Carbine Williams

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaCarbine Williams
Fitxa
DireccióRichard Thorpe
Protagonistes
ProduccióArmand Deutsch Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióCedric Gibbons Modifica el valor a Wikidata
GuióArt Cohn
MúsicaConrad Salinger
FotografiaWilliam C. Mellor
MuntatgeNewell P. Kimlin
VestuariWalter Plunkett
ProductoraMetro-Goldwyn-Mayer
DistribuïdorMetro-Goldwyn-Mayer Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1952
Durada92 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereDrama
Lloc de la narracióCarolina del Nord Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0044480 Filmaffinity: 678763 Allocine: 183423 Rottentomatoes: m/carbine-williams Letterboxd: carbine-williams Allmovie: v86673 TCM: 751 TV.com: movies/carbine-williams AFI: 50447 TMDB.org: 43961 Modifica el valor a Wikidata

Carbine Williams és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Richard Thorpe el 1952.

Argument[modifica]

És la història autèntica de David Marshall Williams, anomenat "Carbine Williams" qui, al començament dels anys 1920, mata accidentalment un policia que l'anava a detenir perquè destil·lava clandestinament alcohol. Empresonat, aconsegueix crear, al taller on és destinat, un prototip de carrabina revolucionària. La seva família (especialment la seva dona Maggie) obté de les autoritats una reducció de pena i finalment un alliberament anticipat. La firma Winchester contracta llavors Williams i comercialitza la invenció sota el nom de Carrabina M1. Un dia, quan el seu jove fill li planteja preguntes sobre el seu passat, Williams li presenta l'antic director de la seva presó, el capità Peoples, que conta al nen la història del seu pare (la pel·lícula comença allà i prossegueix amb un llarg flashback).[1]

Repartiment[modifica]

I, entre els actors que no surten als crèdits:

Referències[modifica]

  1. «Carbine williams». The New York Times.