Vés al contingut

Caixa de cartró (joc)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Nens jugant amb una caixa de cartró

La caixa de cartró ha estat usada històricament com a joc infantil per la seva versatilitat, que propicia el joc simbòlic, i la facilitat d'accés, en estar feta d'un material barat i freqüent en els embalatges casolans. Els nens empren la caixa arrossegant-la, com a mur o bé ficant-se al seu interior si és prou grossa com per encabir-los. Com destaca Chris Bench, president del Strong National Museum of Play "les mateixes qualitats que la fan atractiva per als manufacturadors - resistència, baix cost i lleugeresa - fan que esdevingui un dels jocs més adaptables al joc infantil".[1] La caixa és considerada com a joc per persones de diferents cultures sense que calgui instruir sobre el seu possible ús lúdic, un dels motius pels quals va ser seleccionada per a la seva aparició al National Toy Hall of Fame.

Beneficis del joc amb caixes de cartró[modifica]

El caràcter inespecífic de la caixa esperona la imaginació dels nens, que la poden convertir en qualsevol accessori que necessitin per al seu joc i augmenta la seva motivació.[2] En aquest sentit la caixa fomenta la narrativitat, ja que sovint empren una història breu a manera de consigna per explicar als potencials jugadors externs què és la caixa en aquella ocasió. També estimula el joc físic, perquè els infants juguen movent la caixa d'un cantó a l'altre, pujant-hi o donant voltes al seu costat. Un altre benefici apareix en el joc social, on la caixa actua com a potenciador del teatre o del role-playing dels infants, per exemple quan l'usen com a taulell en una botiga imaginària, com a escenari de titelles o de taula per als seus àpats conjunts.

Referències[modifica]

  1. Eberle, Scott. Classic Toys of the National Toy Hall of Fame: Celebrating the Greatest Toys of All Time!. The Strong National Museum of Play, 2009. ISBN 9780762435654. 
  2. Escola d'Educació Especial Taiga. Jocs i activitats per desenvolupar el currículum d'educació infantil. Barcelona: Icaria, 2002.