Clergues Regulars Menors

Clergues Regulars Menors

Emblema de l'orde, amb Crist ressucistat i les sigles de l'orde i el lema
Tipus	Orde de clergues regulars
Nom oficial	Orde dels Clergues Regulars Menors
Nom oficial llatí	Ordo Clericorum Regularium Minorium
Sigles	C.R.M.
Altres noms	Orde de Caracciolo, "caracciolos" o "caracciolins", Pares d'Adorno
Hàbit	De clergue, negre, amb mànigues més amples i corretja negra (abans, bonet)
Lema	Ad maiorem resurgentis gloriam (Per la major glòria del Resorgent (Ressuscitat))
Objectiu	Santificació de la vida dels clergues, mitjançant la pregària i l'adoració del Santíssim Sagrament; educació dels joves
Fundació	1588, Villa Santa Maria (Abruzzi) per Sant Francesc Caracciolo, Giovanni Agostino Adorno, Fabrizio Caracciolo
Aprovat per	Sixt V, en 1 de juliol de 1588
Regla	1588, pels tres fundadors, sobre la de Sant Agustí
Constitucions	1612, per Fabrizio Caracciolo, aprovades per Pau V el 8 d'octubre
Primera fundació	Santa Maria Maggiore de Nàpols, 1592
Fundacions destacades	San Lorenzo in Lucina (Roma, casa general de l'orde de 1606 a 1906), Espíritu Santo (Madrid, 1599)
Fundacions a terres de parla catalana	Esperit Sant (Barcelona, 1685; 1720, convent de Sant Sebastià, desaparegut en 1835), Col·legi de Pius V (València)
Lloc web	padricaracciolini.org…

Els Clergues Regulars Menors (en llatí Ordo Clericorum Regularium Minorium) són un institut religiós masculí de dret pontifici fundat en 1563 com a orde de clergues regulars, en la línia dels altres que es venien fundant durant la Contrareforma per difondre les posicions doctrinals, espirituals i de disciplina de la Santa Seu. L'objectiu és santificar-ne la vida dels membres imitant en llurs vides el misteri pasqual de Crist.

Els seus membres són coneguts també com a Caracciolins o Pares d'Adorno i fan servir les sigles C.R.M.

Història

Van ser fundats per Sant Francesc Caracciolo (de la família dels prínceps de San Buono), el venerable Giovanni Agostino Adorno (de la família noble genovesa) i Fabrizio Caracciolo (de la família dels prínceps de Marsico Vetere) en 1588 a Villa Santa Maria, on havia nascut el sant.

Llur regla, redactada pels fundadors al monestir de la Camàldula, preveu quatre vots: a més dels tres comuns a tots els religiosos (pobresa, obediencia i castedat), també havien de comprometre's a no acceptar cap dignitat eclesiàstica, ni tan sols al si de l'orde. Llur espiritualitat se centra en el culte diví i la devoció eucarística: almenys una hora al dia ha de dedicar-se a l'adoració al Santíssim Sagramento i a complir penitències extraordiàries de manera rotatòria: els membres de la comunitat es van tornant de manera que sempre n'hi ha un adorant el Sagrament i fent penitència. També establiren eremitoris per qui volgués dedicar un temps a la vida contemplativa.

L'orde va ser aprovat per Sixt V l'1 de juliol de 1588 amb el breu apostòlic Sacrae religionis. L'any següent, el 9 d'abril, van professar en l'orde Adorno i Francesc Caracciolo. Poc després, van marxar a Espanya, on van intentar establir-hi una casa, sense èxit. Va ser confirmat per Gregori XIV el 18 de febrer de 1591 i reconfirmat per Climent VIII l'1 de juny de 1592. El text de les constitucions, presentat per Fabrizio Caracciolo, va ser aprovat per Pau V el 8 d'octubre de 1612.

En un primer moment, es van estendre principalment per Itàlia i Espanya, on el mateix Francesc Caracciolo, que havia estat nomenat primer general de l'orde, va fundar les cases de Madrid (1599), Valladolid i Alcalá de Henares (1601), i on l'orde va ser protegit per Felip II i Felip III. A Barcelona, hi hagué la casa de l'Esperit Sant, d'ençà el segle xvii, a l'Esplanada (a l'actual Ciutadella); en ésser enderrocada, va passar al convent de Sant Sebastià, vora la Llotja.

En acabar el segle xviii, l'orde comptava amb cinc províncies (tres a Itàlia i dues a Espanya) i prop de 50 comunitats amb 700 to 800 religiosos. Aquests feien tasques pastorals i ensenyaven a escoles i universitats. Durant el segle xix, però, l'orde va decaure: les revolucions, desamortitzacions i secularitzacions van afectar la vida de l'orde en gran manera, van desaparèixer-ne moltes cases i en començar el segle xx, l'orde en tenia molt poques, i pocs membres, estant a punt de desapareíxer. Amb l'ajut d'alguns papes, especialment Benet XV, l'orde va reprendre l'expansió. En 1930 s'estableixen als Estats Units.

Activitat i difusió

Els pares de Caracciolo es dediquen a l'apostolat sacerdotal en les seves diverses formes i, especialment, a la predicació, les missions, l'educació dels joves, l'assistència als presoners i la cura dels malalts.

Actualment, són presents a: la Congo, Filipines, Alemanya, Índia, Itàlia, Kenya i Estats Units d'Amèrica. En 2005, l'institut tenia 15 cases i 86 religiosos, 44 dels quals són sacerdots.

La casa general és a Roma, prop de l'església dels Sants Àngels Custodis.

Vegeu també

• Fabrizio Caracciolo
• Giovanni Agostino Adorno
• Sant Francesc Caracciolo

Enllaços externs

• Lloc web oficial de l'orde
• Bloc de l'orde