Coure verdet
Tomares ballus  | |
|---|---|
 Tomares ballus mascle (Tàrrega)
♂ | |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Arthropoda |
| Classe | Insecta |
| Ordre | Lepidoptera |
| Família | Lycaenidae |
| Tribu | Tomarini |
| Gènere | Tomares |
| Espècie | Tomares ballus Fabricius, 1787 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
| Distribució | |
 | |
El coure verdet (Tomares ballus) és una espècie de la família dels licènids. Es distribueix per zones càlides del Mediterrani, incloent Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Portugal, Espanya i sud de França. Es tracta d'una espècie sense cap protecció i comuna en algunes àrees concretes.[2]
Distribució[modifica]
A la zona africana, les poblacions del Marroc se situen a l'Anti-Atles, a Algèria es troba a Al-Kantara i a Tunísia a Hammamet, entre el nivell del mar i els 1700 metres. A Europa les poblacions són molt disperses i només es pot trobar al centre, sud i est de la península Ibèrica (esquivant el clima atlàntic) i a la costa mediterrània francesa, entre els 300 i els 1300 metres d'altitud.[3] Als Països Catalans és una espècie rara, degut principalment a la destrucció de l'hàbitat, dedicació de les estepes mediterrànies a camps de conreu; absent a les Illes Balears i Andorra.[3] Sembla que hi pot haver fortes oscil·lacions en el nombre d'exemplars d'una població d'una temporada a una altra, les causes de les quals són desconegudes.
Morfologia[modifica]
Imago[modifica]
Envergadura alar d'entre 22 i 30 mm.[4] Hi ha variacions en la coloració en funció del sexe. Anvers marró fosc als mascles; en canvi, a les femelles hi predomina el taronja a les anteriors, on el marró queda reduït de l'extrem alar fins al submarge, i és abundant a les posteriors, a les quals aquest color va de l'extrem fins a la zona postdiscal. Revers, molt similar entre sexes, taronja i marró (envoltant les ales, als marges, submarges i àpex) amb punts negres a les ales anteriors i verd amb punts i marges i submarges marrons a les posteriors; fímbries blanques. A diferència d'altres espècies de la família i desafiant el nom popular, no tenen cap tonalitat blava. A més, el seu verd és molt característic, tot i que en tota la família també hi és present a Callophrys rubi i Callophrys avis.
Eruga[modifica]
Fins als 12 mm de longitud. Robusta i amb pilositat curta, té la típica forma larvària de la família. Quan neixen, són rosades i tenen un petit "escut" negre al primer segment.[2] Polimòrfica, en l'últim estadi normalment és taronja o roja amb petites taques grogues que es distribueixen en dues franges dorsals i dues laterals. Quan es disposen a pupar, el seu color canvia cap a tonalitats groguenques.[2]
Pupa[modifica]
Es caracteritzen per la seva forma rabassuda, pel seu relleu poc marcat i per la coloració marró vermellosa.[2]
Ou[modifica]
D'un diàmetre aproximat de 0,5 mm.[5] Són blau verdosos esfèrics, amb estries visibles amb lupa. Es tornen gris fosc, de coloració semblant al grafit, quan s'aproxima l'eclosió de l'eruga.[2]
Hàbitat[modifica]
Prefereix viure en zones obertes, prats secs d'herba baixa, també una mica nitrificades.[6][3] Les erugues s'alimenten, en general, de fruits de Medicago, Astragalus, Lotus, Anthyllis, Dorycnium i Trifolium.[7] Per regions, al sud de Portugal de Dorycnium hirsutum; al sud d'Espanya de Medicago littoralis, Medicago truncatula, Medicago minima, Medicago polymorpha, Astragalus lusitanicus, Trfifolium cherleri i Ornithopus compresus; al sud de França de Medicago lupulina i al nord d'Àfrica de Medicago turbinata, Lotus hispidus i Anthyllis tetraphylla.[3]
Període de vol[modifica]
Només una generació a l'any. En regions més càlides els primers individus s'observen a partir del febrer (de vegades del gener) fins al maig.[3] Hiberna com a pupa, es creu, a l'interior dels nius de formigues, ja que criades en captivitat a l'hora de pupar es mostren inquietes i acaben morint.[4][3] Ara bé, d'altres afirmen que ho fa protegida sota les pedres. Pot romandre en aquest estat més d'una temporada.[5]
Ecologia[modifica]
La femella pon els ous de manera individual i en diferents plantes, sobre les seves flors o prop d'aquestes.[7] La incubació dura uns 10 dies. Un cop neix, s'introdueix a la beina i s'alimenta del seu interior. Depenent de la planta nutrícia, es poden desenvolupar més d'una eruga en una mateixa beina.[5]
Al llarg de la seva etapa larvària muda 4 vegades, cosa que equival a un total de 5 fases larvàries. Un cop ha pupat, romandrà en aquesta fase durant un mínim de 9 mesos.[8] Es creia que tenien costums caníbals,[4][3] tot i que actualment es dubta d'aquest fet.[2]
Com la majoria de licènids, les erugues són mirmecófiles: s'associen amb formigues com Plagiolepis pygmaea, Tapinoma nigerrimum, Crematogaster auberti i Crematogaster sordidula, encara que s'especula que la seva relació pot ser facultativa (opcional).[6][3][2] Són atacades per parasitoids, himenòpters bracònids, del gènere Cotesia, especialment Cotesia astrarches i Cotesia inducta.[2] Aquests maten l'eruga en un període d'entre 4 i 7 dies (temps en el qual perd quasi el 50% del seu pes). Tot i viure dins de les beines, s'exposen al perill de ser parasitades quan es desplacen d'una beina fins a una altra.[5]
En alguns ecosistemes entra en forta competència per l'aliment amb altres espècies de licènids tals com Lampides boeticus i Leptotes pirithous, fruits de les plantes de les quals també s'alimenta la Tomares ballus.[2]
Un tema de certa controvèrsia és la mateixa pupació. En captivitat les erugues que s'apropen a la nova fase del cicle vital donen voltes durant uns 2 dies, arribant a perdre fins al 30% del seu pes. A part de la hipòtesi de la pupació als nius de formigues, es creu que això podria ser una tàctica de dispersió per evitar problemàtiques, per exemple, amb els incendis.[8]
Al matí, després de nits fredes i gelades, s'han observat adults reposant lateralment amb les ales tancades sobre les roques que es comencen a escalfar; orienten les ales de manera que quedin perpendiculars als raigs solars i les van ajustant depenent de la situació del Sol.[3] Els mascles són territorials i volen constantment pel seu territori buscant femelles fins que es paren als seus llocs habituals, des d'on observen el territori, mentre que les femelles volen més pausadament cercant aliment.[6]
Espècies ibèriques similars[modifica]
- Verdeta d'ull ros (Callophrys avis)
- Verdeta d'ull blanc (Callophrys rubi)
Referències[modifica]
- ↑ «Tomares ballus» (en castellà). Catalogue of Life. Arxivat de l'original el 2014-02-03. [Consulta: 26 gener 2014].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 «Tomares ballus» (en castellà). Revista Danaus. Associación PLebejus, Febrer 2011. [Consulta: 27 desembre 2011].[Enllaç no actiu]
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Tolman, Tom; Lewington, Richard. Mariposas de España y Europa (en castellà). Lynx, 2011. ISBN 978-84-96553-84-2.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Tomares ballus (Fabricius, 1787)» (en castellà). J. González Fernández, 27-11-2011. [Consulta: 7 desembre 2011].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «The life history of Tomares ballus (Frabricius, 1787)(Lepidoptera:Lycaenidae): phenology and host plant use in Southern Spain.» (en anglès). D. Jordano, J. Fernández Haeger & J. Rodríguez González, 1989. Arxivat de l'original el 2014-06-04. [Consulta: 27 desembre 2011].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Tomares ballus, el cardenillo o la marcianita» (en castellà). Cecilia Montiel Pantoja, 20-05-2010. Arxivat de l'original el 2016-03-07. [Consulta: 7 desembre 2011].
- ↑ 7,0 7,1 «Tomares ballus (Cardenillo)» (en castellà). Granada Natural, 21-03-2008. [Consulta: 7 desembre 2011].
- ↑ 8,0 8,1 Jordano, D. Estudio ecológico de las relaciones entre mariposas y plantas: Tomares ballus(Fabricius, 1787) (Lycaenidae) y Astragalus lusitanicus (Leguminosae) (en castellà). Tesis doctoral, Universidad de Córdoba, 1987.
Enllaços externs[modifica]
- CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme) (català)
- Asturnatura (castellà)
- Papallones del Berguedà (català)