Balneari de Cardó
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Balneari  | |||
| Localitzat en l'àrea protegida | Serres de Cardó-el Boix | |||
| Construcció | segle xviii-XIX, XX | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura eclèctica noucentisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Benifallet (Baix Ebre) | |||
| Localització | A 9 km de Rasquera | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Data | 15 desembre 1982 | |||
| Id. IPAC | 14115 | |||
El Balneari de Cardó és un antic balneari del municipi de Benifallet (Baix Ebre) protegit com a bé cultural d'interès local i està inclòs dins de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1] En l'actualitat es troba en un estat d'abandonament que amenaça ruïna.[2]
Descripció[modifica]
En ple Massís del Cardó, sobre el barranc de Sallent, un ampli conjunt monàstic, amb edificis conventuals i un conjunt de tretze ermites escampades pels voltants, es va transformar en balneari.[1]
Algunes de les antigues ermites i edificacions del convent, van ser condicionades i reedificades per convertir-les en banys, xalets i masoveries.[2]
A l'interior del convent, les dependències, serveis i salons, s'agruparen al voltant del claustre[1], que es convertir en cantina. L'antiga església de Sant Hilari o Hilarió, es convertir en sala de ball i el cor en biblioteca.[2] També al seu interior, es construí la nova capella de Sant Elies, possiblement del segle xix, d'una sola nau i d'un senzill barroc,[1] més acord amb les necessitats del balneari.[2]
Acabada la Guerra, al 1940, es construïren nous edificis, pistes de tenis i una piscina; i a la sala de tractament ubicada dins de l'edifici del Borboll, antiga ermita de Sant Elies, es feu arribar directament les aigües provinents de la font de Sant Roc.[2]
Història[modifica]
L'antic convent carmelita de Sant Hilarió de Cardó i les seves tretze ermites, arran de les bullangues de 1835, enfront del perill que comportava, es va decidir l'exclaustració de la comunitat monàstica. Posteriorment, l'any 1836, va patir la desamortització dels seus béns, quedant el convent abandonat i posteriorment saquejat.[2]
No serà fins el 1844, que en Miguel Antonio Monclús, comprà a l'Estat parts de les propietats de la comunitat carmelita, deixant de banda el convent.[2]
Les propietats que conferien les aigües bicarbonatades i arsenicals que brollaven de les fonts dels voltants de l'antic convent i l'entusiasme de dos tortosins, va fer que es condicionessin i reedifiquessin algunes de les edificacions de l'antic convent, així com bastint-ne de nous, que permeteren que el 5 de juny de 1866 s'inaugurés la primera temporada de bany al Balneari de Cardó, tot i que l'allotjament dels primers banyistes fos precari.[2]
L'any següent, al 1887, l'antic camí d'accés des de Tivenys, que es realitzava fins a llavors a lloms de cavalleries, es millorat i passa de ser un camí de ferradura a un camí carreter.[2] L'espectacular carretera d'accés des de Rasquera, es va construir l'any 1903[1] i va permetre que els vehicles arribessin còmodament al balneari. Actualment aquesta carretera encara uneix la població de Rasquera amb el balneari.[2]
A principis de segle, el balneari va tenir una vida puixant i albergà hostes il·lustres com: Ramon Cases, Anglada Camarasa, Josep Llimona, Apel·les Mestres o Lluis Millet, entre d'altres.[2]
El balneari deixà de funcionar durant la Guerra Civil, i durant la Batalla de l'Ebre, queda en territori republicà i va ser utilitzat primer per les Brigades Internacionals i desprès pel V Cos de l'Exèrcit Popular Republicà, comandat pel tinent coronel Enrique Líster.[2] Al 1938, es convertir en hospital de sang de l'exèrcit republicà.[1] Un any desprès d'acabada la Guerra, al 1940, el balneari tingué un nou propietari, Ricard Viñas Geis,[3] qui el va restaurar i ampliar, rellançant novament la seva obertura.[2]
Els grans canvis socials i de lleure que va viure Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta, va provocar una gran crisi en el balneari i només es va poder mantenir en ús fins al 1967, quan un cop acabada la temporada, es realitzà la festa de comiat.[2]
La propietat va ser adquirida el 1974 per Enric Nomen Borràs i el seu Grup Nomen, qui va canalitzar les aigües de les Fonts del Borboll i construir una planta envasadora d’aigua, la qual, amb els anys, va anar canviant de mans: Nestlé (1981), Abengoa (1987) i, finalment, el Grup Pascual (1989),[4] qui a l'any 2003 anunciar, que invertiria 15 milions d'euros per modernitzar el balneari i tornar-lo a obrir. Tot i iniciar les obres, amb el desmuntatge de les teulades, amb la mort del Tomás Pascual al 2006, la gran crisis dels sector de la construcció i el canvi de direcció de l'empresa Pascual, o una sobreexplotació dels aqüífers (part de les fonts estan seques), va ocasionar el tancament definitiu al 2007.[2][5]
Vegeu també[modifica]
- Monestir de Sant Hilarió de Cardó, que es va transformar en el balneari.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Balneari de Cardó |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «BALNEARI DE CARDÓ». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 23 maig 2024].
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 López-Monné, Rafael. A peu per la Serra de Cardó : 12 passejades i excursions (en català). Tarragona: Arola Editors, Octubre de 2017. ISBN 978-84-949270-1-0.
- ↑ «Ricard Viñas Geis | Real Academia de la Historia». [Consulta: 29 maig 2024].
- ↑ «Cardó | enciclopedia.cat». [Consulta: 29 maig 2024].
- ↑ Press, Europa. «Pascual cierra la planta embotelladora de agua en el Manantial de Cardó (Tarragona)», 22-06-2007. [Consulta: 29 maig 2024].