Cinta Font Margalef
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 10 abril 1905  Benissanet (Ribera d'Ebre) |
| Mort | 18 novembre 1986 (81 anys) Tarragona |
| Activitat | |
| Ocupació | llevadora, infermera |
| Família | |
| Cònjuge | Artur Bladé i Desumvila |
Cinta Font Margalef (Benissanet, 10 d'abril de 1905 - Tarragona, 18 de novembre de 1986) fou una dona catalana, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, llevadora, practicant, docent i funcionària de la Generalitat. Patí la repressió franquista i visqué exiliada a França i Mèxic fins al 1961.[1]
Primers anys i joventut[modifica]
Cinta Rafaela Font Margalef, nascuda a Benissanet (Ribera d'Ebre) el 1905, fou la primera dels sis fills de l'agricultor Josep M. Font Bartolí i M. de la Cinta Margalef Ripoll. Noia amb talent i inquietuds, de petita era molt aficionada a la música, com tota la seva família; estudià solfeig i aprengué a tocar el violí. Estudià a l'Escola Normal de Mestres de Tarragona i més tard s'inscrigué a la Universitat de Barcelona amb la intenció d'estudiar medicina, però les dificultats econòmiques de la família la feren decantar per dues carreres curtes. El 3 de novembre de 1925 es tragué el títol de llevadora i el 26 d'abril de 1929 el d'infermera practicant.[1]
Començà a treballar amb el Dr. Pere Nubiola Espinós, que era catedràtic d'Obstetrícia de la Universitat de Barcelona, i després obrí un consultori al barri del Poble Nou. L'enyorança del seu poble, però, la feu tornar-hi per treballar primer com a llevadora i després també com a practicant titular.[1]
La República[modifica]
L'any 1931 es casà a Tortosa amb el seu amic d'infància Artur Bladé i Desumvila, periodista, escriptor i fundador de la secció d'Esquerra Republicana a la Ribera d'Ebre. Aquell mateix any es registrà com a practicant a la Inspecció Provincial de Sanitat de Tarragona i el seu carnet professional, lliurat el 19 d'agost de 1931, duu assignat el número 2. El març de 1932 nasqué Artur, el seu únic fill.
Els fets del 6 d'octubre de 1934 afectaren greument la família: dos dels germans de Cinta Font foren reclosos al vaixell presó Manuel Arnús, el seu marit s'hagué d'amagar i ella fou destituïda de la seva plaça de llevadora titular de Benissanet.[1]
La Guerra Civil[modifica]
La Guerra Civil, capgirà encara més la seva vida familiar. Artur Bladé que, seguint els consells de la seva esposa, havia fet la carrera de practicant, fou mobilitzat al front com a sanitari per fer de practicant a diversos hospitals.[2] Ella desenvolupà a la rereguarda una intensa vida laboral amb freqüents canvis de destinació. Durant uns mesos fou Cap de servei del Centre Correccional de Dones de Barcelona, i des del 22 de novembre de 1937 fou infermera titular del Dispensari General Antituberculós de la Generalitat.[1]
El seu fill Artur s'havia quedat amb els avis materns a Benissanet, però en apropar-se el front al poble, els avis i el nen van traslladar-se a Barcelona.[1]
L'exili a França[modifica]
Amb la derrota del bàndol republicà, Cinta Font i el seu marit es convertiren en objectiu de l'aparell repressor de Franco. Ell s'exilià a França el 8 de febrer de 1939 i fou internat al camp de concentració d'Arles de Tech; més tard es desplaçà a París i a Perpinyà a la recerca d'un lloc on establir-se.[3] Cinta Font s'havia quedat a Barcelona amb el seu fill, de set anys, i després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat començà a rebre visites de dos individus que volien saber on es trobava el seu marit. Com que les visites es repetien decidí marxar també a França, amb el nen. Després de diversos intents fallits de travessar la frontera, arribaren -caminant catorze hores camps a través- a La Guingueta d'ix (Alta Cerdanya).[4][5]
El 12 de juny de 1939 la família es reuní a Montpeller, on Bladé es trobava a la residència de refugiats catalans des del 30 d'abril i intentava regularitzar la seva situació.[2] Mentrestant, a la nova Espanya, la DIRTL (Delegación Especial para la Información de Residentes en Territorio Liberado) havia dictat una ordre de depuració i captura contra Cinta Font, en què indicaven que "por tratarse de persona peligrosísima se halla sujeta a expediente de depuración".[5]
Obligada pels costums francesos, Cinta Font hagué d'adoptar el cognom del marit i malgrat els títols d'infermera i llevadora, les seves possibilitats de treball es reduïren a fer de cuinera o treballar en feines agrícoles. La Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE) intentà normalitzar la qualitat de vida dels exiliats amb ajudes materials, actes culturals i procurant-los assistència sanitària gratuïta, gràcies a l'altruisme de persones com el Dr. Benet Mori i Ballester i diversos intel·lectuals catalans i occitans.
Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació d'una part de França per les tropes del Tercer Reich, la Familia Bladé-Font es veié forçada a cercar un lloc segur i decidiren emigrar a Mèxic.[6]
L'exili a Mèxic[modifica]
El 14 d'abril de 1942, després d'haver venut totes les pertinences, intentaren embarcar a Marsella, però no aconseguiren passatges. Hagueren d'esperar una nova expedició que salpà el 8 de setembre en direcció a Orà. Després de canviar de vaixell i afrontar els perills de l'oceà Atlàntic i dels submarins alemanys, arribaren a Veracruz el 16 d'octubre de 1942. L'Orfeó Català de Mèxic -implantat a Ciutat de Mèxic des del 1905-- i Comunitat Catalana van organitzar una festa de benvinguda en honor dels refugiats arribats en el vaixell Nyassa, entre els quals es trobaven Cinta Font, el seu marit i el seu fill.[7]
L'adaptació no fou fàcil, però gràcies a l'ajuda del Govern Republicà a l'Exili i de l'Orfeó Català -implantat a Ciutat de Mèxic des del 1905- aconseguiren un habitatge i pogueren matricular el seu fill al Colegio Madrid, dirigit pel mestre i periodista basc Jesús Revaque Garea amb els critèris de l'Escola lliure.
Cinta Font posà en pràctica els seus coneixements de botànica i medicina i començà a elaborar una crema hidratant i netejadora que tingué molt d'èxit. Amb els guanys de les vendes aviat pogué llogar un pis més gran i obrir la seva pròpia consulta de ginecologia i obstetrícia, atenent els parts hospitalaris a la clínica del Dr. Josep Gispert i Vila, català i exiliat com ella.
A poc a poc, la família Bladé-Font millorà la seva situació econòmica i personal. Es van relacionar amb personalitats rellevants, com ara el metge i polític Salvador Armendares i Torrent, el Dr. Eduard Neira Laporte, oftalmòleg, i el Dr. Rafael Trueta i Raspall, un dels fundadors de l'Institut de la Seguretat Social Mexicana.[8] Cinta Font tenia una clientela selecta i dirigia un consultori psicològic orientatiu en una revista femenina, escrivia articles sobre salut sexual i reproductiva i impartia cursos en una escola de parteres. Seguint la seva afició musical s'incorporà al cor de l'Orfeò Català i participà en els concerts de l'entitat.
El Retorn[modifica]
El seu marit fou col·laborador en diversos diaris asteques i revistes catalanes i treballà de redactor al diari Le journal français du Méxique. El seu fill cursà estudis universitaris de química i biologia i el 1956 va marxar als Estats Units per fer un doctorat. Quan el 1961 li concediren una beca post-doctoral a França, la família es plantejà el retorn a Catalunya. Feren el viatge de tornada amb el vaixell Virgen de Guadalupe. Els estalvis aconseguits a Mèxic els serviren per adquirir uns terrenys a Tarragona i construir-hi habitatges.
Després de molts impediments pogueren recuperar la nacionalitat espanyola i el 10 d'octubre de 1982 el BOE publicà una llei d'amnistia que reconeixia els seus drets com a ex-funcionaris de la Generalitat Republicana.
Cinta Font va morir el 18 de novembre de 1986 als vuitanta-un anys (el seu marit la va sobreviure nou anys), deixant un ampli llegat bibliogràfic i textos inèdits recuperats pel seu fill Artur Bladé Font, entre els quals destaca el dietari de l'exili De França a Mèxic, escrit a bord del vaixell Nyassa el setembre de l'any 1942.[9]
Memòria històrica[modifica]
Entre els milers de refugiats que per temor a les represàlies del franquisme o per motius ideològics s'exiliaren al final de la Guerra Civil, destaca el col·lectiu sanitari femení, llevadores, infermeres, metgesses i farmacèutiques que amb una excel·lent formació i experiència pràctica en situacions adverses feren una valuosa contribució -encara avui poc coneguda- a la sanitat dels seus països d'acollida en les dècades centrals del segle xx.[10]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Ruiz-Berdún, Dolores; Bladé i Font, Artur «Una matrona en el exilio republicano: Cinta Font Margalef» (en castellà). Medicina e historia, revista de estudios históricos de las ciencias de la salud, 3, 2016, pàg. 16-26.
- ↑ 2,0 2,1 Ballbona, Anna. «Quan la memòria no s'exilia - 18 febrer 2014». [Consulta: 20 desembre 2020].
- ↑ «Biografia». [Consulta: 23 novembre 2020].
- ↑ Bladé Font, Artur «El Dossier - Testimonis de l'exili». La República - El Punt Avui, 01-02-2019.
- ↑ 5,0 5,1 Ruiz-Berdún, Dolores; Gomis Blanco, Alberto. Compromiso social y de género: La historia de las matronas en España en la Segunda República, la Guerra Civil y la Autarquía (1931-1955) (pdf) (en castellà). Ayuntamiento de Alcalá de Henares, 2017. ISBN 978-84-15005-44-5.
- ↑ Diversos autors. Talento y exílio: La diáspora del conocimiento (en castellà). Sevilla: Punto Rojo Libros, S.L., 2019. ISBN 978-84-17907-67-9.
- ↑ «L'Expedició del "Nyassa"». El Poble Català. Portantveu de Comunitat Catalana de Mèxic, juny 1942, pàg. 1-2.
- ↑ Murià i Rouret, Josep M. (coord). Esquerra a Mèxic, 1942-1980. Fundació Josep Irla, 2012. ISBN 978-84-615-6958.
- ↑ Amela, Victor-M. «Los catalanes lloraban en el barco al pasar por Barcelona (entrevista a Artur Bladé Font)» (pdf) (en castellà). La Vanguardia - La Contra, 26-02-2015.
- ↑ Sabaté Casellas, Ferran; Pérez Abadia, Concepción «Contribució al coneixement de l'exili sanitari femení de 1939, des dels Països Catalans a Amèrica» (pdf). Gimbernat, 50, 2008, pàg. 299-305.