Successió apostòlica

La successió apostòlica és una doctrina teològica cristiana en què els apòstols transmeten la seva autoritat als seus successors, els bisbes, a través de la imposició de les mans, en el context del sagrament de l'Orde Sacerdotal. L'acceptació d'aquesta doctrina és la base de l'estructura episcopal de les principals esglésies d'Orient i Occident.

A través de la successió apostòlica, que uneix els bisbes de cada moment i en cada lloc amb la primera comunitat cristiana de Jerusalem i del seu fundador Jesús, es transmet el depositum fidei.

Concepció del catolicisme romà i l'ortodòxia oriental

En la teologia de l'Església Catòlica de l'ortodoxa i de l'armènia, la successió apostòlica, és com una mena de descendència dels bisbes pels apòstols a través de la genealogia episcopal, explica un dels atributs de l'església cristiana, l'apostolicitat, fixat al Primer Concili de Constantinoble (381) i anunciat al Credo de Nicea

D'acord amb el Catecisme de l'Església Catòlica, l'Església és apostòlica perquè:

«	està fundada sobre els apòstols, de tres maneres: Fou i continua edificada sobre "el fonament dels Apòstols" (Ef 2:20), testimonis escollits i enviats en missió pel mateix Crist; Manté i transmet amb l'ajuda de l'Esperit Sant que habita en ella, l'ensenyament, el bon dipòsit i les sanes paraules escoltades als apòstols; Fins al retorn de Crist, segueix sent ensenyada, santificada i dirigida pels Apòstols a través dels seus successors en el ministeri pastoral: el col·legi dels bisbes, "amb l'assistència dels sacerdots, en unió amb el successor de Pere i pastor suprem de l'Església" (Concili Vaticà II, Ad gentes, 5)	»
— .Catecisme de l'Església Catòlica, n. 857

Concepció protestant

En la teologia protestant per contra, no hi ha successió apostòlica lligada a l'Orde Sacerdotal, per la qual el concepte d'apostolicitat es conserva en el protestantisme només en el sentit d'una connexió ideal amb l'ensenyament dels apòstols a través de la fidelitat eficaç al Nou Testament. La "successió apostòlica", així, no es garanteix de forma automàtica, sinó que dependrà de la major o menor fidelitat d'una església a l'ensenyament apostòlic.

Bibliografia

• O. Karrer, Um die Einheit der Christen. Die Petrusfrage, Frankfurt 1953; Apostolische Nachfolge und Primat, in Feiner - Trutsch - Bockle, Fragen der Theologie heute, Freiburg 1957, pp. 175–206; Das Petrusamtin der Fruhkirche, in Festgabe J. Lortz, Baden-Baden 1958, pp. 507–525; Die biblische und altkirchliche Grundlage des Papsttums, in Lebendiges Zeugnis 1958, pp. 3–24.
• O. Karrer, Begegnung der Christen, a cura di Roesle-Cullmann, Frankfurt 1959; in particolare K. Hofstetter, Das Petrusamt in der Kirche des 1. und 2., Jahrhunderts, pp. 361–372.
• R. Bultmann, Die Geschichte der synoptischen Tradition, Göttingen, Vandenhoeck & Ruprecht, 8.Aufl. 1970 (= 2. Aufl. 1931)
• Joseph Ratzinger, La Chiesa, Edizioni San Paolo, Cinisello Balsamo, 1992, 2 ed.
• O. Cullmann, Petrus – Junger – Apostel – Martyrer, Zuric, 1952.