Ceràmica cartaginesa

Atuell de 60 cm d'alçada per 45 de diàmetre, datat del 650-550 ae

Ceràmica cartaginesa o ceràmica púnica fou la produïda en l'antiguitat per la nació i Imperi de Cartago en la seua expansió mediterrània. Caro Bellido data la transició de l'aixovar ceràmic fenici al període d'influència cartaginés cap a l'any 550 ae. Ha estat estudiada per especialistes clàssics com Pierre Cintas, D. B. Harden o Anna Maria Bisi (1938–1988). Se'n distingeixen dos períodes principals, l'antic, amb les seues característiques bandes o franges paral·leles horitzontals decorant les peces, que quasi desapareixen en el període final, amb una ceràmica monocroma més funcional de engalba vermella, com els típics atuells fenicis d'embocadura i coll trilobulat o amb "boca de bolet", o les àmfores i pitos grans, utilitzats per a guardar i transportar mercaderies.

Terracotes i màscares

Màscara púnica. Museu del Bard, Tunísia

La ceràmica fenícia i especialment el seu desenvolupament en el període cartaginés té entre els seus productes més característics i singulars una variada col·lecció de terracotes de representacions humanes i una paral·lela mostra de màscares, elaborades per a diversos usos, com les exposades en el Museu Nacional del Bard de la capital tunisiana.

Mediterrània occidental

A la península Ibèrica, la terrissa cartaginesa, hereva de la fenícia, perduraria entre el 500 ae i la romanització, amb abundants mostres a les Balears, País Valencià i Andalusia.

També pot esmentar-se, en els enclavaments de la Mediterrània occidental d'herència fenícia, el jaciment nord-africà de Sidi Abdeselam del Behar, al costat de Tetuan.

Urnes funeràries

Urnes funeràries. Museu de Cadis

Continuant usos funeraris ceràmics ja documentats a Tir,[9] el costum de guardar cendres familiars en recipients com el pitos,[10] o vasos amb la morfologia dels craters del bronze tardà, arribaria a generar una diversa morfologia d'urnes, grans terracotes de busts de dees de lligadura trenada, o dones enjoiades, amb una cavitat que duplicava el valor decoratiu amb el del seu ús com a recipient, tot això en un context ritual o religiós. Els exemples aportats per l'arqueologia mediterrània són nombrosos. Des dels atuells trobats a Sulcis (Sardenya),[11] fins als variats aixovars funeraris de l'entorn gadità.

Museus

La ceràmica cartaginesa, àmpliament localitzada en jaciments arqueològics i present en museus específics com el Museu Nacional i el Paleocristià de Cartago,[6] entre d'altres centres semblants d'Egipte, estat espanyol, Grècia, Itàlia, Tunísia i altres estats de la riba mediterrània, té a més representació en institucions com el Louvre, el Museu Britànic, i el Museu Metropolità d'Art de Nova York.

Una dama eivissenca

De l'abundant producció de terracotes de la ceràmica púnica, pot escollir-se com a objecte d'anàlisi la dama d'Eivissa, una de les moltes estatuetes que representen una dea cartaginesa (potser Tanit en l'estela d'ídols de la dea fenícia Astarte).

Galeria d'imatges

• 
  Dama d'Eivissa (frontal)
• 
  Dama d'Eivissa (lateral)
• 
  Dama d'Eivissa (dors)

Vegeu també

• Arqueologia feniciopúnica

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ceràmica cartaginesa

• Caro Bellido, Antonio. Diccionario de términos cerámicos y de alfarería. Cádiz: Agrija Ediciones, 2008. ISBN 84-96191-07-9. 
• Harden, Donald B. The Pottery from the Precinct of Tanit at Salammbo, Carthage (en anglès). cambridge.org: British school of archeology in Iraq, 1937, p. 31. 
• Maass-Lindemann, Gerta «Interrelaciones de la cerámica fenicia en el occidente mediterráneo» (en castellà). Mainake. Instituto Arqueológico Alemán [Madrid], 28, 2006, pàg. 289-302. ISSN: 0212-078X [Consulta: 5 maig 2018].