Discussió:Taifa

Les taifes (de l'àrab طائفة, tā'ifa, 'part', 'secció', 'grup', 'facció'[1]) eren els petits nuclis polítics i militars (fins a 39) en què es va esberlar el califat de Còrdova després que fos destronat Hixam III, de la dinastia dels omeies, l'any 1031. Es van acabar convertint en estats independents, coneguts amb el nom de regnes de taifes.

L'expressió regnes de taifes també s'utilitza metafòricament quan hom al·ludeix a una situació no jeràrquica en què el poder està fragmentat entre diferents persones i hi ha conflictes constants entre ells (per exemple dins d'un partit polític o en una empresa).

Història[modifica | modifica el codi]

Regnes de taifes l'any 1037 (castellà) Les taifes van aparèixer com a conseqüència de la fitna o guerra civil que es va desencadenar pel tron entre els partidaris de l'últim califa legítim Hixam III, i els successors del seu primer ministre o hajib Almansor. En el rerefons també hi havia problemes amb l'angoixant pressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèl·lics. La divisió es va reproduir en diverses ocasions, creant-se més taifes. També se succeïren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224).

Aquest debilitament progressiu va provocar que, a mitjans del segle XIII, al-Àndalus quedara reduït al Regne nassarita de Granada, que no va capitular fins al 2 de gener de 1492, data oficial en què es posa fi a l'anomenada Reconquesta.

Regnes de taifes[modifica | modifica el codi] Les taifes en territoris que posteriorment foren pertanyents a la Corona d'Aragó van ser:

Taifa de Dàniyya. Creada el 1010 per l'amírida i eslau Mujàhid que, annexionant-se les Balears, convertirà el regne en un important centre marítim i comercial, fins i tot encunyava la seua pròpia moneda fins a la conquesta almohade. La taifa va perdre la seua independència el 1076, en ser destronat Alí Ibn Mujàhid pels Banu Hud de Saraqusta, dels quals va dependre fins a la invasió almoràvit (1091). Taifa de Tortosa. Igual que la resta del llevant de l'Àndalus, era un regne eslau. Quatre reis van governar la taifa fins que van ser conquerits per la taifa de Saraqusta i pels almoràvits als primers anys del segle XII. Taifa de Saraqusta. (1118) Taifa de Làrida. (1149) En un principi era part de la taifa de Saraqusta. Però aquesta es va desmembrar en diverses taifes més xicotetes: Tutila, Waixqa, Qàlat al-Ayyub i Làrida. Aquest fet va ser aprofitat ràpidament pels comtes i reis cristians per a conquerir aquestes febles taifes. Caigué en poder dels almoràvits, i restà en mans de governadors saharians fins que va ser conquerida el 1149 per Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d'Urgell. Taifa de Xibrana (1153) L'emirat de Xibrana és el nom que s'aplica al darrer estat musulmà que va existir en l'actual territori de Catalunya. A partir del castell de Siurana, l'ocupació dels territoris de Siurana va començar l'any 1153. Taifa de Balànsiya. (1239) Dos eslaus, Mubàrak i Mudhàffar, van governar la taifa fins a llur mort. Aleshores es va proclamar rei el nét d'Almansor, el qual va instaurar la dinastia amirida el1065-1075. El 1075-1086, Yahya al-Qàdir de Tulàytula, amb l'ajuda castellana, va conquerir la ciutat de València (i per tant la taifa) i la va governar fins al seu assassinat el 1092. Al 1094, el Cid entrà a la ciutat duent a terme un dur assetjament. Finalment els almoràvits prengueren la taifa el 1102. Taifa del Moixerif (1287), que comprenia l'illa de Menorca. Cal dir que el terme eslaus fa referència a esclaus lliures, d'origen centreeuropeu o del nord peninsular.