Locus amoenus
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
.jpg)
El locus amoenus (literalment, 'lloc amè, agradable') és un tòpic literari llatí amb molta tradició. Neix a la poesia de Teòcrit i Virgili (aquest últim, de fet, inspira les seves Èglogues, ambientades en un locus amoenus, en els Idil·lis de Teòcrit) i descriu el paisatge ideal, enmig del camp, amb un riu, bon temps i bona companyia. Aquesta imatge està present a la majoria d'autors del Renaixement, com ara Pere Serafí.[1]
El paisatge idíl·lic a vegades s'identifica amb el paradís natural, oposat al caos de la ciutat i la vida moderna. Algunes obres de ficció subverteixen el tòpic, de manera que el camp és el caos i el paisatge urbà esdevé l'ideal de progrés i acció.
Referències[modifica]
- ↑ Camón Fernández de Ávila, Enrique «Motius horacions al 'Capítol Moral' de Pere Serafí». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 31, pàg. 138.