Enric Fernàndez i Gual
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1907  Barcelona |
| Mort | 17 juliol 1973 (65/66 anys) Ciutat de Mèxic |
| Activitat | |
| Ocupació | crític d'art |
Enric Fernández i Gual (Barcelona, 1907 – Ciutat de Mèxic, 17 de juliol de 1973) fou un crític d'art català, exiliat a Mèxic. Era nebot d'Adrià Gual. Fou pare del cineasta Pere Enric «Pedro» Fernández i Miret
Biografia[modifica]
Va estudiar dibuix i pintura a Barcelona i durant uns anys treballà com a obrer ebenista. Alhora va treballar com a crític d'art a publicacions com Mirador i el Be Negre, i fou redactor del diari La Rambla en 1936.[1]
Era membre d'Acció Catalana i durant la guerra civil espanyola fou representant d'aquest partit a la Junta de Seguretat Interior de Catalunya. També participà en una comissió de propaganda organitzada pel govern de la Segona República Espanyola que visità Mèxic per a obtenir el seu suport. En acabar la guerra es va exiliar a França i després marxà cap a Mèxic en vaixell Sinaia.
A Mèxic fou vocal de la Comunitat Catalana de Mèxic i treballà inicialment com a administrador de l'Orquestra Simfònica Nacional i del Museu San Carlos, del que en fou conservador el 1958. Alhora fou assessor de l'empresari Carlos Trouyet (1903-1971) en l'adquisició de col·leccions d'obres d'art[2] i treballà com a crític d'art en diverses publicacions mexicanes i a catalanes com Quaderns de l'exili.
Obres[modifica]
Novel·les policíaques[modifica]
- El crimen de la obsidiana (1942)
- El caso de los Loventheris (1944)
- Asesinato en la playa (1945)
- La muerte sabe de modas (1945)
Crítica d'art[modifica]
- Las artes decorativas y su aplicación (1944)
- Repertorio de capiteles mexicanos (1949)
- Cincuenta años de la obra de Diego Rivera
- Crítica de la obra de Tamayo
- La pintura de Fanny Rabel (1968)
- La pintura de cosas naturales (1973)
- El arte de estudiar el arte (1987)
Traduccions[modifica]
- The Azteca, de Victor Wolfgang von Hagen (1958)
Referències[modifica]
- ↑ Riera i Llorca, Vicenç. Els exiliats catalans a Mèxic. Barcelona: Editorial Curial, 1994, p. 267-268.
- ↑ «Enric Fernàndez i Gual». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.