Vuitanta-sis contes
| Tipus | obra literària i recull de contes  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Quim Monzó |
| Llengua | català |
| Publicació | 1999 |
| Premis | |
| Premis | Premi Nacional de Literatura (2000) Premi Lletra d'Or (2000) |
| Altres | |
| ISBN | 978-84-7727-251-9 |
 | |
Vuitanta-sis contes és un recull de contes de Quim Monzó, publicat l'any 1999.[1][2]
El volum és format per cinc llibres de relats prèviament editats separadament. Les històries abracen tots els motius centrals de la narrativa de l'autor, des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura. L'exclusió de tota la producció experimental anterior és el primer indici de la tria programàtica que l'autor ha dut a terme. Els Vuitanta-sis contes han rebut el Premi Nacional de Literatura (2000) i la Lletra d'Or (2000). Han estat traduïts al castellà.[3]
Contingut del llibre[modifica]
L'edició conjunta mostra alguna diferència interessant en comparació amb els textos publicats. El canvi més evident es troba en el primer recull, Uf, va dir ell (1978), del qual s'han eliminat cinc contes: es tracta, en principi, de les narracions més breus, que no ocupaven ni l'espai d'una pàgina. Una altra modificació aportada entra en l'àmbit de l'estil: Monzó retoca el lèxic i la sintaxi dels seus primers textos per sotmetre'ls al model del català col·loquial i aconsegueix mantenir un grau d'uniformitat lingüística entre els diàlegs i les parts narratives.
Si en el segon recull del volum, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), encara és present una certa atmosfera onírica —on predominen temes com el doble, la rebel·lió dels objectes o el trencament de la barrera entre els espais de la ficció i la realitat—, a L'llla de maians (1985) adquireix preponderància la reflexió sobre el llenguatge i l'acte de l'escriptura fins a la denúncia de les vanitats del món literari.
Altrament, en el primer recull de la dècada següent, El perquè de tot plegat (1993), sense perdre cap d'aquestes perspectives, els textos tendeixen a agrupar-se al voltant de dos grans pols temàtics. Per un costat, l'alienació de la vida en parella i, per l'altre, la reescriptura en clau irònica d'unes faules. Finalment, l'escenari dels primers contes de Guadalajara (1996) és dominat per una constant tensió metanarrativa, i l'autor juga a la deformació d'episodis literaris ben coneguts, des de la lectura grotesca de la preparació del Cavall de Troia fins al capgirament de la història de La metamorfosi kafkiana, amb un conte en què és l'insecte qui es converteix en home. Altres vegades, l'exageració dels actes heroics d'alguns personatges (Robin Hood o Guillem Tell) produeixen conseqüències que s'oposen a les intencions més nobles dels protagonistes. Tot amb tot, el darrer recull també funciona com a compendi del volum sencer i és una mena de viatge d'anada i tornada a través de l'univers imaginatiu de l'autor.[3]
Referències[modifica]
- ↑ Vicent Alonso, "Els vuitanta-sis de Monzó", Caracters, núm. 8 (1999)
- ↑ Manel Ollé, "Mons monzònics", El Periódico (09/02/2001)
- ↑ 3,0 3,1 «Vuitanta-sis contes». Diccionari de la Literatura Catalana. [Consulta: 16 abril 2020].