période est lourd pour la région. La plupart des grands ports sont durement touchés : l'abolition du monopole de la Compagnie des Indes réduit les activités de Lorient, l'abolition de l'esclavage pendant la période révolutionnaire ainsi que les difficultés de commercer avec les Antilles touchent Nantes, alors que Saint-Malo se relance dans la guerre de course qui, en dépit des succès de Surcouf, n'apporte qu'un succès mitigé. Brest de son côté est soumise au blocus anglais et voit ses activités de construction navale et d'armement transférées vers Anvers. À l'intérieur des terres, l'industrie de la toile est elle aussi lourdement touchée, coupée de ses clients à cause des guerres contre l'Angleterre, mais les forges enregistrent pour la même raison de nombreuses commandes et se développent pendant cette période.

65- Politiquement, la région perd toute autonomie à l'époque. Les cinq départements créés n'ont plus de liens entre eux, bien que la cour d'appel de Rennes créée en 1800 reprenne le découpage de l'ancienne province. Les préfets mis en place à la tête de chaque département ont plus de pouvoir que les intendants de l'Ancien Régime et sont étroitement contrôlés par les ministères de l'Intérieur et de la Police. La plupart des cadres de l'administration comme les préfets, les évêques, les enseignants de lycées ou de facultés sont choisis en dehors de la région. Localement, les fonctionnaires et conseillers municipaux des villes de plus de 5000 habitants sont choisis directement par l'empereur.

64- Culturellement, la langue bretonne est exclue de l'enseignement des trois lycées nouvellement créés à Rennes, à Nantes et à Pontivy en 1802-1803, de même que des facultés qui rouvrent à Rennes en 1808. Des coutumes locales comme la soule, ou la représentation de mystères sont aussi ponctuellement combattues.

63- La région est par ailleurs dotée de nouvelles infrastructures à l'époque. La construction du canal de Nantes à Brest débute pour libérer les ports de Brest et de Lorient du blocus côtier. Une ligne de télégraphe, la seconde en France, est aussi déployée entre Paris et Brest entre 1795 et 1799. De la même façon un réseau de routes stratégiques est créé autour de Pontivy, qui, située au centre de la péninsule, est aménagée et développée pour permettre un meilleur contrôle de la région ; elle prend d'ailleurs le nom de «Napoléonville» pendant l'Empire. À l'Est, Clisson est reconstruite sur un plan à l'italienne après avoir été ravagée par la chouannerie.

Edat contemporània

Un segle xix marcat per fortes disparitats

Article principal: Bretanya en el segle XIX

Dels sectors econòmics en crisi i d'altres portadors d'innovacions

A les fargues de Paimpont, els alts forns es van aturar definitivament el 1884, víctimes de la situació econòmica.

62- Au s. XIX, l'économie bretonne doit faire face à l’effondrement de certaines de ses activités traditionnelles. Les forges, sollicitées pour les besoins de la Marine pendant le Premier Empire puis par la construction des voies ferrées au milieu du siècle et enfin par la mécanisation de l'agriculture, font cependant face à un déclin à partir de 1860, en raison de l’archaïsme de leurs méthodes et de la concurrence d'autres régions françaises plus rapidement et plus fortement industrialisées. Seules des forges situées près de la mer, et donc de débouchés particuliers, comme Basse-Indre et Hennebont, parviennent à se maintenir en se modernisant. À la suite des forges, la plupart des mines ferment au cours du siècle, voire au début du s. XX, comme celles de fer, de plomb argentifère ou de charbon. De la même manière, la production de toiles continue son déclin, marquée par une absence de modernisation et une concurrence grandissante avec les filatures mécaniques du Nord. En 1914, il ne subsiste des usines de textiles que dans les bassins de Nantes et de Rennes. Dans le domaine commercial, la plupart des ports secondaires tentent de se reconvertir dans le cabotage, notamment en construisant des bassins à flot (par exemple, Le Légué en 1878 ou Paimpol en 1884), mais ne peuvent faire face à la concurrence du rail. Enfin, la pêche à la morue par les terre-neuvas, active dans une partie du littoral nord allant de Cancale à Paimpol, baisse progressivement en raison de la difficulté du métier, de la hausse des coûts des armements et de la baisse du prix de revient. Au début du s. XX, l'activité se maintient difficilement dans la région de Saint-Malo et disparait de celle de Saint-Brieuc.

61- Le s. XIX est aussi une période de modernisation des moyens de communication. Le canal du Blavet est achevé en 1826, celui de Nantes à Brest en 1842 et celui d'Ille-et-Rance en 1843. La décennie suivante, le chemin de fer arrive dans la région: Nantes est reliée au reste de la France en 1851, Rennes en 1857, Lorient et Guingamp en 1862, Quimper et Pontivy en 1864 et Brest en 1865. Le réseau routier double sa longueur au s. XIX, notamment grâce aux politiques d'aménagement du territoire de la Monarchie de Juillet : création d'un réseau de routes stratégiques dans les zones touchées par les guerres vendéennes (dans le sud-est du département d'Ille-et-Vilaine et dans la Loire-Inférieure) et amélioration des routes royales, notamment entre Rennes et Brest. Cependant, ces connexions se font en priorité pour desservir les arsenaux (Brest, Lorient, Indret) et pour connecter la région à Paris dans une optique de centralisation. Les connexions nord-sud ne sont pas améliorées et restent difficiles. Ces évolutions permettent de faire évoluer positivement certains secteurs économiques comme l'agriculture ou la pêche, voire sont à l'origine de la création de ceux-ci comme dans le cas du tourisme.

• 
  El canal Nantes-Brest a Rohan (Morbihan) el 1865.Dibuix de Félix Benoist
• 
  Construït el 1883, el Gran Casino, enderrocat el 1937 i el Grand Hôtel de Paramé, transformat en banys marins el 1963

60- D'autres secteurs émergent à l'époque grâce à des évolutions technologiques. La découverte de l'appertisation permet, le long de la côte sud, le développement d'une industrie de la conserve centrée sur la sardine. Son apogée se situe autour de 1880, la Bretagne concentrant alors 132 des 160 usines de sardines françaises. Ces usines sont souvent contrôlées par des capitaux nantais et des groupes comme Cassegrain (en 1861) ou Saupiquet (en 1877) y sont créés. Une nouvelle génération de fonderies modernes produisant du fer blanc se développe pour fournir ces conserveries. Les forges d'Hennebont qui comptent 250 ouvriers lors de leur création en 1858, en comptent 3000 en 1914. La modernisation de la construction navale est elle aussi source de croissance : Saint-Nazaire avec l'aide de l'Écossais John Scott ouvre en 1861 un chantier de construction de navire en fer. En 1881, suivent dans la voie de la construction en fer les Ateliers et Chantiers de la Loire et les Chantiers de l'Atlantique créés avec des capitaux nantais. La marine militaire suit cette évolution : les arsenaux de Brest et de Lorient passent eux aussi à la construction en fer. De ce dernier arsenal sort en 1861, la frégate cuirassée La Couronne, suivie en 1876 et 1879 des cuirassés intégraux La Dévastation et Le Redoutable. En 1913, 50 % des navires de la marine nationale sortent des chantiers bretons. Enfin, le chemin de fer permet dans la dernière partie du s. XIX de développer un tourisme le long des côtes, d'abord pour les habitants aisés des villes de la région, puis à destination des Parisiens et des étrangers. Des villes comme Paramé ou Dinard voient des villas se construire pour accueillir cette dernière clientèle.

59- Des secteurs plus traditionnels connaissent aussi un développement significatif à cette époque. Fougères voit se développer une industrie de la chaussure : d'abord à base de sabots en tirant profit des forêts environnantes, puis à partir des années 1860 à base de cuir. Nantes voit le développement d'une industrie du sucre, avec la création par Cossé-Duval d'une raffinerie de sucre candi en 1836, ou l'ouverture des biscuiteries Lefèvre-Utile en 1846. La petite industrie domine le paysage régional ; en 1896, on dénombre ainsi 325.000 établissements industriels dans les cinq départements bretons.

Una agricultura en mutuació

L'escola regional d'agricultura, creada el 1830, es va traslladar a Rennes el 1895

58- Le s. XIX voit la modernisation de l'agriculture bretonne grâce à plusieurs facteurs. La diffusion de méthodes modernes passe par la formation des exploitants actuels et futurs. Jules Rieffel joue un rôle clef en étant à l'initiative en 1830 de la création d'une école d'agriculture à Nozay qui devient une école régionale d'agriculture en 1848 puis est transférée à Rennes en 1895, mais aussi par la création de revues destinées à diffuser des idées nouvelles. Deuxième facteur, la mécanisation ne commence à prendre de l'ampleur qu'à partir de 1870, même si l'introduction d'outils nouveaux est antérieure. En 1823, le nantais Pierre Athénas adapte un versoir hélicoïdal à une charrue. À la fin des années 1830, la charrue créée par Mathieu de Dombasle commence à être popularisée dans la région. En 1882, le Finistère arrive à la quatrième place nationale au nombre de batteuses, les Côtes-du-Nord à la huitième et l'Ille-et-Vilaine à la onzième place. Troisième facteur, l'apport d'engrais phosphatés se développe à partir de 1850, d'abord lentement puis rapidement après 1880, aidé par la modernisation des modes de transport.

57- La lande continue d'occuper une place importante dans l'agriculture bretonne du s. XIX, notamment grâce à sa libre disponibilité pour les paysans les plus pauvres, pour lesquels ce système est indispensable à la survie. L'étrépage continue d'y être pratiqué : les paysans enlèvent à la houe la pellicule supérieure du sol et cette dernière est utilisée comme litière puis comme fumier. Les zones décapées servent ensuite de pâtures. Il s'ensuit un cycle de jachères. Les parties ligneuses des ajoncs peuvent servir de bois de chauffe. En 1834, près de 27 % de la surface de la région est couverte de lande, soit 900.000 hectares, mais cette proportion monte à 40 % dans les départements du Finistère et du Morbihan. Le défrichement touche tout d'abord la Haute-Bretagne, avant de s'étendre à la Basse-Bretagne, surtout après 1880. Les surfaces tombent ainsi à 785.000 hectares en 1862, puis à 422.000 hectares en 1913.

56- Les productions agricoles se diversifient. Sur la période, le blé passe du quart à la moitié des surfaces, l'orge et l'avoine progressent pour occuper le tiers de la surface céréalière, alors que le seigle et le sarrasin perdent chacun la moitié de leur surface. La pomme de terre double sa surface et les raves, encore inconnus au début du siècle, occupent un septième des surfaces en 1913. Les équilibres se modifient aussi dans l'élevage, au détriment de l'élevage ovin. Le cheptel bovin augmente d'un tiers en un siècle. Aidé par l'amélioration de l’alimentation, le poids des bêtes double ; le nombre de porcs double également, grâce à l’essor de la culture de la pomme de terre. L'élevage des chevaux de trait profite du développement du chemin de fer, notamment à Landivisiau. 55- Les exportations se développent : par exemple, les producteurs d'oignons de la région de Roscoff exportent leurs produits en Angleterre dès 1828. Ces Johnnies sont jusqu'à 200 en 1860. Plus généralement, l'arrivée du chemin de fer permet une exportation plus rapide des productions vers l'extérieur, notamment vers Paris, et entraîne une hausse des prix de vente, favorable aux paysans mais pénalisant les ouvriers des petites villes.

Pressió demogràfica i emigració

54- La population bretonne croît d'environ un million d'habitants entre 1815 et 1914, ce qui permet à la région de rester autour de 8 % du total de la population française. Cette croissance démographique est due à la combinaison d'un taux de natalité élevé. et d'un recul lent du taux de mortalité. Il en résulte une population jeune, dont les moins de 20 ans représentent au cours de la période environ 40 % de la population, alors que l'espérance de vie des Bretons dépasse les 41 ans dans tous les départements à partir de la période 1891-1900. La densité de population de la région reste supérieure à la moyenne française, se situant à 92 habitants/km2 en 1911 contre 75 pour le reste du pays.

53- La population reste majoritairement rurale, la proportion «d'urbains» ne passant que de 20 % à 26 % entre 1876 et 1911. Ce taux reste très inférieur à la moyenne française qui dépasse 54 % en 1911. Ce sont les bourgs ruraux qui connaissent une croissance forte, plutôt que les grandes villes. Certaines petites villes de la côte sud se développent rapidement grâce à l’essor des conserveries : Le Guilvinec passe en quelques années de 500 à 3000 habitants, Concarneau de 2500 à 5000 et Douarnenez de 1800 à 7500. Dans la plupart de ces cités, les modes de vie restent très proches de ceux des campagnes environnantes et le breton comme le gallo s'y maintiennent facilement jusqu'à la Première Guerre mondiale. Quelques grandes villes s'imposent néanmoins à l'époque. Nantes passe ainsi de 74.000 habitants en 1801 à presque 200.000 à la veille de la guerre, et est la seule ville bretonne à compter une industrie différenciée et à être dotée de capitaux propres, ainsi que du premier tramway français. Rennes passe de 25.000 habitants en 1801 à 80.000 en 1911 et s'affirme comme une ville administrative et universitaire. Brest et Lorient sont toutes les deux dépendantes des activités de la Marine, la première comptant 85.000 habitants en 1911 (pour une agglomération de 115.000) et la seconde 45.000 habitants pour une agglomération de 55000. Saint-Nazaire, portée par la construction navale, passe de 4200 habitants en 1846 à 19.000 habitants en 1865.

• 
  Densitat de població a la Bretanya el 1887
• 
  Saint-Nazaire va experimentar un fort creixement al s. XIX que la porta a 19.000 habitants l'any 1865

52- Après 1850, un mouvement d'émigration va se mettre en place, en raison de plusieurs phénomènes. En interne à la Bretagne, le départ des paysans de l'intérieur de la région pour les zones côtières est notable, causé par la fermeture des forges, mines et fabriques de toiles qui constituaient des compléments financiers indispensables et par une mise en valeur des terres trop lente pour absorber la hausse des populations des campagnes. Parallèlement, environ 500.000 personnes quittent la Bretagne pour d'autres régions entre 1871 et 1911. Cette émigration est facilitée par l'arrivée du chemin de fer dans la région dès 1852. Les émigrés vont pour moitié en région parisienne, où les femmes travaillent surtout comme domestiques et les hommes comme terrassiers. Les marins bretons s'implantent eux dans les grands ports français : les marins d'État à Toulon ou Cherbourg, ceux du commerce au Havre, et les pêcheurs à Boulogne-sur-Mer ou à La Rochelle. Des quartiers bretons s'y créent, comme celui de Saint-François au Havre ou celui de Saint-Sauveur à La Rochelle. Ils sont au contraire peu nombreux à émigrer à l'étranger ou dans les colonies.

51- La population reste marquée par de nombreux problèmes de santé et plusieurs crises de subsistance se déclarent pendant le siècle. En 1910, les Bretons restent les plus nombreux en France à être exemptés de service militaire en raison de rachitisme, d'idiotisme ou de tuberculose. Les épidémies reculent globalement pendant le siècle, mais des maladies endémiques comme la typhoïde, la dysenterie, la variole et surtout la tuberculose continuent de toucher la région. Elles s'expliquent par la médiocrité de l'alimentation, celle-ci restant déséquilibrée et peu fournie en viande fraîche, mais aussi par une absence d'hygiène généralisée dans les campagnes, L'éducation connait une baisse importante après la période révolutionnaire. En 1832, 952 communes bretonnes sur 1475 ne comptent aucune école Les progrès restent lents : en 1878, le Finistère se classe ainsi au 87è rang des 89 départements français concernant le taux de scolarisation des 6-13 ans, le Morbihan à la 85a place, les Côtes-du-Nord à la 82a, la Loire-inférieure à la 77a et l'Ille-et-Vilaine à la 67a. L'alcoolisme comme le nombre de suicides connaissent par ailleurs une progression dans la seconde moitié du siècle.

50- Dans l'ensemble la Bretagne reste une terre à moderniser et est présentée comme telle lors des expositions universelles parisiennes qui marquent la fin du s. XIX et le début du s. XX.

Política, sindicats i Església: evolució de les relacions de poder

Una terra conservadora

49- Pendant la Restauration et la Monarchie de Juillet, le mode de suffrage reste censitaire. La Bretagne compte moins d'élus que le reste de la France : 1 électeur pour 423 habitants en 1820, contre 1 pour 300 en moyenne. Ce taux n'a augmenté que de 20 % en 1830. Les élus, majoritairement nobles ou grands propriétaires terriens, sont pour la plupart Ultras. Lors de la révolution de juillet 1830, seule Nantes connait des troubles.

48- Le corps électoral double entre 1830 et 1848, à la suite des abaissements progressifs des seuils d'éligibilité, mais la région reste en deçà de la moyenne française, avec 1 électeur pour 220 habitants en Bretagne en 1848 contre 1 pour 150 habitants en moyenne dans le reste du pays. Dans le même temps se constitue une association d'opposition républicaine, l'« association républicaine de l'Ouest », portée par Guépin à Nantes ou Morhéry à Loudéac.

47- La révolution qui instaure en 1848 la Deuxième République est accueillie de façon globalement favorable. Les élections d'avril 1848 fournissent en Bretagne des élus majoritairement issus des professions libérales (37 sur un total de 70 députés), de droite (48) et soutenus par le clergé, alors que ceux issus de la vie économique sont minoritaires (16). Lors des élections présidentielles de la même année, la Bretagne vote en majorité pour Louis-Napoléon Bonaparte, mais Cavaignac obtient un meilleur score que dans le reste de la France (53 % pour Bonaparte en Bretagne. contre 74,2 % au niveau français, 43,06 % pour Cavaignac en Bretagne contre 19,4 % au niveau français). Les députés bretons, majoritairement légitimistes, s'opposent au coup d'État du 2 décembre 1851 (44 sur 59), mais lors du plébiscite des 20 et 21 décembre 1851, comme lors des élections législatives du 19 février 1852, les Bretons votent en majorité pour le parti impérial, malgré des taux de participation bas, autour de 67 %. Le clergé de son côté soutient aussi localement le nouvel empereur, à la suite de son appui à l'expédition de Rome de 1849 pour soutenir le pape et à la loi Falloux de 1850 relative à la liberté d'enseignement.

La fugida d'idees republicanes

El judici d'Alfred Dreyfus al Consell de Guerra de Rennes el 1899

46- Le Second Empire connait un soutien limité qui se dégrade à partir du début des années 1860. Le soutien nouveau de Napoléon III à l'unité italienne lui aliène le clergé. Dans les dernières années de cette décennie, la bourgeoisie bretonne bascule quant à elle dans l'opposition républicaine. Le plébiscite de 1870 voit cependant une large victoire du «oui» avec 90,6 % des votants en faveur de la nouvelle constitution impériale (contre 81,3 % au niveau national), mais le « non » fait de bons scores dans les grandes villes comme Brest (où il est majoritaire), Nantes (40,1 %), ou Lorient (27 %). 45- La chute de l'Empire pendant la guerre de 1870 voit les Bretons participer activement à la constitution du nouveau gouvernement provisoire : le général Trochu de Belle-Île-en-Mer en est le président, Jules Simon de Lorient en est le ministre de l'instruction publique, le général Le Flô de Lesneven, le ministre de la Guerre et Alexandre Glais-Bizoin de Quintin est membre de la délégation de Tours. Cependant, la mobilisation bretonne amène également l'épisode de Conlie, où le contingent de 60.000 bretons mobilisés par le général de Kératry pour la contre-offensive contre les Prussiens, est parqué désarmé dans des conditions insalubres par Léon Gambetta et les Républicains craignant «une nouvelle armée de chouans».

44- La Troisième République a des difficultés à s'affirmer dans la région, en raison des différences économiques existantes entre la Bretagne et le reste de la France (grandes propriétés nobiliaires contre petites propriétés privées) et en raison de son opposition à l'Église alors que celle-ci est forte dans la région. La montée du républicanisme dans les années 1870 se fait par les villes, grandes et moyennes, au détriment des éléments les plus radicaux. Pour la première fois lors des élections législatives de 1881, les Républicains prennent la majorité aux Conservateurs. L'encyclique Inter Sollicitudines de 1892 du pape Léon XIII, demandant aux catholiques français d'accepter la République, provoque l'effondrement des candidats monarchistes aux législatives de 1893. Les questions religieuses resurgissent cependant à partir du début du s. XX, sur fond d'affaire Dreyfus (dont la révision du procès se tient à Rennes en 1899) et de politique anticléricale d'Émile Combes entre 1902 et 1905, qui vise par ailleurs l'usage du breton. Ces actions contre ce qui est perçu comme deux piliers de l'identité bretonne, la religion et la langue, est à l'origine du développement des partis politiques du premier Emsav comme l'Union régionaliste bretonne en 1898, bientôt forte d'un millier d'adhérents, le Bleun Brug de l'abbé Perrot en 1905, la Fédération régionaliste de Bretagne ou le Parti nationaliste breton en 1911. Ces deux derniers mouvements n'ont cependant qu'une audience très limitée. C'est par ailleurs sur la période 1902-1914 que la gauche progresse le plus en Bretagne et que s'affirment les Radicaux.

Inicis del moviment obrer

43- La loi Ollivier de 1864 accordant le droit de grève n'a qu'une influence limitée sur l'éclosion d'un mouvement ouvrier en Bretagne. Il faut attendre 1869 pour que la première chambre syndicale soit créée à Nantes ; le développement se fait d'abord autour de cette ville, avant que Rennes ne suive en 1877 avec la création de sa première chambre syndicale. La loi Waldeck-Rousseau de 1884 autorisant les syndicats provoque la création de 27 syndicats entre 1880 et 1887, surtout dans les régions de Nantes, Rennes, Saint-Nazaire et Fougères. La progression s'accélère à partir de la dernière décennie du siècle : le mouvement passe de 55 syndicats pour 5774 syndiqués en 1892 à 300 syndicats pour 36330 syndiqués en 1908. Le mouvement breton développe des contacts avec le reste du mouvement français à la suite du congrès de Nantes de la Fédération nationale des syndicats de 1894. Un réseau de bourses du travail se met en place : la première à Saint-Nazaire en 1892, puis Nantes et Rennes en 1893, Fougères en 1900, Lorient en 1903, Brest et Saint-Brieuc en 1904, Quimper en 1905, Vannes en 1907 et Saint-Malo en 1909.

42- Les idées socialistes se développent en Bretagne d'abord à Brest avec la création de la section brestoise de la première Internationale en 1869 par Constant Le Doré. À Rennes, le premier groupe socialiste est organisé en 1876 et est suivi par la création d'un groupe nantais en 1880. Dès 1878 est élu un conseiller municipal de ce groupe à Rennes, suivi en 1884 par d'autres à Brest et à Lambézellec. Le mouvement se structure au niveau régional avec la création de la fédération socialiste de Bretagne en 1900, mais son adhésion à la Section française de l'Internationale ouvrière (SFIO) le fait se séparer en cinq sections départementales, ce parti n'acceptant que les fédérations départementales. Brest fournit à la Bretagne son premier maire socialiste en 1904, Victor Aubert, puis son premier député en 1910, Émile Goude.

41- Une série de grands conflits touchent la région de 1892 à 1914, avec un total de 1297 grèves rassemblant 246804 grévistes et totalisant plus de 3 millions de jours chômés. Les principaux mouvements de l'époque touchent la région nantaise en 1893, Trignac en 1894, les marins-pêcheurs de la côte sud en 1896-1897, le Finistère en 1905, les forges d'Hennebont en 1906, Fougères en 1906-1907 puis de nouveau en 1914, les dockers de Nantes en 1907.

Una cultura entre romanticisme francès, redescobriment del patrimoni i desenvolupament endogen

40- Dans le domaine littéraire et artistique, avec le développement de la celtomanie à la fin du s. XVIII et du courant romantique au début du s. XIX en France, la Bretagne est redécouverte par de nombreux artistes et apparait idéalisée. Après la mort de Chateaubriand en 1848, son tombeau à Saint-Malo devient un lieu de pèlerinage pour ses admirateurs ainsi que pour d'autres artistes. Cet attrait pour la Bretagne est renforcé par la publication du Barzaz Breiz en 1838 par Théodore Hersart de La Villemarqué et du succès de ses rééditions lors de la décennie suivante. Une vision stéréotypée de la région, portée par l'image des paysans endimanchés aux pardons ou par les côtes granitiques sauvages, se popularise en dehors de Bretagne à partir des années 1850. Eugène Boudin présente à Paris en 1859 Le Pardon à Sainte-Anne-la-Palud et rencontre un certain succès, ce qui amène à sa suite des peintres dans la région, à la recherche de ces paysages et de ces sujets. Pont-Aven accueille ceux-ci en nombre à partir de 1865 et notamment Gauguin en 1888. Le tourisme naissant participe aussi à ce processus de folklorisation. Le premier guide touriste traitant de la région est publié en 1845. La faïence de Quimper crée sa première assiette à sujet « breton » en 1878.

• 
  Mapa històric de la creació de balnearis a la Bretanya
• 
  La tomba de Chateaubriand a Saint-Malo
• 
  El perdó a Sainte-Anne-la-Palud, d'Eugène Boudin de 1859

39- Dans le domaine académique, les études sur la région se développent. L'Académie celtique, active à Paris de 1804 à 1813, joue un rôle précurseur. Le chanoine Mahé lance en 1826 à Vannes la société polymathique dans le but de sauvegarder les alignements de Carnac. À la suite de la création de l'Association bretonne en 1843, plusieurs sociétés départementales d'archéologie sont créées les années suivantes. Arthur de La Borderie s'impose comme principal organisateur de la recherche sur ces questions à partir du milieu du siècle et publie de 1899 à 1906 une Histoire de Bretagne en six volumes. L'université de Rennes agit pour ouvrir une chaire de celtique. Les cinq départements bretons sont alors sollicités pour fournir une partie du financement nécessaire à l'ouverture de celle-ci ; le Finistère est en 1892 le premier département à fournir un financement, à hauteur de 300 francs sur les 3000 nécessaires pour la chaire, et celle-ci est finalement ouverte en 1903.

• 
  La visió després del sermó de Gauguin de 1888
• 
  Ceràmica de Quimper amb tema «bretó», produïda a partir de 1878.
• 
  El turisme i els ferrocarrils van ajudar a transmetre els estereotips de l'època

38- Dans le domaine de la création artistique locale, plusieurs mouvements sont à l’œuvre. Jean-François Le Gonidec est à l'origine d'une grammaire et d'un dictionnaire de breton, ainsi que d'une proposition d'unification de la langue écrite. Les chants et récits oraux de cette langue commencent à être publiés à 1500 exemplaires environ dans la première moitié du s. XIX sous la forme de feuillets de 6 à 8 pages; des nobles comme Aymar de La Calande commencent à partir de la Restauration à s'intéresser à cette culture populaire. En langue française, des auteurs de la région comme Chateaubriand, Ernest Renan ou Jules Verne jouissent d'une grande popularité. tout comme les collectages de François-Marie Luzel ou de Anatole Le Braz (ce dernier publie La Légende de la mort en Basse-Bretagne en 1893). C'est aussi à partir de la seconde moitié du s. XIX que le costume breton, notamment les coiffes bretonnes, commence à se diversifier. Dédiées aux fêtes et aux parades, ces dernières s'imposent dans la moyenne et haute paysannerie.

La Primera Guerra Mundial

Article principal: Bretanya durant la Primera Guerra Mundial

37- Pendant la Première Guerre mondiale, la reconversion à l'économie de guerre affecte la Bretagne. Les campagnes sont touchées par le départ des hommes et des chevaux au front, ce qui désorganise le travail des champs ; les femmes et les enfants devant prendre le relais. La surface cultivée ne diminue que peu durant la période, mais les rendements connaissent une baisse. La hausse des prix de vente des produits agricoles permet dans le même temps un enrichissement des producteurs: le beurre passe de 2.20 francs avant-guerre à 12 francs fin 1918 ; la douzaine d'œufs de 0.80 francs à 5.50 francs sur la même période. L'industrie connait aussi une reconfiguration. Les domaines prioritaires pour l'effort de guerre sont favorisés par l'État : l'industrie textile nécessaire pour l'habillement des soldats, la métallurgie pour la fabrication d'obus, ainsi que les conserveries. D'autres tournent par contre au ralenti : les chantiers de constructions navales faute d'approvisionnement en fer et en charbon, ou encore le secteur du bâtiment. Avec le renchérissement des prix en ville, le mouvement syndical se restructure et une première grève éclate aux Chantiers de la Loire le 20 d'octobre de 1916, avant que ce mouvement ne se développe au printemps et à l'été 1917.

36- La région est en outre éloignée du front terrestre, ce qui fait d'elle un lieu propice à l'accueil des réfugiés comme des prisonniers. Des camps d'internement sont ouverts à Guérande, Pontmain ou à l'Île Longue. Des civils alliés sont aussi accueillis, notamment venant de Belgique ou de Serbie. Au total, la Loire-Inférieure accueille 60.000 réfugiés pendant la guerre, les Côtes-du-Nord et le Morbihan 30.000, l'Ille-et-Vilaine 25.000 et le Finistère 22.800. Les ports de Brest et de Saint-Nazaire voient passer de nombreuses troupes alliées ainsi que leurs matériels : un peu moins de 800.000 soldats américains passent par ce premier port pendant le conflit. Les infrastructures des ports ligériens sont développées par le génie américain pour permettre le débarquement en masse d'équipements.

• 
  Pintura d'Edward Reginald Frampton que mostra una vista de la Bretanya durant la Primera Guerra Mundial
• 
  Ferits marroquins i xinesos recuperant-se a Dinan
• 
  Placa commemorativa a l'Hôtel des Invalides de París que mostra la xifra de 240.000 morts

35- La population bretonne, jeune (40 % des Bretons ont moins de 20 ans en 1914) et moins industrialisée (donc moins susceptible d'être rappelée dans des usines comme «affecté spécial»), fournit de nombreux fantassins. Le chiffre de 240.000 morts est après-guerre largement cité par différents bords politiques, avant d'être repris comme symbole par le Mouvement breton. Les études plus récentes d'historiens ramènent ce chiffre entre 140 et 150.000 morts, soit autour de 22 % des Bretons mobilisés, contre une moyenne française oscillant entre 16 et 17 %. Après la guerre, les monuments aux morts de la région se singularisent de ceux du reste de la France, les statues mettant davantage l'accent sur la désolation et le recueillement et faisant davantage figurer des paysans en costume de travail ou des femmes en habits de deuil, plutôt que le caractère héroïque des poilus. Par ailleurs, les mémoriaux sont pour la plupart construits dans un espace religieux ou funéraire, l'église ou le cimetière. Dans le même temps, les cérémonies commémoratives du 11 novembre contribuent à rapprocher la Bretagne de la France, en instituant une commémoration commune, alors que le 14 juillet ne s'était jamais imposé parmi les paysans de Basse-Bretagne.

Periode d'entreguerres

Canvi de resultats electorals

Vaga dels sardiners de Douarnenez el 1925-1926

34- Politiquement, la région est à contre-courant du reste de la France. Lors de la victoire du Bloc national aux législatives de 1919, la Bretagne donne 54 % des voix et 60 % des sièges à la gauche. Le premier maire communiste français est élu aux municipales à Douarnenez. Lors de la victoire du Cartel des gauches aux législatives de 1924, la région donne 45 % des voix et 60 % des sièges à la droite, en raison de la question de la laïcité et de l'enseignement scolaire qui renforce l'opposition catholique encore forte en Bretagne. À la même époque, la scission résultant du Congrès de Tours est favorable à la SFIO, alors que les effectifs du PCF chutent à partir de 1923. De nouveau, lors des législatives de 1932, la Bretagne se singularise : alors que le cartel des gauches s'impose de nouveau au niveau national, au niveau local les démocrates-chrétiens et les centristes non-anticléricaux remportent 17 sièges, la droite 10, les socialistes 4 et les radicaux 13. Lors des législatives de 1936 qui portent le Front populaire au pouvoir, la progression des socialistes se fait au détriment des radicaux et la gauche sort affaiblie et minoritaire de ce scrutin de 1936. Des expressions politiques plus locales sont aussi notables pendant l'entre-deux-guerres. Le mouvement démocrate-chrétien porté par le parti démocrate populaire compte de nombreuses sections dans la région et bénéficie du soutien du journal Ouest-Éclair jusqu'en 1933. Le Mouvement breton connait lui aussi une expression politique avec l'existence du parti autonomiste breton, actif de 1927 à 1931, avant de connaitre une scission entre la ligue fédéraliste de Bretagne, plutôt ancré à gauche, et le parti national breton, nationaliste; ils ne regroupent cependant que quelques centaines de personnes et ont une faible audience électorale.

33- Au niveau syndical, la CGT, plus modérée que la CGT-U issue d'une scission, progresse jusqu'en 1928, mais la syndicalisation touche à l'époque principalement les arsenaux, la fonction publique et quelques grandes entreprises. La situation évolue avec une série de grèves concernant les ouvrières travaillant dans les conserveries de la côte Atlantique, notamment à Douarnenez en 1925-1926 où elle concerne 1600 personnes. et où elle est soutenue par le nouveau maire communiste de la ville, ce qui permet au parti communiste de s'implanter durablement dans les ports de pêche de la région. Le syndicalisme chrétien connait aussi une implantation importante après la création de la CFTC en 1919, notamment à Rennes, Fougères, Brest et Nantes. Le nombre de syndiqués augmente jusqu'à la crise de 1929, puis fléchit avant de connaitre une nouvelle dynamique de croissance après la fusion de la CGT et de la CGT-U en 1936. La même année, la Bretagne compte environ 100.000 syndiqués. La signature des accords Matignon en 1936 amène un certain nombre de grèves dans la région, mais seul un tiers des usines sont occupées lors de celles-ci, contre les deux tiers au niveau national. Globalement, les actions syndicales restent contrôlées et modérées pendant l'entre-deux-guerres, appuyées par une majorité réformiste parmi les salariés bretons.

32- L'Église catholique parvient à conserver une place importante, notamment à travers de grands évènements : la Fédération nationale catholique parvient ainsi à réunir 200.000 manifestants dans la région, dont 70.000 à Nantes, en réaction à la politique du Cartel des gauches en 1925. et entre 100.000 et 150.000 personnes sont présentes lors de l'inauguration du mémorial de Sainte-Anne-d'Auray en 1932. L'encadrement de la population continue, notamment dans le monde rural avec la création de la jeunesse agricole catholique en 1929. Sa place dans l'enseignement reste forte : les écoles privées catholiques scolarisent 57 % des enfants dans le primaire grâce à une prééminence dans la scolarisation des filles, mais le développement de l'enseignement secondaire, plus coûteux, lui fait perdre en présence. Elles ne scolarisent plus que 53 % des effectifs à la fin des années 1930 contre 62 % en 1910.

Canvis econòmics i la crisi de 1929

31- Dans l'agriculture, la première décennie est plutôt favorable aux cultivateurs. La mise en place du Crédit agricole mutuel permet aux exploitants d'acquérir leurs terres et les prix de vente sont rémunérateurs jusqu'à la fin des années 1920. Cependant, la crise de 1929 change la donne. Le cours des produits agricoles baisse à partir de cette date et, à partir de 1931, l'Angleterre arrête d'importer des pommes de terre en raison de la crise du doryphore, coupant ainsi la Bretagne-nord de ses débouchés. Les agriculteurs se tournent alors vers d'autres productions comme le lin, accentuant alors la surproduction dans ces secteurs, ou émigrent, notamment depuis le Finistère vers le Périgord, à l'initiative de Hervé Budes de Guébriant, président de l'office central agricole de Landerneau. L'État met en place une politique de rachat et de destruction des excédents, mais les faibles indemnités font baisser le pouvoir d'achat des agriculteurs et le nombre de saisies augmente, surtout dans le Léon et le Trégor occidental et intérieur. Des mouvements sociaux d'opposition à cette politique se développent, notamment les chemises vertes de Dorgères, mais le début de reprise économique de l'automne 1934 ralentit celui-ci, les prix de vente repartant à la hausse.

• 
  Els inicis del turisme: la platja de Dinard i les seves cabanes, entre 1890 i 1900
• 
  La posada en funcionament del port pesquer de Keroman a Lorient a principis de la dècada del 1920 va permetre que la ciutat assoleixi la segona posició entre els ports pesquers francesos durant la dècada següent

30- La hausse de la production de primeurs et de légumes verts a un effet positif sur les conserveries de la région, par ailleurs favorisées par la mise en service du port de pêche de Keroman à Lorient au début des années 1920 et qui se hisse dès la fin des années 1930 au deuxième rang des ports de pêche français. Globalement, la situation ne bénéficie qu'à la côte sud, le déclin de la côte nord continuant à l'époque. L'essor du rail permet aussi à la vente de produits frais dans les grandes villes françaises de se développer.

29- L'industrie connait un développement propre à la région. L'éloignement de l'Allemagne permet aussi à la région de développer des activités industrielles, comme l'aéronautique et le raffinage pétrolier. À la veille de la Seconde Guerre mondiale, les deux tiers des bateaux de guerre ainsi que la majorité des paquebots français sont construits dans un espace situé entre Brest et Nantes. La question énergétique commence à apparaître. Le barrage de Guerlédan commence à être construit en 1921 et un projet de centrale marémotrice sur l'Aber-Wrac'h est formulé. Dans le même temps, les députés des houillères du Nord parviennent à imposer l'utilisation de charbon de leur région, plus cher et de moins bonne qualité que le charbon venant du pays de Galles, qui est alors utilisé en Bretagne, pénalisant ainsi plusieurs industries. La crise de 1929 touche de nombreuses industries nantaises, et dans le reste de la région les activités liées à la pêche, la métallurgie et le trafic portuaire sont les secteurs les plus touchés.

28- Dans le tertiaire, le tourisme connait un début de massification sur la côte. La Baule-Escoublac et Dinard comptent respectivement 50 et 86 hôtels en 1926 – accueillant à la même date un total de 70.000 visiteurs – et une villégiature de luxe se développe dans certains secteurs côtiers- La crise de 1929 a raison d'une partie de ce tourisme de luxe et plusieurs casinos ferment après cette date. Les congés payés amènent à l'été 1937 un nouveau souffle à cette activité avec l'arrivée d'un demi-million d'estivants français et 100.000 étrangers dans la région, dopant la fréquentation des quelque 150 stations balnéaires de la région et de ses 12 casinos.

Societat tradicional en retirada i resposta cultural de l'Emsav

Vegeu també: Nacionalisme bretó

El Gwenn ha Du va ser proposat el 1923 per Morvan Marchal, del moviment Seiz Breur

27- La population continue de baisser. La région perd 200.000 personnes entre 1911 et 1921, et 38.000 de plus lors de la décennie suivante. L'émigration en est la principale explication, les campagnes perdant 300.000 habitants lorsque les villes n'en récupèrent que 87.000. Ce mouvement est particulièrement sensible dans les Côtes-du-Nord et le Morbihan, qui perdent respectivement 66.000 et 41.000 habitants en l'espace de vingt ans. Les 20-39 ans sont les plus touchés par ce phénomène et ne comptent plus que pour 29 % de la population en Bretagne, soit trois points de moins que la moyenne française. Des problèmes sanitaires touchent aussi la région. L'alcoolisme progresse dans des campagnes touchées par le manque de perspectives et par une législation favorisant l'attribution de licence aux veuves de guerre. Le nombre de suicides suit la même courbe en raison des difficultés économiques et du célibat rural. La tuberculose est à l'origine de la mort d'un citadin sur cinq et de 40 % des décès des 15-44 ans. Certains groupes assurent cependant du lien social, les associations d'anciens combattants rassemblant 50.000 adhérents en 1928, et 125.000 en 1933.

26- Le breton atteint son maximum historique de locuteurs, autour de 1,2 million, de même que le gallo, mais se heurte à une politique répressive dans les écoles où l'utilisation du symbole est encouragée par l'administration scolaire. Un ministre de l'éducation de l'époque, Anatole de Monzie, déclare en 1925 que «pour l'unité linguistique de la France, la langue bretonne doit disparaître». L'image de la région est dévalorisée dans les médias, notamment par le personnage de Bécassine. Une forme de standardisation vestimentaire est aussi perceptible dans les campagnes, et la pratique du chant comme des musiques traditionnelles décroît. Globalement, ces évolutions sont acceptées par une population qui voit dans ces changements la possibilité d'une promotion sociale.

25- La question culturelle bretonne resurgit à partir de 1923, portée par l'apparition du second Emsav. Les cercles celtiques créés à Paris dans les années 1910 étendent leur expansion en Bretagne dès l'après-guerre. Des fêtes à dimensions culturelles comme le Bleun-Brug connaissent aussi un certain succès à l'époque. Le groupe des Seiz Breur inspiré par Jeanne Malivel et créé en 1923 entend créer un artisanat breton contemporain et s’essaie à l'architecture, à l'ébénisterie, à la peinture, la céramique, etc. La littérature de langue bretonne est, elle, favorisée par l'édition de la revue Gwalarn à partir de 1925. La question de l'enseignement de la langue est portée par un groupe d'instituteurs laïcs proche de Yann Sohier et de l'association Ar Falz. La commune de Guerlesquin adopte en 1934 un vœu concernant l'enseignement du breton à l'école, rejointe par 24 autres communes la même année, puis 207 en février de 1936 et 305 en 1938, soit près de la moitié des municipalités de Basse-Bretagne. Le mouvement reste cependant sans suite malgré l'élection de députés défendant un «programme du Front Breton».

La Segona Guerra Mundial

La vida de la població durant la guerra

24- La région connait d'importants flux de population au début du conflit. En plus du départ des mobilisés, à la suite de l'ordre donné le 1 de septembre de 1939, la Bretagne, désignée comme aire d'accueil par l'administration, enregistre à partir de début septembre de 1939 l'arrivée de populations du nord et du nord-est de la France. Après la percée de Sedan en mai de 1940, un nouveau flux de réfugiés fuyant l'avancée allemande gagne la région, et en juin près de 750.000 personnes supplémentaires vivent dans une région dont la population se situe autour de 2,5 millions d'habitants. On compte par ailleurs de nombreux prisonniers bretons capturés pendant les opérations par l'armée allemande, et ceux-ci sont encore 137.000 dans les oflags et stalag en 1940.

23- De par l'occupation allemande, l'usage de laissez-passer se généralise pour avoir accès à la zone côtière sur une largeur de 15 à 20 km, un couvre-feu est aussi instauré de 23 à 5 heures du matin, et l'utilisation des voitures et motos est soumise à autorisation. Le rationnement de nourriture pèse lourd sur l'économie, la Wehrmacht étant prioritaire, et est à l'origine de l’essor important du marché noir. Par ailleurs, d'autres produits comme le caoutchouc ou le pétrole produits en dehors de la région sont en situation de pénurie.

22- Contrairement à la Première Guerre mondiale durant laquelle la Bretagne, loin du front, n'avait pas subi de bombardements, ce conflit amène des destructions. Les grands ports sont pris pour cible par la RAF dès les premiers mois de l'occupation. Dès 1941, les bases de sous-marins et les chantiers navals sont pris pour cible pour limiter les sorties de U-boot qui attaquent les convois alliés lors de la bataille de l'Atlantique. Les cibles se diversifient dès 1942-1943, et les infrastructures liées aux transports sont visées. La population est souvent victime de ces opérations, et les services de propagande exploitent la situation, mais l'opinion bretonne se tourne très vite et très massivement contre l'occupant. En 1943, les principaux ports de la région sont évacués et en 1944 la pêche est interdite.

• 
  Tríptic distribuït per la Resistència
• 
  El 1940, un resistent, Marcel Brossier, va ser condemnat a mort per tallar un cable telefònic

21- Comme dans le reste de l'Europe occupée, des phénomènes antagonistes de résistance et de collaboration se manifestent. Ce dernier phénomène est plus limité en Bretagne que dans le reste de la France, et les principales organisations comme le Rassemblement national populaire, le Parti populaire français et le Parti franciste ne totalisent qu'entre 600 et 833 membres par département, soit environ 0,15 % de la population. À côté de cette collaboration française se développe aussi une forme de collaboration issue de la branche politique du mouvement breton et représentant environ un septième des effectifs de la collaboration en Bretagne. Structurée autour du Parti national breton, une partie minoritaire va combattre avec les SS dans le Bezen Perrot. La Résistance en Bretagne se développe dans un premier temps pour des opérations de collecte d'informations, notamment avec la confrérie Notre-Dame du colonel Rémy, avant de se lancer dans des opérations de sabotage à partir de 1941. En 1942 commence une utilisation plus massive de la région par les services secrets anglais et les premières livraisons d'armes commencent. Des maquis se développent surtout à l'ouest d'une ligne Saint-Brieuc-Vannes, principalement en centre-Bretagne.

Ocupació i operacions militars a la regió

Vegeu també: Resistència en la Bretanya, Operacions SAS en la Bretanya, i Poche de Lorient

20- La région est soumise dès la fin juin de 1940 : Rennes capitule le 18 juin, Brest et Nantes le 19 et Lorient le 21. De par sa situation, la région est stratégique pour l'occupant : préparation à un possible débarquement en Angleterre, bataille de l'Atlantique, puis cible potentielle d'un débarquement allié en France. C'est le 25e corps d'armée qui assure l'occupation, avec à sa tête Von Prager de juin de 1940 à mai de 1942 puis Fahrmbacher jusqu'à la fin de l'occupation. La construction ou l'agrandissement d'infrastructures militaires commencent: les bases de sous-marins de Brest, Saint-Nazaire et Lorient commencent début 1941, et le chantier du mur de l'Atlantique en 1942. L'Organisation Todt est chargée des travaux et 82.000 personnes travaillent sur ces chantiers en Bretagne en juin de 1943.

• 
  Plat de record fet per Nadal de 1942 per a les tropes alemanyes que ocupaven Rennes i la seva regió
• 
  La base submarina de Lorient en construcció l'any 1942, segons els plans de l'Organització Todt

19- À partir du 4 de juin de 1944, la résistance est sollicitée pour désorganiser l'occupant en prévision du débarquement de Normandie. Le 6 juin, à 00h30, des parachutistes du Special Air Service sautent successivement dans le Morbihan puis dans les Côtes-du-Nord pour former les résistants bretons dans le cadre de l'opération Overlord. Le 18 juin, le Maquis de Saint-Marcel subit la répression allemande. Les effectifs de la résistance passent de 150 personnes le 6 juin à 9000 fin juillet puis à 30.000 au 8 août. La présence bretonne dans les Forces françaises libres est particulièrement forte et rapide. Elle représente en septembre 1940 plus de 70 % de ses effectifs, avant de se stabiliser autour de 40 % pendant le reste du conflit, et s'organise à Londres au sein du Sao Breiz.

18- La libération de la région commence à partir de la percée d'Avranches du 31 de juillet de 1944, avec la IIIe armée américaine commandée par le général Patton. Les Allemands doivent se replier sur quelques ports bien défendus en attendant d'éventuels secours venant par la mer. Saint-Malo est libérée le 17 d'août de 1944 après deux semaines de siège, et Brest l'est le 19 de septembre de 1944 après quatre semaines, soit quatre semaines après la libération de Paris. Dans les deux cas, les bombardements ont réduit ces villes en ruines. Autour de Lorient et de Saint-Nazaire se constituent des poches qui ne se rendent que les 7 et 11 de mai de 1945.

Desprès de la guerra

Els Trenta Gloriosos

Modernització econòmica

El centre de telecomunicacions per satèl·lit de Pleumeur-Bodou, símbol del sector emergent de les telecomunicacions a la Bretanya

17- Les campagnes connaissent une phase de modernisation technique et structurelle à la suite de la popularisation des idées de la jeunesse agricole catholique, avec la mise en place de parcelles plus grandes et le développement de l'industrie agroalimentaire. L'électrification des campagnes s'achève elle entre 1952 et 1960, alors qu'avant cette époque seuls 40 % des foyers y avaient accès. Le tracteur se généralise dans les années 1960 et l'insémination artificielle s'étend en même temps que l'adoption de races laitières plus productives, comme la normande ou la frisonne. L'élevage hors-sol apparait à partir de 1955 dans l'aviculture, avant de toucher aussi l'élevage des porcs après 1965. L'élevage des chevaux de trait est réorienté vers la production de viande pour le marché italien. Les cultures céréalières et légumières, fragilisées par une hausse des coûts de production et par une baisse des tarifs, connaissent une série de crises entre 1957 et 1967. Le développement de grandes coopératives est à noter, motivé par la volonté d'éviter l'intervention de capitaux étrangers, mais aussi favorisé par des groupes locaux comme Bridel ou Doux. La croissance du secteur est alors favorisée par la hausse de la consommation française et européenne, mais aussi par la politique agricole commune qui, à partir de 1962, garantit les prix et les aides aux exportations. La pêche connait un processus de modernisation comparable, le tonnage des prises doublant entre 1947 et 1958, alors que l'emploi tombe de 20.000 à 8000 marins-pêcheurs à mesure que la flotte est renouvelée et modernisée.

16- Le Comité d'étude et de liaison des intérêts bretons lancé par le journaliste Joseph Martray à partir de 1949 effectue un travail de diffusion et de légitimation des idées de modernisation économique et influence fortement la vie politique et économique jusqu'à la fin des années 1960.. Porté politiquement par René Pléven, il rassemble une grande partie des élus bretons. Un premier rapport ou «plan breton» est publié en 1953 et dégage l'équipement rural comme priorité. La commission parlementaire du CELIB, qui rassemble tous les parlementaires bretons, agit comme un groupe de pression efficace, alors que les gouvernements de la Quatrième République ne disposent que de majorités fragiles au parlement. Ils obtiennent en janvier de 1955 un décret Mendès-France qui vise à un rééquilibrage territorial en évitant une concentration industrielle et démographique en région parisienne. La région bénéficie du premier plan de développement régional, ce qui permet le lancement de grands chantiers publics comme celui de l'usine marémotrice de la Rance ou du site nucléaire de Brennilis. Les délocalisations industrielles vers la région s'intensifient et, de 1954 à 1957, la Bretagne accueille 600 emplois et dix nouvelles entreprises par an, le mouvement atteignant un maximum de 1961 à 1963 avec 4000 emplois et 26 nouvelles entreprises par an, avant de se stabiliser autour de 3300 nouveaux emplois par an jusqu'en 1968. Les dernières avancées sont obtenues en 1968 avec le plan d'automatisation du téléphone, un plan routier breton, un port en eau profonde à Roscoff et une raffinerie de pétrole à Brest.

15- Au niveau industriel, la reconstruction de la flotte de la marine marchande française favorise les chantiers de Nantes et de Saint-Nazaire de 1945 à 1952, mais très vite, ce dernier site concentre la plupart des constructions, comme celle du France lancé en 1960. De la même façon, l'industrie du bâtiment est favorisée par la reconstruction, et le secteur concentre encore 8 % de l'emploi de la région en 1958. A contrario, les conserveries de la côte sud, comme les forges d'Hennebont, connaissent une perte de leurs effectifs. L'électronique commence à s'implanter dans la région en 1955 à Lannion. Le Centre national d'études des télécommunications y ouvre son premier bâtiment en 1961. et en juillet de 1962 a lieu la première «mondovision» depuis le site de Pleumeur-Bodou. Ce secteur des télécommunications se développe ensuite à Rennes puis à Brest lors des dix années suivantes.

Renovació cultural i la «primera vaga bretona»

14- Au niveau culturel, le troisième Emsav met en place plusieurs structures culturelles dès l'après-guerre. La confédération Kendalc'h est créée dès 1950 et vise à maintenir la culture bretonne. Dans le domaine musical, sous l'impulsion de Polig Monjarret et de la Bodadeg ar Sonerion est créée le premier bagad à Carhaix en 1947, sur le modèle des pipe-bands écossais ; ils sont une trentaine en 1954 et une centaine dans les années 1960. Le phénomène fest-noz voit le jour lui aussi après-guerre sous l'impulsion de Loeiz Roparz à partir des années 1950, en remettant au goût du jour le chant Kan ha diskan. Dans le domaine de l'enseignement du breton, la loi Deixonne de 1951 autorise l'enseignement des langues régionales à l'école de façon optionnelle, et dès 1957 Loeiz Ropars enregistre avec les élèves du lycée de Quimper la première méthode audio-orale de breton. La région compte environ un million de bretonnants à l'époque et, en 1966, une pétition pour obtenir l'enseignement du breton à l'école obtient 16.0000 signatures; cependant, les familles cessent de transmettre la langue à leurs enfants, celle-ci étant vue comme un handicap.

• 
  La forma del fest-noz va néixer després de la guerra sota l'impuls de Loeiz Roparz
• 
  Els bagadoù van ser llançats a partir de 1947 per Polig Monjarret

13- Le domaine de la chanson va servir d'élément moteur à partir des années 1960. À cette époque, Glenmor remplit plusieurs salles parisiennes comme La Mutualité et sort son premier 33 tours en 1969. De son côté, Alan Stivell signe son premier contrat international avec la maison de disques Philips en 1967. Son spectacle à l'Olympia est diffusé le 28 de février de 1972 sur Europe 1, ce qui marque le début de la « première vague bretonne » ; par la suite, son album s'écoule à près de deux millions d'exemplaires en Europe et fait même la une du Melody Maker au Royaume-Uni. D'autres chanteurs émergent à la suite de ce succès comme Gilles Servat ou Tri Yann. Par ailleurs, ce phénomène se propage à d'autres aspects culturels : les cours de breton connaissent une hausse à l'époque et les écoles Diwan sont créées en 1977. La Charte culturelle bretonne est signée le 4 d'octobre de 1977.

• 
  Alan Stivell marca l'inici de la «primera onada bretona» a principis de la dècada del 1970
• 
  La xarxa d'escoles Diwan es va crear el 1977

12- Le domaine littéraire est aussi favorisé par cette vague. Pierre-Jakez Hélias publie Le Cheval d'orgueil en 1975 et rencontre un grand succès à l'époque, tout comme le Comment peut-on être breton ? que publie Morvan Lebesque en 1970. Cependant cette première vague commence à s'essouffler à partir de 1977.

Renovacions socials y polítiques

Gwenn ha Du utilitzat durant la victòria de l'Estadi Rennes a la Copa de França el 1965

A l'inici de la IV República, la majoria de ciutats i departaments estaven gestionats per aliances de la Tercera Força, que permetien que el centre governés amb la SFIO malgrat l'oposició de comunistes i gaullistes. El retorn dels gaullistes de les eleccions legislatives de 1958 marca una davallada de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) que s'accentua més en les de 1962. La revifalla de l'esquerra passa llavors per l'ascens del PSU, més descentralitzada que la SFIO, que va registrar el seu primer èxit el 1962 amb l'elecció d'Antoine Mazier a Saint-Brieuc. No obstant això, durant les eleccions presidencials de 1965, François Mitterrand va obtenir només el 26,5% dels vots a la primera volta, sis punts menys que la mitjana francesa, i tant que l'electorat d'esquerra a Bretanya durant les eleccions legislatives de 1962, que mostra un alentiment avall del moviment. Però el gir cap a l'esquerra va continuar augmentant en les següents eleccions, amb l'excepció de les eleccions legislatives de 1968 que van marcar un moviment de reacció als fets del maig del 68.

La qüestió regional també sorgeix a nivell polític. El Moviment per l'Organització de Bretanya (MOB) creat el 1957 va promoure idees federalistes. Després, la Unió Democràtica de Bretanya (UDB) creada a partir d'una escissió el 1964 es va situar molt més a l'esquerra; aquest últim va progressar sobretot després del 1968, fet que va obligar la resta de partits d'esquerres a posicionar-se en relació als problemes bretons. El Front d'Alliberament de Bretanya (FLB) va demostrar la seva existència a través d'un cicle d'atacs dirigits a les representacions de l'Estat francès entre 1966 i 1968, i després en un segon cicle de 1972 a 1985, especialment contra l'emissora Roc'h Trédudon el 1974 o el Palau de Versalles el 1978. El procés de regionalització també va ser recolzat per la població durant el referèndum de 1969, a diferència de la resta de França. No obstant això, la Llei 72-619 del 5 de juliol de 1972, «que realitza la creació i l'organització de les regions» estableix un Consell Regional de Bretanya, del qual queda exclòs el departament del Loira Atlàntic.

Els moviments socials també van ser notables a l'època, especialment fora dels reductes industrials. Els tancaments de fàbriques en la metal·lúrgia (a Guingamp el 1966), el calçat (Fougères) o la indústria naval (Nantes) van provocar grans manifestacions de suport. Després de 1968 es va desenvolupar un nou tipus de conflicte, més centrat en la qüestió de la paritat salarial, mentre que els treballadors bretons es van mantenir menys ben pagats que alguns treballadors d'altres regions. Va ser en aquest context que va esclatar la vaga de Joint français a Saint-Brieuc el març de 1972; després de vuit setmanes, la direcció va cedir a les demandes. La CFDT avançava aleshores a la CGT, els sectors d'activitat recentment desplaçats a la regió estaven menys controlats per l'aparell d'aquesta última. Gwenn ha Du es va començar a popularitzar en aquesta època, especialment durant aquestes lluites socials, a més d'estar present en actes esportius i festius; va ser visible des del maig del 68 a la Sorbona i després durant la vaga de Joint français de 1972 abans d'imposar-se a la majoria de manifestacions.

Història recent

Ancoratge a l'esquerra, la qüestió de la reunificació i l'auge de l'ecologia política

Políticament, l'esquerra va progressar durant les eleccions legislatives de la dècada del 1970, fins a ser majoritària amb 19 diputats per 33 circumscripcions durant les eleccions legislatives franceses de 1981. La majoria de les grans ciutats de la regió ja s'havien desplaçat a l'esquerra durant les eleccions municipals de 1977. Aquesta tendència política es va mantenir més forta a la Bretanya que a la resta de França durant les eleccions següents. A més, els votants de la regió van votar menys durant aquest període que a la resta del país pel Partit Comunista Francès o el Front Nacional, mentre que l'extrema esquerra, els ecologistes i els centristes van registrar puntuacions superiors a la seva mitjana nacional. El Consell Regional de Bretanya es va desplaçar a l'esquerra durant les eleccions regionals de 2004, amb poc menys del 59% dels vots. A més, durant les eleccions europees, la taxa d'abstenció es manté entre les més baixes del país i els votants de la regió es van expressar a favor del Tractat de Maastricht el 1992 i del projecte de constitució europea el 2005.

• 
  L'enfonsament del petrolier Amoco Cadiz el març de 1978 a Portsall (Finisterre), i el vessament de petroli que se'n va fer, van conscienciar els bretons sobre la qüestió del medi ambient
• 
  Marea verda arran d'una proliferació d'Ulva rigida, al nord de Finisterre
• 
  Membres de Bretagne réunie al Festival Intercèltic d'An Oriant, 2017

La qüestió de la reunificació de la regió va agafar més importància a partir de la Llei Defferre de 1982 que confirmava el lloc de Loira Atlàntic al País del Loira. Una primera manifestació va reunir 7.000 persones a Nantes l'any 1977, i a partir de mitjans de la dècada del 1980 es van publicar una sèrie d'enquestes d'opinió que demostraven que una majoria dels enquestats a la regió de Bretanya i Loira Atlàntic estarien a favor d'aquesta idea.

A la dècada del 1970 es va concretar una protesta ecologista, inicialment social i centrada inicialment contra els excessos de concentració parcelària al camp i contra els riscos d'una urbanització incontrolada del litoral, i després ecològica arran de l'enfonsament de l'Amoco Cadis el 1978, amb l'aparició de els primers projectes de marees verdes i centrals nuclears a Plogoff i Le Carnet.

Dinamisme cultural i escolar

Vegeu també: Dihun, Div Yezh, Diwan (escola en bretó), i Skol An Emsav

Senyal de trànsit bilingüe a l'entrada de Nantes

La regió s'està posant al dia en l'educació en convertir-se en una de les regions que produeixen més graduats d'educació superior del país, i a principis dels anys 2000 es basava en una xarxa de cinc universitats, vuit IUT (Institut Universitari de Tecnologia) i 34 grans escoles. Tanmateix, a causa de la manca d'oportunitats professionals a la regió per a aquests joves, la Bretanya s'està convertint alhora en un dels principals exportadors de matèria grisa a França. La regió també ha pujat al segon lloc a França pel que fa al nombre d'editorials i llibres publicats anualment (respectivament 180 i 1000 a 1200 l'any 2000).

La cultura està experimentant dinàmiques importants, i a finals de la dècada del 1990 es calculava que 200.000 persones havien practicat en algun moment de la seva vida la dansa o la música bretona, mentre que els festivals van atreure un gran públic (el 1999: 500.000 visitants per al festival intercèltic de Lorient, 250.000 per al festival de Cornualla i 150.000 per al Festival de Vieilles Charrues). Aquest últim, creat l'any 1992 al centre de la Bretanya, s'ha convertit en pocs anys en un dels majors festivals de música francesa. Una «segona onada bretona» va sorgir entre 1992 i 1993, impulsada per l'Héritage des Celtes publicat per Dan Ar Braz el 1993, i marcada per una àmplia mescla musical. El nombre de festoù-noz va augmentar de 299 el 1990 a 1.446 el 2002.

La llengua bretona continua a la baixa, amb 304.000 parlants l'any 1999. D'altra banda, l'ensenyament d'aquesta llengua a l'educació secundària augmenta, amb corrents bilingües matriculant 1.774 alumnes el 1992, 5.673 el 1999, 11.0073 el 2004 i 20.300 el 2014. A la dècada del 1980 es van començar a desplegar senyals de trànsit bilingües, el consell general de Côtes-d'Armor va adoptar el principi el 1986, seguit del de Finisterre el 1990.

Crisi econòmica en una regió poc diversificada

La mà d'obra a la indústria va passar de 242.000 llocs de treball el 1968 a 292.000 el 1992 (excloent la construcció i les obres públiques). El model industrial bretó es basa en un 90% en pimes de menys de 10 treballadors, ubicades en zones rurals i petits pobles. Això es tradueix en una escassa inversió de capital estranger a la regió, i del 1996 al 2005 només es van dur a terme 112 projectes de creació, ampliació o adquisició d'empreses per aquest fons, la meitat dels quals es van concentrar a Ille-et-Vilaine. El model industrial es manté poc diversificat i s'agrupa al voltant de quatre grans centres que són la indústria agroalimentària (35% dels llocs de treball de la regió el 2002), la fabricació d'aparells elèctrics i electrònics, l'automòbil i la construcció naval.

L'agricultura, amb el 7% dels llocs de treball de la regió l'any 2002, continua a la baixa, tot i que la Bretanya continua sent la primera regió agrícola de França pel que fa a la seva producció. Tanmateix, depèn cada cop més de l'evolució dels marcs institucionals com la política agrícola comuna o les discussions de l'OMC. La modernització d'aquest sector també comporta una degradació ambiental que ha fet que la regió sigui catalogada com a zona vulnerable per la Directiva de nitrats de 1991. El nombre d'explotacions va passar de 92.500 l'any 1988 a 51.000 l'any 2000. La pesca està vivint una situació similar, concentrant el 40% de l'ocupació francesa en aquest sector i vivint un període de crisi des de finals de la dècada del 1980 fins a principis dels anys 2000.

Bibliografia

• André, Mussat. Arts et cultures de Bretagne, un millénaire (en francès). Berger-Levrault, 1979. 
• Balcou, Jean; Le Gallo, V. Histoire littéraire et culturelle de la Bretagne (en francès). Honoré Champion, 2000. 
• Braeuer, Luc. La base de sous-marins de Lorient (en francès). Le Pouliguen: Liv'Édition, 2008. 
• Braudel, Fernand. L'identité de la France (en francès). Arthaud-Flammarion, 1986. 
• Briard, Jacques. La Protohistoire de Bretagne et d'Armorique (en francès). J. p. Gisserot, 1991. 
• Cassard, Jean-Christophe «Clovis... connais pas! Un absent de marque dans l'historiographie bretonne médiévale» (en francès). Médiévales, 18(37), 1999. DOI: 10.3406/medi.1999.1471. ISSN: 0751-2708.
• Cassard, Jean-Christophe. Les Bretons de Nominoë (en francès). Rennes: Presses universitaires de Rennes, 2003. ISBN 978-2868477767. 
• Cassard, Jean-Christophe; Croix, Alain; Le Quéau, Jean-René; Veillard, Jean-Yves. Dictionnaire d'histoire de Bretagne (en francès). Skol Vreizh, 2008. ISBN 978-2915623451. 
• Cassen, Serge «Le Mané Lud en mouvement. Déroulé de signes dans un ouvrage néolithique de pierres dressées à Locmariaquer (Morbihan)» (en francès). Préhistoires Méditerranéennes, 2, 2011.
• Chancerel, Antoine; Le Gall, Jean; Le Maux, Nicolas; Le Roux, Charles-Tanguy; Dédouit, Laure «Haches fusiformes et analyses géochimiques: deux nouvelles pistes pour l’étude des haches néolithiques en dolérite» (en francès). Gallia Préhistoire, 58, 2018. DOI: 10.4000/galliap.1006.
• Chaumeil, Louis «Abrégé d'histoire de Lorient de la fondation (1666) à nos jours (1939)» (en francès). Annales de Bretagne, 46(1)-46(2), 1939.
• Chédeville, André; Guillotel, Hubert. La Bretagne des saints et des rois. S. V-X (en francès). Rennes: Éditions Ouest-France, 1984 (Université). 
• Chédeville, André; Tonnerre, Noël-Yves. La Bretagne féodale. S. XI-XIII (en francès). Rennes: Éditions Ouest-France, 1987 (Université). 
• Chevalier, Pierre-Michel-François. La Bretagne ancienne et moderne (en francès). París: W. Coquebert, 1844. 
• Cornette, Joël. Le marquis et le Régent. Une conspiration bretonne à l'aube des Lumières (en francès). Paris: Tallandier, 2008. ISBN 978-2847344820. 
• Cornette, Joël. Histoire de la Bretagne et des Bretons (en francès). Vol. 1. Des âges obscurs au règne de Louis XIV. Le Seuil, 2008a. 
• Cornette, Joël. Histoire de la Bretagne et des Bretons (en francès). Vol. 2. Des Lumières au s. XXIè. Le Seuil, 2008b. 
• Cornette, Joël. Histoire illustrée de la Bretagne et des Bretons (en francès). Le Seuil, 2015. 
• Cornette, Joël. La Bretagne, une aventure mondiale (en francès). Tallandier, 2018. 
• Croix, Alain. Bretagne, images et histoire (en francès). Rennes: Presses universitaires de Rennes, 1996. 
• Croix, Alain. L'âge d'or de la Bretagne. 1532-1675 (en francès). Rennes: Éditions Ouest-France, 1996b (Université). 
• Croix, Alain. La Bretagne aux 16e et 17e siècles: La vie, la mort, la foi (en francès). 2. Maloine, 2009. ISBN 978-2224006815. 
• Delumeau, Jean. Histoire de la Bretagne (en francès). Privat, 2000. 
• Denis, Michel; Monnier, Jean-Jacques; Le Coadic, Ronan; Gourlay, Patrick; Geslin, Claude. Histoire d'un siècle, Bretagne 1901-2000. L'émancipation d'un monde (en francès). Morlaix: Skol Vreizh, 2010. 
• Devailly, Guy. Histoire religieuse de la Bretagne (en francès). Chambray-lès-Tours: CLD, 1980. 
• Dupont-Ferrier, Gustave «Notice sur la vie et les travaux de M. Joseph Loth» (en francès). Comptes-rendus des séances de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 81(5), 1937.
• Dupuy, Roger. La Bretagne sous la Révolution et l'Empire, 1789-1815 (en francès). Rennes: Éditions Ouest-France, 2004. ISBN 978-2737335020. 
• Éveillard, Jean-Yves. Les voies romaines en Bretagne (en francès). Skol Vreizh, 2016. 
• Eydoux, Henri Paul «La tombe viking de l'île de Groix» (en francès). Bulletin Monumental, 131(4), 1973.
• Fleuriot, Léon. Les Origines de la Bretagne. L'émigration (en frances). Paris: Payot, 1988 (Bibliothèque historique (34)). 
• Gendry, Mickael; Béchec, Vincent. Histoire de l'Armorique et de la Bretagne (en francès). La Geste, 2018. 
• Giot, Pierre-Rolan; L'Helgouach, Jean; Monnier, Jean Laurent. Préhistoire de la Bretagne (en francès). Éd. Ouest-France, 1998. 
• Guiomar, Jean-Yver. Le Bretonisme. Les historiens bretons au s. XIX (en francès). Mayenne: Imprimerie de la Manutention, 1987. ISBN 978-2855540238. 
• Kerhervé, Jean. L'État breton aux s. XIV-XV. Les ducs, l'argent et les hommes (en francès). 1, 2. Paris: Éditions Maloine, 1987. 
• Kerhervé, Jean. 1491. La Bretagne terre d'Europe, Actes du colloque international de Brest (1991) (en francès). Brest: Centre de recherche bretonne et celtique, 1992. 
• Jones, Michael. La Bretagne ducale. Jean IV de Montfort (1364-1399) entre la France et l'Angleterre (en francès). Rennes: Presses universitaires de Rennes, 1998. 
• Lagrée, Michel. Religion et cultures en Bretagne, 1850-1950 (en francès). Paris: Fayard, 1992. ISBN 978-2213029245. 
• Le Bail, Sylvain. Cœur de Breizh. Aux Bretons d'ici et d'ailleurs (en francès). Les oiseaux de papier, 2009. 
• Le Page, Dominique. 11 batailles qui ont fait la Bretagne (en francès). Skol Vreizh, 2015. ISBN 978-2-36758-043-2. 
• Lecerf, Yannick. «Alors doit-on admettre ne pas avoir vu la moustache d'un Celte en Petite Bretagne?». A: La Bretagne préhistorique. Les peuplements, des origines à la conquête romaine (en francès). Skol Vreizh, 2014. 
• Lécuillier, Guillaume «Quand l’ennemi venait de la mer, les fortifications littorales en Bretagne de 1683 à 1783» (en francès). Annales de Bretagne et des Pays de l’Ouest, 114(4), 2007.
• Leguay, Jean-Pierre; Martin, Hervé. Fastes et malheurs de la Bretagne ducale, 1213-1532 (en francès). Rennes: Éditions Ouest-France, 1982. 
• Lizet, Bernadette «Mastodonte et fil d'acier. L'épopée du cheval breton» (en francès). La ricerca folklorica Retoriche dell'animalità. Rhétoriques de l'animalité, 48, 2003.
• Loth, Joseph «La chaire de celtique au conseil général du Finistère» (en francès). Annales de Bretagne, 8, 1892.
• Lunven, Anne «Naissance de la paroisse «territoriale». L'apport de trois actes du XIe siècle relatif à la Bretagne» (en francès). Annales de Bretagne et des Pays de l’Ouest, 121-122, 2014. DOI: 10.4000/abpo.2773.
• Marchand, Grégor; Naudinot, Nicolas «Tous aux abris ! Les occupations du Paléolithique final et du Mésolithique dans les cavités naturelles du Massif armoricain» (en francès). Bulletin de la Société préhistorique française, 112(3), 2015.
• Marchand, Grégor; Le Goffic, Michel; Donnart, Klet; Marcoux, Nancy; Quesnel, Laurent «Understanding Mesolithic mobility systems: the Pont-Glas rock shelter at Plounéour-Ménez (Finistère)» (en francès). Gallia Préhistoire, 57, 2017. DOI: 10.4000/galliap.500.
• Merdrignac, Bernard. D'une Bretagne à l’autre. Les migrations bretonnes entre histoire et légendes (en francès). Rennes: Presses universitaires de Rennes, 2012. ISBN 978-2-7535-1776-9. 
• Monnier, Jean-Jacques; Cassard, Jean-Christophe. Toute l'Histoire de Bretagne. Des origines à nos jours. Morlaix: Skol Vreizh, 2012. ISBN 978-2-915623-79-6. 
• Monnier, Jean-Laurent. La préhistoire de Bretagne et d'Armorique (en francès). J. p. Gisserot, 1991. 
• Monnier, Jean-Laurent; Molinès, Nathalie «Le "Colombanien": un facies régional du Paléolithique inférieur sur le littoral armoricano-atlantique» (en francès). Bulletin de la Société préhistorique française, XL, 1993.
• Monnier, Jean-Laurent; Lefort, Jean-Pierre; Cliquet, Dominique; Hinguant, Stéphan «Des mammouths et des hommes en Armorique occupations humaines et variations de l’environnement au Pléistocène dans l’Ouest de la France» (en francès). Bull. Mus. Anthropol. préhist. Monaco, 6 (supl.), 2016.
• Monnier, Jean-Louis. Les chasseurs de mammouths en Bretagne (en francès). Éditions Ouest-France, 1982. 
• Pape, Louis. La Bretagne romaine (en francès). Rennes: ÉOuest-France, 1995 (Université). 
• Pocquet du Haut-Jussé, B. A. «Histoire ancienne de notre université» (en francès). Annales de Bretagne, 55(1), 1948.
• Porteau, Olivier «Esquisse d’un bilan réévalué de l’action des parachutistes français en Bretagne: mission militaire et/ou politique?» (en francès). En Envor, revue d'histoire contemporaine en Bretagne, 2, estiu 2013.
• Provost, Georges. «Une forme spécifique de territorialisation paroissiale : les chapelles de quartier bretonnes »». A: La paroisse, communauté et territoire. Constitution et recomposition du maillage paroissial (en francès). Presses universitaires de Rennes,, 2013. 
• Quéniart, Jean. Dictionnaire d'histoire de Bretagne (en francès). Skol Vreizh, 2008. 
• Tonnerre, Noël-Yves. Naissance de la Bretagne. Géographie historique et structures sociales de la Bretagne méridionale (Nantais, Vannetais) de la fin du VIIe à la fin du XII siècle. Presses de l'Université d'Angers, 1994 lllengua=francès. 
• Vaissète, Joseph. Géographie historique, ecclesiastique et civile, ou Description de toutes les parties du globe terrestre, enrichie de cartes géographiques (en francès), 1755. 
• Vergé-Franceschi, Michel. Colbert, la politique du bon sens. Petite Bibliothèque Payot, 2005. ISBN 978-2228899659. 
• Vincent, Stéphanie. Trésors enluminés de la Bretagne au Moyen Âge (en francès). Éditions Ouest-France, 2018. ISBN 978-2-7373-7758-7. 

Vegeu també

• Mitologia bretona