Abu-l-Walid Muhàmmad ibn Jàhwar ar-Raixid

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAbu-l-Walid Muhàmmad ibn Jàhwar ar-Raixid
Biografia
Naixementc. 1020 Modifica el valor a Wikidata
Còrdova Modifica el valor a Wikidata
Mort28 juliol 1070 Modifica el valor a Wikidata (49/50 anys)
Xaltix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciógovernador Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaBanu Jàhwar Modifica el valor a Wikidata
FillsAbd-al-Màlik ibn Muhàmmad al-Mansur Modifica el valor a Wikidata
PareAbu-l-Hazm Jàhwar ibn Muhàmmad ibn Jàhwar Modifica el valor a Wikidata

Abu-l-Walid Muhàmmad ibn Jàhwar ibn Muhàmmad ibn Jàhwar ar-Raixid (en àrab: أبو الوليد محمد بن جهور الرشيد Abu l-Walid Muhammad ibn Jahwar ar-Rāxid) (Còrdova, ca. 1020Saltés, 28 de juliol de 1070). Segon governant de la república de Còrdova, des de 1043 fins a 1064.

Biografia[modifica]

Pertanyent a la important família dels Banu Jàhwar, establerta a Còrdova al servei dels omeies, i provinent d'Orient,[1][2][3] substitueix el seu pare, Abu-l-Hazm Jàhwar, com a governador de Còrdova l'any 1043,[4] elegit per una assemblea de notables.[5] Fou conegut amb el sobrenom d'ar-Raixid ('el que guia en el camí correcte').

En política interior, neutralitza els darrers cops de cua dels pretendents omeies: Muhàmmad ibn Jàhwar expulsa de Còrdova un fill d'Abd-ar-Rahman IV, el qual estava promogut per la facció omeia,[5] i conspirava per ocupar el poder; i en la farsa del fals califa Hixam II afavorida per Al-Mútadid de Sevilla, en principi reconeix el fals califa mentre es manté a la taifa de Sevilla,[4] però quan l'emir sevillà vol tornar-lo a Còrdova, denuncia al falsari i el nom del califa és suprimit de les oracions públiques.[6] Continuador de la política de normalització del seu pare, revoca la confiscació de béns efectuada durant la guerra civil i limita el poder de la policia.[5] Però, mancat de l'enteresa i energia del seu pare, deixa en mans del seu visir Ibn al-Raka el govern efectiu de Còrdova.[4]

La seva política exterior també és continuadora de la del seu pare, amb el manteniment del statu quo amb la taifa de Sevilla i la seva política expansionista; l'acolliment dels exiliats provocats per l'expansió dels abbadites, com els emirs de la taifa de Niebla, Muhammad Ibn Yahya i Fath ibn Khalaf, l'emir Abd al-Aziz al-Bakrí de Huelva i Saltés i Al-Qàssim ibn Muhàmmad al-Wàthiq, emir d'Algesires; i la mediació en els conflictes entre taifes.[5]

El 1058 associa al seu fill menut, Abd-al-Màlik, al govern de Còrdova.[2] I en l'any 1064 cedeix definitivament el poder als seus dos fills de forma conjunta, a Abd-ar-Rahman, la hisenda i l'administració, i a Abd-al-Màlik, l'exèrcit; però promptament el menor acapara tot el poder,[7] amb més facilitat perquè aconsegueix condemnar a mort el visir Ibn al-Raka.[8]

Mor a Saltés, el 28 de juliol de 1070, on l'havia desterrat al-Mútadid junt al seu fill Abd al-Malik, quan l'emir sevillà ocupà Còrdova, annexionant-la al seu territori.[2]

Referències i notes[modifica]

  1. Ballestín Navarro 2004: pp. 54 i 66-67.
  2. 2,0 2,1 2,2 Seybold 1993: p. 1002.
  3. Biblioteca de al-Andalus VI 2006: p. 45.
  4. 4,0 4,1 4,2 Huici-Miranda 1991: p. 389.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Moraleda Tejero
  6. Dozy 1861: p. 25.
  7. Dozy 1861: p. 154.
  8. Segons Huici-Miranda la mort del visir ocorre l'any 1058 mentre Dozy retarda la mort a l'any 1064 o poc després (Dozy 1861: p. 155)

Bibliografia[modifica]