Vés al contingut

Neorenaixement

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El neorenaixement és és un estil artístic del segle xix inspirat en l'art del renaixement, que al seu torn era un retorn a les formes clàssiques de l'època grecoromàna i desenvolupat durant el segle xiv al xvii, com a reacció contre l'art gòtic. S'inscriu al moviment general de l'historicisme: neogòtic, neobarroc, neoclassicisme.[1]

Com el neoclassicisme s'inspira de formes de l'antiguitat clàssica i de vegades la frontera entre ambdós estils és fluïda. En una època inclina a l'eclecticisme també s'hi poden incorporen elements gòtics o d'altres estils. Menys monumental que el neoclassicisme, era l'estil preferit per a l'arquitectura domèstica, com s'hi podia integrar més fàcilment noves technologies i materials, i fer habitatges més confortables.[2] Segons Peter Collins: «quantitavament el neorenaixement fou l'historicisme més important del segle xix».[3] A Espanya, en l'arquitectura dels primers anys de postguerra a mitjan segle xx va conèixer un rebrot.[4] En una reacció contra el funcionalisme exagerat, des dels anys 1970 l'arquitectura postmoderna altra vegada es va inspirar en vocabulari arquitectònic clàssic i «neo-neorenaixentista».

El retorn a elements estilístics renaixentistes també es va manifestar en el mobiliari, la pintura i la poesia. Pujada per la demanda, la Casa Busquets de Barcelona per exemple va realitzar molts menjadors en estil historicista. L'elegància sòbria del renaixement convenia a l'esperit del temps d'una burgesia que volia un estètica sense l'exuberància del barroc o dels estils reials francesos.[5] Els valors (neo)renaixentistes d'ordre, mesura, harmonia, interès per les coses senzilles, quotidianes i l'ironia van continuar en el noucentisme.[6] Un exemple literari formen els sonets d'Alfons Maseras i Galtés amb un to medievalitzant i neorenaixentista.[7] Les pintures murals de l'interior de la catedral de Vic, encarregades l'any 1907 a Josep Maria Sert i Badia representaven passatges bíblics amb una clara inspiració neorenaixentista,[8] així com l'interior del Gran Teatre del Liceu.[9] En la música es pot citar El Retablo de Maese Pedro o el Concert per clavecí de Manuel de Falla o les tres suites d'Àries i Danses Antigues d'Ottorino Respighi.

Exemples
A Catalunya

Referències[modifica]

  1. ↑ Molet i Petit, 2003.
  2. ↑ Molet i Petit, 2003, p. 72.
  3. ↑ Collins, Peter. Los ideales de la arquitectura moderna; su evolución (1750-1950) (en castellà, traduït de l'anglès). Barcelona: Gustavo Gili, 1998. 
  4. ↑ Gausa, Manuel. Barcelona : guía de arquitectura moderna : 1860-2002. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2002. ISBN 8489698473. 
  5. ↑ Sala, Teresa-Maria. La Casa Busquets: una història del moble i la decoració del modernisme al déco a Barcelona. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2006, p. 240-240. ISBN 9788449024344. 
  6. ↑ «El Noucentisme i les Avantguardes», 16-05-2017. [Consulta: 4 març 2019].
  7. ↑ Corretger, Montserrat. Alfons Maseras--intel·lectual d'acció i literat: biografia, obra periodística, traduccions. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 1995, p. 23. ISBN 9788478266593. 
  8. ↑ Barral i Altet, Xavier. «La catedral nova de Vic». Les claus del patrimoni. Ed. La Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 4 març 2019].
  9. ↑ «D'ací i d'allà». Revista Orfeó Català Mèxic, 26, primavera 1994, pàg. 40.
  10. ↑ Steyaert, Rita. «Districtshuis Borgerhout» (en neerlandès). Agentschap Onroerend Erfgoed, 1992.

Bibliografia[modifica]

  • Molet i Petit, Joan. «Els historicismes d'arrel clàssica». A: Història de l'arquitectura: de la il·lustració a l'eclecticisme. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2003 (Textos Docents núm 276). ISBN 9788483384015. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Neorenaixement&oldid=28154580»