Batalla de Challans (6 juny 1794)
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
| Tipus | batalla |
| Data | 6 juny 1794 |
| Coordenades | 46° 50′ 48″ N, 1° 52′ 41″ O / 46.8467°N,1.8781°O |
| Lloc | Challans |
| Estat | França |
La tercera batalla de Challans va tenir lloc el 6 de juny de 1794 durant la guerra de Vendée. Acaba amb la victòria dels republicans que repel·liren un atac dels Vendéans contra la vila de Challans.
Preludi[modifica]
El 2 de juny de 1794, al poble de Bésilière, a la parròquia de Legé, les forces de la Vendée de l'exèrcit d'Anjou, comandades per Stofflet i de l'exèrcit del centre, sota les ordres de Sapinaud, van unir forces amb les del Bas-Poitou i Pays de Retz comandats per Charette.[1]
El mateix dia, els Vendéans van rebre un emissari bretó, Vincent de Tinténiac, portador dels despatxos del comte d'Artois (Carles X de França), del rei de Gran Bretanya Jordi III i del ministre britànic Henry Dundas.[1][2][3] Aleshores, els oficials van discutir els mitjans a implementar perquè els britànics i els emigrats poguessin recolzar la seva lluita i van proposar la badia de l'Aiguillon-sur-Mer com a lloc de desembarcament.[1]
Uns dies més tard, les forces de Vendée van començar a atacar la ciutat de Challans.[1]
Forces presents[modifica]
La ciutat de Challans, abans fortificada pel general Dutuy, estava defensada per un batalló de Côte-d'Or i un batalló d'Orleans, comandats pel general [[Jean-Baptiste Boussard.[4][3] També hi era present un destacament de cavalleria del 16è Regiment de Dragons.[3] El conjunt només reunia uns quants centenars d'homes,[1] potser 800 segons la historiadora Françoise Kermina[5] i 900 segons l'historiador Lionel Dumarcet.Dumarcet 1998, p. 533. Un informe del 5 d'agost de 1794 atribueix 300 homes al càrrec de Challans.[5]
Les forces de Vendée són molt més nombroses. Segons un soldat de Vendée capturat durant la batalla i qüestionat pel general Boussard, Charette estava al capdavant de 4.000 homes a peu i 200 de cavalleria mentre Stofflet comandava 2.000 infants i 100 de cavalleria.[6][3] Segons les memòries{nota, 1} de l'oficial de la Vendée Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, les tropes de la Vendée comptaven entre 8.000 i 10.000 homes a peu, dels quals 4.000 per a l'exèrcit de Stofflet, i 900 genets.[7] El Vendéan Le Bouvier-Desmortiers puja a 14.000 homes.[5] L'historiador Lionel Dumarcet esmenta entre 8.000 i 9.000 homes[1] i Émile Gabory entre 8.000 i 10.000.[4] Savin es va incorporar a l'expedició, però Joly, en aquell moment al capdavant de 2.000 homes, sembla que no hi participà.[1]
Procés[modifica]
El 6 de juny, els Vendéans, dividits en dues columnes, van atacar Challans per la carretera de Saint-Christophe-du-Ligneron, a l'est.[1] L'avantguarda de l'exèrcit de Charette, dirigida per Louis Guérin, es va traslladar al nord per apropar-se a la ciutat per la carretera de Machecoul.[4][7] El combat va tenir lloc en dos punts: Boussard va prendre el capdavant del batalló d'Orleans al flanc dret republicà i es va enfrontar als angevins de Stofflet, mentre que al flanc esquerre l'ajudant general Chadau va dirigir el batalló de Côte-d'Or contra els bretons i Bas-Poitevins de Charette,[1][6] recolzat per Sapinaud.[1][4]
Segons Boussard, una amazona -potser Madame Dufief segons Alphonse de Beauchamp-
«vestida de nankeen, destacava, va cavalcar al capdavant dels bandolers».[6][3]
Les forces de Charette van ser les primeres a combatre.[1] Tanmateix, els Vendéans es van trobar amb un intens tir de la infanteria republicana.[1] Aleshores les càrregues de cavalleria els van encaminar per derrotar-los.[7][8] Segons l'oficial de Vendée Lucas de La Championnière, la càrrega gairebé suïcida d'una vintena de cavallers va ser suficient per fer fugir l'avantguarda de Charette i el pànic es va estendre després a la resta del seu exèrcit.[7]
Replegats, els Vendéans foren perseguits durant mitja llegua, a la carretera de Saint-Christophe-du-Ligneron.[6][3] Tanmateix Stofflet aconsegueix cobrir la retirada que es fa en bon ordre.[1] Els Vendéans van tornar després a La Bésilière.[1]
Pèrdues[modifica]
En el seu primer informe{nota, 2}, adreçat al general Vimeux i escrit el mateix dia del combat, el general Boussard estimava la pèrdua dels Vendéans en potser entre 200 i 300 homes, però en un segon informe{nota, 3} escrit l'endemà, va revisar la seva estimació a l'augment, fins a 600 "bandits" que queden al camp de batalla.[5] També van ser fets presoners diversos insurgents8. Boussard afegeix que els bandolers "tots es rendirien, si no tinguessin por que fossin matats".[6][3]
Les pèrdues republicanes són, de nou segons Boussard, tres oficials -l'adjudant general Brière, el capità dels dracs de Saint-James i el cap del batalló d'Orléans- i tres o quatre soldats d'infanteria i cavalleria.[6]
Segons les declaracions de l'11è batalló de París, conegut com la República, cinc homes del batalló van ser posats fora de combat el 6 de juny de 1794 a Challans: el voluntari Gabriel Aumaître, mort d'un tret, el voluntari Claude Moreaux, va morir. de les seves ferides el 10 de juny, va morir a causa de les seves ferides el 23 el caporal Alexandre Peychoto, el voluntari Claude Barbier, ferit per un tret a l'avantbraç esquerre i el voluntari Georges Goudal, ferit per un tret al coll.[9]
Pel que fa als Vendéans, l'oficial Bertrand Poirier de Beauvais afirma a les seves memòries{nota, 4} que no van patir "grans danys" perquè "la derrota estava protegida".[8]
De la mateixa manera, un altre oficial de la Vendée, Louis Monnier, cap de divisió de l'exèrcit d'Anjou, va escriure a les seves memòries{nota, 5} que «la retirada era una meravella per als soldats que no sabien fer una retirada ordenada».[10] Segons ell, les pèrdues de l'exèrcit d'Anjou van ser només dos morts.[10]
Conseqüències[modifica]
La derrota va fer reviure algunes recriminacions entre els diferents dirigents de la Vendée.[1] Alguns critiquen Charette per haver atacat massa aviat o Stofflet per haver atacat massa tard.[1] En les seves memòries, la comtessa de La Bouëre atribueix la responsabilitat de la derrota a Sapinaud, que segons ella, no va respectar el pla de batalla inicial en traslladar-se al centre quan se suposava que s'havia de desplegar a l'esquerra de Stofflet.[5] Charette va sortir dels afores de Legé i es va instal·lar la nit del 7 al 8 de juny a Belleville-sur-Vie, que va esdevenir la seva seu.[2][11] El dia 8, l'exèrcit de Stofflet al seu torn va sortir de La Bésilière i va tornar a Anjou.[2]
El 16 de juny, els oficials de la Vendée van escriure les seves respostes a les cartes enviades pel comte d'Artois i els britànics i les van lliurar a Vincent de Tinténiac, que després va tornar a la Gran Bretanya.[1]
Notes[modifica]
L'exèrcit reialista davant de Challans comptava entre vuit i deu mil homes a peu i uns nou-cents a cavall; tots mostrant gran ardor de lluitar, donaven fortes esperances de victòria; els llocs avançats ja havien estat enderrocats per Guérin que comandava l'avantguarda; Stofflet a l'ala esquerra estava preparat per atacar i el senyor Charette va avançar per la carretera de Machecoul per tallar la retirada de l'enemic. De sobte, una nombrosa cavalleria es va precipitar cap a l'avantguarda que s'havia implicat massa. Un enèrgic tret de la nostra part va obligar a aquest gran escamot a tornar a l'esquerra, però un nombre molt reduït de genets que sortien de les files van continuar carregant furiós, sens dubte per treure dues de les nostres banderes que havíem portat a les nostres primeres files. Aquests homes, uns vint, que estaven condemnats a una mort segura, ens van posar en completa derrota; la seva intrepidesa ens va espantar tant que després d'haver-los fet trets mal dirigits, sens dubte, perquè només vaig veure caure dos cavalls, malgrat el so d'una terrible descàrrega, vam girar l'esquena i vam començar a fugir sense que res pogués aturar-nos. Llavors el senyor Charette atacant pel seu costat, no va aguantar durant molt de temps tots els esforços fets contra ell, la fugida es va generalitzar i va ser només després d'haver estat perseguida durant dues llegües, sense poder aguantar-ho més per fatiga i necessitava, vam fer veure que ens vam girar per posar-nos en defensa.
El valent Guérin, amb el cavall ferit i el cinturó travessat per tres bales, es va trobar en la baralla; va haver de tractar amb dos dracs alhora. Les seves pistoles estaven descarregades: va agafar un dels seus enemics a la cara i el va fer caure del cavall, va tenir la sort de parar els cops que l'altre li intentava donar; un dels nostres infants va ajudar a alliberar-lo. Va tornar a nosaltres en un moment en què lamentàvem la seva pèrdua.
La causa de la nostra derrota se li va acusar d'haver atacat massa ràpid. Al contrari, vam afirmar que el cos d'exèrcit no ens havia seguit prou de prop, el que és segur és que la nostra manca de força global ens va privar de l'èxit més avantatjós, perquè un cop retirat el lloc de Challans, el nostre exèrcit s'hauria augmentat per tots. els nostres companys que estaven al Marais on hi havia provisions en abundància. La divisió Marais, comandada per Pajot, aviat es va veure, malgrat els seus esforços, obligada a cedir tots els seus tresors a l'enemic.
L'exèrcit de Stofflet no va cedir, però el general va mostrar en la retirada no només aquell gran coratge que era l'única qualitat dels nostres líders, sinó una compostura i una habilitat que no es trobaven entre nosaltres; no va deixar mai de congregar els fugitius i forçant-los a retirar-se per ordre, els va salvar de la persecució dels genets que, enmig d'un immens erm, no haurien deixat de provocar una gran carnisseria.
Vam tornar a la nostra seu a Bézilière, però no ens hi vam quedar gaire. L'exèrcit de Challans va venir dos dies després a buscar-nos allà, havíem marxat el dia abans; Aquesta sortida republicana es va limitar a la matança d'unes quantes dones i la crema d'un poble. El senyor Stofflet va tornar al cap d'uns dies al país del seu comandament.[7]
Els bandolers han atacat avui Challans en dues columnes; van ser fortament rebutjats i posats a la fugida. Els vam perseguir més enllà de Saint-Christophe. Tothom va fer bé el seu deure, sobretot la infanteria.
Vam perdre l'ajudant general, cap de brigada, Brière; Saint-James, capità dels dracs del XVI; el comandant del batalló d'elit, 1r. d'Orleans; tres o quatre homes de cavalleria i infanteria. La pèrdua dels bandolers pot ser de dos-cents a tres-cents homes.
Segons l'informe d'un bandoler capturat, Stofflet i Charette estaven junts per a aquest atac. Charette tenia quatre mil homes d'infanteria i dos-cents cavallers, i Stofflet estava al capdavant de dos mil homes d'infanteria i cent cavallers. Els bandolers dormien damunt de Saint-Christophe la nit del 5 al 6. Tots es rendirien, si no temien que fossin morts. Loyseau, al comandament de la cavalleria de Stofflet, va resultar ferit.
Els bandolers van creuar el Loira en petites bandes i uns tres mil van tornar a la Vendée des de l'afer Savenay.[6]
Els bandolers van perdre en l'afer d'ahir prop de sis-cents homes que quedaven al camp de batalla; hem de creure que van tenir moltes lesions. Van atacar furiós en dues columnes. Jo estava a la dreta i l'ajudant general Chadau a l'esquerra. Tenia en ment Slofflet. El primer batalló d'Orleans va començar l'acció a tota velocitat i la columna enemiga es va trencar. Chadau va lluitar contra Charette, l'acció va ser animada, el batalló de la Côte-d'Or es va distingir. L'enemic va ser perseguit fins a una llegua i mitja de Challans. Destacà una dona de sella lateral, vestida de nankeen; que va cavalcar al capdavant dels bandolers.[6]
El matí del 6 de juny, l'exèrcit de la Vendée es va traslladar i es va desplaçar cap a Challans. Vam trobar l'enemic en batalla, esperant-nos una mica davant del poble. Charette estava al capdavant de la nostra dreta, recolzada per l'exèrcit de Sapinaud.
Stofflet va prendre el comandament de l'esquerra, amb part de l'exèrcit d'Anjou; l'excedent d'aquest exèrcit formava el cos de batalla amb la resta de l'exèrcit de Sapinaud.
Charette va atacar massa aviat, el centre només començava a formar-se; Jo era allà en aquell moment i vaig veure arribar a la nostra esquerra el cap de columna dirigit per Stofflet, de la qual només una empresa encara no estava desplegada.
Des del foc des de la dreta em va semblar que l'atac de Charette era fort. L'acció va començar poc després al centre, de manera que ens va donar esperances d'èxit: havíem arribat per la carretera principal, que en aquest indret fa una mica de pujada.
Els republicans estaven a l'altiplà, però una mica enrere per aprofitar al màxim la seva posició, de manera que les seves bales van passar per sobre dels nostres caps, i només vam estar exposats al seu foc a l'alçada d'una mena de poble que era per a nosaltres l'esquerra.
Dos dels nostres abanderats, veient als nostres nois lluitar amb valentia, van passar la bardissa i van aixecar les banderes cap endavant; Amb aquest moviment es van trobar a l'abast de la pistola dels republicans. Els nostres soldats segueixen i porten foc terrible a l'enemic. Vaig creure en aquell moment que la victòria era nostra i que aquest dia se sumaria al nostre èxit; Va durar poc, malauradament.
La infanteria de la qual acabo de parlar, que es va comportar amb tanta valentia, era la cap del nostre centre; el seu moviment d'avanç havia atret especialment el foc dels republicans on es trobava. Els altres del centre, que arribaven a l'alçada de l'enemic, sorpresos de ser rebuts per un foc tan viu, en comptes d'avançar, declinaren la línia sota la protecció del terra que els cobria.
L'estendard de la divisió d'aquests darrers soldats, abandonant el camp de batalla, es va precipitar cap a l'esquerra, per refugiar-se darrere d'unes restes de cases a la capçalera del poble. La conducta d'aquest abanderat va influir en la ment dels soldats que el seguien, tant que en comptes de fer fila van anar encara més a la seva esquerra, agafant el camí que portava al poble. Vaig mirar i no vaig veure cap oficial d'aquesta divisió que em pogués ajudar en aquest moment crític. No sé qui manava, però allà on era a la batalla, estava fora de lloc, ja que ell i els seus oficials no hi eren.
Els republicans, adonant-se d'aquesta vacil·lació, van carregar amb uns quants genets i van enderrocar el nostre poble.
Els Vendeencs, que havien mostrat tanta valentia a la dreta del camí, veient fugir els que els havien de sostenir, i veient al seu flanc esquerre i quasi darrere d'ells un destacament de cavalleria enemiga, foren obligats a retirar-se.
Aleshores, un cos de cavalleria reialista va caure sobre la cavalleria republicana, destruint-la quasi tota, però va ser en va: el centre estava en fugida i massa desordenat per fer-lo reprendre l'ofensiva. Rostaing, que estava al capdavant dels dracs de la Vendée, va ser ràpidament envoltat, però, lluitant bé ell mateix i rescatat en el moment oportú, va ser alliberat ràpidament. Un dels germans Loiseau va resultar ferit en aquesta circumstància.
El centre, marxant pel poble esmentat anteriorment i travessant-lo en desordre, es va trobar unint-se a la cua de la columna de Stofflet, el cap ja deslleial de la qual havia encès un foc molt viu. Els caçadors de Stofflet eren a primera fila: La Bouëre, Forestier i Carabas, al davant, feien meravelles; però la rereguarda d'aquesta columna trobant-se emportada per la fugida del centre, el cap es va veure obligat a fer el mateix per no trobar-se tallat i separat de les altres, cosa que segurament hauria passat si hagués persistit durà més.
L'atac de Charette, tot i que molt viu, encara no havia sabut donar-li cap avantatge, de manera que enmig dels esforços fets per l'ala que comandava, es va adonar del fracàs que acabaven de rebre el centre i l'esquerra, que també va obligar a que es retiri.
Els republicans ens van perseguir enèrgicament, però la derrota es va protegir de tal manera que no vam patir grans danys.
La Bouëre s'havia vist obligat a deixar el seu cavall abans de la batalla, perquè coixejava; aleshores es va llançar a peu a les files dels caçadors. La por que tenia que el prenguessin, sabent que estava ferit, em va fer avançar en aquesta direcció. Vaig tenir la sort de reconèixer-lo entre els que es retiraven i el vaig fer venir darrere meu.
La meva atenció hauria estat infructuosa sense la supervisió de Stofflet, perquè havíem de seguir la infanteria, i passar per camps separats entre si per sèquies amb alguna mena de túmuls, de vegades molt alts.
El meu cavall no va saltar i va pujar malament; De tant en tant havíem de desmuntar per passar llocs difícils. Abans d'arribar al aiguamoll, precisament a l'últim camp pel qual, a la nostra esquerra, sortia un camí sobre un túmul molt alt sense terraplè, La Bouëre i jo havíem desmuntat, quan al mateix moment van aparèixer diversos genets republicans per aquest camí.
Stofflet estava al camp on volíem entrar; va reunir uns infants i els va ordenar que disparassin contra aquests genets, que es van veure obligats a aturar-se. Passat el meu cavall, vam continuar la nostra retirada entre els infants, la massa dels quals dificultava o als genets o als escaramuzadors enemics, de manera que no gosaven apropar-s'hi. Ens vam sortir amb uns quants trets, que vam tornar al doble del preu.
Turreau diu la veritat representant els vençuts el dia de Challans, però en parla amb gran ostentació del petit moviment que va fer aleshores el seu exèrcit rebutjat. Per la manera en què ho informa, sembla que les seves tropes eren més actives que les que lluitaven a la vora del Rin o a Itàlia.
Es van fer arranjaments per a l'atac de l'endemà. El general Charette havia de comandar l'esquerra, que es trobava al costat del Marais, el costat més difícil per atacar la ciutat de Challans. L'exèrcit d'Anjou estava comandat per Stofflet, i l'exèrcit del centre per Sapinaud. Els exèrcits van marxar contra l'enemic. Charette no s'adherí a l'ordre de batalla, ni M. Sapinaud; ens van deixar el Marais. Vam atacar primer, vam enderrocar les files de l'enemic i quasi vam entrar al poble. L'enemic es va llançar sobre Charette i Sapinaud; Estàvem subjectats, a l'entrada del poble, per sèquies molt profundes. Charette i Sapinaud ja havien caigut més d'una llegua enrere, i no ho sabíem; l'enemic girava al nostre voltant mentre perseguia Charette; sortosament vam sentir el seu tret gairebé darrere nostre. Stofflet em va dir: El meu estimat Monnier, aquest és un cop que m'ensenya a viure; busquem perdre l'exèrcit d'Anjou. Ens vam retirar, amb tot l'ordre possible, per tot el Marais. Una nombrosa cavalleria es va precipitar darrere nostre i sempre intentava tirar-nos a l'aigua; però els nostres soldats van obeir les ordres de reunir-se en massa per contenir aquesta cavalleria que volia entrar a les nostres files; ella no va poder tenir èxit. Van pujar a quinze passos de nosaltres, però els contínues sobresalts van fer que alguns caiguessin. La nostra retirada va ser una meravella per als soldats que no sabien fer una retirada ordenada. Només vam perdre dos homes: un, que volia allunyar-se de la columna i llançar-se al Marais, va ser abatut per aquesta cavalleria a vuitanta passes de nosaltres; va caure sota el foc que la va obligar a apartar-se i va causar pèrdues; i l'altre era un oficial que, mentre feia que el seu cavall saltés una rasa, fou capturat i assassinat. Un cop arribem al Bocage, els blaus ja no van gosar perseguir-nos i l'exèrcit va marxar de tornada a Anjou.[10]
Referències[modifica]
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 Dumarcet 1998, p. 348-350.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Gras 1994, p. 142.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Chassin, t. IV, 1895, p. 507-508.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Gabory 2009, p. 396
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Dumarcet 1998, p. 357.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Savary, t. III, 1825, p. 547-548.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Lucas de La Championnière 1994, p. 90-95.
- ↑ 8,0 8,1 Poirier de Beauvais 1893, p. 295-298.
- ↑ Chassin et Hennet, t.II, 1902, p. 168.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Monnier 1894, p. 110-111.
- ↑ Dumarcet 1998, p. 352.
Bibliografia[modifica]
- Charles-Louis Chassin, La Vendée Patriote 1793-1795, t. IV, Paris, Paul Dupont, éditeur, 1895, 699 p.
- Charles-Louis Chassin i Léon Hennet, Les volontaires nationaux pendant la Révolution, t. II, L. Cerf (Paris), 1902
- Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2-912883-00-1).
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Éditions Robert Laffont, coll. «Bouquins», 2009, 1504 p. (ISBN 978-2-221-11309-7)
- Yves Gras, La guerre de Vendée: 1793-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes et stratégies», 1994, 184 p. (ISBN 978-2-7178-2600-5).
- Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, Lucas de La Championnière, Mémoires d'un officier vendéen 1793-1796, Les Éditions du Bocage, 1994, 208 p.
- Louis Monnier, Mémoires sur la guerre de Vendée, Germain et G. Grassin, Imprimeurs-libraires, 1894, 124 p.
- Bertrand Poirier de Beauvais, Mémoires inédits de Bertrand Poirier de Beauvais, Plon, 1893, 420 p.
- Jean-Julien Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République française, t. III, 1825, 588 p.
- Jean Tabeur (préf. Jean Tulard), Paris contre la province: les guerres de l'ouest, 1792-1796, Paris, Economica, coll. « Campagnes & stratégies / Les grandes batailles » (no 70), 2008, 286 p. (ISBN 978-2-7178-5641-5).