10 Variacions Wo O73 Beethoven

10 Variacions Wo O73 Beethoven

Forma musical	obra de composició musical
Compositor	Ludwig van Beethoven

Les 10 Variacions sobre 'La stessa, la stessissima' WoO 73 formen part del llibre 1 de les Variacions per a piano, i van ser compostes per Ludwig van Beethoven l'any 1799. Aquestes estan formades per un Tema (Andante con moto), 10 variacions, i una Coda. El tema i les variacions estan en la tonalitat de Si b Major excepte la Variació n.5, que és en Si b menor.

L'estil de l'obra és el clàssic, i està relacionada amb l'òpera Falstaff, d'Antonio Salieri.

Les variacions van ser d'importància en Beethoven, ja que la primera obra publicada, a l'edat de 12 anys, van ser unes variacions. Així mateix, va seguir component variacions durant tota la seva vida, no només per a piano, i en va incloure en les seves sonates, trios, quartets, i inclòs simfonies, sent una forma clau en el procés d'aprenentatge com a compositor.

Aspectes analítics de l'obra

Tema

El tema sobre el qual segueixen les variacions està estructurat en dues parts diferenciades; la primera en piano i marcant els temps forts (A), i la segona comença en forte, fent un contrast amb el primer (B). La primera i segona part estan relacionades, ja que acaba el tema amb el motiu principal de la part A.

Variació 1

Es caracteritza per una melodia cromàtica en la mà dreta de corxeres, en legato i pp, que passa a la mà esquerra i torna a la dreta.

Variació 2

És una continuació de l'anterior variació, amb petits canvis en els cromatismes, com utilitzar negres i l'acompanyament de semicorxeres. En el terreny de les dinàmiques, comença piano i va creixent fins al forte (al contrari de les anteriors, que acaben en piano).

Variació 3

és amb la melodia a contratemps, primer en l'esquerra i després a la dreta, en legato. L'acompanyament és a temps, primer amb acords plagats i al final en octaves, en staccato. Es tracta d'una de les variacions de més dificultat tècnica, ja que s'ha de mantenir els contratemps, i això pot ser complicat.

Variació 4

té com a element característic els arpegis, que es van passant les dues mans en piano. Cal tenir en compte remarcar els legatos i picats quan indiqui la partitura, per ampliar la sonoritat i així tenir un ventall més ampli i més dinàmic.

Variació 5

és en tonalitat menor, amb molt legato i piano, cosa important en l'acompanyament, que ha de ser molt piano. La melodia és de negra amb punt i semicorxera, i en l'acompanyament trobem acords desplegats en corxeres i blanques en la mà dreta. La variació acaba amb un crescendo i la melodia ascendent.

Variació 6

torna a la modalitat major, començant en forte i acabant amb pp. La primera part és d'estructura semblant a una fuga, amb la melodia en blanques, que després ens recorda la variació 3 amb els contratemps. La segona part combina les variacions 4 i 5, agafant les seves característiques dels arpegis i del motiu de negra amb punt i semicorxera respectivament.

Variació 7

és en ff, amb la primera part d'escales en semicorxeres i cromatismes de corxeres, i la segona part d'arpegis de semicorxeres i cromatismes amb brodadures després. Una variació amb molta empenta, que ha de tenir caràcter virtuós i ràpid.

Variació 8

té caràcter senyorial i cerimoniós, començant amb p dolce i una escriptura amb figures rítmiques de llarga durada, amb ornamentació. El motiu iàmbic principal de blanca-negra amb punt-corxera es va repetint al llarg de la variació.

Variació 9

ens va apropant al final de l'obra, tornant al virtuosisme juganer. Comença amb p, amb un tema en negres a la mà dreta, seguit de l'arpegi descendent en semicorxeres a la mà esquerra i acabant amb un trino alegre. A la segona part primer són semicorxeres ascendents i després corxeres, acabant en forte per donar pas a l'allegretto de l'última variació.

Variació 10

és la més extensa, a ritme de 3/8. La mà dreta fa la melodia i va agafant virtuosisme amb els arpegis, i mentrestant l'esquerra fa un acompanyament a ritme de negra i corxera (per donar un caràcter de dansa i ritme constant). Després les semicorxeres passen de la dreta a l'esquerra quan està al relatiu menor de la tonalitat (Sol m), i hi ha un període de transició amb acords desplegats en semicorxeres a la dreta i l'esquerra amb la melodia d'appoggiatures, que ens acaba conduint a un «solo» de la mà dreta sola, sense acompanyament, a mode de primera coda. En els compassos següents es van alternant les semicorxeres amb la melodia de corxera i negra entre les dues mans, sense deixar de banda el virtuosisme, i finalment retornen al ritme original de negra i corxera per conduir-nos a la gran coda de la variació mitjançant un fragment de les dues mans amb semicorxeres. La coda té un trino en la mà dreta de 18 compassos, i la mà esquerra va jugant amb el motiu principal (del tema A) adaptant la melodia per anar descendint del cinquè grau de la tonalitat original fins a l'acord de tònica mitjançant graus conjunts.

Després de la coda tornem al tempo inicial i al tema principal de les variacions, fent la primera part del tema (A), continuant amb el motiu principal de semicorxeres utilitzat en la coda i finalitzant l'obra amb una escala de Si b M i l'acord plagat de tònica, amb un crescendo.

Interpretacions destacades de l'obra

Podem escoltar diverses interpretacions de l'obra mitjançant Youtube, de les quals destaquem per la seva qualitat interpretativa i fidelitat a la partitura la versió de Vadim Chaimovich. L'obra té una durada d'uns 11 minuts en total, que dependrà de si fem les repeticions de la primera part de cada variació.

Bibliografia

• https://recursos.march.es/culturales/documentos/conciertos/cc731.pdf
• https://imslp.org/wiki/10_Variations_on_'La_stessa%2C_la_stessissima'%2C_WoO_73_(Beethoven%2C_Ludwig_van)