Vexilla regis
.jpg)  | |
| Forma musical | himne cristià |
|---|---|
| Lletra de | Venanci Fortunat |
| Llengua | llatí |
| Té la melodia | VEXILLA REGIS |
 | |
Vexilla regis (Les banderes del rei) és un himne llatí en mètrica llarga del poeta cristià i sant Venanci Fortunat, bisbe de Poitiers. Pren el títol del seu íncipit :
|
|
Història[modifica]
L'himne es va cantar per primera vegada a la processó (19 de novembre de 569) quan una relíquia de la Veracreu, enviada per l'emperador bizantí Justí II des d'Orient a petició de sant Radegunda, va ser portada amb gran pompa de Tours fins al seu monestir de la Santa Creu a Poitiers. El seu ús processional original es commemora al missal romà el Divendres Sant, quan el Santíssim Sagrament es porta en processó del sagrari fins a l'altar major. El seu ús principal però, es troba a l'Ofici Diví, el breviari romà l'assignava a les vespres des del dissabte anterior al diumenge de Passió fins al Dijous Sant i a les Vespres de la festa de l'Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre), i el breviari d'abans del Vaticà II també l'assignava a la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) i del Triomf de la Santa Creu (16 de juliol).
Variacions textuals[modifica]
Originalment l'himne comprenia vuit estrofes. Al segle X, les estrofes 7 i 8 van ser substituïdes gradualment per d’altres de noves (O crux ave, spes unica i la doxologia, Te summa Deus trinitas), tot i que encara es conservaven en alguns llocs.
Al segle XVII els correctors del breviari sota Urbà VIII van revisar tot l'himne en interès de la prosòdia clàssica. La Comissió del cant pla sota Pius X va restaurar l'antiga forma del text. Al Graduale Romanum (1908) hi apareixia només la forma antiga de l’himne, mentre que a l'Antifonari (2012) només hi surt la forma revisada. Al Processionale (1911) hi són ambdues formes.[1]
Text original (estrofes 1, 6 i 7)
Vexilla regis prodeunt: |
Les banderes del rei avancen, |
Text revisat (estrofes 1, 6 i 7)
Vexilla Regis prodeunt: |
Les banderes del rei avancen, |
S'ha interpretat simbòlicament "Vexilla" per representar el baptisme, l'eucaristia i els altres sagraments. Clichtoveus explica que, com vexilla són els estàndards militars dels reis i dels prínceps, també la vexilla de Crist són la creu, el flagell, la llança i els altres instruments de la Passió "amb els quals va lluitar contra el vell enemic i va expulsar el príncep d'aquest món". Johann Wilhelm Kayser dissenteix d'ambdós i demostra que el vexillum és la creu que (en lloc de l'àguila) va superar, sota Constantí, l'antic estàndard de cavalleria romana. Aquest estàndard es va convertir en mans cristianes en un tros quadrat de tela penjat d'una barra col·locada sobre un pal daurat, i que hi havia brodat símbols cristians en lloc dels antics artefactes romans.
L'esplendor i el triomf suggerits per la primera estrofa només es poden apreciar recordant l’ocasió en què es va cantar per primer cop l’himne: la processó triomfal des de les muralles de Poitiers fins al monestir amb la presència de bisbes i prínceps i amb tota la pompa i el patrimoni de una gran funció eclesiàstica. "I, tot i així, després de tretze segles, que gran és la nostra emoció a mesura que arriben a les nostres orelles aquests accents imperibles!" (Pimont).
Referències en obres posteriors[modifica]
Tant les paraules com la melodia es citen en diverses obres musicals. Gounod va prendre una melodia molt senzilla basada en el cant com a tema de la seva "Marxa al calvari" a l'oratori "La rédemption" (1882), en què el cor canta el text al principi molt lentament i després d'un interval, fortissimo. Franz Liszt va escriure una peça per a piano sol, Vexilla regis prodeunt, S185, i utilitza l’himne al començament i al final de Via crucis (Les 14 estacions de la creu), S53. Anton Bruckner va compondre un motet basat en les estrofes 1, 6 i 7 del text (1892). Gustav Holst va utilitzar tant les paraules com la melodia de Vexilla regis a The Hymn of Jesus (1917).
Dante en fa una primera al·lusió literària a la Divina Comèdia on a l'infern Virgili introdueix Lucifer amb la frase llatina Vexilla regis prodeunt inferni. A aquest ús que en feu Dante es fa referència posteriorment a A Canticle for Leibowitz, de Walter M. Miller Jr. Vexilla regis s’esmenta en la discussió de Stephen sobre la seva teoria estètica al capítol V d'Un retrat de l’artista com a home jove de James Joyce.
El poeta i artista David Jones va titular un quadre de 1947 "Vexilla Regis", i esmenta l'himne en el seu llarg poema The Anathemata : fragments of a intented writing, i també en el seu llibre d'assaigs "Epoch and Artist". A "A Commentary on The Anathemata of David Jones" de Rene Hague, aquest fa diverses referències a la "Vexilla Regis".
Referències[modifica]
- ↑ History of Vexilla Regis Prodeunt a Catholic Encyclopedia(anglès)
- ↑ «Text original llatí a ChoralWiki». Arxivat de l'original el 2021-02-15. [Consulta: 8 febrer 2021].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vexilla regis |
- Vexilla Regis a Thesaurus Precum Latinarum
- Text, traduccions i versions de diferents compositors a Choral Public Domain Library
- Vexilla regis prodeunt cantada per monjos de l'abadia de Randol i monges de l'abadia de Santa Cecília, Ryde
- "The Royal Banners Forward Go" cantat pel cor de la catedral de Gloucester