Entrepà de calamars
 | |
| Característiques | |
|---|---|
| País d'origen | Espanya  |
| Detalls | |
| Tipus | sandvitx i calamar |
L'entrepà de calamars (bocadillo de calamares en castellà) o bocata de calamars,[1] és una especialitat gastronòmica molt habitual en certs indrets d'Espanya, que consisteix en calamars arrebossats en farina i fregits en oli, normalment d'oliva,[2] o bé la versió més sofisticada que és tot l'anterior més una salsa de tomaca picant i maionesa amb all similar a la de les patates braves.[2] S'acostuma a servir calent, acabat de fer. Aquest tipus d'entrepà és molt popular i conegut a la majoria de bars de Madrid, tradicionalment a la Plaça Major de Madrid, i confereix a la ubicació una olor característica.[3]
A Saragossa se li afegiria la salsa a força de tomaca picant, maionesa i all.[3] Era costum servir-ho amb un pa ple de molla.[4] Al nord d'Espanya, el mateix entrepà rep el nom en castellà de bocadillo de rabas.
Preparació[modifica]
Se sol tallar els calamars a rodanxes amb forma d'anell d'un centímetre de gruix, s'arrebossen amb farina i llevat químic. Després d'aquesta preparació inicial es fregeixen en oli bullent lleugerament fins que quedin daurats. D'altra banda se sol llescar el pa. Era costum servir-se amb un pa ple de molles. Recentment se solen usar les baguettes elaborades en el mateix establiment a partir de pasta prèviament congelada que generalment se sol tallar d'una banda donant-li a cada local un toc característic.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Entrepà de calamars |
- ↑ «¿Por qué el bocata de calamares es un plato típicamente madrileño?» (en castellà). Madrid Secreto.
- ↑ 2,0 2,1 Néstor Luján, (1994), "Como piñones mondados, Cuento de Cuentos de Gastronomía",Ed. Folio,Barcelona, pp:123
- ↑ 3,0 3,1 Joaquín de Entrambasaguas, (1971), "Gastronomía Madrileña", Instituto de Estudios Madrileños, pág. 23
- ↑ Francisco Gómez Porro, (2003), La conquista de Madrid: paletos, provincianos e inmigrantes, Silex Ediciones, Madrid, pág. 170