Decrets de Beneš
Els Decrets del President de la República (en txec: Dekrety presidenta republiky, en eslovac: Dekréty prezidenta republiky) i els Decrets Constitucionals del President de la República (en txec: Ústavní dekrety presidenta republiky, en eslovac: Ústavné dekréty prezidenta republiky), comunament coneguts com a Decrets de Beneš, van ser una sèrie de lleis promulgades pel govern a l'exili de Txecoslovàquia durant la Segona Guerra Mundial, en absència del Parlament de Txecoslovàquia per l'ocupació per l'Alemanya nazi.[1] Van ser promulgats pel president Edvard Beneš entre el 21 de juliol de 1940 i el 27 d'octubre de 1945 i ratificats retroactivament per l'Assemblea Nacional de Txecoslovàquia interina el 6 de març de 1946.[1]
Avui dia, el terme s'utilitza sobretot per a una part dels decrets que tracten l'estatus dels alemanys i hongaresos en la Txecoslovàquia de la postguerra; aquestes disposicions s'han convertit en un símbol dels debats històrics sobre l'expulsió dels alemanys de Txecoslovàquia durant i després de la Segona Guerra Mundial i les seves ramificacions en la política actual.
Situació actual[modifica]
Amb dues excepcions, 89 decrets, edictes, lleis i estatuts de Beneš, juntament amb les extenses instruccions per a la seva aplicació, continuen en vigor en la República Txeca i Eslovàquia. Aquests dos estats successors de Txecoslovàquia no han mostrat una disposició revocatòria dels edictes i lleis amb la finalitat de no contradir els resultats de la Segona Guerra Mundial.
Impacte en les relacions polítiques[modifica]
La vigència dels decrets va afectar fins a cert punt a les relacions polítiques de Txèquia i Eslovàquia amb els seus veïns Àustria, Alemanya i Hongria.
Els expulsats es van organitzar en el marc del Sudetendeutsche Landsmannschaft (part de la Federació d'Expulsats) i es van associar a grups polítics, demanant l'abolició dels decrets de Beneš per basar-se en el principi de culpa col·lectiva. Els tribunals europeus i internacionals es van inhibir a l'hora de jutjar els casos relacionats amb els decrets, ja que la major part dels tractats internacionals referents als drets humans van entrar en vigor després de 1945-46.
L'exprimer ministre txec Miloš Zeman va insistir que els txecs no consideraven la revocació dels decrets per una por oculta, una por a obrir les portes a possibles demandes de restitució si ho feien. Segons Time Magazine l'exministre d'exteriors txec Jan Kavan va argumentar: "Per què hauríem de revocar els decrets de Beneš?... Pertanyen al passat i allà han de quedar-se. Molts dels membres actuals de la Unió Europea van tenir lleis similars".[2]
El 20 de setembre de 2007 el Parlament d'Eslovàquia va confirmar els decrets. Tots els membres del parlament eslovacs ètnics van votar a favor, mentre que únicament van votar en contra els membres de la minoria hongaresa. El president d'Hongria László Sólyom va assegurar que aquesta decisió tibaria les relacions entre Eslovàquia i Hongria.[3][4]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Zimek, Josef. Ústavní vývoj českého státu. 1a edició. Masarykova Univerzita, 1996, p. 62–105.
- ↑ WALLACE, P. «Putting The Past To Rest» (en anglès). Time, 11-03-2002. ISSN: 0040-781X.
- ↑ MTI. «Nem nyúlhatnak a Benes-dekrétumokhoz Szlovákiában» (en hongarès), 20-09-2007. [Consulta: 1r novembre 2019].
- ↑ Index/MTI. «Sólyom: Elfogadhatatlan a szlovákok döntése» (en hongarès), 21-09-2007. [Consulta: 1r novembre 2019].