Casmogàmia
La casmogàmia és un tipus de pol·linització que passa quan la flor està oberta.[1] Les flors que fan servir la casmogàmia s'obren quan arriben a la maduresa, deixant els estams i el pistil exposats als agents pol·linitzadors. El pistil d'aquestes plantes generalment reben el pol·len d'altres plantes. El fenomen contrari es coneix amb el nom de cleistogàmia, és a dir, flors que s'autopol·linitzen.[2]
Les flors de la casmogàmia[modifica]
A diferència de les flors de la cleistogàmia, les de la casmogàmia generalment són de mida gran i les plantes requereixen molta energia per a produir-les. Els seus òrgans sexuals es troben separats. La fertilització en la casmogàmia depèn de la recepció del pol·len adient i això no sempre passa. Per facilitar l'arribada de pol·len aquestes flors estan estructurades de manera que maximitzen el receptacle i, a més, tenen guies de nèctar que indiquen el camí als insectes.[2] El nèctar que produeixen és la recompensa pel seu treball pol·linitazador. De vegades aquestes flor emanen alguna essència amb la mateixa funció guiadora. Els pètals acostumen a tenir colors vius, fet que no es dona en les flors de la cleistogàmia.[3]
Avantatges i inconvenients[modifica]
El mecanisme de la casmogàmia augmenta l'aptitud en la reproducció per l'intercanvi de gens entre individus i perquè només els gens més aptes es reprodueixen.[2] Per contra, la cleistogàmia pot tenir lloc en condicions adverses, mentre que la casmogàmia és un procés més difícil que passi i requereix un cost energètic major a la planta, ja que ha de produir estructures florals més complexes.[3] Perquè passi una casmogàmia és imprescindible la presència d'agents pol·linitzadors, especialment els insectes, mentre que en la cleistogàmia pot haver reproducció fins i tot en absència d'ells.[4]
Casos especials[modifica]
En alguns casos excepcionals hi ha flors, dissenyades per la natura per a la casmogàmia, que s'autofertilitzen.[5] En alguns casos aquesta autofecundació és la solució en darrer terme en cas que falli el procés per al qual estan preparades, és a dir, tenen meanismes per atreure insectes i així tenir una fertilització creuada amb els gens d'una altra flor, però si no arriben es produeix la segona opció, una autofecundació.[4]
Existeixen plantes que han desenvolupat flors dels dos tipus i, per tant, es poden reproduir amb casmogàmia i amb cleistogàmia; la ràtio dominant d'un tipus de flors o altre dependrà de les condicions ambientals.[2]
Referències[modifica]
- ↑ Consulteu l'etimologia de casmogàmia al viccionari
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Lechowicz, 1987, p. 1672-1680.
- ↑ 3,0 3,1 Berg i Redbo‐torstensson, 1998, p. 491-500.
- ↑ 4,0 4,1 Culley, 2002, p. 113-122.
- ↑ Diaz i Macnair, 1998, p. 92-98.
Bibliografia[modifica]
- Jasieniuk, M; Lechowicz, M. J. «"Spatial and temporal variation in chasmogamy and cleistogamy in Oxalis montana (Oxalidaceae)"». American Journal of Botany, nº 74(11), 1987.
- Berg, H.; Redbo‐torstensson, P. «"Cleistogamy as a bet-hedging strategy in Oxalis acetosella, a perennial herb"». Journal of Ecology, nº 86(3), 1998.
- Culley, T. M. «"Reproductive biology and delayed selfing in Viola pubescens (Violaceae), an understory herb with chasmogamous and cleistogamous flowers"». International Journal of Plant Sciences, nº 163(1), 2002.
- Diaz, A.; Macnair, M. R. «"The effect of plant size on the expression of cleistogamy in Mimulus nasutus"». Functional Ecology, nº 12(1), 1998.