Destil·leria Anís del Mono
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Destil·leria i empresa  | |||
| Arquitecte | Joan Amigó i Barriga | |||
| Construcció | segle XIX | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | modernisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Badalona (Barcelonès) | |||
| Localització | Eduard Maristany, 115 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 49305 | |||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Bosch i Cia | |||
,_sala_de_destil%C2%B7laci%C3%B3.jpg)
La destil·leria Anís del Mono és un edifici industrial de Badalona catalogat com a bé cultural d'interès local.[1]
Fou construïda a la dècada del 1880 pel mestre d'obres badaloní Jaume Botey i Garriga, i reformada pel seu fillastre, l'arquitecte modernista Joan Amigó i Barriga, a inicis del segle xx. La fàbrica s'ha identificat tradicionalment amb la marca d'Anís del Mono, producte insígnia de l'empresa Bosch i Cia, que va ser la propietària de l'edifici des dels seus inicis fins al 1975, quan va ser venuda, juntament amb l'empresa, al Grup Osborne.
Descripció[modifica]
,_fa%C3%A7ana_de_l%27av._Eduard_Maristany_115.jpg)
Es tracta d'un complex industrial aïllat, format per diferents cossos o naus de planta bàsicament rectangular adossats formant diversos patis amb cobertes majoritàriament a doble vessant. El recinte està delimitat per una paret de tanca que té l'entrada principal al carrer d'Eduard Maristany, on hi ha la reixa d'entrada flanquejada per dues pilastres motllurades amb imposta i coronament fets de maó, que sostenen el cartell d'Anís del Mono. Al costat de la reixa hi ha una entrada més petita, una porta d'accés d'arc escarser amb guardapols. Aquesta paret de tanca té la mateixa configuració del sòcol que es troba al llarg de tota la façana, amb una franja de rectangles endinsats, i presenta a més un teuladet i un entaulament de maó.[1]
,_sala_de_destil%C2%B7laci%C3%B3.jpg)
,_recepci%C3%B3.jpg)
A la façana principal destaca un conjunt de diferents volums rectangulars en forma d'«L» amb cobertes a doble vessant, excepte la del cos central que és trencada o mansarda amb teules ceràmiques vidriades de colors terrosos i verds. L'ala que dona a la plaça de la Rosa dels Vents està formada per dues naus adossades de diferent llargària que consten de planta baixa i un pis. Les façanes d'ambdues naus tenen el mateix tractament, constant de sòcol i una gran obertura centrada i reculada respecte al plom de la façana que ocupa les dues plantes. Aquesta obertura acaba en un arc apuntat i es troba segmentada a través d'una sèrie d'eixos: quatre llisos a la planta baixa travessats a la part superior per un altre eix horitzontal que forma cinc petites obertures quadrades i altres quatre eixos verticals o pilastres al pis que es rematen a la part inferior i superior amb sengles regruixos esglaonats. La planta baixa està dividida del pis amb dues cornises que ressegueixen tota la llargària de la façana delimitant l'angle cantoner i a l'interior de les obertures formant una mena d'entaulament amb el fris amb quatre eixos verticals que estan en correlació amb els altres superiors i inferiors. Sobre l'arc hi ha una motllura corbada. La part superior té el capcer a doble vessant formant un graó al centre. Entre les dues naus hi ha un dibuix policromat on es veu el logotip del mico.[1]
La façana principal del cos central és d'una nau i presenta un gran portal envidriat amb un medalló al centre, a la part superior, amb el logotip de la marca de l'Anís del Mono. El perímetre d'aquesta obertura està delimitat per pilastres, entaulament i cornisa que ressegueix el perfil de l'arc. Aquest portal és un gran arc peraltat apuntat que es troba segmentat en tres amb una part central més ampla que conté una motllura d'arc peraltat de mig punt, que fa d'entrada. Aquest arc més petit té dos eixos verticals motllurats a l'interior que van des de la línia d'imposta fins a l'intradós. El capcer d'aquesta nau té les arestes trencades en diferents segments. A l'interior de la nau hi ha la destil·leria, una gran sala que té al centre un aparell rectificador Savalle (París) d'una capacitat de 10.500 litres i a cada lateral hi ha quatre alambins de 1.000 litres cadascun, amb les seves respectives calderes sobre una tribuna metàl·lica. En el costat que dona a l'altra ala té un cos adossat de planta trapezoidal, format per planta i pis i amb coberta plana amb una entrada amb emmarcament d'arc escarser i a sobre una obertura, la solució de la qual recorda a un matacà acabat en un arc georgià.[1]
A l'altra ala destaquen dues naus adossades que mantenen una configuració semblant a la primera, però només presenten un nivell d'altura i les obertures són rectangulars d'arc pla. La part superior es remata amb dues cornises horitzontals tot al llarg de la façana que sobre les obertures formen un capcer d'un graó.[1]
A la part posterior que dona al Passeig Marítim hi ha una xemeneia feta de maó de secció circular i de forma troncocònica acabada amb un coronament senzill format per diverses anelles.[1]
Història[modifica]
Es va edificar al carrer d'Eduard Maristany, aleshores anomenat del Carril, al costat de la via del ferrocarril, sobre un terreny comprat el mes d'abril d'aquell any a Santiago Amat i Costa,[2] en substitució de l'antiga fassina que tenien els germans Josep i Vicenç Bosch al carrer de la Soledat, a causa del creixement de l'activitat productiva i comercial de l'empresa.[1]
La fàbrica es va construir en dues fases: la primera del 1880 a 1922 i la segona a partir del 1970. L'any 1884 es va tancar el terreny que arribava fins a la platja; en el període 1885-1914 s'hi van construir uns magatzems, un paller i s'hi van fer reformes per a instal·lar les oficines. A inicis de la dècada del 1970 es van enderrocar una part dels cossos existents per a construir-hi noves naus. El mestre d'obres que va projectar els plànols originals va ser Jaume Botey. El 1904, el seu fillastre, l'arquitecte Joan Amigó, va continuar els treballs i les diferents obres de reforma i manteniment de la fàbrica, que van donar un aspecte modernista al conjunt. El 1922, l'enginyer Tomàs Flaquer va fer-se càrrec de la reorganització d'algunes dependències i d'una part de la façana actual. L'última intervenció es va dur a terme a inicis de la dècada del 1970 i fou obra de l'enginyer industrial Ramon Vallrimbles.[1]
El 1975, el Grup Osborne va comprar l'empresa Bosch i Cia i amb ella també la fàbrica. El nou propietari va mantenir l'edifici com a centre de producció, i a banda de l'Anís del Mono i altres productes derivats, el 2011 va començar a produir els licors propis del monestir de Montserrat.[3] Val a dir que el 2021, Osborne va deixar a la fàbrica de Badalona únicament l'elaboració de l'oli essencial, un dels ingredients de l'anís.[4] D'altra banda, també en fa un ús cultural, ja que des del 2000, s'hi organitzen visites guiades a càrrec del Museu de Badalona.[3]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Fàbrica Anís del Mono». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ Nieto Sabater, 2010, p. 97.
- ↑ 3,0 3,1 Abras, Margarida; Carreras, Montserrat; Nieto, M. Dolors. Les fàbriques perdudes de la façana marítima. Badalona: Museu de Badalona, 2022, p. 9.
- ↑ Abras, Margarida; Carreras, Montserrat; Nieto, M. Dolors. Les fàbriques perdudes de la façana marítima. Badalona: Museu de Badalona, 2022, p. 9.
Bibliografia[modifica]
- Nieto Sabater, Maria Dolors «De José Bosch y Hermano a Bosch y Cía». Carrer dels Arbres. Revista anuari del Museu de Badalona, 3a època, 21, 2010, pàg. 87-106.
Enllaços externs[modifica]
- «Destil·leria Anís del Mono». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.