Carta partida
En diplomàtica, s'anomena carta partida a un document en el qual hi figuren dues (o més de dues) còpies d'un contracte o un text important en un únic full de pergamí. A la part que separava les còpies hi anava un text, o un dibuix. Un cop acabat el document es tallava i cada signatari es quedava amb una de les còpies. La part tallada de cada còpia havia de coincidir, fet que permetia comprovacions posteriors i dificultava la falsificació.[1][2]
Quirògraf[modifica]
Un quirògraf, derivat del llatí chirographum, designava inicialment qualsevol document amb signatura autògrafa.[3] Més tard, en algunes contrades va passar a tenir el significat de carta partida.[4] Els documents papals (signats per un papa), amb independència del format escollit, eren anomenats quirògrafs.
Descripció[modifica]
Nombre de còpies[modifica]
Les cartes partides constaven, generalment, de dues còpies. També n'hi havia de tres i quatre còpies.
Materials[modifica]
Principalment foren escrites sobre pergamí o un material similar basat en pell adobada. També hi ha cartes partides escrites sobre paper.
Forma[modifica]
Abans de la "partició", el document constava de dues còpies "idèntiques" escrites sobre un mateix full de pergamí. Entre les dues còpies hi havia una separació o divisió, que era la part per on s'havia de tallar el document.
Complements[modifica]
Sovint, una carta partida constava de signatures de testimonis, segells amb cintes i complements similars.
Divisió[modifica]
En la zona que separava les dues còpies, hom hi escrivia una paraula, unes quantes lletres o, a vegades un dibuix.
- La paraula CIROGRAPH (sense la lletra h) era molt freqüent en documents.
- En Occitània i Catalunya era típic escriure algunes lletres de l'alfabet (en variacions de majuscules, minúscules, en diferents colors…). La designació genèrica era: carta partida per A.B.C.[5]
Separació en parts[modifica]
Un cop escrit el document calia tallar-lo per a separar les diverses còpies. Es podia tallar per la zona de la divisió abans esmentada amb un tall recte, un tall dentat o un tall ondulat.
Història[modifica]
No es coneix l'origen exacte de les cartes partides en la seva forma definitiva.[6] Segons l'expert Arthur Giry, els exemplars més antics conservats són els següents:
- Una de les còpies (la part inferior) d'una carta partida (sense data però abans de 1060) de l'època de Enric I de França que fa referència a l'abadia de Sainte-Geneviève. El lema o divisa escrit en la divisió de la carta era: PETRVS • PAULVS • GENOVEFA.
- De la mateixa època que l'anterior, es conserva la part superior d'una carta partida per A.B.C. sobre un acord entre el bisbe de Girona i el comte de Foix, Roger. (Ref.: Arthur Giry. Manuel de diplomatique. Pàg. 510).[5]
Exemples notables[modifica]
Documents conservats[modifica]
Tenint en compte el valor legal de les cartes partides, molts arxius conservaren milers de còpies d'aquests documents durant molt de temps. Les guerres, els incendis i altres incidents feren desaparèixer definitivament molts dels arxius tradicionals. Una de les excepcions és la del arxiu municipal de Nivelles. Conservades als Archives de l'État de Brabant (Louvain-la-Neuve), hi ha unes 65.000 cartes partides.
-
Carta partida en A.B.C. de la clerecia de Ledesma(any 1252), amb tall indentat i dos segells. -
Carta partida de tres còpies, sobre un contracte de terres a Lincoln (any 1303). Tall ondulat.
Esments en literatura i altres[modifica]
- 1077? Furs de Jaca.[7]
- Crònica de Bernat Desclot.[8]
- Crònica de Ramon Muntaner.[9]
- 1261.[10]
- 1307. Cabildo de Mèrida.[11]
- 1314.[12]
- 1443. Lletra de batalla.[13]
- 1471. Lletra de batalla real.[14]
- 1490. Tirant lo Blanc. Lletres de batalla.[15][16]
Referències[modifica]
- ↑ Drobnig. International Encyclopedia of Comparative Law, Instalment 12. Martinus Nijhoff Publishers, 1 agost 1981, p. 33–. ISBN 90-286-0321-2.
- ↑ Pedro Labernia. Diccionario de la lengua castellana con las correspondencias catalana y latina, 1. Lib. de Estevan Pujal, 1867, p. 399–.
- ↑ DCVB: Quirògraf.
- ↑ Ferdinand Mackeldey. Manual de Derecho romano: que comprende la teoria de la Instituta precedida de una introduccion al estudio de este derecho. Alonso, 1847, p. 407–.
- ↑ 5,0 5,1 Arthur Giry. Manuel de diplomatique. Georg Olms Verlag, 1972, p. 512–. ISBN 978-3-487-40310-6.
- ↑ Un sistema de validación documental: de la Quirografía a las cartas partidas. JUAN CARLOS GALENDE DÍAZ.
- ↑ Mauricio Molho. El Fuero de Jaca. Editorial CSIC - CSIC Press, 2003, p. 404–. ISBN 978-84-89510-45-6.
- ↑ Jean-Alexandre C ..... Buchon. Chroniques etrangeres relatives aux expeditions francaises pendant le 13. siecle.. Mairet, 1841, p. 644–.
- ↑ Ramon MUNTANER; Antonio de BOFARULL Y BROCÁ Crónica Catalana ... Texto original y traduccion castellana, acompañada de numerosas notas, por Antonio de Bofarull. Cat.&Span, 1860, p. 173–.
- ↑ Museu del Llibre Frederic Marès; Anscario M. Mundó Catàleg del Museu del Llibre Frederic Marès. Biblioteca de Catalunya, 1994, p. 42–. ISBN 978-84-7845-100-5.
- ↑ Sancti Spíritus de Salamanca (Monastery : Salamanca, Spain).; María Echániz Sans El monasterio femenino de Sancti Spíritus de Salamanca. Colección diplomática (1268-1400). Universidad de Salamanca, 1993, p. 48–. ISBN 978-84-7481-748-5.
- ↑ Aureliano Fernández Guerra y Orbe. El Fuero de Avilés: discurso leido en junta pública de la Real Academia Española, para solemnizar el aníversario de su fundación. Imprenta Nacional, 1865, p. 84–.
- ↑ Juan Bautista Dameto; Vincente Mut; Gerónimo Alemany Historia general del reino de Mallorca. J. Guasp y Pascual, 1841, p. 400–.
- ↑ Archivo General de la Corona de Aragon. Coleccion de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragon. Monfort, 1851, p. 60–.
- ↑ Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Editorial Minimal, 23 juny 2014, p. 225–. ISBN 978-84-16196-47-0.
- ↑ Joanot Martorell. Libre del valeros e strenu caualler Tirant lo Blanch ; 2: 3. Llibreria d'Alvar Verdaguer, 1876, p. 212–.