Dicloroacetilè
  | |
| Substància química | tipus d'entitat química |
|---|---|
| Massa molecular | 93,938 Da |
| Rol | carcinogen ocupacional |
| Estructura química | |
| Fórmula química | C₂Cl₂ |
 | |
| SMILES canònic | |
| Identificador InChI | Model 3D |
| Propietat | |
| Densitat | 1,26 g/cm³ (a 20 °C) |
| Punt de fusió | −50 °C −66 °C |
| Perill | |
| Límit d'exposició sostre | 0,4 mg/m³ (cap valor) |
| Altres | |
| líquid inflamable | |
El dicloroacetilè (DCA) és un compost organoclorat amb la fórmula C2Cl2.[1] És un líquid incolor i explosiu que té una olor dolça i “desagradable”.[2]
Producció[modifica]
El dicloroacetilè es va sintetitzar per primera vegada l'any 1930.[1] Actualment, només és un subproducte i no és produït amb finalitat comercial.[3]
Les solucions de dicloroacetilè en èter són relativament estables i es poden preparar amb seguretat mitjançant la deshidrocloració del tricloroetilè. Un procediment comú pot utilitzar hidrur de potassi com a base (es requereix una petita quantitat de metanol):[4]
- Cl2C=CHCl + KH → ClC≡CCl + KCl + H2
També es pot generar i emprar in situ utilitzant diisopropilamida de liti en condicions anhidres,[5] així com hidròxid de potassi.[6]
El dicloroacetilè pot aparèixer i ser estable a l'aire a concentracions de fins a 200 ppm si també hi ha alguns altres compostos, com l'èter, amb el qual forma un azeòtrop (punt d'ebullició de 32 °C), i el tricloroetilè.[7][8]
Altres vies d'obtenció[modifica]
És un subproducte en la producció de clorur de vinilidè.[9] Per exemple, es pot formar a partir de tricloroetilè.[10][11] També és possible produir dicloroacetilè a partir de tricloroetilè a baixes concentracions fent passar el tricloroetilè a través de nitrogen a 120 °C amb presència d'hidròxid de potassi sec.[12]
Reaccions[modifica]
El dicloroacetilè pot reaccionar amb l'oxigen. D'aquesta reacció química s'obté per donar fosgen:[12]
- ClC≡CCl + O2 → Cl2CO + CO
El dicloroacetilè, ja que és electròfil, afegeix nucleòfils, com les amines:
- ClC≡CCl + R2NH → Cl(H)C=CCl(NR2)
Paper biològic i toxicitat[modifica]
El dicloroacetilè pot causar trastorns neurològics,[9] a més d'altres problemes.[13][14] Els estudis sobre rates i conills mascles han demostrat que la inhalació de dicloroacetilè pot causar necrosi tubular, necrosi focal i altres efectes nefrotòxics. A més, els conills que van rebre dicloroacetilè van experimentar efectes hepatotòxics i neuropatològics. La inhalació de dicloroacetilè també va provocar neoplàsia benigna del fetge i els ronyons de les rates. La substància química també va provocar un augment dels casos de limfomes.[9] En els animals també provoca pèrdua de pes.[13] El 3,5% d'una dosi de dicloroacetilè roman als cadàvers de rates de laboratori mascles.[9] La LC50 dels ratolins exposats al dicloroacetilè són de 124 ppm per a una exposició d'1 hora per inhalació i de 19 ppm per a una exposició de 6 hores per inhalació.[12] La substància química s'ingereix principalment a través de sistemes dependents del glutatió. El glutatió també reacciona amb ella. Les glutatió S-transferases hepàtiques i renals serveixen com a catalitzadors d'aquesta reacció. Tot i que el dicloroacetilè és nefrotòxic a les rates, no mostra cap signe de nefrotoxicitat en humans.[7]
El dicloroacetilè té efectes mutagènics sobre Salmonella typhimurium.[9] La concentració màxima segura de dicloroacetilè a l'aire és de 0,1 ppm.[15] No és segur emmagatzemar el dicloroacetilè a prop de pols de potassi, sodi o alumini.[2] Igual que el tricloroetilè, el dicloroacetilè es metabolitza a S-(1,2-diclorovinil) -L -cisteïna (DCVC) in vivo.[16][17] Segons el Departament de Transports dels Estats Units, està prohibit el transport de dicloroacetilè.[2]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Henning Hopf. «Functionalized Acetylenes in Organic Synthesis - The Case of the 1-Cyano- and the 1-Halogenoacetylenes». A: Stang, Peter J.. Modern Acetylene Chemistry. Weinheim: VCH, 1995, p. 33–66. DOI 10.1002/9783527615278.ch02. ISBN 9783527615261.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 . ISBN 9781437778694.
- ↑ PubChem. «Dichloroacetylene» (en anglès). [Consulta: 4 febrer 2024].
- ↑ Denis, Jean Noel; Moyano, Albert; Greene, Andrew E. The Journal of Organic Chemistry, 52, 15, 1987, pàg. 3461–3462. DOI: 10.1021/jo00391a059.
- ↑ Organic Syntheses, 64, 1986, pàg. 73. DOI: 10.15227/orgsyn.064.0073.
- ↑ Siegel, J.; Jones, Richard Arvin.; Kurlansik, L. The Journal of Organic Chemistry, 35, 9, 1970, pàg. 3199. DOI: 10.1021/jo00834a090.
- ↑ 7,0 7,1 Valacchi. Oxidants in Biology: A Question of Balance. Springer Science+Business Media. ISBN 9781402083990.
- ↑ Proceedings. Aerospace Medical Research Laboratory, 1966.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 «Dichloroacetylene». IARC Monographs on the Evaluation of the Carcinogenic Risk of Chemicals to Humans, 39, 1986, p. 369–78.
- ↑ B5 Dichloroacetylene. DOI 10.17226/5435. ISBN 978-0-309-05629-8 [Consulta: 3 juliol 2013].
- ↑ «Formation of dichloroacetylene from trichloroethylene in the presence of alkaline material--possible cause of intoxication after abundant use of chloroethylene-containing solvents». Archives of Toxicology, 56, 1984, p. 74–7. DOI: 10.1007/bf00349074.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 «Generation and inhalation toxicity of dichloroacetylene». Food and Cosmetics Toxicology, 13, 1975, p. 511–5. DOI: 10.1016/0015-6264(75)90004-8.
- ↑ 13,0 13,1 [Consulta: 3 juliol 2013].
- ↑ [Consulta: 3 juliol 2013].
- ↑ , abril 1997 [Consulta: 4 juliol 2013].
- ↑ Advances in Enzymology and Related Areas of Molecular Biology, Amino Acid Metabolism. ISBN 9780470123973.
- ↑ Kanhai, Wolfgang; Dekant, Wolfgang; Henschler, Dietrich Chemical Research in Toxicology, 2, 1, gener 1989, pàg. 51–56. DOI: 10.1021/tx00007a009. ISSN: 0893-228X. PMID: 2519231.
Bibliografia addicional[modifica]
- Trifu, Roxana Melita. «Dichloroacetylene». A: Homopolymers of Dihaloacetylenes, 1999, p. 57. ISBN 978-0-549-39503-4.[Enllaç no actiu]